Categoría: Drets i llibertats

Puc citar lliurement les sentències a través d’un enllaç informàtic ?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Comencen a preocupar entre els operadors jurídics els efectes i la interpretació de l’acord de 28 d’octubre del 2010, del Ple del Consell Judicial, que va aprovar el Reglament 3/2010, “sobre reutilización de sentencias y otras resoluciones judiciales”. Segons el seu art. 2.2, la reutilització basada en mètodes digitals de referència o connexió al sistema de publicació de sentències del CENDOJ (“Centro de Documentación Judicial”) no és lliure ni oberta.

El CENDOJ  disposa d’un doble arxiu informàtic de sentències: un de caràcter públic i un altre que no es publica. Per a accedir a aquest segon, cal una autorització administrativa del director del Centre de Documentació Judicial.

–

2.-Més problemes planteja l’accés a l’arxiu públic del CENDOJ. També aquí cal autorització administrativa i obtenció de la pertinent “llicència-tipus” (sense condicions especials : art. 4).

Però  la norma és generosa i salva de la necessitat de permís certes activitats:

-Les docents o d’investigació científica, excepte que hi hagi una finalitat comercial (això últim s’entendrà quan s’obtinguin guanys comercials o beneficis econòmics).

-La difusió amb finalitat d’informació al públic si té naturalesa ocasional i no té finalitat comercial (això podria obligar a demanar autorització a tots els diaris d’informació general que pul·lulen per internet, si, per exemple, tenen una secció dedicada a informació de tribunals o reiteren les connexions).

-“La aportación documental de sentencias y otras resoluciones judiciales que se realice en el seno de un procedimiento judicial para mejor fundar las posiciones de las partes” (no acceptar aquesta excepció podria haver atacat el dret a la defensa).

-Altres activitats realitzades des del Consell General del Poder Judicial (publicacions oficials, accions formatives, informació als membres de la carrera judicial, etc.).

–

3.-Cal afegir que les autoritzacions es veuen acompanyades del pertinent preu públic (contraprestació econòmica).

Encara que les primeres reaccions parlen de “nou monopoli estatal”, potser el tema no és tan senzill. Pensem, per exemple, en la disputa entre Google i els diaris generalistes, que es neguen a cedir gratia et amore les informacions que ells han elaborat i que el buscador ordena i connecta parasitàriament.

Podeu consultar la norma i les primeres reaccions a:

Acuerdo de 28 de octubre de 2010, del Pleno del Consejo General del Poder Judicial, por el que se aprueba el Reglamento 3/2010, sobre reutilización de sentencias y otras resoluciones judiciales (BOE 22/11/10).

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-17860

BIURRUN ABAD, F.: «Un monopolio estatal más, la distribución de sentencias».

http://www.legaltoday.com/opinion/articulos-de-opinion/un-monopolio-estatal-mas-la-distribucion-de-sentencias

(Aquí, per cert, amb una pregunta brillant del company BIURRUN: “¿Es la jurisprudencia una fuente complementaria de Derecho o una fuente de ingreso para las arcas públicas?”)

La posició jurídica de la llengua catalana, en el punt de mira.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Com és conegut, en els darrers dies s’han presentat davant dels Tribunals contencioso-administratius diversos RECURSOS contra els reglaments i ordenances d’ÚS DEL CATALÀ (o, en general, d’ús lingüístic). També s’han presentat alguns recursos d’inconstitucionalitat contra determinades Lleis que tracten la mateixa qüestió (per exemple, la Llei del cinema).

–

2.- El factor que ha desencadenat aquests accions ha estat el contingut de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En efecte, el caràcter “normal i preferent” de l’ ús del català per les Administracions Públiques va ser declarat inconstitucional. En concret, ES VA ANUL·LAR L’ INCÍS «PREFERENT»  (Fonament jurídic 14) , que ja venia de la Llei de Política Lingüística i que havia aconseguit una aplicació relativament pacífica. En paraules del Tribunal Constitucional, EL CARÀCTER DE LLENGUA PRÒPIA DEL CATALÀ  «NO PUEDE JUSTIFICAR LA IMPOSICIÓN ESTATUTARIA DEL USO PREFERENTE». Això no impedeix, però, que el legislador “pueda adoptar, en su caso, las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a CORREGIR, de existir, situaciones históricas de DESEQUILIBRIO  de una de las dos lenguas”.

–

3.-És a dir, sembla configurar-se un autèntic “dret d’opció lingüística” en la relació amb els poders públics (el personal al seu servei haurà d’acreditar un coneixement adequat i suficient de la dues llengües oficials). Per tant, si pel que fa a les competències en general, l’opinió majoritària sembla inclinar-se per la presència d’una situació similar a la de l’Estatut del 79 (VIVER-PI SUNYER, BARCELÓ, M., DE CARRERAS), pel que fa a la llengua podríem dir que la situació actual és “pitjor” per al català que abans del nou Estatut i de la posterior Sentència. UNA GRAN PART DELS MECANISMES DE PROTECCIÓ I «PREFERÈNCIA»  instaurats primer per la Llei de normalització lingüística i després per la Llei de Política lingüística, podrien estar actualment DESACTIVATS.

REGULACIÓ DELS ESTABLIMENTS EN ELS QUALS S’EXERCEIXEN ACTIVITATS DE NATURALESA SEXUAL.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El tema està d’actualitat i cal recordar que el recent Reglament d’Espectacles ha regulat al seu article 41 els “establiments en els quals s’exerceixen activitats de naturalesa sexual”. Es tracta d’activitats que requereixen LLICÈNCIA MUNICIPAL i estan sotmesos a les LIMITACIONS O CONDICIONS D’EMPLAÇAMENT i als altres requisits establerts en les ordenances municipals o en la normativa urbanística aplicable. Per tant, els municipis interessats en establir exigències restrictives hauran de configurar especialment les seves normes urbanístiques o aprovar una ordenança municipal limitativa.

–

2.-El Reglament ja exigeix algunes regles constructives obligatòries. En concret, l’accés als locals directament des de la via pública i l’accés als reservats des de l’interior del local. Els reservats han de tenir una zona de vestuari i de descans.

–

3.-A més, regula altres aspectes de l’activitat que afecten directament el seu funcionament quaotidià. En concret, subministrament de preservatius, confidencialitat de les dades de caràcter personal i prohibició de l’entrada de menors d’edat.

LEGALITAT DE LA IMPOSICIÓ PER ORDENANÇA MUNICIPAL D’UNA FIANÇA O LA SUBSCRIPCIÓ D’UNA PÒLISSA D’ASSEGURANÇA, AMB QUANTIES PROPORCIONADES ALS DANYS QUE PUGUIN CAUSAR-SE PER ACTES CELEBRATS ALS ESPAIS PÚBLICS.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La important sentència 1156/2009, de 23 de desembre, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Sala Contenciosa Administrativa, Secció 5ª) va enjudiciar la discutida “ordenança de convivència” de Barcelona –Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona-. El recurs va ser parcialment estimat.

–

2.-En relació justament al que dèiem divendres 15, el Tribunal va admetre la legalitat de la imposició de la prestació d’una fiança o de la contractació d’una pòlissa d’assegurança pels organitzadors d’actes públics, com a garantia dels danys que aquests poguessin produir.

–

3.-Això no obsta a la possible impugnació dels actes concrets si l’Ajuntament s’extralimita. En efecte, l’art. 14.1 de l’Ordenança està redactat en termes considerablement amplis (les majúscules són nostres):

“Els organitzadors d’actes celebrats als ESPAIS PÚBLICS han de garantir la seguretat de les persones i els béns. A aquests efectes han de complir amb les condicions de seguretat generals i d’autoprotecció que es fixin, en cada cas, per l’òrgan competent. Quan les circumstàncies ho aconsellin, l’Ajuntament podrà exigir als organitzadors que DIPOSITIN UNA FIANÇA O SUBSCRIGUIN UNA PÒLISSA D’ASSEGURANÇA per respondre dels danys i els perjudicis que es puguin causar.”