Categoría: Ens institucionals

Gerencialisme i agilització administrativa en matèria d’aeroports.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1-La “tercera Llei òmnibus” (Llei 11/2011, de reestructuració del sector públic per a agilitar l’activitat administrativa) intenta fer més operativa l’entitat Aeroports de Catalunya  Es tracta d’un ens creat per la Llei 14/2009, del 22 de juliol, d’aeroports, heliports i altres infraestructures aeroportuàries. És una entitat de dret públic adscrita al departament competent en matèria aeroportuària.

 

Aeroports de Catalunya té per objecte “fomentar el desenvolupament del sector

aeronàutic en general i del transport aeri a Catalunya, administrar les infraestructures

aeroportuàries de titularitat de la Generalitat que li adscrigui el Govern i la

seva zona de servei i gestionar les infraestructures aeroportuàries que aquest li

encomani.   “ (art. 12.1 de la Llei 14/2009).

 

—

 

2.-No hi ha grans canvis, en realitat. Els òrgans de govern segueixen sent el president, el vicepresident i el Consell d’Administració. L’òrgan d’administració era abans el conseller delegat i ara és el director. Aquest és membre del Consell, però es diferencia dels membres denominats “consellers”. Es vol un director executiu, no un representant dels experts a l’àmbit aeronàutic, al món local o a la promoció econòmica. Aquests darrers representants –principalment, “experts”, diu la Llei- són els consellers. Són nomenats pel Govern, “atenent criteris professionals i de representativitat” (aquest és el matís que ara s’introdueix).

 

—

 

3.-El director, nomenat pel Govern, s’encarrega de la gestió ordinària de l’entitat i executa les directrius aprovades pel Consell d’Administració. És la peça clau de l’entitat, a més del president  (que també és nomenat pel Govern i que tindria un perfil més polític).

 

Per últim, se simplifica el Consell Social d’Aeroports de Catalunya, que era abans una barreja preceptiva de diversos departaments, d’ajuntaments amb instal·lacions aeroportuàries, de les Cambres…Ara, simple tria lliure entre representants de la Generalitat, de les entitats locals i de les entitats relacionades amb el sector.

 

Canvis en la pensió de jubilació i en altres aspectes del nostre futur (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

   

            1.-A més dels aspectes relatius a la pensió de jubilació, la Llei 27/2011 s’ha referit a altres temes interessants. En primer lloc, la Disposició addicional setena autoritza el Govern per a crear l’Agència Estatal de l’Administració de la Seguretat Social (que, com el seu nom indica, tindrà naturalesa d’agència estatal de les regulades a la Llei 28/2006, de 18 de juliol).

 

            La seva constitució i entrada en funcionament es produirà amb l’aprovació del seu Estatut per Reial Decret.

 

            A aquesta nova Agència s’integraran:

 

            -L’Institut Nacional de la Seguretat Social.

 

            -L’Institut Social de la Marina (pel que fa  a les funcions de Seguretat Social).

 

            -La Tresoreria General de la Seguretat Social.

            -La Gerència d’Informàtica de la Seguretat Social.

 

            -El Servei Jurídic de l’Administració de la Seguretat Social.

 

—

 

            2.-Aquesta nova Agència, però, no s’encarregarà de les prestacions i subsidis per desocupació ni dels serveis socials del sistema de la Seguretat Social. Tampoc s’estendrà la seva actuació a l’assistència sanitària de la Seguretat Social (com a regla general).

 

            Avisem que també es mantenen apart les entitats que gestionen els règims especials de seguretat social de:

 

            -Funcionaris Civils de l’Estat.

            -Forces Armades.

            -Funcionaris al servei de l’Administració de Justícia.

 

—

 

            3.-Crida l’atenció l’ “aportació econòmica al Tresor Públic” [sic] que han de fer les empreses que realitzin acomiadaments col·lectius que incloguin treballadors de cinquanta o més anys d’edat.

 

            Es tracta d’una quantitat que s’ha de fixar reglamentàriament i que només s’exigirà quan l’empresa hagi tingut beneficis en els dos exercicis econòmics precedents.

 

            Es tracta d’una quantitat que no encaixa en la noció de tribut (ni és impost, ni és taxa ni és contribució especial), però que tampoc es pot qualificar com a cotització (de fet, es preveu que aquests diners puguin generar crèdits per a polítiques actives d’ocupació i, per tant, no serien destinats a cobrir prestacions).

 

            Si s’arriba a desenvolupar, prendrà aviat el nom col·loquial d’”impost revolucionari”  (és una hipòtesi).

 

L’objectiu de reducció de la quantitat d’entitats instrumentals.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-El nombre d’ens institucionals o instrumentals de l’Administració ha estat, fins fa uns mesos, imparablement creixent. Augment en el nombre d’entitats i augment en la tipologia de perfils. La darrera manifestació expansiva ha estat la figura de la fundació pública, com si no fossin suficients totes les fórmules ja assajades per a les diferents situacions (organismes autònoms, entitats públiques empresarials, figures consorcials o mancomunades, assumpció de fórmules societàries privades, etc.).

 

            Al fil de la crisi econòmica, neix el propòsit de reduir la quantitat d’ens instrumentals. En el fons, el repte és “posar ordre” en aquesta galàxia administrativa, amb l’esperança de que això abarateixi els costos globals. De tota manera, l’equació no és tan fàcil, ja que pot ser més cara una Administració única i sobredimensionada que un conjunt ben coordinat d’entitats amb el règim adequat per a les seves funcions.

 

—

 

            2.-La Llei 7/2011, de mesures fiscals i financeres, ha ordenat al Govern endegar un procés de disminució progressiva d’aquestes entitats. El camí no està exempt de contradiccions, ja que la mateixa Llei ha creat alguns ens nous i, a més, ha reforçat d’altres. Igualment, no s’entén que la minva no s’apliqui inicialment als serveis d’assistència, educació i benestar social, ja que –si és una opció de “racionalització”- són aquests sectors els que més la necessiten.

 

—

 

            3.-En definitiva, l’art. 59 de la Llei de mesures fiscals i financeres disposa el següent:  

 

            “Racionalització del nombre d’entitats

1. El Govern ha d’impulsar un procés de racionalització, reducció i simplificació del nombre de les entitats que componen el seu sector públic, especialment el no administratiu, amb l’objectiu de comptar amb un sector públic sostenible, eficaç i eficient, que no comporti un llast per al dèficit públic i per a la qualitat dels serveis públics.

2. Durant l’exercici pressupostari corresponent a l’any 2011, el Govern ha de dur a terme en una primera fase una reducció del 10% de les entitats existents en començar l’any i del 20% de les aportacions pressupostàries, i ha de prioritzar aquest procés en l’àmbit dels serveis públics que no es consideren essencials per a donar resposta a les demandes ciutadanes. S’exceptuen d’aquesta primera fase de reducció les entitats vinculades a la prestació de serveis d’assistència sanitària, educació i benestar social.

3. En les fases subsegüents del procés de racionalització del sector públic no administratiu, el Govern ha de garantir que la reducció comporti el 25% menys d’entitats existents respecte de les existents a l’inici del 2011. El Govern ha de presentar cada any un informe amb les decisions preses en compliment dels objectius establerts.”

 

Divisió del Departament de Cultura de la Generalitat en dos grans ens instrumentals.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

              1.-Ja comença a ser antiga la  controvèrsia sobre els ministeris de cultura i la seva existència i funcions. En síntesi, haurien dos models purs. Per una banda, el que s’inspira en Malraux i el ministeri de cultura francès: l’Estat assumeix la conservació dels béns de patrimoni històrico-artístic i, a més, fomenta la creació i, per tant, l’aparició de noves obres culturals. La nació té una cultura pròpia i l’Estat és el seu garant.

 

            Per altre costat, el model liberal, que només atribuiria a l’Estat funcions culturals subsidiàries i, com a màxim, la creació d’algunes infraestructures bàsiques (per exemple, la xarxa de biblioteques).

 

            En aquest context, té interès la nova organització del Departament de Cultura mitjançant dos grans ens instrumentals. En certa manera, això recorda l’opció de l’Ajuntament de Barcelona amb la instauració de l’Institut de Cultura de Barcelona.

 

—

 

            2.- El primer ens filial creat per  la Llei de mesures fiscals i financeres és l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.  Es tracta d’una entitat de dret públic que ajusta la seva actuació al dret privat.

 

            Aquesta entitat gestiona el gruix del patrimoni cultural de la Generalitat (cosa que inclou diversos museus i equipaments).  El seu Consell d’Administració està presidit pel conseller de cultura.

 

            L’Agència ha de signar un contracte-programa amb el Departament de Cultura. El seu personal es regeix pel dret laboral , “sens perjudici de l’adscripció de personal funcionari per a l’exercici de potestats administratives i de les funcions pròpies del Cos de Titulació Superior, Patrimoni Artístic” (art. 76).

 

            Encara que rep dotacions pressupostàries de la Generalitat i pot rebre subvencions, també es compten entre les seves entrades (entre d’altres) “els ingressos de dret públic i dret privat derivats de la prestació dels seus serveis” (art. 75). És probable que es busqui per aquest epígraf un camí de relatiu autososteniment.

 

—

 

            3.-El segon ens creat per la Llei de mesures fiscals i financers és l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, que és també una entitat de dret públic que ajusta la seva activitat al dret privat.

 

            A aquest ens li correspon una competència cabdal en el nostre ecosistema cultural: “la tramitació i la resolució de tots els procediments de concessió d’ajuts en matèria cultural, d’acord amb les bases reguladores i les convocatòries que aprovi el departament d’adscripció o les entitats que en depenen “ [es refereix al departament de cultura].

 

            Cal afegir que les dues entitats que hem descrit es constituiran un cop el Govern aprovi els estatuts que els regulen. És d’especial interès la concreció de la configuració i membres del Consell d’Administració de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (que la Llei ha deixat oberta).

 

Publicada la Llei estatal del joc (i III). Operadors i garanties.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Els operadors que hagin obtingut les llicències han de constituir les garanties previstes a les ordres ministerials reguladores.

Aquesta garantia queda afectada al compliment de les obligacions establertes a la Llei i a l’abonament dels premis, a les responsabilitats derivades del règim sancionador i al pagament de les taxes generades en matèria de joc.

—

2.-Els operadors han de ser persones jurídiques amb forma de societat anònima que tinguin com a únic objecte social l’organització, la comercialització i l’explotació de jocs.  Hauran d’acreditar solvència tècnica, econòmica i financera.

.

La relació entre el participant i l’operador habilitat constitueix una relació de caràcter privat i, per tant, les disputes o controvèrsies que poguessin sorgir estaran subjectes als Jutjats i Tribunals de l’ordre jurisdiccional civil, sense perjudici de l’exercici de la potestat sancionadora exercida per la Comissió Nacional del Joc.

—

3.-L’homologació dels sistemes tècnics de joc correspon a la Comissió Nacional del Joc, encara que es preveu, en el futur, que els títols habilitants concedits pels òrgans competents de les Comunitats Autònomes podran tenir efectes en els procediments regulats per la Llei.

.

Per últim, hem de dir que la disposició addicional segona de la Llei reitera el règim específic aplicable a la ONCE com a Corporació de Dret Públic i de caràcter social “y como operador de juego de reconocido prestigio sujeto a un estricto control público”.

ENAGÁS com a societat d’economia mixta

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Llei 12/2011, de 27 de maig, sobre responsabilitat civil per danys nuclears o produïts per materials radioactius aprofita (aquestes associacions mentals del legislador!) per a modificar  la Llei 34/1998, del Sector d’Hidrocarburs. En concret, preveu la constitució de dues societats filials d’ENAGAS, SA, encarregades dels següents objectes:

.

-Gestor tècnic del sistema.

.

-Transportista.

.

ENAGAS, SA ostenta la  totalitat del capital social d’aquestes dues societats.

—

2.-La reforma configura ENAGAS, SA com a interessant exemple de societat d’economia mixta i articula limitacions específiques per als socis privats:

.

“Ninguna persona física o jurídica podrá participar directa o indirectamente en el accionariado de la sociedad matriz, en una proporción superior al 5 por 100 del capital social, ni ejercer derechos políticos en dicha sociedad por encima del 3 por 100. Estas acciones no podrán sindicarse a ningún efecto. Aquellos sujetos que realicen actividades en el sector gasista y aquellas personas físicas o jurídicas que, directa o indirectamente participen en el capital de éstos en más de un 5 por 100, no podrán ejercer derechos políticos en dicha sociedad matriz por encima del 1 por 100. Dichas limitaciones no serán aplicables a la participación directa o indirecta correspondiente al sector público empresarial. Las participaciones en el capital social no podrán sindicarse a ningún efecto.

Asimismo, la suma de participaciones directas o indirectas, de los sujetos que realicen actividades en el sector de gas natural, no podrá superar el 40 por 100.”

.

L’incompliment de la limitació en la participació en el capital es considera infracció administrativa molt greu i són responsables les persones físiques o jurídiques que resultin titulars dels valors  o a qui resulti imputable l’excés de participació en el capital o en els drets de vot.

—

3.- El Dret Administratiu reapareix amb força, a més, a la nova disposició addicional vintena de la Llei del Sector d’Hidrocarburs:

.

“El Director Ejecutivo de la sociedad filial de ENAGÁS, S.A. que ejerza las funciones del Gestor Técnico del Sistema será nombrado y cesado por el Consejo de Administración de la sociedad, con el visto bueno del Ministro de Industria, Turismo y Comercio.

.

El personal de la filial que ejerza las funciones como Gestor Técnico del Sistema suscribirá el código de conducta al que hace referencia el artículo 63 de la presente Ley garantizando su independencia respecto al resto de actividades desarrolladas por el grupo empresarial.”

Controvèrsies jurídiques entre l’ens matriu i els ens filials a l’Administració de l’Estat: l’opció de la Llei 11/2011, de reforma de la Llei d’Arbitratge i de regulació de l’arbitratge institucional a l’Administració General de l’Estat.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Disposició Addicional única de la Llei 11/2011 ha regulat el procediment de solució de les controvèrsies jurídiques entre l’Administració General de l’Estat i els seus organismes públics.

El procediment serà també aplicable a les controvèrsies jurídiques que se suscitin entre les societats mercantils estatals i les fundacions del sector públic estatal amb:

-El seu Ministeri de tutela.

-La Direcció General de Patrimoni.

-O els organismes o entitats públiques que ostentin la totalitat del capital social o dotació d’aquelles (excepte que s’estableixin mecanismes interns de resolució de controvèrsies).

.

Sorprenentment, la complexitat de l’Administració estatal fa que s’ordeni específicament la tutela que, finalment, exercirà l’Administració de l’Estat.

—

2.-S’entenen per controvèrsies jurídiques rellevants:

.

-Les que puguin generar un elevat nombre de reclamacions.

-Les que tinguin una quantia econòmica mínima de 300.000 €.

-Les que “a juicio de una de las partes, sea de esencial relevancia para el interés público”.

—

3.-La resolució vinculant serà dictada per la Comissió Delegada del Govern per a la Resolució de Controvèrsies Administratives, integrada per:

.

-El Ministre de la Presidència (que la presidirà).

-El Ministre d’Economia i Hisenda.

-El Ministre de Justícia.

-El Ministre o Ministres dels Departaments afectats.

.

El procediment no s’aplica a procediments de naturalesa penal, de responsabilitat comptable i al control efectuat per la Intervenció General de l’Administració de l’Estat.

Guerra de posicions en el camp minat de la funció directiva

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Una versió peculiar –més tova- de les administracions independents  (o amb “estatut d’autonomia” en el vocabulari de la Llei de la Jurisdicció contencioso-administrativa) són els organismes reguladors, que han estat articulats de forma general per la recent Llei d’Economia Sostenible (en endavant, LES). L’art. 8.1 inclou entre ells la Comissió Nacional de l’Energia, la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i la Comissió Nacional del Sector Postal. També ho és, amb algunes peculiaritats, la Comissió Nacional de la Competència (art. 8.2).

—

2.- Un dels punts més esperats en aquest camp és la configuració de la funció directiva. Com és conegut, el legislador espanyol es mostra cautelós en la seva reglamentació. El pastís és atractiu (sempre sona bé dir-li al cònjuge que has assumit “funcions directives” i que cobres una mica més*) i les forces en joc són molt potents (les autoritats polítiques en actiu, els partits, els alts cossos funcionarials, les escoles de formació i de negocis i fins i tot les associacions de funcionaris i dels mateixos directius).

L’art. 17 de la LES ha regulat el “personal directiu” dels organismes reguladors, però no ha aclarit les incògnites que plantejava l’art.13 de l’EBEP. De fet, és més breu que aquest precepte. La LES es limita a:

-Recordar la necessitat de convocatòria pública per a la selecció (l’art. 13.2 de l’EBEP era una mica més loquaç, ja que parlava de “publicitat” i “concurrència”).

-Afegir al “mèrit” i “capacitat” la “igualtat” com a principi de selecció. No obstant, no s’esmenta la «idoneïtat», que sí estava a l’art. 13.2 EBEP.

-Precisar que la proposta la farà el president, però el nomenament recaurà en el Consell de l’Òrgan Regulador.

-Canviar el mot “designació” (13.2 EBEP) per “selecció”. El matís pot ser important, però caldrà veure com es concreta el procediment “selectiu” (atenció, perquè “designació” implicava una major discrecionalitat,  però “selecció” ens recorda la cultura del mecanisme d’accés a la funció pública i, a més, ja hem dit que ha desaparegut la noció més flexible d’”idoneïtat”).

Per al personal no directiu, la remissió es fa a l’art. 55, relatiu al concepte global d’empleat públic (funcionari o laboral).

—

3.-Més interès pot tenir a nivell estratègic  el registre de directius del sector públic estatal, que ara queda precisat per la disposició final 54ena de la LES ( i que permet tenir un llistat ordenat de les persones que exerceixen la funció directiva a fundacions, consorcis i societats estatals).

–

*No és una broma. El professor i mestre Dr. Parada recordava ja fa anys al seu manual la posició del president i ànima de SONY –Akio Morita-, que afirmava que les persones treballen per a poder dir-li un dia a la seva dona que “han ascendit”. Bé, només cal canviar el gènere, però els factors d’emulació, autosatisfacció, reconeixement familiar o fins i tot vanitat són bàsics en mecanismes jeràrquics d’ascens competitiu.

—

.-Ley 2/2011, de 4 de marzo, de Economía Sostenible.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-4117

Que la tieta no pateixi*: Reial Decret-Llei 2/2011, per al reforçament del sistema financer(i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Varem examinar ahir el percentatge de capital principal respecte a les seves exposicions totals exigit a bancs i caixes d’estalvi en general. Hem de fer, però, un important advertiment: el Banc d’Espanya, discrecionalment, pot exigir el compliment d’un nivell de capital principal superior al previst “si la entidad no alcanza, en el escenario más adverso de una prueba de resistencia del conjunto del sistema, el nivel de recursos propios mínimos exigido en dicha prueba y hasta el límite de dicha exigencia”. Enllaça aquest extens poder discrecional amb les indeterminacions que ja lluïen a les circulars del Banc d’Espanya que varem examinar a la nostra entrada de 13 de gener  . En definitiva, una relació de subjecció especial de les que han de constar als manuals.

—

2.- Els terminis són realment curts: les entitats han de complir els requisits de capital principal abans del 10 de març del 2011. Si no arriben, disposen de 15 dies hàbils per a presentar una estratègia i calendari de capitalització. Aquesta estratègia ha de ser aprovada pel Banc d’Espanya.

Sense perjudici d’aquest procés de recapitalització, l’incompliment dels percentatges de capital principal es considera infracció molt greu o greu i és sancionable administrativament (art. 3).

—

3.- En el pla de recapitalització apareixen els temors expressats per un sector de l’opinió pública. En concret, la intervenció del “Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria” (FROB), que podrà adquirir accions ordinàries representatives del capital social o aportacions al capital social. Aquestes adquisicions poden ser amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat.

Aquesta subscripció d’accions i aportacions determina la incorporació del FROB a l’òrgan d’administració de l’entitat emissora. Es preveu l’alienació dels títols adquirits en un termini no superior a cinc anys i “a través de procedimientos que aseguren la competencia” (art. 9.8).

—

.-**Real Decreto-ley 2/2011, de 18 de febrero, para el reforzamiento del sistema financiero

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3254

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/?s=Banc+d%27espanya

—

*A “La tieta” -mítica cançó de Serrat- es descriu al vida d’una típica dona soltera de tantes famílies catalanes dels segles XIX i XX. El diumenge de rams, la tieta donava al nét “vint durets per a obrir una llibreta”, ja que “cal estalviar els diners, com sempre ha fet la tieta”. La història de la societat catalana és inexplicable sense la referència -sociològica, econòmica i fins i tot sentimental- a les caixes d’estalvi.

http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

Que la tieta no pateixi*: Reial Decret-Llei 2/2011, per al reforçament del sistema financer(I).

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Els mitjans de comunicació ja havien avançat els darrers dies els trets del Decret-Llei finalment publicat dissabte.

L’art. 1 estableix els requisits de solvència financera de les entitats de crèdit. És a dir, el percentatge de capital principal respecte a les seves exposicions totals. El concepte de capital principal es defineix legalment a l’art. 2 (i inclou el capital social de les societats anònimes, les seves reserves efectives i expresses, etc.).

—

2.- En el citat article primer apareix la doble vara que ha generat tant enrenou a la opinió pública:

–8% de capital principal com a exigència general.

–10% per a entitats que, a més de certes característiques en el seu sistema de finançament, tinguin la consideració de caixes d’estalvi (bàsicament, sense títols representatius del capital social). Les caixes entraran ordinàriament en aquest apartat, excepte que el seu “finançament majorista” no superi el 20%).

—

3.-L’Exposició de Motius justifica aquesta distinció en que el Decret-Llei pretén “que las entidades se doten un capital, de la màxima calidad, suficiente para garantizar una elevada solidez, siendo la exigencia más alta para aquellas entidades que tienen menor agilidad para captar capital básico en caso necesario”.

Queda servit així el relat sobre les caixes com a princeses del poble devorades pel Gran Capital (narració especialment punyent a Catalunya i a altres Comunitats Autònomes). Però la història no és pas tan maniquea.

De fet, la discussió sobre la naturalesa jurídica de les caixes és ja centenària. Els seus fins d’interès general –canalització de l’estalvi popular i impuls del teixit econòmic- i el seu lligam amb la beneficència justificaren històricament un intens control públic (que adoptà fins i tot la fórmula del Protectorat). Després, però, s’han comportat com a fundacions-empresa i la seva activitat econòmica de captació d’estalvi ha entrat en competència directa amb els bancs.

Demà veurem el procediment aplicable en cas d’incompliment dels ràtios de solvència indicats.

.-**Real Decreto-ley 2/2011, de 18 de febrero, para el reforzamiento del sistema financiero

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3254

—

*A «La tieta» -mítica cançó de Serrat- es descriu al vida d’una típica dona soltera de tantes famílies catalanes dels segles XIX i XX. El diumenge de rams, la tieta donava al nét «vint durets per a obrir una llibreta», ja que «cal estalviar els diners, com sempre ha fet la tieta». La història de la societat catalana és inexplicable sense la referència -sociològica, econòmica i fins i tot sentimental- a les caixes d’estalvi.

http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM