Categoría: Ens institucionals

Dues rellevants Circulars del Banc d’Espanya

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Banc d’Espanya ha dictat recentment dues importants circulars :

.-Circular 8/2010, de 22 de diciembre, del Banco de España, a entidades de crédito, de modificación de la Circular 4/2004, de 22 de diciembre, sobre normas de información financiera pública y reservada, y modelos de estados financieros.

PDF (BOE-A-2010-20070 – 19 págs. – 310 KB)

.-Circular 9/2010, de 22 de diciembre, del Banco de España, a entidades de crédito, de modificación de la Circular 3/2008, de 22 de mayo, sobre determinación y control de los recursos propios mínimos.

PDF (BOE-A-2010-20071 – 23 págs. – 354 KB)

La primera d’elles es dicta per a omplir determinats buits deixats per reglaments comunitaris (de la Comissió) pel que fa a la modificació de la norma internacional de comptabilitat número 27 (IAS 27) sobre estats financers consolidats i separats i de la norma internacional d’informació financera número 3 (IRRS 3 ) sobre combinació de negocis.

–

2.-Considerable interès jurídic  i econòmic presenta la segona norma citada, relativa a determinació i control dels recursos propis mínims. En l’actual conjuntura es tracta, evidentment, d’una circular fonamental.

Des del punt de vista jurídic, volem introduir la següent reflexió. La Circular 3/2008 sobre el mateix assumpte fou dictada prèvia habilitació normativa de la Llei 13/1985, de 25 de maig, de coeficient d’inversió, recursos propis i obligacions d’informació dels intermediaris financers i altres normes del sistema financer, la seva reforma per Llei 36/2007 i del RD 216/2008, que la desenvolupa. Aquestes normes concretaren la transposició al Dret espanyol de dues directives comunitàries. Modificades aquestes directives parcialment l’any 2009, el Banc d’Espanya considera que pot dictar la Circular en base a la mateixa habilitació. És això admissible? I si el legislador espanyol decideix –com ho va fer l’any 2007-que la transposició ha d’efectuar-se ara amb nous criteris?

El tema es complica perquè el Banc aprofita per “transposar” la Directiva 2009/111/CE. Ara bé, la transposició “autèntica” d’aquesta Directiva forma part d’un “Proyecto de Ley recientemente remitido al Congreso de los Diputados” (Exposició de Motius de la Circular). Per tant, com que el Banc ja admet en aquest cas que no hi ha habilitació, promulga una “Guía” que “aún sin tener carácter vinculante, sirven para orientar y favorecer el cumplimiento de sus propias normas en lo que se refiere a disponer de sólidos procedimientos de gobierno interno”.

De fet, la Circular és una reforma tècnica, però l’annex o “Guía” són autèntiques instruccions de política econòmica per a les entitats, amb una considerable dosi de discrecionalitat. Per exemple (paràgraf sisè del punt 2):

“-Las entidades estudiarán distintas herramientas de reducción del riesgo de liquidez, en particular un sistema de límites y “colchones” de liquidez que permita afrontar diversos escenarios de tensión, y una estructura de financiación y un acceso a fuentes de financiación adecuadamente diversificadas. Estas medidas se someterán a revisión periódicamente.”

–

3.- Per últim, hem de dir que la Circular avança en l’harmonització bancària mundial, amb diverses al·lusions a la potestat de reconeixement pel Banc d’Espanya de l’equivalència entre les disposicions de supervisió i regulació bancària d’altres països i les pròpies de la Unió Europea.

Sobre aquests darrers aspectes, es recomanable la lectura d’ORRIOLS I SALLÉS, M.A.: El Banco Central Europeo y el Sistema Europeo de Bancos Centrales. Régimen jurídico de la autoridad monetaria de la Comunidad Europea (Comares, 2004).

Diguem, per concloure, que l’especialització del vocabulari no justifica la foscor enfarfegada d’una gran part de l’articulat. Acomiadem al lector  amb la reforma de l’apartat primer de la Norma Octava:

“En la medida en que las entidades no integren los porcentajes citados de estas plusvalías entre sus recursos propios computables, o las integren solo [sic] parcialmente (bien sea porque solo [sic] las computen para algunas participaciones o riesgos, bien porque solo [sic] computen una parte del total de las plusvalías contabilizadas, o bien por ambas circunstancias), el valor del activo o, lo que es lo mismo, la exposición a considerar, tanto a efectos de los requerimientos de riesgo de crédito como a efectos de las deducciones previstas en las Normas Novena y Décima o de los límites a los grandes riesgos, solo [sic] tendrán en cuenta los importes brutos de las plusvalías que hayan contribuido a incrementar los recursos propios.”

Un cas-riu

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Debat avui, a la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre els controladors. És una iniciativa dels alumnes, amb el suport del Deganat. Tinc l’honor de compartir taula amb l’estudiant que ens modera (del grup del bon amic Olivé Currius) , amb el catedràtic  de Dret del Treball Dr. Eduardo Rojo (vegeu el nostre post

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/15/aquellos-polvillos%E2%80%A6-el-decretllei-12010-sobre-prestacio-de-serveis-de-transit-aeri/) i amb el catedràtic de Dret Constitucional Dr. Carreras. Cap d’ells necessita presentació.

El professor Rojo situa les claus del conflicte laboral i distingeix entre les raons jurídiques dels controladors (pot regular un Decret-Llei el contingut d’una relació laboral que està sent discutida per les parts?) i la seva debacle moral en desaparèixer de les torres de control. En  Carreras, però, considera que l’abandonament del lloc de treball la tarda del divendres 3 de desembre ja ultrapassava el marc laboral i justificava la declaració d’estat d’alarma.

Per part meva, plantejo la recuperació –justificada- de la vella noció de les relacions de supremacia especial, que tenen un sentit per a certs col·lectius on és raonable l’afebliment i fins i tot inexistència de certs drets (els presos, els funcionaris públics o certes categories d’ells com policies, bombers, inspectors administratius i, potser, els controladors). Sobre aquest tema ja havíem apuntat alguna cosa aquí mateix (http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/15/aquellos-polvillos%E2%80%A6-el-decretllei-12010-sobre-prestacio-de-serveis-de-transit-aeri/).

–

2.-El professor Carreras apunta que no existeix una gradació alarma-excepció-setge, sinó que són situacions diferents sobre les quals s’articulen respostes jurídiques també distintes. No caminem, per tant, cap a l’abús dels estats d’excepció tan propis de la història d’Espanya i que ja va estudiar magníficament BALLBÉ al seu Orden público y militarismo en la España constitucional (1812-1983).

–

3.-Per si de cas, de bon matí ja havia donat un cop d’ull al blog del company i professor de Dret Administratiu a València Andrés Boix Palop, que “capitaneja” (a nivell virtual)  el grup que no veu clara la declaració d’estat d’alarma, ja que considera que existien normes de Dret penal i de Dret laboral suficients per a reaccionar en el cas concret (http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=304). A més –i això ja ens planteja interrogants de més volada- situa la “última hora autoritaria” en el marc de la “deriva reaccionaria” en la que, segons ell, ens anem endinsant (http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=306).

Seriositat remarcable dels estudiants: ni una pregunta basada en el ressentiment social contra “els sous estratosfèrics”. Totes les qüestions van girar entorn l’habilitació jurídica de l’estat d’alarma i les peculiaritats processals i materials del conflicte laboral. Magnífic (deixant de banda ara que, efectivament, també ha de discutir-se la qüestió de l’estructura retributiva dels controladors).

Què feia AENA?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El paràgraf tercer del Reial Decret-Llei 1/2010 (vegeu la nostra entrada del 15 de desembre: http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/15/aquellos-polvillos%E2%80%A6-el-decretllei-12010-sobre-prestacio-de-serveis-de-transit-aeri/) va precisar el següent:

“(…), la Intervención General de la Administración del Estado viene poniendo de manifiesto desde el año 2002, en sus sucesivos informes de auditoría de cuentas, que los incrementos retributivos de los controladores al servicio de AENA  se realizan sin las preceptivas autorizaciones.”

–

2.-Davant d’això, hi ha dues possibilitats. La primera és que, efectivament, l’ens instrumental –AENA- precisi, per a alguns dels seus actes, una autorització prèvia de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat ( o de la seva Intervenció delegada a l’entitat) i d’altres autoritats o òrgans. Si l’autorització no s’ha obtingut, podrien existir responsabilitats penals, ja que l’autoritat o el funcionari haurien donat la seva conformitat a una despesa sabent que no existia l’autorització pertinent (sense perjudici d’altres responsabilitats civils i comptables).

–

3.-No obstant, si AENA es regís en aquest punt per un sistema d’avaluació i auditoria posterior a la despesa (com és freqüent a molts ens institucionals i, especialment, a entitats públiques empresarials), els reiterats avisos de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat ens situen davant una situació de possible responsabilitat comptable ( i també civil). Recordem que la Llei Orgànica del Tribunal de Comptes exigeix aquesta responsabilitat a qui “por acción u omisión contraria  a la Ley originare el menoscabo de los caudales o efectos públicos”, el qual queda obligat la indemnització dels danys i perjudicis causats.

Afegirem que la responsabilitat comptable queda eximida en cas d’obediència deguda o d’incompliment per part d’altres de les seves obligacions específiques.

Aquellos polvillos…: el Decret-Llei 1/2010 sobre prestació de serveis de trànsit aeri.

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.- El mestre i company Eduardo Rojo, Catedràtic de Dret del Treball a la Universitat Autònoma de Barcelona, em passa les dades del seu blog, on analitza alguns antecedents del conflicte amb els controladors.

–

2.-El que més crida l’atenció és la promulgació d’un primer Decret-Llei 1/2010, de 5 de febrer, “por el que se regula la prestación de servicios de tránsito aéreo, se establecen las obligaciones de los proveedores civiles de dichos servicios y se fijan determinadas condiciones laborales para los controladores civiles de tránsito aéreo”.

És un Decret-Llei curiós per diverses raons. Per exemple, l’Exposició de Motius és més llarga que l’articulat (set pàgines pràcticament senceres contra cinc, ja que només estem parlant de quatre articles i , això sí, diverses addicionals, transitòries i finals).

–

3.-En síntesi, l’objectiu del Decret-Llei era doble:

a) Apertura a la possibilitat de que els serveis de control aeri fossin prestats, a partir d’aquell moment, per “proveïdors civils de serveis de trànsit aeri”, amb el seu propi personal (que té una relació laboral ordinària amb el proveïdor civil, però que es veu afectat per la Llei 21/2003, de Seguretat Aèria). El proveïdor civil serà proposat pel gestor aeroportuari (i designat –sembla que de forma reglada- pel Ministeri de Foment).

b) Regulació de les condicions de treball dels controladors com a personal laboral, tot al·legant l’Exposició de Motius “la naturaleza jurídico-pública de su relación laboral” i el fet que sus “acuerdos colectivos” han d’ajustar-se a “los principios y reglas contenidos en el Estatuto Básico del Empleo Público” (EBEP).

La doctrina laboralista mostra la seva preocupació per aquesta entrada del Decret-llei fins al menjador i la cuina del conveni col·lectiu. L’EBEP, que semblava el darrer pas per a inocular definitivament el Dret laboral a la funció pública, és emprat ara per a “funcionaritzar” una  vinculació inicialment laboral. En definitiva, el natural retorn a la relacions de supremacia especial, que tenien la seva justificació en l’existència d’aquesta mena de tasques (ordinàriament assumides per funcionaris públics).

Fa uns dies, com ja sabem, es donava un pas més i entrava en escena el Ministeri de Defensa (vegeu la nostra entrada del dia 7 de desembre).

-Referències del blog d’Eduardo Rojo:

http://eduardorojoblog.blogspot.com/2010/12/el-contenido-laboral-del-real-decreto.html
http://eduardorojoblog.blogspot.com/2010/12/sometimiento-legal-de-los-controladores.html
http://eduardorojoblog.blogspot.com/2010/05/la-audiencia-nacional-desestima-el.html
http://eduardorojoblog.blogspot.com/2010/02/supresion-del-derecho-la-negociacion.html

-Referències Decret Llei 1/2010:
http://www.boe.es/boe/dias/2010/02/05-2/pdfs/BOE-A-2010-1916.pdf

El dia de la bèstia: Reial Decret-Llei 13/2010, de 3 de desembre, “de actuaciones en el ámbito fiscal, laboral y liberalizadoras para fomentar la inversión y la creación de empleo”.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Fa uns anys, el professor García de Enterría va publicar un rellevant llibre amb el títol  “Justicia y seguridad jurídica en un mundo de leyes desbocadas”. En els darrers anys, el protagonista d’aquesta boja cursa és el Decret-Llei que, emparat en la pertinaç crisi, ja no troba pràcticament obstacles al seu imperi regulador. L’últim exemple és el Decret-Llei 13/2010. El seu contingut és un autèntic trencaclosques per als operadors jurídics.

–

2.-En efecte, el Decret-Llei tracta, en síntesi, les següents matèries:

a) Modificació de la Llei de l’Impost de Societats (incentius fiscals, reducció d’obligacions formals, etc.). També es fa una modificació, en la mateixa línia,  de la Llei de l’IRPF i de la Llei de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.

b) Modificació de la Llei 3/1993, bàsica de les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació. Entre altres aspectes, s’elimina el caràcter obligatori de la quota cameral, així com l’afiliació preceptiva.

c) Mesures per a agilitzar i simplificar la constitució de societats mercantils de capital i reducció de càrregues administratives per a actes societaris.

d) Creació de la societat anònima “Sociedad Estatal de Loterías y Apuestas del Estado” i supressió de l’entitat pública empresarial del mateix nom.

e) Es contracten 1500 “orientadors” per als serveis públics d’ocupació.

f) Modificació de la Llei d’impostos especials (augment del tipus impositiu del tabac).

g) Inclusió en el règim general de Seguretat  Social dels funcionaris públics i d’altre personal de nou ingrés.

–

3.-Sens dubte, l’estrella de Decret-Llei consisteix en la creació de la societat “AENA Aeropuertos SA”. Inicialment, tot el seu capital social correspondrà a l’entitat pública empresarial AENA –que no desapareix- i que  “conservará en todo caso la mayoría de dicho capital, pudiendo enajenar el resto de conformidad con lo establecido en la Ley de Patrimonio de las Administraciones Públicas” (art. 7.1).

Això s’acompanya amb un canvi radical en el règim laboral dels controladors aeris: hores màximes anuals, controls mèdics i submissió a la direcció del Ministeri de Defensa, “quien asumirá su organización, planificación, supervisión y control”. Cal recordar que això ja s’imposava abans de la declaració de l’estat d’alarma.

En definitiva, un Decret-Llei de contingut caòtic.

FERROCARRILS DE LA GENERALITAT, SOCIETAT MERCANTIL AMB CAPITAL TOTALMENT PÚBLIC.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Decret-Llei 4/2010, de 3 d’agost, de mesures de racionalització i simplificació de l’estructura del sector públic a de la Generalitat de Catalunya ha autoritzat el Govern a transformar l’entitat de dret públic Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya en una societat mercantil amb capital 100% públic (D.F.tercera).

–

2.-La DF segona de la mateixa norma autoritza aquesta entitat perquè pugui actuar com a empresa turística de mediació en la venda de bitllets i reserves de places en les mitjans de transport així com la reserva d’habitacions i dels serveis en establiments hotelers i la resta d’allotjaments turístics situats ne les instal•lacions d’esport i turisme de la seva competència.

És a dir, ens acostem al model francès de la SNCF com a gran «pool» de transport, turisme i mobilitat.

–

3.-Encara que és una fórmula de gestió més agosarada que la de RENFE –entitat empresarial pública i no societat mercantil, encara- suposa un pas més en la flexibilització de les fórmules de gestió del sector públic (però no una privatització).