Categoría: Foment i subvencions

Nota docente: práctica 2.-La subvención que no llegó a todo.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Fuente:***

PRÁCTICA 2.-LA SUBVENCIÓN QUE NO LLEGÓ A TODO.

ECLI:ES:TSJCAT:2023:5678

            Nos hallamos ante un caso difícil. Lo importante es exponer ordenadamente sus principales aspectos. Por tanto, sugerimos el siguiente iter:

            1.-Lea atentamente la RESOLUCIÓN ECO/1823/2015, de 29 de julio. En ella observará cómo funciona una subvención (en este caso, con fondos europeos).

            2.-Es el momento de describir algunas ideas relevantes de la lección de subvenciones: concepto, bases reguladoras de la subvención, el papel de la Unión Europea, el reintegro…

            3.-Empiece a leer la sentencia. Observe que, en el Fundamento de Derecho segundo aparece un “procedimiento de control para controlar las subvenciones públicas”. Por tanto, una cosa es el procedimiento de otorgamiento de la subvención (que ya leímos en la resolución ECO/1823/2015) y otra el procedimiento de control. No olvide que aparecen autoridades diferentes: la Secretaría de Universidades e Investigación -autoridad de gestión y otorgamiento- y la Vicepresidencia de la Generalidad y el Departamento de Economía y Hacienda -autoridades de control-.

            4.-En el primer párrafo del Fundamento de Derecho Segundo aparece el aspecto principal del pleito: los informes impugnados deciden respecto a la extensión de la ayuda “puesto que determinan qué conceptos son subvencionables y cuáles no”.

            5.-El recurrente -la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau- había adjudicado un contrato de obras con un régimen peculiar, ya que su pago estaba financiado con fondos públicos (en este caso, de la UE). En la lección de contratos del sector público puede leerse que estos contratos sufren una aplicación parcial de la normativa de contratos del sector público (a diferencia de las obras que ustedes hicieron para ampliar el comedor de su casa que, por supuesto, no financió ninguna Administración). Lean ahora con detenimiento el segundo párrafo del Fundamento de Derecho primero. Mediten sobre la peculiar fijación del quantum de la subvención…

            6.-Pues bien, la autoridad de control considera que 2.056.486,89 euros no pueden ser cubiertos por la subvención. ¡Van a ser asumidos por el peticionario!. Se han detectado irregularidades en la adjudicación y ejecución del contrato (según la normativa de contratos públicos que, recordemos, va a ser aplicada) y, por tanto, no va a pagarse la totalidad de los gastos producidos. Estos aspectos nos interesan menos, aunque pueden ser un buen aperitivo para el tema de contratación del sector público. En concreto:

            1.-Valoración de ofertas y de bajas temerarias en la adjudicación. El rechazo de las fórmulas que priorizan la proximidad de la oferta a la media de las presentadas.

            2.-Las modificaciones admisibles en los contratos del sector público.

            3.-La garantía definitiva.

***

Divisió del Departament de Cultura de la Generalitat en dos grans ens instrumentals.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

              1.-Ja comença a ser antiga la  controvèrsia sobre els ministeris de cultura i la seva existència i funcions. En síntesi, haurien dos models purs. Per una banda, el que s’inspira en Malraux i el ministeri de cultura francès: l’Estat assumeix la conservació dels béns de patrimoni històrico-artístic i, a més, fomenta la creació i, per tant, l’aparició de noves obres culturals. La nació té una cultura pròpia i l’Estat és el seu garant.

 

            Per altre costat, el model liberal, que només atribuiria a l’Estat funcions culturals subsidiàries i, com a màxim, la creació d’algunes infraestructures bàsiques (per exemple, la xarxa de biblioteques).

 

            En aquest context, té interès la nova organització del Departament de Cultura mitjançant dos grans ens instrumentals. En certa manera, això recorda l’opció de l’Ajuntament de Barcelona amb la instauració de l’Institut de Cultura de Barcelona.

 

—

 

            2.- El primer ens filial creat per  la Llei de mesures fiscals i financeres és l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.  Es tracta d’una entitat de dret públic que ajusta la seva actuació al dret privat.

 

            Aquesta entitat gestiona el gruix del patrimoni cultural de la Generalitat (cosa que inclou diversos museus i equipaments).  El seu Consell d’Administració està presidit pel conseller de cultura.

 

            L’Agència ha de signar un contracte-programa amb el Departament de Cultura. El seu personal es regeix pel dret laboral , “sens perjudici de l’adscripció de personal funcionari per a l’exercici de potestats administratives i de les funcions pròpies del Cos de Titulació Superior, Patrimoni Artístic” (art. 76).

 

            Encara que rep dotacions pressupostàries de la Generalitat i pot rebre subvencions, també es compten entre les seves entrades (entre d’altres) “els ingressos de dret públic i dret privat derivats de la prestació dels seus serveis” (art. 75). És probable que es busqui per aquest epígraf un camí de relatiu autososteniment.

 

—

 

            3.-El segon ens creat per la Llei de mesures fiscals i financers és l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, que és també una entitat de dret públic que ajusta la seva activitat al dret privat.

 

            A aquest ens li correspon una competència cabdal en el nostre ecosistema cultural: “la tramitació i la resolució de tots els procediments de concessió d’ajuts en matèria cultural, d’acord amb les bases reguladores i les convocatòries que aprovi el departament d’adscripció o les entitats que en depenen “ [es refereix al departament de cultura].

 

            Cal afegir que les dues entitats que hem descrit es constituiran un cop el Govern aprovi els estatuts que els regulen. És d’especial interès la concreció de la configuració i membres del Consell d’Administració de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (que la Llei ha deixat oberta).

 

Mecenatge indirecte de la investigació alimentària.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

     1.-La publicitat sobre els aliments ha de respectar una àmplia normativa. En concret, la Llei de Competència Deslleial, la Llei General de Publicitat, la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i la legislació estatal i autonòmica de comunicació audiovisual. A més, cal ressenyar el Reglament comunitari 1924/2006, relatiu a les declaracions nutricionals i de propietats saludables dels aliments.

 

La recent Llei estatal 17/2011 de seguretat alimentària i nutrició manté aquest requeriments, però introdueix noves i rellevants regles, que imposaran un canvi en la presentació habitual de molts productes.

 

—

 

     2.-En primer lloc, es prohibeix, tant a la publicitat com a la promoció directa o indirecta d’aliments (art. 44.3):

 

   “a) La aportación de testimonios de profesionales sanitarios o científicos, reales o ficticios, o de pacientes reales o supuestos, como medio de inducción al consumo, así como la sugerencia de un aval sanitario o científico.

b) La promoción del consumo de alimentos con el fin de sustituir el régimen de alimentación o nutrición comunes, especialmente en los casos de maternidad, lactancia, infancia o tercera edad.

c) La referencia a su uso en centros sanitarios o a su distribución a través de oficinas de farmacia.”

 

 

.

 

     No obstant, curiosament, l’art.44.4 introdueix una excepció que, a la pràctica, funcionarà com a mecenatge indirecte (atenció, companys d’instituts universitaris i altres establiments similars):

 

   “4. Solo se permitirá la utilización de avales de asociaciones, corporaciones, fundaciones o instituciones, relacionadas con la salud y la nutrición en la publicidad o promoción directa o indirecta de alimentos, cuando:

a) Se trate de organizaciones sin ánimo de lucro.

b) Se comprometan, por escrito, a utilizar los recursos económicos, obtenidos con esta colaboración en actividades que favorezcan la salud, a través de la investigación, desarrollo y divulgación especializada en el ámbito de la nutrición y la salud.”

 

 

 

—

 

     3.-Per últim, la Llei promou la coneguda regulació voluntària o autorregulació dels operadors econòmics i dels professionals de la de la publicitat (art. 46). No obstant, anuncia la regulació substitutiva per reglament si, en el temps d’un any, no s’han adoptat codis de conducta publicitària per a la protecció de la infància i de la joventut en aquest camp.

 

 

Fer neteja: pagar els deutes dels ens locals amb empreses i autònoms (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-Una de les estrelles normativas del Reial Decret-Llei 8/2011, d’1 de juliol, és la línia de crèdit per a la cancel·lació de deutes de les Entitats Locals amb empreses i autònoms. L’art. 4 de la norma citada indica el següent:

 

      “Con el fin de permitir la cancelación de sus obligaciones pendientes de pago con empresas y autónomos, derivadas de la adquisición de suministros, realización de obras y prestación de servicios, las Entidades locales, con carácter excepcional, podrán concertar operaciones de crédito a largo plazo, con los límites, condiciones y requisitos que se establecen en los artículos siguientes y con arreglo al acuerdo que, con carácter de urgencia, deberá adoptar la Comisión Delegada del Gobierno para Asuntos Económicos por el que instruirá al Instituto de Crédito Oficial para la puesta en marcha de la correspondiente línea financiera”.

—

 

            2.-A aquesta línia financera es poden acollir les Entitats locals, els seus organismes autònoms i entitats dependents.

 

            L’objectiu preferent de la línia financera prevista és “la cancelación de las deudas con los autónomos y las pequeñas y medianas empresas, considerando así mismo [sic] la antigüedad de las certificaciones o documentos” (art. 5.2).

 

.

 

            Cal tenir en compte que l’import dels deutes que es cobreixen, junt amb els interessos estimats que l’operació de crèdit generaria, no podrà excedir, en cap cas, del 25% de l’import anual de les entregues a compte de la participació de l’entitat local en tributs de l’Estat de l’any 2011.

 

—

 

            3.- No s’inclouen a l’operació els imports que corresponguin a obligacions accessòries a la principal, establertes a la “Ley 3/2004, de 29 de diciembre, por la que se establecen medidas de lucha contra la morosidad en las operaciones comerciales”. D’aquestes obligacions accessòries han de respondre les Entitats locals deutores.

.

            Examinarem demà algunes notes del procediment de petició del crèdit per les entitats locals i el posterior pagament que haurà de fer l’entitat local a l’ICO  per a tornar el prèstec.

 

Publicada la important Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (III). Modalitats contractuals específiques per al personal investigador.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Fotografia d'Alex S.Maclean. Robert Koch Gallery Exhibition. Consultable al facebook d'Alex S.Maclean. Ús autoritzat.

–*

1.-La Llei de la Ciència ha configurat tres modalitats específiques de contracte de treball per al personal investigador. És molt important assenyalar els patrons autoritzats a emprar-les, que es detallen a l’art. 20.2:

.

“Podrán contratar personal investigador a través de las modalidades de contrato de trabajo específicas que se establecen en esta sección las siguientes entidades:

a) Los Organismos Públicos de Investigación de la Administración General del Estado y los Organismos de investigación de otras Administraciones Públicas.

b) Las Universidades públicas, únicamente cuando sean perceptoras de fondos cuyo destino incluya la contratación de personal investigador o para el desarrollo de sus programas propios de I + D + i.

.

Además, las entidades citadas podrán contratar personal investigador a través de las modalidades de contrato de trabajo establecidas por el Texto Refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores.

Lo dispuesto en este apartado se entenderá sin perjuicio de que corresponde a las Comunidades Autónomas que hayan asumido estatutariamente la competencia exclusiva para la regulación de sus propios centros y estructuras de investigación la definición y regulación del régimen de contratación de personal investigador de sus propios centros y estructuras de investigación, en el marco de la legislación laboral vigente. “

—

2.-La primera fórmula és la del contracte predoctoral, per a persones que tinguin el títol de Llicenciat o màster universitari i que hagin estat admeses a un programa de doctorat. La duració és d’un any, prorrogable a quatre.

—

3.-La institució més rellevant a la pràctica és el contracte d’accés al Sistema Espanyol de Ciència, Tecnologia i Innovació, que té aquestes característiques:

.

-Cal estar en provisió del títol de Doctor.

-La duració no pot ser inferior a un any ni superior a cinc.

-La retribució no pot ser inferior a la que correspongui al personal investigador que realitzi activitats anàlogues.

–No fan docència (com a màxim, amb certs requisits, 80 hores anuals).

-La seva activitat és avaluada d’acord amb les normes de la universitat o de l’organisme contractant i inclourà un informe extern d’ANECA (Agencia nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación) o d’ANEP (Agencia Nacional de Evaluación y Prospectiva)  o de l’organisme equivalent de la Comunitat Autònoma.

-El treball realitzat comptarà com a mèrit en els processos selectius de personal laboral fix de les universitats i dels organismes d’investigació.

.

Examinarem demà la darrera modalitat: el contracte d’investigador distingit (only for brilliant researchers).

Publicada la important Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (II). Excedència temporal específica i autorització per a prestar serveis en entitats mercantils.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El concepte de personal investigador és ampli a la Llei 14/2011, de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació és ampli i inclou el personal amb funcions de recerca a les universitats públiques i també el que pertany a altres organismes públics d’investigació. Poden ser funcionaris públics o tenir una relació regida pel Dret laboral.

.

En aquest sentit, és important advertir que la noció no es limita al personal estrictament científic o tecnològic, sinó que podria incloure les denominades “ciències socials” (a diferència del que va preveure la normativa en altres ocasions, amb un criteri més restrictiu).

—

2.-A més de la possible adscripció de l’investigador a altres agents públics d’investigació  (o privats sense ànim de lucre), es preveu  “una excedencia temporal para incorporarse a otros agentes públicos de ejecución del Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación” (art. 17.3). El termini màxim d’aquesta excedència especial és de cinc anys.

—

3.-Molt interès té també l’autorització de les universitats o d’organismes públics d’investigació al seu personal de recerca per a prestar serveis en societats mercantils creades o participades per l’ens matriu citat.

Es tracta d’un contracte laboral a temps parcial i de duració determinada, que no modifica la jornada ni l’horari del lloc de treball inicial de l’interessat (art. 18).

.

Examinarem demà les modalitats contractuals del personal investigador de caràcter laboral (arts. 20 i ss.), que és una de les apostes fortes de la Llei.

Publicada la important Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (I)

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Confessions d’un vell col·lega: quan es promulga una Llei, el professor o el comentarista han de criticar-la. Si no, tot és avorrit i inútil i ja no cal fer la conferència prevista.

.

He recordat aquest consell (massa amarg, crec) en llegir la recent Llei 14/2011, d’1 de juny, de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació. És probable que tingui mancances –no és fàcil veure-les- però és una bona Llei. Un text seriós. Res a veure amb la Llei d’Economia Sostenible, que buscava també la innovació i apuntava algunes normes disperses per a impulsar la investigació científica en un marc bla, bla, bla…

.

Ara que és moda llescar “els polítics”, no està de més anotar la mà d’una ministra competent, intel·ligent  i formada en la matèria.

—

2.-Davant la dèbil fe investigadora del sector privat espanyol (obviously, amb nombroses excepcions), la Llei situa el sector públic com a locomotora de la recerca i construeix el “Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación”. Aquest queda definit així a l’art. 3.1:

.

“ 1. A efectos de esta ley, se entiende por Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación el conjunto de agentes, públicos y privados, que desarrollan funciones de financiación, de ejecución, o de coordinación en el mismo, así como el conjunto de relaciones, estructuras, medidas y acciones que se implementan para promover, desarrollar y apoyar la política de investigación, el desarrollo y la innovación en todos los campos de la economía y de la sociedad.
Dicho Sistema, que se configura en los términos que se contemplan en la presente ley, está integrado, en lo que al ámbito público se refiere, por las políticas públicas desarrolladas por la Administración General de Estado y por las desarrolladas, en su propio ámbito, por las Comunidades Autónomas.   “

—

3.- Examinarem demà alguns punts sensibles de la Llei. Per ara, anotem el següent esquema:

.

-Un títol preliminar que inclou disposicions generals i un títol primer sobre els òrgans administratius i plans públics que governen el Sistema Espanyol de Ciència, Tecnologia i Innovació.

.

-Un importantíssim títol segon, destinat als recursos humans dedicats a la investigació, amb un rellevant contracte d’accés al Sistema indicat, regit pel Dret laboral.

.

-Un títol  tercer sobre mesures d’impuls a la investigació, amb regulació específica dels convenis de col·laboració.

.

-Un títol quart sobre foment i coordinació de la recerca, però aplicable només a l’Administració General de l’Estat.

Crònica de jurisprudència XI: El Tribunal Suprem no esquinçà el vel.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal Suprem ha revocat una sentència de l’Audiència Nacional, ha estimat el recurs contenciós-administratiu i ha reconegut el dret d’una entitat mercantil –“Desert Springs, S.L.”- a que l’Administració de l’Estat li concedeixi un concret incentiu que va sol·licitar per a construir un hotel i camp de golf. La subvenció es basava en la Llei 50/85, de 27 de desembre, d’Incentius Regionals.

–

2.- Entre altres motius, la denegació es basava principalment –segons l’Ordre Ministerial de 14 de febrer de 2005, que resolgué la reposició –en que la societat peticionària tenia una gran part dels seus accionistes domiciliats a un paradís fiscal (Illes Bermudes). Per tant, tal com admeté la Sentència de l’Audiència Nacional de 25 de febrer del 2004, “la consiguiente salida de los beneficios empresariales del proyecto en cuestión” implica que “éste no supone la contribución necesaria al refuerzo e impulso del potencial de desarrollo endógeno de la zona elegida”.

El criteri és discutible perquè el que l’Administració fomenta en aquest cas és la realització d’una obra i urbanització, no que els beneficis es gastin a Espanya.

–

3.- El Tribunal Suprem revoca la sentència i considera que:

– El motiu de denegació no estava previst a l’ordenament regulador de la subvenció (denegada l’any 2000).

– És cert que, després, la Llei General de Subvencions (Llei 38/2003) va regular la qüestió, però seria difícilment aplicable, ja que es refereix a “persones o entitats”que tinguin la residència fiscal a un país o territori qualificat reglamentàriament com a paradís fiscal, però no als socis.

Per tant, el vel de la societat peticionària queda intacte i se li ha d’atorgar la subvenció sol·licitada.

* * *

La Sentència afegeix el vot particular del Sr. BANDRÉS SÁNCHEZ-CRUZAT. Considera, en contra de la posició majoritària, que –encara que no s’especifiqui de forma concreta a la normativa- tota subvenció implica “evitar la concesión de subvenciones a aquellas personas jurídicas que no contribuyan al sostenimiento de las cargas públicas, al utilizar esta opción fiscal, que evidencia la falta de seguridad económico-financiera que avale el proyecto inversor, y que pueden comprometer, además, lesivamente, el principio de veracidad contable-financiera, el principio de transparencia fiscal, la garantía de concurrencia competitiva entre los solicitantes, inserta en el principio de igualdad de trato, y la exigencia de un comportamiento entre agentes económicos y empresas no desleal”.

Considero que el Tribunal es va ajustar de forma més precisa a la legalitat, però la postura del magistrat discrepant ens planteja la interessant opció de recuperar per a la subvenció la noció de relació de supremacia especial (no es tracta d’un concurs entre iguals, sinó de decidir el millor destí per a uns fons públics, fins i tot amb certes regles implícites).

Pel que fa al cas concret, cal apuntar la victòria de Mandeville: vivien falsament a Les Bermudes, però donaven feina, calers, golf i alegria.

Enllaç a la Sentència

Subvencions: modificacions normatives i evolució

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Entre les modificacions que incorpora la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat –aquest any, per cert, força contingudes- destaca la reforma de tres articles de la vigent Llei 38/2003, General de Subvencions (vegeu la nostra referència a “Recentíssimes normes”: http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-19703).

Les modificacions són molt reduïdes i es resumeixen així:

-Ampliació dels motius de prohibició de l’atribució de la condició de beneficiari o entitat col·laboradora (art. 13)

-Concrecions que amplien les potestats de l’Administració en el procediment de control financer sobre beneficiaris i entitats col·laboradores (art. 49). Per exemple, deure de compareixença–en el curs de la inspecció- de l’administrat en el seu domicili o on les oficines públiques destinades a l’efecte.

Igualment, es preveu la validesa de les actuacions realitzades en el domicili precedent de l’entitat col·laboradora o dels beneficiaris, abans de que comuniquin el nou domicili a la Intervenció General de l’Administració de l’Estat.

–

2.-Interessant precisió s’observa al nou art. 31, relatiu a les despeses subvencionables. Es concreta ara que només se subvencionaran les despeses que “resulten estrictamente necesarias”.

–

3.-D’altra banda, s’observa en general en matèria de subvencions que el Govern està fent un ús efectiu de la possibilitat que li atorga la Llei –amb caràcter excepcional- de concedir subvencions de forma directa i sense concurrència competitiva. Així, al BOE de 24 de desembre apareixen tres Reials Decrets de concessió directa de subvencions: una a un Consorci, una altra a una entitat local i una tercera –de gran interès jurídic- a una fundació privada. En efecte, la subvenció a aquesta entitat privada es configura com una contribució indirecta de l’Estat espanyol a les despeses d’una organització internacional (Real Decreto 1734/2010, de 23 de diciembre, por el que se regula la concesión directa de subvención a la Fundación ONUART: http://www.boe.es/boe/dias/2010/12/24/pdfs/BOE-A-2010-19758.pdf)