Categoría: Fonts del Dret

Altre cop sobre modificació de normes i tècnica legislativa

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

*

1.-Els reis ens han deixat –com cada any-una munió de reformes. Alguns han tingut una dosi extra de carbó (per exemple, els deutors tributaris per l’IRPF). Aquest allau típic de final d’any (entre Santa Llúcia i Reis, més o menys) em fa imaginar la possibilitat d’establir un calendari de Grans Reformes que fos fix cada any (per exemple, els darrers quinze dies de desembre). Això deixaria l’ordenament estable la resta de l’any (almenys, a nivell de normes amb rang de llei estatals i autonòmiques). Quin plaer, dedicar onze mesos i mig a estudiar les modificacions promulgades amb la seguretat de que res no es mou!

 

—

 

2.-Bromes apart, he estat aquests dies passejant amb el mestre QUINTERO OLIVARES  i el seu incisiu La enseñanza del Derecho en la encrucijada. Derecho académico, docència universitaria y mundo professional.

 

El penalista ens proposa admetre la realitat del canvi de lleis (que també ha sofert força el Codi Penal als darrers vint anys):

 

“La “inestabilidad” de un sistema legal, por otra parte, es algo que no tiene nada que ver con la bondad o maldad de las leyes que se incorporan. La contínua modificación puede, por lo tanto, ser comprendida, sin perjuicio de que muchas veces no estemos conformes con lo que se añade o se suprime, ni menos aún con la imagen que se ofrece del recurso a la ley penal como purga de Benito que todo resolverá. Pero eso no afecta al hecho esencial: la modificación de las leyes, más o menos frecuente, hay que tomarla como consubstancial al derecho. En cambio, el estatismo del sistema legal ha de verse como una anormalidad.”

 

—

 

3.-Dit això, li agafo una idea elemental de tècnica legislativa. En concret –parlant del Codi Penal- suggereix reduir la seva extensió i distingir entre un Codi Penal “autèntic” o Llei General i normes penals especials, que patirien transformacions més accelerades a causa de la seva temàtica (medi ambient, delictes econòmiques, trànsit, etc.).

 

En certa manera, això s’intenta respectar a les principals lleis administratives (la vigent Llei estatal del Sòl podria ser un bon cas, encara que forçat per la reduïda extensió de la competència estatal). Ara bé, hem de reconèixer que cada dia ens allunyem més, per exemple, de la senzillesa i claredat que tenia la Llei de Procediment Administratiu de 1958. Un text amb aquesta factura seria suficient per a regular el procediment administratiu. La degradació també és perceptible si compareu la Llei General Tributària de 1963 i la baluerna en què s’està convertint l’actual LGT.

 

*Font: Klara’s Street

 

Les lleis catalanes de promoció de l’activitat econòmica, de simplificació i millorament de la regulació normativa i de reestructuració del sector públic.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

1.-El DOGC acomiada l’any el 30 de desembre amb tres lleis que modifiquen desenes de lleis precedents. En concret:

-LLEI 9/2011, del 29 de desembre, de promoció de l’activitat econòmica.

Descàrrega del document en format HTMLdescàrrega del document en format PDF

           -LLEI 10/2011, del 29 de desembre, de simplificació i millorament de la regulació normativa.

Descàrrega del document en format HTMLdescàrrega del document en format PDF

             -LLEI 11/2011, del 29 de desembre, de reestructuració del sector públic per a agilitar l’activitat administrativa.

Descàrrega del document en format HTMLdescàrrega del document en format PDF

—

 

2.-Haurem d’analitzar amb calma aquests dies les variacions introduïdes. D’entrada, però, s’observa una millor sistemàtica que a les lleis anteriors estatals i autonòmiques sobre el mateix objectiu.

 

Així, per exemple, la Llei de promoció de l’activitat econòmica distingeix entre l’àmbit agrari, l’àmbit econòmic, l’àmbit sanitari, l’àmbit del territori,…

 

—

 

3.-Altres vegades hem examinat aquí els problemes que deriven d’aquesta mena de lleis. Lamentablement, ja són una realitat (tan desagradable i inevitable com la llei de la gravetat: formen part de l’essència de l’Estat com a fórmula de dominació).

 

Entre els inconvenients que genera aquest mètode normatiu, cal assenyalar el conegut objectiu d’amagar el debat públic sobre canvis que, aparentment, són “detallats”, però que el legislador ja sap que tindran “efectes secundaris” devastadors.

 

Un exemple: la desaparició de la definició legal d’establiment comercial singular. En aquest cas, curiosament, redueix la “densitat de la regulació”. Una cosa rara, realment. A la pràctica, augmenta la discrecionalitat administrativa, que ja no ha de lligar-se a les pautes legals, sinó que podrà abusar de la vaguetat de la noció d’ “establiment comercial singular”.

 

Us deixo els dos textos legals:

 

 

TEXT DE LA LLEI 9/2011, DE PROMOCIÓ DE L’ACTIVITAT ECONÒMICA

 

 

Article 112

Modificació de l’article 6 del Decret llei 1/2009

Es modifica la lletra b de l’apartat 1 de l’article 6 del Decret llei 1/2009, que resta

redactada de la manera següent:

“b) Per raó de la singularitat de l’establiment

”Establiments comercials singulars (ECS): els establiments de venda a l’engròs,

els establiments dedicats essencialment a la venda d’automoció i carburants, d’embarcacions

i altres vehicles, de maquinària, de materials per a la construcció i articles

de sanejament, de pirotècnia, i els centres de jardineria i els vivers.

”Els establiments comercials singulars es classifiquen en petits establiments

comercials (PEC), mitjans establiments comercials (MEC), grans establiments

comercials (GEC) i grans establiments comercials territorials (GECT), d’acord

amb els trams de superfície que estableix la lletra a.”

 

TEXT DEL DECRET LLEI 1/2009, D’ORDENACIÓ DELS EQUIPAMENTS COMERCIALS.

 

“b) Per raó de singularitat de l’establiment

Establiments comercials singulars (ECS): establiments comercials que presenten una sèrie de particularitats, entre d’altres, en l’exercici de l’activitat, per la clientela a què es dirigeixen, per la freqüència de compra dels seus productes, per la vinculació de l’activitat en l’entorn on es du a terme, per la necessitat de més superfície pel que fa als articles exposats i el seu volum.[DESAPAREIX LA DEFINICIÓ LEGAL!]

Són establiments comercials singulars els establiments de venda a l’engròs, els establiments dedicats essencialment a la venda d’automoció i carburants, d’embarcacions i altres vehicles, de maquinària, de materials per a la construcció i articles de sanejament, i els centres de jardineria i vivers.

Els establiments comercials singulars, també es classifiquen en petits establiments comercials, mitjans establiments comercials, grans establiments comercials i grans establiments comercials territorials, d’acord amb els trams de superfície establerts en el punt 1 d’aquest article 6.

Establiments comercials no singulars (ECNS): la resta d’establiments comercials.

 

 

“b) Per raó de la singularitat de l’establiment

”Establiments comercials singulars (ECS): els establiments de venda a l’engròs,

els establiments dedicats essencialment a la venda d’automoció i carburants, d’embarcacions

i altres vehicles, de maquinària, de materials per a la construcció i articles

de sanejament, de pirotècnia, i els centres de jardineria i els vivers.

”Els establiments comercials singulars es classifiquen en petits establiments

comercials (PEC), mitjans establiments comercials (MEC), grans establiments

comercials (GEC) i grans establiments comercials territorials (GECT), d’acord

amb els trams de superfície que estableix la lletra a.”

 

El Decret-Llei 8/2011: sobre deutes hipotecaris i d’ens locals i també sobre altres matèries

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

1.-Un altre Decret-llei ple de normes disperses. En concret, el “Real Decreto-ley 8/2011, de 1 de julio, de medidas de apoyo a los deudores hipotecarios, de control del gasto público y cancelación de deudas con empresas y autónomos contraídas por las entidades locales, de fomento de la actividad empresarial e impulso de la rehabilitación y de simplificación administrativa.”

 

—

 

2.-El contingut és realment divers. Comença amb una reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil en matèria d’execució hipotecària. Segueix després la regulació d’una línia de crèdit per a la cancel·lació de deutes de les Entitats Locals amb empreses i autònoms.

 

S’efectua també, amb l’objectiu d’impuls de l’activitat empresarial, una reforma de la Lleide l’IRPF i de les Lleis de l’Impost sobre Societats, sobre Renta de no Residents i sobre el Patrimoni. També hi ha una variació important en el text refós de la Llei General d’Estabilitat Pressupostària.

 

En la línia de la Lleid’Economia Sostenible, el legislador torna a entrar en la rehabilitació urbana i arquitectònica i, a més, es reforma la Llei estatal del Sòl.

 

Per últim, es fan algunes precisions en matèria de silenci administratiu, preveient el seu sentit estimatori al llistat que incorporala Llei.

 

Apareixen també modificacions concretes dela Lleid’Aigües, dela Lleide Prevenció i Control Integrats dela Contaminació, del Soroll, de Responsabilitat Mediambiental i de Qualitat de l’Aire i Protecció de l’Atmosfera.

 

—

 

3.- La modificació de la Llei d’Enjudiciament Civil  introdueix una sèrie de regles que asseguren que l’adjudicació del bé immoble al creditor hipotecari no baixarà del 60% (encara que no hi hagi cap altre postor).

 

Aquesta norma intenta, per tant, reduir el deute futur que encara li quedarà al deutor. No obstant, si el valor actual del bé és realment inferior a aquest 60% adjudicat (cosa perfectament possible a l’actual mercat), serà l’entitat bancària qui assumirà la pèrdua  i així hauria de constar als seus comptes (factor que pot tenir altres conseqüències que es fàcil intuir en aquests dies d’stress test…)

Crònica de jurisprudència VI: la discutible citació com a codemandat d’ACS (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal denega la suspensió cautelar per diverses raons. En primer lloc, perquè la norma no ha entrat en vigor (i es confia en que “dentro de seis meses…este recurso pudiera estar resuelto de forma definitiva”). En segon lloc, perquè no s’observa que la norma pugui produir ara un dany i, encara que entrés en vigor i després s’anul·lés, “nada impediría que las previsiones estatutarias declaradas nulas por el art. 515 de la Ley de Sociedades de Capital recobraran su vigencia o fueran nuevamente aprobadas”.

En tercer lloc, en fi, no s’observa encara un fumus boni iruis en la pretesa declaració ultra vires de la norma.

–

2.- Ara bé, el cert és que ACS, S.A. disposa d’un percentatge d’accions que, quan s’apliqui l’article 515 indicat, li permetrà controlar la societat, ja que no seran vàlides les limitacions al dret de vot dels actuals Estatuts Socials d’IBERDROLA (segons els quals cap accionista pot emetre un nombre de vots superior al 10%).

–

3.- Aquests fets, especificats a la demanda, porten a la Sala a citar a ACS com a demandada. La resolució és discutible, ja que –llavors- caldria citar a tots els accionistes majoritaris de Societats de Capital que “patissin” limitacions en el dret de vot. A més, ACS adquirí les accions coneixent la clàusula limitativa i el mateix Tribunal accepta que atribuir-li una voluntat de control i buidament financer d’IBERDROLA és un “judici d’intencions” basat en notícies periodístiques. En definitiva, els drets d’ACS no venen d’una norma que no ha entrat en vigor, sinó de la seva titularitat d’unes concretes accions (regulada per la legislació vigent i els estatuts societaris)

En conclusió, es dóna a ACS una intervenció més pròpia d’un defensor de la legalitat (d’una norma amb rang de Llei que encara no ha entrat en vigor) que d’un codemandat.

Enllaç a l’Aute (JUR 2011/29478):

http://www.westlaw.es/wles/app/nwles/document?tid=jurisprudencia&docguid=I0ffd46b0365211e08b98010000000000&base-guids=JUR201129478&fexid=flag-red-juris&fexid=flag-yellow-juris&fexid=flag-blue-juris&fexid=DO-ANA-25&fexid=DO-ANA-23&srguid=i0ad600790000012e2e5acfd104150dfa

Crònica de jurisprudència VI: la discutible citació com a demandat d’ACS (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- IBERDROLA,SA, interposà l’1 de setembre del 2010 davant la Sala Tercera del Tribunal Suprem recurs contenciós-administratiu contra l’art. 515 del R.D. Legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el Text Refós de la llei de Societats de Capital. El precepte diu el següent:

“Artículo 515. Nulidad de las cláusulas limitativas del derecho de voto.

En las sociedades anónimas cotizadas serán nulas de pleno derecho las cláusulas estatutarias que, directa o indirectamente, fijen con carácter general el número máximo de votos que puede emitir un mismo accionista o sociedades pertenecientes a un mismo grupo.

Cuando se produzca la admisión a negociación en un mercado secundario oficial de valores de las acciones de una sociedad cuyos estatutos contengan cláusulas limitativas del máximo de votos, la sociedad deberá proceder a la adaptación de sus estatutos, eliminando dichas cláusulas, en el plazo máximo de un año contado a partir de la fecha de admisión. Si transcurriere ese plazo sin que la sociedad hubiese presentado en el Registro Merrcantil la escritura de modificación de sus estatutos, las cláusulas limitativas del máximo de voto se tendrán por no puestas.”

—

2.-L’actora considera que aquest article té un simple rang reglamentari i no legal, ja que és contrari al principi legal rector de la vida societària: l’autonomia de la voluntat. És a dir, aquesta autonomia evitaria la nul·litat de ple dret de les clàusules dels estatuts de les societats anònimes que estableixin limitacions als drets de vot dels accionistes.

—

3.-A l’escrit d’interposició, IBERDROLA sol·licità per altressí la mesura cautelar consistent en la suspensió de l’aplicació de la norma impugnada. Cal advertir que l’article debatut entrarà en vigor l’1 de juliol del 2011 (a diferència de la resta del Decret Legislatiu, ja vigent des del 2 de juliol del 2010).

(Aute o interlocutòria del Tribunal Suprem, Sala Tercera, Secció 6ª, de 3 de gener del 2011. Repertori La Ley: 419/2011).

Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La STS de la Sala Tercera del Contenciós-administratiu  de 3 de desembre del 2010 –que varem començar a estudiar ahir– ha unificat definitivament –aclarint titubeigs previs- els principis del règim de responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador en aquests dos casos:

– Responsabilitat per actes dictats en aplicació d’una Llei declarada inconstitucional.

– Responsabilitat per actes aplicatius d’una norma contrària al Dret comunitari.

–

2.- En ambdós casos, “aunque los actos administrativos sean firmes -en este caso las liquidaciones tributarias relativas al IVA- ello no impide el ejercicio de la acción de responsabilidad patrimonial del Estado por actos del legislador” (FJ 6è).

–

3.- Això obre la porta a una possible cascada de reclamacions de devolucions d’ingressos indeguts (per aplicació de la Llei espanyola declarada contrària a la Directiva europea).

De fet, el Tribunal ja va imposar en el cas concret una plena “restitutio in integrum” amb abonament dels interessos legals (sobre una quantitat base de 671.323,61.-€.).

És interessant apuntar que el Govern espanyol havia sol·licitat al TJCE una limitació en el temps dels efectes retroactius de la sentència sobre la Llei de l’IVA. Però el Tribunal va afegir que “debe recordarse que sólo con carácter excepcional puede el Tribunal de Justicia, aplicando el principio general de seguridad jurídica inherente al ordenamiento jurídico comunitario, verse inducido a establecerla.”

D’altra banda, és cert que el TJCE, en Sentència de 5-3-1993 – Brasserie du Pêcheur i Factortame-, havia admès que la reparació es regiria pel Dret nacional sobre responsabilitat. Aquest podria imposar “requisitos de fondo y de forma” per a garantir les exigències de seguretat jurídica. Aquesta última escapatòria, però, serà difícil, ja que la jurisprudència comunitària i l’espanyola caminen en la mateixa trajectòria: un règim de responsabilitat patrimonial unificat per a actes danyosos aplicatius de lleis declarades inconstitucionals o de lleis espanyoles contràries al Dret comunitari.

Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem ha configurat de forma generosa als darrers anys el principi de responsabilitat patrimonial dels poders públics. Exemple d’això són les sentències de 26-11-2009 i de 27-11-2009 sobre submissió al principi de responsabilitat patrimonial del Tribunal Constitucional i del Defensor del Poble (per exemple, en matèria de dilacions indegudes).

Amb certs requisits, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJCE), ha desenvolupat la regla de la responsabilitat patrimonial dels Estats membres per vulneració del Dret Comunitari. Per exemple, transposició il·lícita d’una Directiva de manera que s’ultrapassi el raonable marge d’apreciació atorgat a l’Estat i s’arribi a “una violació final suficientment caracteritzada”.

–

2.- Probablement, una boira tardorenca omplia Luxemburg quan el TJCE, en Sentència de 6 d’octubre del 2005 (Assumpte C-204/03), declarà que el Regne d’Espanya havia incomplert la Sisena Directiva en matèria d’harmonització de la legislació dels Estats membres relativa a impostos sobre el valor afegit (Directiva 77/388CE, del Consell, de 17 de maig del 1977, després reformada).

El Regne d’Espanya havia limitat indegudament el dret a deducció en el tribut (tot i que és un tema complex, crec que la solució espanyola garantia millor la neutralitat del tribut, però el cert és que era “massa creativa” respecte a la redacció de la Directiva). La conclusió era que una determinada deducció de l’IVA havia de tenir un àmbit subjectiu més ampli (i també beneficiava, per tant, el demandant en el recurs que avui comentem).

–

3.-A l’entitat ECOPARC DE RESIDUS INDUSTRIALS, SA, se li practicaren determinades liquidacions tributàries en diversos exercicis previs a la data de la Sentència precitada, que declarava que la Llei espanyola sobre l’IVA era contrària al Dret Comunitari. El Lletrat assessor d’ECOPARC va  afanyar-se en trucar al seu soci: el seu client també tenia dret a deducció.

No obstant, aquelles liquidacions –ara infectades teòricament d’il·licitud- eren actes ferms. Eren actes aplicatius d’una norma contrària al Dret Comunitari –d’acord- però no patiren cap impugnació administrativa ni judicial.

La seguretat jurídica començà a tremolar quan el magistrat ponent SIEIRA MÍGUEZ inicià l’estudi de la qüestió…

Referència de la sentència a LA LEY: http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcp

Número de la Sentència al Repertori LA LEY: 208926/2010.

«Les lois inapplicables, un mal français» [pas du tout!]

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Un dels tòpics del Dret Públic contemporani és la proliferació normativa. Els meus col·legues encara recordaran la “metralladora normativa” –en expressió o d’Ortega y Gasset-, la no menys famosa “legislació motoritzada” o fins i tot el crit decimonònic de Torres Mena reclamant la definitiva codificació i estabilització del Dret Administratiu.

El problema és complex i són moltes les veus que ja lliguen directament excés de normes i manca de la seguretat jurídica constitucionalment reconeguda. Però no hi ha solució. El desenvolupament de l’Estat com a fórmula de dominació (clarament, en la versió continental europea) implica la reducció de la llibertat estimativa de l’aplicador (ja sigui un operador judicial, administratiu o merament privat). ¿Ens atreviríem a fer molt poques lleis i molt curtes –fins i tot, sense la seqüela reglamentària- i deixaríem en mans dels destinataris i dels aplicadors un arbitri amplíssim?

–

2.-L’editorial de Le Monde d’ahir considerava aquest pecat “una malaltia francesa” (ah, la France!…). La tesi era aquesta (la traducció és nostra):

“El gust molt francès per les lleis “xerraires”, inútils, redundants, decoratives o de circumstàncies ha estat moltes vegades denunciat pels millors esperits. Avui, més encara que ahir, aquesta malaltia nacional sembla incurable.”

L’editorialista entenia que la qüestió estava d’actualitat perquè el Senat francès, en el seu informe anual sobre l’aplicació de les lleis, assenyalava que la majoria de les lleis aprovades pel Parlament en el darrer any “segueixen sense tenir efecte per falta de textos reglamentaris d’aplicació”. El tema és especialment preocupant a França, a causa de la seva peculiar reserva reglamentària prevista per la Constitució.

–

3.-François Fillon ja havia anotat en una circular del 29 de febrer del 2008 dirigida als membres del seu govern que les reformes engegades quedaven sovint paralitzades per manca de desenvolupament posterior. L’editorial assenyala, en fi, un exemple que ens sonarà proper:

“[…]: la llei que crea una prestació diària d’acompanyament d’una persona al final de la seva vida ha estat votada, per unanimitat, al febrer del 2010; set mesos més tard, cap dels seus decrets d’aplicació havia estat publicat.”

En fi, si voleu opinar sobre aquesta qüestió, que patim diàriament, us convido a fer-ho tot seguit.

El dia de la bèstia: Reial Decret-Llei 13/2010, de 3 de desembre, “de actuaciones en el ámbito fiscal, laboral y liberalizadoras para fomentar la inversión y la creación de empleo”.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Fa uns anys, el professor García de Enterría va publicar un rellevant llibre amb el títol  “Justicia y seguridad jurídica en un mundo de leyes desbocadas”. En els darrers anys, el protagonista d’aquesta boja cursa és el Decret-Llei que, emparat en la pertinaç crisi, ja no troba pràcticament obstacles al seu imperi regulador. L’últim exemple és el Decret-Llei 13/2010. El seu contingut és un autèntic trencaclosques per als operadors jurídics.

–

2.-En efecte, el Decret-Llei tracta, en síntesi, les següents matèries:

a) Modificació de la Llei de l’Impost de Societats (incentius fiscals, reducció d’obligacions formals, etc.). També es fa una modificació, en la mateixa línia,  de la Llei de l’IRPF i de la Llei de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.

b) Modificació de la Llei 3/1993, bàsica de les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació. Entre altres aspectes, s’elimina el caràcter obligatori de la quota cameral, així com l’afiliació preceptiva.

c) Mesures per a agilitzar i simplificar la constitució de societats mercantils de capital i reducció de càrregues administratives per a actes societaris.

d) Creació de la societat anònima “Sociedad Estatal de Loterías y Apuestas del Estado” i supressió de l’entitat pública empresarial del mateix nom.

e) Es contracten 1500 “orientadors” per als serveis públics d’ocupació.

f) Modificació de la Llei d’impostos especials (augment del tipus impositiu del tabac).

g) Inclusió en el règim general de Seguretat  Social dels funcionaris públics i d’altre personal de nou ingrés.

–

3.-Sens dubte, l’estrella de Decret-Llei consisteix en la creació de la societat “AENA Aeropuertos SA”. Inicialment, tot el seu capital social correspondrà a l’entitat pública empresarial AENA –que no desapareix- i que  “conservará en todo caso la mayoría de dicho capital, pudiendo enajenar el resto de conformidad con lo establecido en la Ley de Patrimonio de las Administraciones Públicas” (art. 7.1).

Això s’acompanya amb un canvi radical en el règim laboral dels controladors aeris: hores màximes anuals, controls mèdics i submissió a la direcció del Ministeri de Defensa, “quien asumirá su organización, planificación, supervisión y control”. Cal recordar que això ja s’imposava abans de la declaració de l’estat d’alarma.

En definitiva, un Decret-Llei de contingut caòtic.

Crònica de jurisprudència I: Legalitat d’ordenança municipal que imposa assegurança de responsabilitat civil i fiança a titulars de certes llicències d’obres

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La sentència 2114/2009, de 12 de novembre, del Tribunal Superior de Justícia de Madrid –Sala contencioso-administrativa, Secció 2ª- ha admès la legalitat d’una Ordenança municipal (de l’Ajuntament de Madrid) que va imposar l’aportació d’un contracte de responsabilitat civil i una fiança que cobria el cost de reposició als TITULARS DE LLICÈNCIES D’OBRES QUE PUGUIN AFECTAR EL DOMINI PÚBLIC (amb referència expressa a possibles danys a la via pública o a les PERSONES que la utilitzin).

–

2.-La sentència inclou una doctrina favorable a aquesta Ordenança Municipal com a REGLAMENT INDEPENDENT LOCAL, ja que cap norma amb rang de Llei preveia aquestes condicions accessòries.

–

3.-És cert que operen aquí com a habilitants específics la protecció del domini públic local i la seguretat en llocs públics. Ara bé, el cert és que obre una escletxa en la jurisprudència contrària a la imposició per Ordenança municipal d’assegurances de responsabilitat civil (per exemple, en el cas de la telefonia mòbil).

Un comentari més ampli de la sentència a SIBINA TOMÁS, D.: “Crònica de jurisprudència”, a Quaderns de Dret Local, 23, Juny de 2010, pp. 211-212.