Categoría: funció pública

Imatges del Dret IX: el capità va mentir.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

1.-El buscador de perles César Torrero em va fer conèixer fa uns anys aquesta magnífica cançó. Es tracta d’”Everybody knows”, de Leonard Cohen (recentment guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de les Lletres). “Tothom ho sap, …que el capità va mentir”. Sempre m’ha cridat l’atenció aquesta frase.

 

—

 

2.-“El capità va mentir”. No hi havia armes de destrucció massiva. Els títols hipotecaris contenien riscos no especificats.

.

 

La mentida sempre ha estat una de les claus de la vida social. De fet, és un problema central del Dret. Fins i tot, algunes institucions del Dret Administratiu estan configurades per a assegurar que algú sigui fiable. Em refereixo, per exemple, a la protecció del funcionari públic a través del principi d’estabilitat ( i d’altres regles) per a assegurar que pugui dir la veritat sense pressions. La vella jurisprudència parlava de “presumpció de veracitat” del funcionari públic.

 

—

 

3.-Però el pecat concret al qual es refereix Cohen és la mentida de l’autoritat, del capità, del líder. Aquesta qüestió encara és més greu.

.

 

“Everybody knows” fou publicat el 1988 dins de l’àlbum “I’m your man”  i fou escrita pel cantant i pel seu col·laborador Sharon Robinson. Transcric aquí la lletra en anglès (la grabació de you tube inclou una traducció acceptable). Per cert, també he subratllat la frase prèvia: “el vaixell s’està omplint d’aigua”.

 

—

 

EVERYBODY KNOWS (Leonard Cohen).

 

.

 

Everybody knows that the dice are loaded
Everybody rolls with their fingers crossed
Everybody knows that the war is over
Everybody knows the good guys lost
Everybody knows the fight was fixed
The poor stay poor, the rich get rich
That’s how it goes
Everybody knows
Everybody knows that the boat is leaking
Everybody knows that the captain lied
Everybody got this broken feeling
Like their father or their dog just died

Everybody talking to their pockets
Everybody wants a box of chocolates
And a long stem rose
Everybody knows

Everybody knows that you love me baby
Everybody knows that you really do
Everybody knows that you’ve been faithful
Ah give or take a night or two
Everybody knows you’ve been discreet
But there were so many people you just had to meet
Without your clothes
And everybody knows

Everybody knows, everybody knows
That’s how it goes
Everybody knows

Everybody knows, everybody knows
That’s how it goes
Everybody knows

And everybody knows that it’s now or never
Everybody knows that it’s me or you
And everybody knows that you live forever
Ah when you’ve done a line or two
Everybody knows the deal is rotten
Old Black Joe’s still pickin’ cotton
For your ribbons and bows
And everybody knows

And everybody knows that the Plague is coming
Everybody knows that it’s moving fast
Everybody knows that the naked man and woman
Are just a shining artifact of the past
Everybody knows the scene is dead
But there’s gonna be a meter on your bed
That will disclose
What everybody knows

And everybody knows that you’re in trouble
Everybody knows what you’ve been through
From the bloody cross on top of Calvary
To the beach of Malibu
Everybody knows it’s coming apart
Take one last look at this Sacred Heart
Before it blows
And everybody knows

Everybody knows, everybody knows
That’s how it goes
Everybody knows

Oh everybody knows, everybody knows
That’s how it goes
Everybody knows

Everybody knows

Publicada la important Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (i IV). Convenis de col·laboració i contractes administratius singularitzats

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La darrera de les modalitats específiques de contractació per a personal de recerca és el contracte d’investigador distingit (art. 23). Només s’admet per a equips, centres o projectes singulars de gran relleu.

.

Té la duració que les parts acordin, però la Llei autoritza l’extinció per desistiment de la part empresarial. En aquest cas, l’investigador contractat tindrà dret a percebre la indemnització prevista per acomiadament improcedent.

—

2.-La Llei regula àmpliament el conveni de col·laboració entre agents públics o bé entre agents públics i agents privats que realitzin activitats d’investigació científica i tècnica (art. 34).

.

Els convenis han d’incloure les aportacions realitzades per les parts, així com el règim de distribució i protecció dels drets i resultats de la investigació, el desenvolupament i la innovació.

.

Cal tenir en compte dos advertiments:

-L’objecte d’aquests convenis no podrà coincidir amb cap dels contractes regulats a la legislació sobre contractes del sector públic.

-La creació de centres, instituts i unitats d’investigació a través de convenis de col·laboració ha de tenir en compte les normes pròpies de constitució que siguin d’aplicació.

—

3.- Per últim, l’art. 36 de la Llei fa un avís rellevant:

-Es regeixen pel dret privat  ( i pel principi de llibertat de pactes) i podran ser adjudicats de forma directa els següents contractes relatius a la promoció, gestió i transferència de resultats de l’activitat d’investigació, desenvolupament i innovació:

—contractes de societat subscrits amb ocasió de la constitució o participació en societats.

—contractes de col·laboració per a la “valorització” i transferència de resultats de l’activitat d’investigació, desenvolupament i innovació.

—“ c) contratos de prestación de servicios de investigación y asistencia técnica con entidades públicas y privadas, para la realización de trabajos de carácter científico y técnico o para el desarrollo de enseñanzas de especialización o actividades específicas de formación. No obstante, en el caso de que el receptor de los servicios sea una entidad del sector público sujeta a la Ley 30/2007, de 30 de octubre, de Contratos del Sector público, ésta deberá ajustarse a las prescripciones de la citada ley para la celebración del correspondiente contrato.”

 

.

Aquest tipus de contractes, com es veu, poden ser importants per a l’explotació per estructures de col·laboració público-privada dels resultats nascuts de la recerca realitzada per entitats públiques (patents, experimentacions d’alta complexitat, etc.).

Publicada la important Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (I)

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Confessions d’un vell col·lega: quan es promulga una Llei, el professor o el comentarista han de criticar-la. Si no, tot és avorrit i inútil i ja no cal fer la conferència prevista.

.

He recordat aquest consell (massa amarg, crec) en llegir la recent Llei 14/2011, d’1 de juny, de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació. És probable que tingui mancances –no és fàcil veure-les- però és una bona Llei. Un text seriós. Res a veure amb la Llei d’Economia Sostenible, que buscava també la innovació i apuntava algunes normes disperses per a impulsar la investigació científica en un marc bla, bla, bla…

.

Ara que és moda llescar “els polítics”, no està de més anotar la mà d’una ministra competent, intel·ligent  i formada en la matèria.

—

2.-Davant la dèbil fe investigadora del sector privat espanyol (obviously, amb nombroses excepcions), la Llei situa el sector públic com a locomotora de la recerca i construeix el “Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación”. Aquest queda definit així a l’art. 3.1:

.

“ 1. A efectos de esta ley, se entiende por Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación el conjunto de agentes, públicos y privados, que desarrollan funciones de financiación, de ejecución, o de coordinación en el mismo, así como el conjunto de relaciones, estructuras, medidas y acciones que se implementan para promover, desarrollar y apoyar la política de investigación, el desarrollo y la innovación en todos los campos de la economía y de la sociedad.
Dicho Sistema, que se configura en los términos que se contemplan en la presente ley, está integrado, en lo que al ámbito público se refiere, por las políticas públicas desarrolladas por la Administración General de Estado y por las desarrolladas, en su propio ámbito, por las Comunidades Autónomas.   “

—

3.- Examinarem demà alguns punts sensibles de la Llei. Per ara, anotem el següent esquema:

.

-Un títol preliminar que inclou disposicions generals i un títol primer sobre els òrgans administratius i plans públics que governen el Sistema Espanyol de Ciència, Tecnologia i Innovació.

.

-Un importantíssim títol segon, destinat als recursos humans dedicats a la investigació, amb un rellevant contracte d’accés al Sistema indicat, regit pel Dret laboral.

.

-Un títol  tercer sobre mesures d’impuls a la investigació, amb regulació específica dels convenis de col·laboració.

.

-Un títol quart sobre foment i coordinació de la recerca, però aplicable només a l’Administració General de l’Estat.

“Revolving door” i Organismes Reguladors (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Vam iniciar divendres l’estudi de les condicions imposades per la LES al President i als Consellers dels Organismes Reguladors (regles que, en algun cas, també s’aplicaven als directius i als funcionaris públics). Es tractava, bàsicament, de normes relatives a la comunicació de la seva trajectòria i de les relacions jurídiques preexistents.

Examinarem avui les prohibicions que intenten mantenir a ratlla el revolving door.

—

2.- En primer lloc, el President i els Consellers estan sotmesos al règim d’incompatibilitats per a alts càrrecs establert per:

-La Llei 57/2006, de 10 d’abril, de Regulació dels Conflictes d’Interessos dels Membres del Govern i dels alts càrrecs de l’Administració General de l’Estat  (i de les disposicions que la desenvolupen).

– L’Acord del Consell de Ministres de 18 de febrer del 2005, que aprova el Codi de Bon Govern i dels Alts Càrrecs de l’Administració General de l’Estat (que passa a tenir, ara, un rang de llei).

—

3.- En segon lloc, s’estableix un “període de refredament” de dos anys posteriors al cessament. Aquest termini té les següents característiques:

.

A) Es prohibeix l’activitat professional privada “relacionada con el sector regulado, tanto en empresas del sector como para empresas del sector”.

Aquesta prohibició es modula en el cas dels membres de la Comissió Nacional de la Competència, que “no podrán ejercer actividad alguna relacionada con la actividad de la Comisión”.

.

B) Si el cessament s’ha produït per renúncia, expiració del termini del seu mandat o incapacitat permanent per a l’exercici de les seves funcions, s’estableix una compensació econòmica. Aquesta compensació té aquests trets:

–Cobrament mensual.

-Termini igual al temps durant el qual es va exercir el càrrec, però amb un límit màxim de dos anys.

-Quantia mensual: la 1/12 part del 80% del total de retribucions assignades al càrrec en el pressupost en vigor (és a dir, es tracta de mantenir el 80% de la retribució).

.

Recordem, finalment, que l’incompliment de la normativa d’incompatibilitats, de conflictes d’interessos i del deure de reserva pot implicar la separació del càrrec acordada pel Govern previ expedient instruït pel Ministre (art. 16 f) LES).

“Revolving door” i Organismes Reguladors (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

.

“En la obra de Marx y Engels la reflexión acerca de la política parece oscilar siempre entre dos términos: por un lado, a guisa de prolegómenos, una crítica previa de la inautenticidad (lo que permitiría esperar una “autenticidad posible”); […]”.

Jean TOUCHARD: Historia de las ideas políticas, 1969, p. 475.

.

1.- El revolving door és una pràctica habitual segons la qual directius, assessors i fins i tot propietaris d’empreses i de grups d’interessos econòmics ocupen en una primera fase càrrecs al sector privat i després –o abans- a les institucions públiques encarregades de la vigilància i ordenació d’aquests sectors. Al final, les anades i vingudes de les mateixes persones des de les cadires dels regulats a les dels reguladors (i/o viceversa) creen una samfaina compacta que no haurien somniat ni els marxistes més ortodoxos quan avisaven de la confusió entre Estat i Capital.

—

2.- La noció apuntada –revolving door o “porta giratòria”- té el seu ecosistema natural en l’hàbitat dels organismes reguladors. Per aquest motiu, la Llei d’Economia Sostenible (LES) estipula algunes cauteles molt fines. Assenyalarem les principals.

Prèviament, cal dir que el control parlamentari sobre els Organismes Reguladors (al qual ens referíem divendres passat) pot ser un primer contrafort d’aquest edifici de contenció.

—

3.- Dit això, anotarem les següents normes:

.

–La regla de comunicació (i posterior publicitat parcial) de les relacions laborals o professionals preexistents, configurada per l’art. 19.1 de la LES:

.

“El Presidente, los Consejeros, directivos y empleados que hayan prestado sus servicios profesionales en entidades del respectivo mercado regulado o sus representantes, y tengan frente a las citadas entidades derecho, cualquiera que sea su denominación, a reserva o recuperación de las relaciones profesionales, a indemnizaciones o a cualesquiera ventajas de contenido patrimonial, deberán notificar esta circunstancia al órgano rector del Organismo en que presten servicios, el cual deberá hacerlos públicos, en el caso de los miembros del Consejo.”

.

–La publicitat del curriculum vitae dels membres del Consell Regulador “preservando, en todo caso, aquellos aspectos que afecten a la confidencialidad a la que tienen derecho las empresas” (art. 20.1.a).

.

–La publicitat de “las reuniones del Organismo Regulador con empresas del sector, con la Comisión Nacional de la Competencia y con otros organismos reguladores”  (el problema serà com controlar el lobbying informal): art. 20.1 g) LES.

.

A més de les estipulacions citades –que van en la línia de la comunicació i la publicitat– examinarem dilluns les prescripcions que tenen un caràcter prohibitiu.

La reserva específica de funcions per al personal directiu dels Organismes Reguladors.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-En alguna ocasió ens hem referit a la configuració efectuada per la Llei d’Economia Sostenible (LES) del personal directiu dels Organismes Reguladors. En aquest sentit, és important ressaltar la reserva de funcions que imposa l’art. 15.2 LES:

“Sin perjuicio de su función, en su caso, como ponentes de los asuntos, en aplicación de lo previsto en el artículo 12.4 c), los Consejeros no podrán asumir individualmente funciones ejecutivas o de dirección de áreas concretas del Organismo, que corresponderán al personal directivo a que se refiere el artículo 17 de la presente Ley.”

—

2.-Hem de precisar que la LES distingeix clarament entre:

–Directius: seleccionats mitjançat convocatòria pública i als quals se’ls aplica la breu regulació dibuixada per l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) per a aquesta categoria.

–Personal no directiu: empleats públics sota el règim ordinari de l’EBEP (art. 55).

—

3.- L’art. 17 de la LES disposa que els Organismes Reguladors s’estructuren en ÀREES DE RESPONSABILITAT, “al frente de las cuales se designará el personal directivo” (art. 17.1).

L’art. 17.2 de la LES és una de les primeres definicions essencials al Dret espanyol de la funció directiva, separada de la funció política:

“2. Corresponde al personal directivo la dirección, organización, impulso y cumplimiento de las funciones encomendadas al área a cuyo frente se encuentre, de acuerdo con las instrucciones emanadas del Consejo y del Presidente del Organismo.”

Imatges del Dret IV: Fonollosa, l’ascens i el despotisme (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Fonollosa descriu perfectament aquest clima moral. Hem triat dos poemes. El primer, sobre la frustració i el fracàs. El segon, sobre el despotisme del grimpaire (del paternalisme sever però pausat dels antics veterans a la pressa per l’èxit dels novells).

–

2.- «CARRER DE L’ESPASERIA

.

Nos advirtieron –“De mil sólo unos veinte

alcanzarán con gran dificultad

la penúltima cima de la fama.

Y de mil de esos veinte únicamente

llegará uno a la cúspide más alta”.

.

Acepté cual los otros. Dedicamos

cada hora, día, mes y año al estudio

de técnicas y brújulas y equipos

necesarios al fin que perseguíamos.

.

Vocación y aptitud nos desbordaban.

.

Ni subí la ladera. Debo ser

de aquellos novecientos ochenta, uno.

.

Y eso que me esforcé siempre hasta el límite.

.

Por lo visto no soy bastante bueno

compitiendo con otros. Es difícil

escalar sobre cuerpos sudorosos

que traban y se empujan contra el nuestro.

.

Nada más comenzar nos lo advirtieron.

Y quisimos seguir. No hay, pues, engaño

sino el propio. Tal vez. Mas yo, no obstante,

sentía en mí –y aún siento- que tenía

que ser de los que llegan a la cumbre.”

—

3.- “LEXINGTON AVENUE

.

No he llegado muy lejos, pero estoy

ya sobre la colina y tú en el llano.

Y todo lo he obtenido con mi esfuerzo

y cómo lo he querido. A mi manera.

.

Nunca me traicioné. Fui siempre fiel

al modo que elegí desde el principio.

Mira mi coche, piso, torre, barca…

Todo lo he conseguido a mi manera.

.

El sol sale temprano en la mañana

para tener más luz al mediodía.

Has de reconocer, si mi edad cuentas,

lo bien que ha funcionado mi manera.

.

Y llegaré más alto todavía.

Me afano en mejorar constantemente.

Soy servil y rastrero para arriba

y déspota hacia abajo: es mi manera.”

Imatges del Dret IV: Fonollosa, l’ascens i el despotisme (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El poeta José María Fonollosa (1922-1991)  publicà, entre d’altres, dos extraordinaris llibres:

–  “Ciudad del hombre: Barcelona” (1996).

–  “Ciudad del hombre: New York” (1995, amb una primera edició de l’any 2000 en Quaderns Crema).

Els dos títols juguen amb la contraposició amb la “Ciutat de Déu” descrita per Sant Agustí. Amb un estil nu i antiretòric (era una poesia aspra i sintètica), Fonollosa descriu a la perfecció la misèria de la vida humana (aquest cos que es va podrint…) i l’angoixa de la ciutat contemporània, presidida per la violència, el diner i el sexe. Imprescindible hauria de ser la seva lectura obligatòria a les Facultats de Dret, Economia, Psicologia…

Va ser, també, un «poeta secret», tancat en l’elaboració de la seva obra, i  sols un tardana intervenció de Pere GIMFERRER va facilitar la seva difusió. Pràcticament, només coneixem de la seva imatge aquesta fotografia, que corre per la xarxa sense que ningú s’hagi atribuït la seva autoria (valgui com a homenatge):

–

2.- Les reformes de la legislació de la funció pública dels anys vuitanta generalitzaren el sistema de concurs de mèrits per ascendir i obriren la porta a la lliure designació en el nivell de subdirector. Però, en el concurs de mèrits l’antiguitat deixava de ser el criteri únic o fonamental i apareixien els criticats “vestits a mida”. Era una reforma necessària per a acabar amb la passivitat i l’immobilisme dels Cossos funcionarials, en els quals la promoció personal es produïa sota el pausat ritme vegetatiu del pas del temps.

–

3.- Ja eren possibles, per tant, les carreres meteòriques i fins i tot “la entrada por el generalato” (en paraules del mestre PARADA). En el sector privat, entraven els “yuppies” i es començava a parlar dels “màsters”. Fins i tot, la sagrada judicatura, a través de la Llei Orgànica del Poder judicial, s’apuntava al carro i 15 anys d’exercici eren  suficients per a accedir a l’Audiència Nacional (cosa que ens permetria tenir en el pinacle a un joveníssim jutge GARZÓN).

És cert que, segons la frase atribuïda a Napoleó, tots els soldats porten a la seva motxilla el bastó de mariscal, però els darrers trenta anys han exasperat la lluita per ascendir.

Reforma de les pensions i jubilació dels professors universitaris (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Després de l’article d’ahir vaig pensar en Tönnies. La protecció dels ancians fou en altres èpoques una missió de la comunitat, dels llaços espontanis del grup. El segle XX, individualista i llibertador, creà fórmules molt complexes d’associació contractual entre individus i/o persones jurídiques per a la cura dels avis. Anaven des de les velles mútues fins els cobdiciosos plans privats, desembocant majoritàriament en sistemes públics de seguretat social. Sembla ser que els països emergents no es mostren receptius a la instauració d’aquests sistemes públics (i no perquè siguin  un pèl neoliberals, sinó perquè també es veuen venir la corrupció o l’elefantiasi del mecanisme).

Tornar a la comunitat? No ho sé…(per cert, ja sé que em direu que, a totes les èpoques, els avis que controlaven jurídicament un patrimoni estimable sempre gaudiren d’un emotiu i desinteressat amor familiar i comunitari i és que, com Tönnies avisava, no tot a la comunitat és altruista i unificador).

–

   2.-Vaig aterrar de les meves elucubracions quan el BOE va posar davant meu la capvuitada de la Llei d’Economia Sostenible. És a dir, la Llei Orgànica 4/2011, d’11 de març, complementària de la Llei citada. La seva disposició  addicional segona preveu un procediment voluntari d’allargament del servei actiu dels cossos docents universitaris i professors d’investigació del CSIC.

    La seva regulació s’atribueix al Govern, encara que no queda clar si caldrà un nou Projecte de Llei o un simple reglament complementari i específic per a aquest cas. Tot i que el transcrivim a sota íntegrament, convé fer les següents precisions:

      -Només afecta els funcionaris dels cossos docents universitaris (no a la lower class dels contractats laborals, regulats principalment per la normativa autonòmica).

      -Cal que concorrin “mèrits excepcionals”, però és probable que la clau sigui l’estalvi pressupostari. És a dir, cal que s’acompleixi la següent equació:

[Retribució d’un lector granadet+prestació de jubilació]    SUPERIOR A     [retribució d’un catedràtic o titular heptagenari].

      Si el segon terme de l’equació és inferior, l’operació surt comptablement perfecta. I encara millora si, un cop arribats els 75 anys, ja se suprimeix el lloc de treball en base als estàndards de docència obligatòria (que, lògicament, augmenten cada dia més). Moriran junts la plaça i el professor.

      -Es fa una “ITV” anual una mica peculiar, ja que la renúncia a la renovació pot venir de l’interessat, però també de la Universitat, de la Comunitat Autònoma o del CSIC.

      -No s’altera el règim dels professors emèrits.

—

3.-Text de la Disposició addicional segona de la Llei Orgànica 4/2011:

«Prolongación voluntaria del servicio activo de los funcionarios pertenecientes a los cuerpos docentes universitarios y profesores de investigación del CSIC una vez alcanzada la edad de jubilación forzosa.

1. El Gobierno, previo informe de las Comunidades Autónomas y del Consejo de Universidades, promoverá la puesta en marcha, en el curso de los próximos seis meses, de mecanismos que faciliten la prolongación en el servicio activo, por un período máximo de cinco años adicionales, de los funcionarios pertenecientes a los cuerpos docentes universitarios y profesores de investigación del CSIC en los que concurran méritos excepcionales.

2. La permanencia en el servicio activo de los profesores e investigadores que voluntariamente lo soliciten conllevará asumir las obligaciones que de ordinario conforman sus obligaciones como profesor universitario o profesor de investigación. A tales efectos, el alargamiento del servicio activo estará sometido a informe anual según fijen las normas de aplicación, pudiendo tanto el interesado como la Universidad, la Comunidad Autónoma o el CSIC renunciar a su renovación.

3. Lo establecido en los apartados anteriores se entiende sin perjuicio de los mecanismos ya establecidos para la designación de profesores eméritos que, en consecuencia, y de acuerdo con lo establecido en su normativa reguladora, podrán seguir participando en toda la docencia universitaria.»

 

Reforma de les pensions i jubilació dels professors universitaris (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Sessió del GEA (Grup d’Estudis Autònoma) el divendres 25 de març, amb ponència del Dr. Ricard Esteban sobre el Projecte de Llei de Reforma de les pensions que el Govern presentarà aviat a les Corts Generals.

No es tracta, però,  d’una reforma integral, sinó més aviat d’una reforma de la jubilació. La Unió Europea ha jugat un paper important en les transformacions que s’anuncien. D’Europa venen dos elements rellevants:

– El Llibre Verd de les pensions (preocupat especialment per la seva sostenibilitat).

– El “Mètode  Obert de Coordinació” que propugna un manteniment general dels equilibris vigents en els sistemes europeus de Seguretat Social. La seva recepta: que els països membres no augmentin les transferències d’impostos al sistema de pensions.

En aquest sentit, el mecanisme espanyol està ben ajustat, ja que l’aportació dels tributs a les pensions contributives és reduïda (excepte en els complements a mínims). En canvi, els impostos són la sang de les pensions no contributives i de l’assistència sanitària (en aquest darrer sector, els tributs sostenen més del 98% de la despesa).

–

2.- L’equilibri actuarial del sistema espanyol de pensions s’està esquerdant. Augmenten els ancians (i viuen  més) i baixa el percentatge d’actius que aguanta l’edifici (entre altres raons, la crisi econòmica hi incideix).

El Govern ha aconseguit pactar una medicació d’efectes lents, ja que s’estableix un règim transitori que durarà fins el 2027. A més:

– L’edat de jubilació passa dels 65 als 67 anys.

– Amb matisos, la jubilació anticipada s’admet als 63 anys.

– La base reguladora de la prestació passa de 15 a 25 anys.

– Les carreres més dilatades en la seva cotització aconsegueixen certs premis (per exemple, la possibilitat de jubilar-se als 65 anys si s’ha cotitzat durant 38 anys i 6 mesos).

–

3.- En general, es produirà una baixada en la quantia de les pensions. Influirà enormement en aquest resultat l’arribada a la jubilació de cotitzants de vida irregular -trufada de períodes d’atur, de maternitats allargassades, d’oficis mai declarats…-.

D’altra banda, crec que el percentatge de les cotitzacions com a càrregues socials sobre l’ocupació (29-33% en global) cada vegada serà més insuportable si es vol crear feina i caldrà revisar el seu rol d’autèntic “impost disuassori” (especialment, per als nous empleadors).

***

Per a que no quedeu moixos, us remeto a la bella (i utòpica) reflexió d’en Serrat: “Quizá llegar a viejo”.