Categoría: funció pública

Guerra de posicions en el camp minat de la funció directiva

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Una versió peculiar –més tova- de les administracions independents  (o amb “estatut d’autonomia” en el vocabulari de la Llei de la Jurisdicció contencioso-administrativa) són els organismes reguladors, que han estat articulats de forma general per la recent Llei d’Economia Sostenible (en endavant, LES). L’art. 8.1 inclou entre ells la Comissió Nacional de l’Energia, la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i la Comissió Nacional del Sector Postal. També ho és, amb algunes peculiaritats, la Comissió Nacional de la Competència (art. 8.2).

—

2.- Un dels punts més esperats en aquest camp és la configuració de la funció directiva. Com és conegut, el legislador espanyol es mostra cautelós en la seva reglamentació. El pastís és atractiu (sempre sona bé dir-li al cònjuge que has assumit “funcions directives” i que cobres una mica més*) i les forces en joc són molt potents (les autoritats polítiques en actiu, els partits, els alts cossos funcionarials, les escoles de formació i de negocis i fins i tot les associacions de funcionaris i dels mateixos directius).

L’art. 17 de la LES ha regulat el “personal directiu” dels organismes reguladors, però no ha aclarit les incògnites que plantejava l’art.13 de l’EBEP. De fet, és més breu que aquest precepte. La LES es limita a:

-Recordar la necessitat de convocatòria pública per a la selecció (l’art. 13.2 de l’EBEP era una mica més loquaç, ja que parlava de “publicitat” i “concurrència”).

-Afegir al “mèrit” i “capacitat” la “igualtat” com a principi de selecció. No obstant, no s’esmenta la «idoneïtat», que sí estava a l’art. 13.2 EBEP.

-Precisar que la proposta la farà el president, però el nomenament recaurà en el Consell de l’Òrgan Regulador.

-Canviar el mot “designació” (13.2 EBEP) per “selecció”. El matís pot ser important, però caldrà veure com es concreta el procediment “selectiu” (atenció, perquè “designació” implicava una major discrecionalitat,  però “selecció” ens recorda la cultura del mecanisme d’accés a la funció pública i, a més, ja hem dit que ha desaparegut la noció més flexible d’”idoneïtat”).

Per al personal no directiu, la remissió es fa a l’art. 55, relatiu al concepte global d’empleat públic (funcionari o laboral).

—

3.-Més interès pot tenir a nivell estratègic  el registre de directius del sector públic estatal, que ara queda precisat per la disposició final 54ena de la LES ( i que permet tenir un llistat ordenat de les persones que exerceixen la funció directiva a fundacions, consorcis i societats estatals).

–

*No és una broma. El professor i mestre Dr. Parada recordava ja fa anys al seu manual la posició del president i ànima de SONY –Akio Morita-, que afirmava que les persones treballen per a poder dir-li un dia a la seva dona que “han ascendit”. Bé, només cal canviar el gènere, però els factors d’emulació, autosatisfacció, reconeixement familiar o fins i tot vanitat són bàsics en mecanismes jeràrquics d’ascens competitiu.

—

.-Ley 2/2011, de 4 de marzo, de Economía Sostenible.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-4117

Segueix el debat: “Manifiesto de profesores de universidades públicas españolas contra el borrador del Estatuto del personal docente e investigador”.*

~ Joan Amenós ~ 1 comentario

1.- Al nostre article d’11 de febrer del 2011 havíem examinat la degradació de l’activitat docent a l’actual regulació universitària i a l’Estatut del Personal Docent i Investigador, que està en fase de discussió. Sobre aquesta norma s’ha publicat un recent “Manifiesto de profesores de universidades públicas españolas contra el borrador del Estatuto del personal docente e investigador”.

–

2.- En síntesi, el “Manifiesto” es queixa del següent:

–         Tracte de privilegi atorgat a les activitats de gestió universitària, que passen a computar plenament per a la promoció del professor. És a dir, “de tu a tu” amb la investigació i la docència. Això es complica perquè, com ja hem denunciat altres cops en aquestes pàgines, hi ha una autèntica inflació de càrrecs de gestió.

–         Important poder negociador dels sindicats, que entren ja en la determinació de qüestions acadèmiques , docents i d’investigació. I, a sobre, les activitats sindicals també “donen punts” promocionals.

–         Exagerat  paper de l’antiguitat en la valoració del professor.

–         Les activitats d’innovació i transferència de tecnologia també computen per a la promoció, però són interpretables de forma oberta i inclouen un cafarnaüm de quefers, que van des de la gestió de parcs científics fins a la “participación en actividades de las oficinas de transferencia” o “incubadoras de empreses”.

–

3.- En definitiva, la docència ja estava morta i ara es vol donar el tret de gràcia –segons sembla- a la investigació.

Evidentment, el manifest admet que “tal como se aplica ahora el complemento por méritos docentes, no se atiende más mérito que la antigüedad en la docencia, el simple paso de los años impartiendo clases”. És a dir, una pèrdua de temps, tal com vam dir a la nostra entrada d’11 de febrer del 2011.

Enllaços:

– Post d’11 de febrer de 2011: http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2011/02/11/l%E2%80%99objectiu-vital-del-professor-universitari/

– Enllaç al Manifest comentat al blog d’Andrés Boix:  http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=327

—-

– *Per als que no siguin del món universitari, els deixo aquesta aguda reflexió, que m’envia el magnífic professor i amic JOSEP-RAMÓN BARBERÀ: http://www.youtube.com/watch?v=nPB-41q97zg&feature=player_embedded#at=31

L’objectiu vital del professor universitari.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

* You can read the English version at the end of this article «The most vital goal of the lecturer»).

1.- S’està discutint actualment el Projecte de Reial Decret de l’Estatut de Personal Docent i Investigador Universitari (vegeu enllaç al final de l’article). Aquesta norma segueix l’esperit de la legislació universitària estatal i autonòmica i configura un professor que pot desenvolupar tasques diverses. En concret:

– Investigació: és la clau del prestigi i el requisit per a la promoció i ascensos.

– “Transferència de tecnologia”: és un mot que deriva de les carreres tècniques, però que es refereix, en general, a assessoraments, informes, cursos o conferències que el professor realitza per al món extern a la universitat.

Aquestes activitats posen al professor en contacte amb la realitat professional. A més –per a la Universitat i pel professor- suposen una font d’ingressos complementària.

– Gestió: el nostre sistema d’autogestió corporativa ha multiplicat els càrrecs directius i representatius per als docents. El professor s’hi dedica per múltiples raons: voluntat de servei, defensa d’interessos d’un grup de pressió, etc.

– Docència.

–

2.- L’objectiu vital del professor universitari és, lògicament, reduir al màxim el temps destinat a la docència. No és sols una opció personal, sinó un consell estructural.

–

3.- Afortunadament, un grapat de mestres no acompleixen aquest objectiu i acaben dedicant a l’ensenyament universitari temps i paciència. Això permet, fins i tot, que els resultats finals de la institució siguin dignes.

Lamentablement, no em trobo dins d’aquest grup perquè jo, a més, escric aquest quadern.

Enllaç a l’esborrany de l’Estatut del Personal Docent i Investigador Universitari: PROYECTO DE ESTATUTO DE PERSONAL DOCENTE INVESTIGADOR UNIVERSITARIO

——————————————————————————————————————–

THE MOST VITAL GOAL OF THE LECTURER.

1.- The Spanish Government is now preparing the future passing of the Decree on the regulation for university lecturers ( «Proyecto de Real Decreto sobre el Estatuto del Personal Docente e Investigador Universitario», see  link at the end of this article). This Decree implements  previous national and regional Laws on university. Accordingly, the Decree considers that lecturers can perform different tasks:

– Research: this is the key to their prestige and is also the requirement for their promotion and their career development.

–“Transfer of technology”: this is an expression related to technical studies, but in general means consulting, reports, courses and speeches. Professors do these activities outside the university. In this case, they gain professional skills at work. Normally, they and their university receive a supplementary payment.

– Management: lecturers are in charge of high positions in university commanding. They want these occupations for different reasons. For instance, because they want to do a volunteer work or because they are engaged in a movement or project. Sometimes, they are only lobbyist and try to defend own interests.

–  Teaching.

–

2.- Logically, the most essential goal of  lecturers is the maximum reduction of teaching time. It’s not only a personal choice, it’s a structural advice.

–

3.- Luckily, a handful of lecturers don’t accomplish that goal. They patiently work hard on their teaching. So, universities achieve worthy results. Unfortunately, I am not part of this group because, of course, I do a lot of things and also I am writing this blog.

Link to the «Borrador de Estatuto del Personal Docente e Investigador Universitario»: PROYECTO DE ESTATUTO DE PERSONAL DOCENTE INVESTIGADOR UNIVERSITARIO

Contractació de personal laboral temporal per l’Administració: lliure ús de les ETT?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Mentre Zygmunt BAUMAN seguéis reflexionant sobre la societat líquida i la fragilitat dels vincles humans a l’època post-moderna (i la nostra biblioteca li dedica una oportuna exposició: http://www.uab.cat/servlet/Satellite/biblioteca-de-ciencies-socials/exposicions-1257777702827.html), l’Administració Pública en mou ja com peix a l’aigua en l’univers de la temporalitat.

És cert que l’article 23.2 de la Llei 39/2010, de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2011, fa una crida restrictiva al seu primer incís:

“Durante el año 2011 no se procederá a la contratación de personal temporal, ni al nombramiento de personal estatutario temporal o de funcionarios interinos salvo en casos excepcionales y para cubrir necesidades urgentes e inaplazables.”

–

2.- Ja fa temps que l’Administració Pública utilitza els contractes de posada a disposició amb les empreses de treball temporal (ETT). L’article 23.3 de la Llei de Pressupostos al present any no els restringeix, però exigeix la prèvia autorització conjunta dels Ministeris d’Economiai Hisenda i de Política Territorial i Administració Pública (a l’Estat).

–

3.- Ara bé, el recent Reial Decret 1796/2010 sobre agències de col·locació ha obligat les Administracions Públiques a utilitzar “exclusivament” els serveis públics d’ocupació de les Comunitats Autònomes o el Servei Públic d’Ocupació Estatal (Disposició Addicional Segona).

Les agències de col·locació fan activitats d’intermediació laboral dins les quals és habitual la signatura de contractes de posada a disposició. De fet, el seu recent Decret regulador permet que realitzin tasques de selecció de personal. És a dir, s’observen coincidències parcials en l’objecte de les ETT i de les agències de col·locació (i coincidències subjectives, com es veu a la vida quotidiana). És cert que no és el mateix una agència de col·locació que una ETT però l’actual normativa i la pràctica real tendeixen a la mescla. De fet, sembla que l’orientació europea és la creació de grans agències globals privades de col·locació, selecció i posada a disposició temporal.

En conseqüència, ¿pot utilitzar lliurement l’Administració Pública els serveis que proporcionen les ETT privades tenint en compte la prohibició de la Disposició Addicional Segona del Reglament regulador de les agències de col·locació?

I, per últim, com salvaguardar dins d’aquesta praxi els principis d’igualtat, mèrit, capacitat i publicitat que la Constitució i l’EBEP (article 55) imposen també als funcionaris interins i al personal laboral no fix?

Enllaç a la Llei 39/2010, de Pressupostos Generals de l’Estat per 2011:

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-19703

Enllaç als posts sobre agències de col·locació:

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2011/01/10/agenciesi/

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2011/01/11/agenciesii/

Taxa de reposició d’efectius del 10% i vinculació de més ens locals.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La Llei 22/1993 va introduir l’article 20.1.g) de la Llei de Mesures per a la reforma de la funció pública la dramàtica reassignació d’efectius: un procediment que podia concloure –si les coses anaven maldades- en l’excedència forçosa del funcionari amb una reducció abismal de retribucions. No s’aplicà mai. Amb l’actual crisi econòmica, un dels mecanismes de contenció amb més èxit ha estat la taxa de reposició d’efectius, que incorpora actualment la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat.

L’article 23.1 de la vigent Llei 39/2010 de Pressupostos Generals de l’Estat, estableix que el nombre total de places de nou ingrés serà, com a màxim, del 10% de la taxa de reposició d’efectius y “se concentrará en los sectores, funciones y categorías profesionales que se consideren prioritarios o que afecten al funcionamiento de los servicios públicos esenciales”.

En principi, la taxa de reposició equival al nombre de funcionaris que ingressen dividit pel nombre de funcionaris que abandonen el lloc per jubilació. És a dir, un 10% de la taxa només permet cobrir un lloc dels deu que queden buits (per tant, un 100% de la taxa de reposició cobriria tots deu a través de l’oferta d’ocupació pública).

–

2.- A la pràctica, però, la taxa no és tan estricta. Per dues raons. En primer lloc, perquè no queda clar si la reposició també afecta a llocs que es deixen sense ocupar per causes diferents a la jubilació (per exemple, excedències, serveis a Comunitats Autònomes, jubilacions que es retarden, etc.). Això permet una graduació més o menys flexible. D’altra banda, la mateixa Llei autoritza diverses excepcions. Per exemple:

–  No es computen els processos de consolidació de l’ocupació temporal previstos a la Disposició Transitòria Quarta de l’EBEP (els ja famosos “una vez y no más”, per a llocs desenvolupats de forma interina o temporal abans de l’u de gener del 2005 i amb generós còmput del temps de servei ja prestat i de l’experiència en els llocs de treball objecte de la convocatòria).

–  Regulació especial dels efectius que cal aconseguir per a les Forces Armades (Disposició Addicional Desena de la Llei 39/2010).

–  Cossos de funcionaris docents, cosa que vincula a les Administracions Públiques amb competències educatives en relació al desenvolupament de la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació. En aquest cas, la limitació és del 30% de la taxa de reposició d’efectius.

–

3.- Cal precisar que les Corporacions Locals amb menys de 20.000 habitants gaudeixen d’un 30% com a límit de la taxa de reposició d’efectius. En aquest sentit, convé recordar que l’any passat el llistó es va posar en els municipis de 50.000 habitants(observi’s a més que, d’una taxa de reposició del 100% en el 2007 ja ens hem situat en una taxa del 10%).

–

(Enllaç a la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat 2011: http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-19703)

(Altre post d’interès sobre la noció de sector públic a la Llei de Pressupostos: http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/11/08/concepte-ampli-de-%E2%80%9Csector-public%E2%80%9D-a-efectes-de-limitacions-retributives-al-projecte-de-pressupostos-generals-de-l%E2%80%99estat-2/)

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de setembre del 2010 examina la legalitat de dotze reial decrets d’organització dels ministeris i dóna un resultat interessant: quatre foren anul·lats, però vuit mantingueren la seva vigència.

–

2.-És interessant observar els criteris que el Tribunal exposa per a avalar la legalitat de les normes organitzatives impugnades:

–En primer lloc, no es pot menystenir un element quantitatiu. En efecte, els reial decrets salvats incloïen una llarga i elaborada justificació. El Tribunal és refractari a admetre les expressions legals telegràfiques i agosarades. També rebutja els “términos genéricos o de pura abstracción” (Fonament de Dret desè). Les motivacions de l’excepció a la reserva funcionarial s’allotgen no sols al preàmbul, sinó també a la descripció articulada de les tasques de la Direcció General.

-Les funcions de l’òrgan –la Direcció General- hauran de precisar-se i caldrà demostrar que són més idònies les persones que, malgrat no tenir la condició funcionarial, poden desenvolupar aquestes “comeses extraordinàries” (FD tercer).

–Els fonaments objectius i de raonabilitat són, en ocasions, molt transparents. Així passa amb la Direcció General del Tresor i Política Financera, que pot ser coberta “entre empleados del Banco de España” (que poden tenir una condició de contractat laboral). És clara la seva “especial qualificació”.

-La relació amb sectors econòmics molt dinàmics i canviants també és subratllada pel Tribunal. Per exemple, el mercat i la indústria informàtica: “elevada especialidad y complejidad técnica; permanente mutabilidad; y necesaria relación con los agentes privados que intervienen en el sector de las nuevas tecnologías” (Fonament de Dret 5è.).

-Les direccions generals que impliquen una “política de comunicació” solen justificar l’acollida de personal al marge de l’estatut funcionarial. Per exemple, la Direcció General de Coordinació Informativa del Ministeri de la Presidència, la Direcció General de Comunicació de la Defensa (del Ministeri de Defensa) i la Direcció General de Relacions Informatives i Socials del Ministeri de l’Interior.

–Però, en canvi, la Direcció General de Suport a les Víctimes del Terrorisme ha de ser cobertes per funcionaris públics, ja que –encara que es tracta de replantejar el fugaç “Alto Comisariado de Apoyo a las Víctimas del Terrorismo”- el contacte amb les indicades víctimes, la relació amb organitzacions sense ànim de lucre o el suport per a l’obtenció d’ajuts formen part de les “actividades propias del normal giro o tráfico administrativo” (FD 7è). Tampoc va servir per a obrir al sector privat la Secretaria General del Consell de Coordinació Universitària el fet de que s’exigís experiència en projectes complexos, público-privats o internacionals: en tot això ja treballen sovint els funcionaris públics del sector educatiu (FD 9è).

–

3.-En conclusió, el Tribunal ha entès que la LOFAGE instaura “un régimen riguroso de profesionalización de los más altos cargos de la estructura administrativa estatal,(…)”.Són admissibles excepcions, però sense defugir la professionalitat i experiència.

Al meu entendre, estem davant d’una jurisprudència rellevant en la construcció de la noció de personal directiu prevista a l’EBEP (“Estatuto básico del Empleo Público”) encara que molt lligada a una aposta legal molt concreta de funcionarització.

Referència La Ley:

http://laleydigital.laley.es/Content/ListaResultados.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnVT3L6yfX9Fszr65eZJfFRdYW1fJJVsv7WdMUzdOszT57dfrs9NXpi5Oz4999b3/3/t7Bg3u/+9753s4uvZtn9XT+MrvIP/vOui6aVb2e5ctpkY2zZvXuF05XxWeTdvmaW/3u9zL7O30zC74h8F++ePPq+NUvnC7Cd+jv31+6+YVrGpH96v8BDC2EA+0AAAA=WKE

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’art. 18.2 de la Llei estatal 6/1997, de 14 d’abril, d’Organització i Funcionament de l’Administració General de l’Estat (en endavant, LOFAGE) ha patit un autèntic calvari per a aconseguir la seva plena aplicació i, sobretot, la implantació del seu esperit. El seu text és el següent:

“2. Los Directores generales serán nombrados y separados por real decreto del Consejo de Ministros, a propuesta del titular del Departamento.

 

Los nombramientos habrán de efectuarse de acuerdo con los criterios establecidos en el apartado 10 del artículo 6 entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente, salvo que el Real Decreto de estructura del Departamento permita que, en atanción a las características específicas de las funciones de la Dirección General, su titular no reúna dicha condición de funcionario.”

–

2.- En aquell moment, es tractava d’una aposta forta del gabinet Aznar en l’estructuració de l’Administració de l’Estat de la segona meitat del segle XX. Tres òrgans directius havien de cobrir-se “entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente” (art. 15.6):

–Subsecretaris (art. 15.6): sense les excepcions previstes per als Directors Generals.

–Secretaris Generals Tècnics (art. 17.3) : ídem que el cas anterior.

–Directors Generals (art. 18.2): ja l’hem citat i ja hem assenyalat que el Govern pot canviar motivadament el criteri legal professionalitzador.

És cert que era freqüent que els directors generals –i les altres autoritats indicades- fossin funcionaris públics en situació d’excedència o similar per a cobrir el lloc de designació política. Però ara s’imposava que la persona triada conegués per dintre el món de l’Administració i l’aroma dels expedients (havia de ser, a més, del Grup A). Un tema clau, per tant, en l’actual debat sobre la funció directiva.

Les Comunitats Autònomes, per cert, no seguiren el model (almenys, les que jo tinc coneixença).

–

3.-Amb la tinta del BOE encara humida, començaren a promulgar-se excepcions (RD 2232/1998, RD 1466/1999, RD 1281/2000, RD 693/2000, RD 1282/2000, etc.). En algun cas, foren anul·lats per la Sentència del Tribunal Suprem  de 21 de març del 2002 (amb una execució de sentència discutible, per cert).

No obstant, a partir del 2004 les excepcions es disparen. La STS de 7 de desembre del 2005 insistia en la jurisprudència anterior però –en canvi- una STS de 6 de març del 2007 admet la correcció legal en l’exercici de la potestat discrecional del Govern. Podeu veure un resum d’aquestes batalles a la sempre brillant edició anual de MARTÍN REBOLLO de les Leyes Administrativas (Thomson-Aranzadi).

Una Sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, de 3 de setembre del 2010, ha tornat a  enfrontar-se profundament amb la qüestió. Ho veurem demà (dilluns, al següent post).

Contradiccions en l’enfortiment dels Directors de centres educatius

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Una de les normes més polèmiques i agosarades de l’anterior Govern de la Generalitat fou el Decret 102/2010, de 3 d’agost, d’autonomia dels centres educatius. Entre les seves previsions, s’ha assenyalat que podríem estar davant una de les primeres plasmacions de la funció directiva –dibuixada només a grans trets a l’EBEP, Estatut Bàsic de l’Ocupació Pública-. Ens referim, especialment, a la figura del Director del centre educatiu. L’Exposició de Motius no s’amaga d’anotar que “els preceptes del Decret se situen en un context de lideratge fort i distribuït de les direccions”. I afegeix que “aquest lideratge té per referent la concreció del projecte educatiu formulada en el projecte de direcció que, per accedir al càrrec, el director o directora ha hagut d’elaborar i defensar”.

–

2.-La norma citada té una orientació diferent de les diverses lleis autonòmiques que, darrerament, s’han promulgat à la recherche de l’autorité perdue.  No obstant, ha hagut d’enfrontar-se, inevitablement, amb la qüestió de les sancions.

–

3.-I és aquí on el Director, enfortit a l’art. 31 com a gran timoner del projecte de direcció, de la carta de compromís educatiu, de les normes d’organització i funcionament del centre i fins i tot de la relació de llocs de treball i dels perfils especialitzats dels docents, ha de cedir –potser com un nou Sòcrates- davant l’assemblea estamental (les negretes són nostres):

“5. Un cop resolt l’expedient per la direcció del centre, i a instàncies dels progenitors o tutors legals, o de l’alumnat afectat si és major d’edat, el consell escolar pot revisar la sanció aplicada, sens perjudici de la presentació dels recursos o reclamacions pertinents davant els serveis territorials corresponents.”[art. 25.5]

No conec a l’ordenament jurídic cap altre cas de revisió d’una sanció per un òrgan de participació dels usuaris i del personal del servei públic.

Lluís Mata i Remolins, in memoriam.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Aquest bloc va néixer gràcies a l’empenta d’un grapat d’alcaldes i regidors vinculats a l’ACM i amb els quals varem tirar endavant un seminari d’actualització normativa. Aquest origen local ens porta avui a recordar, amb tristesa, la recent desaparició de Lluís Mata i Remolins, que va morir el 9 de desembre.

És veritat que aquest petit diari de reflexions jurídiques voldria –com dèien els revolucionaris francesos- parlar del govern de les normes i no del govern de les persones. Però ara cal parlar d’homes concrets i de la seva empremta.

–

2.-Fa poques setmanes, Eduard PARICIO –Magistrat i gran especialista en Dret Local- escrivia a La Vanguardia, arran de la mort del reputat  home de lleis  i secretari d’Ajuntament Francesc Lliset, que es tractava d’una “generación excepcional, puesto que dado juristas de una gran talla como Romà Miró, Ramón Massaguer, Jaume Sánchez Isac, Luís Chacón o José María Esquerda”. I afegia que aquests funcionaris van jugar un paper clau en la transició i en la construcció de l’administració autonòmica, des de la seva objectivitat, professionalitat i sentit d’estat.

Com assenyalava al seu bloc en Jaume Ranyer –també “fill del Cos”- vindria després un corrent modernitzador dins del col·lectiu, que està donant els seus fruits i que tindria un magnífic exemple en la figura d’Ignacio Soto, ara Secretari general a la Diputació de Girona i peça clau en la renovació del CSITAL (Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració Local). Veiu al respecte http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/185180

–

3.-Ara acomiadem un membre del cos nacional germà –els interventors- , que forma part d’aquesta brillant onada. En Mata havia estat interventor a Cerdanyola, Sabadell i Barcelona. En aquest darrer destí coincidí amb funcionaris també mítics del Cos, com Jordi Baulies Cortal –Secretari- i Martí Pagonabarraga Garro –Interventor-.

La seva darrera obra escrita és el Manual práctico de contabilidad local 2010,  editat per Bayer aquest mateix any. Però abans ja havia redactat diverses obres que ajudaren a la confecció de moltíssims pressupostos locals. Així, per exemple, amb Antonio Muñoz Juncosa publicà una Guia de pressupostos municipals (del 2004, amb edició també en castellà), El control intern de la gestió econòmico-financera de les entitats locals: les tècniques d’auditoria i el nou Pla comptable de 6.5.1194 (amb Norbert Llaràs i Marqués) i El presupuesto, el crédito y la mecanización en la Administración Local ante el euro,  (amb Luis Bertrán Baulíes), editat el 1999.

Pel que fa a la seva bondat i bonhomia, només cal que pregunteu als que van tenir la sort de tractar amb ell. Descansi en pau.

CONCEPTE AMPLI DE “SECTOR PÚBLIC” A EFECTES DE LIMITACIONS RETRIBUTIVES AL PROJECTE DE PRESSUPOSTOS GENERALS DE L’ESTAT.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Un dels motius de la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada en relació al Reial Decret-Llei 8/2010, de 20 de maig, pel qual es van adoptar mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic, ha estat la seva DESIGUALTAT EN EL TRACTAMENT DELS DIVERSOS GRUPS d’empleats públics. Especialment sagnant era la seva Disposició Addicional novena, que deixava sense aplicació la reducció salarial al personal laboral no directiu de les entitats públiques empresarials RENFE, ADIF i AENA. Això va originar, per exemple, que el personal laboral de Ferrocarrils de la Generalitat sí patís la reducció (imposada en aquest cas, per la norma de la Comunitat Autònoma, amb el consegüent malestar i convocatòria de diverses vagues).

–

2.-El projecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat, publicat al Butlletí Oficial de les Corts Generals i examinat a la web del CEMICAL, intenta corregir l’anterior defecte amb una concepció molt àmplia i comprensiva de la noció de sector públic a efectes de la planificació general de l’activitat econòmica en matèria de despeses de personal. Els apartats un i onze de l’article 22 inclouen a aquests efectes dins del sector públic:

a) L’Administració General de l’Estat, els seus Organismes autònoms, les Agències estatals i les Universitats de la seva competència.
b) Les Administracions de les Comunitats Autònomes, els Organismes d’elles depenents i les Universitats de la seva competència.
c) Les CORPORACIONS LOCALS I ELS ORGANISMES D’ELLES DEPENDENTS.
d) Les Entitats Gestores i Serveis comuns de la Seguretat Social.
e) Els òrgans constitucionals de l’Estat.
f) “Las SOCIEDADES MERCANTILES PÚBLICAS que perciban aportaciones de cualquier naturaleza con cargo a los presupuestos públicos o con cargo a los presupuestos de entes o sociedades que pertenezcan al sector público destinadas a cubrir déficits de explotación”.
g) “Las entidades públicas empresariales y el resto de los organismos públicos y ENTES DEL SECTOR PÚBLICO ESTATAL, AUTONÓMICO Y LOCAL”.
h) L’apartat 11 de l’article 22 inclou, també, el “PERSONAL DE LAS FUNDACIONES DEL SECTOR PÚBLICO y de los CONSORCIOS PARTICIPADOS MAYORITARIAMENTE POR LAS ADMINISTRACIONES Y ORGANISMOS QUE INTEGRAN EL SECTOR PÚBLICO,” així com el Banc d’Espanya.

–

3.-Recordem que, a tots els casos, el criteri rector es que no podran experimentar cap increment (amb alguna excepció singular, però).

Web del CEMICAL: http://www.diba.cat/cemical/butlleti/fitxers/Butlleti_82/num82_novembre2010.pdf > >