Categoría: General

«Llamad a cualquier puerta»: Reial Decret-Llei 1/2011, de mesures urgents per a promoure la transició a l’ocupació estable i de requalificació professional de les persones desocupades»(I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Una de les característiques clàssiques de l’economia espanyola des del darrer terç del segle XX ha estat el seu extremisme en la creació d’ocupació en èpoques expansives, combinat també amb l’alta destrucció en temps de crisi. Així es recull a l’Exposició de Motius del Reial Decret-Llei 1/2011, que parla expressament de “problemes estructurals”.

A diferència de la preocupació existent en la doctrina administrativa sobre l’abús creixent del Decret-Llei, el professor Rojo –catedràtic de Dret Laboral- apunta la justificable urgència i necessitat d’aquest Decret-Llei (almenys, de la part principal del seu articulat).

—

2.- La primera mesura del Decret-Llei és un “programa excepcional d’ocupació per a la transició cap a la contractació estable”. El mecanisme principal és el benefici fiscal (bonificació en les quotes de la Seguretat Social) per a determinats contractes que afectin certs col·lectius que es volen protegir (edat igual o inferior a 30 anys, període dilatat de desocupació, discapacitats, etc.).

—

3.-La segona mesura (art. 2) és un programa de requalificació professional de les persones que exhaureixin la seva protecció per desocupació. El programa es basa en un itinerari individualitzat de requalificació i de reinserció professional i la recepció d’un ajut econòmic en certs casos de mancança de rendes (apareix aquí el famós canvi dels 426 als 400€, de gran impacte i interès social). En concret, es tracta del 75 % de l’IPREM (“Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples”, situat per a 2011 en 532,21 € mensuals, segons la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2011).

—

.-**Real Decreto-ley 1/2011, de 11 de febrero, de medidas urgentes para promover la transición al empleo estable y la recualificación profesional de las personas desempleadas.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-2701

.-El blog de Eduardo Rojo:

http://eduardorojoblog.blogspot.com/2011/02/medidas-urgentes-para-promover-el_13.html

.-«Llamad a cualquier puerta» (Knock on any door):

http://es.wikipedia.org/wiki/Llamad_a_cualquier_puerta

Crònica de jurisprudència V: danys causats per animals a la via pública i recurs de cassació per infracció de doctrina (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El recurrent va considerar que els supòsits de fet de les dues sentències –impugnada i de contrast- eren idèntics:  tanca de protecció de la via en estat deficient, entrada d’animals a la calçada i producció de danys.

No obstant, la valoració de la prova efectuada en la sentència impugnada va entendre que la tanca estava en bon estat i que el dany era imputable a l’actuació negligent de l’amo de l’animal.

—

2.- El Tribunal Suprem afirma, però, que no pot revisar ara la valoració de les proves i afegeix, a la seva Sentència de 6 de juliol del 2010 (Sala Tercera, Secció 4a),  que:

“No debe olvidarse que la finalidad del recurso de casación para la unificación de doctrina no es corregir la eventual infracción legal en que pueda haber incurrido la sentencia impugnada, sino reducir a la unidad criterios judiciales dispersos y contradictorios, fijando la doctrina legal al hilo de la cuestión controvertida (STS 10 de febrero de 1997).”

—

3.-És a dir, el recurrent va intentar demostrar que, en ambdós supòsits, “les tanques estaven abatudes” i, per aquest motiu, eren substancialment idèntics. Però la identitat ha de néixer de la igual valoració que han fet els dos Tribunals, tant a la sentència de contrast com a la sentència impugnada.

En conseqüència, es desestima el recurs i es condemna en costes.

Enllaç a la sentència:

http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnbdVm5au8oY+repbXT67pt2ZeXb3ILouLrC2q5ZOsFlDFbPbZd77a2dm5d/Bw796nu7/wMq8bavDZTxYX+bLNf+G8uJg/p/+30j5rmqJ5mrXZZ69On52+On1xcnb8u+/t7+7u7O4+/N33zvd2dnd+YZNn9XT+MrvIP/vOui6aVb2e5ctpkY2zZvXuF5bLt4T0a27EUP8fiUNwhd0AAAA=WKE

Crònica de jurisprudència V: danys causats per animals a la via pública i recurs de cassació per infracció de doctrina (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- És força freqüent la irrupció d’animals a la calçada d’autopistes i carreteres, amb la posterior producció de danys greus i fins i tot mortals. La casuística davant els Tribunals de Justícia és immensa i, com és sabut, és resolta per la jurisdicció civil quan es tracta de concessionaris (per exemple, autopistes de peatge) i per la jurisdicció contenciosa-administrativa quan es reclama indemnització al titular de la via. Sovint, el problema és més complex i entren en joc les companyies asseguradores i el posterior exercici del seu dret de repetició contra titulars de terrenys pròxims que són vedats de caça.

Lògicament, aquesta enorme varietat genera resolucions amb criteris diferenciats o fins i tot contradictoris. D’aquesta qüestió tractava el cas que examinem avui, relatiu a una sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 6 de juliol de 2010.

–

2.- La Sentència resol un recurs de cassació per a unificació de doctrina. L’article 96.1 regula aquest recurs en aquests termes:

“Podrá interponerse recurso de casación para la unificación de doctrina contra las sentencias dictadas en única instancia por las Salas de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Supremo, Audiencia Nacional y Tribunales Superiores de Justicia cuando, respecto a los mismos litigantes u otros diferentes en idéntica situación y, en mérito a hechos, fundamentos y pretensiones sustancialmente iguales, se hubiere llegado a pronunciamientos distintos.»

–

3.- Per tant, en aquesta situació trobem dues sentències, amb decisions diferents:

–  Sentència “de contrast”: no variaran les situacions jurídiques creades per ella (art. 98.1 LJCA).

–  Sentència impugnada: el recurrent demana la seva cassació. Si la resolució és favorable al recurrent, el Tribunal “resolverá el debate planteado con pronunciamientos ajustados a Derecho, modificando las declaraciones efectuadas y las situaciones creadas por la sentencia recurrida” (art. 98.2 LJCA).

Analitzarem demà un supòsit amb solucions distintes de danys greus causats per la irrupció d’animals a la calçada.

Enllaç a la Sentència:

http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnbdVm5au8oY+repbXT67pt2ZeXb3ILouLrC2q5ZOsFlDFbPbZd77a2dm5d/Bw796nu7/wMq8bavDZTxYX+bLNf+G8uJg/p/+30j5rmqJ5mrXZZ69On52+On1xcnb8u+/t7+7u7O4+/N33zvd2dnd+YZNn9XT+MrvIP/vOui6aVb2e5ctpkY2zZvXuF5bLt4T0a27EUP8fiUNwhd0AAAA=WKE

Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La STS de la Sala Tercera del Contenciós-administratiu  de 3 de desembre del 2010 –que varem començar a estudiar ahir– ha unificat definitivament –aclarint titubeigs previs- els principis del règim de responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador en aquests dos casos:

– Responsabilitat per actes dictats en aplicació d’una Llei declarada inconstitucional.

– Responsabilitat per actes aplicatius d’una norma contrària al Dret comunitari.

–

2.- En ambdós casos, “aunque los actos administrativos sean firmes -en este caso las liquidaciones tributarias relativas al IVA- ello no impide el ejercicio de la acción de responsabilidad patrimonial del Estado por actos del legislador” (FJ 6è).

–

3.- Això obre la porta a una possible cascada de reclamacions de devolucions d’ingressos indeguts (per aplicació de la Llei espanyola declarada contrària a la Directiva europea).

De fet, el Tribunal ja va imposar en el cas concret una plena “restitutio in integrum” amb abonament dels interessos legals (sobre una quantitat base de 671.323,61.-€.).

És interessant apuntar que el Govern espanyol havia sol·licitat al TJCE una limitació en el temps dels efectes retroactius de la sentència sobre la Llei de l’IVA. Però el Tribunal va afegir que “debe recordarse que sólo con carácter excepcional puede el Tribunal de Justicia, aplicando el principio general de seguridad jurídica inherente al ordenamiento jurídico comunitario, verse inducido a establecerla.”

D’altra banda, és cert que el TJCE, en Sentència de 5-3-1993 – Brasserie du Pêcheur i Factortame-, havia admès que la reparació es regiria pel Dret nacional sobre responsabilitat. Aquest podria imposar “requisitos de fondo y de forma” per a garantir les exigències de seguretat jurídica. Aquesta última escapatòria, però, serà difícil, ja que la jurisprudència comunitària i l’espanyola caminen en la mateixa trajectòria: un règim de responsabilitat patrimonial unificat per a actes danyosos aplicatius de lleis declarades inconstitucionals o de lleis espanyoles contràries al Dret comunitari.

Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem ha configurat de forma generosa als darrers anys el principi de responsabilitat patrimonial dels poders públics. Exemple d’això són les sentències de 26-11-2009 i de 27-11-2009 sobre submissió al principi de responsabilitat patrimonial del Tribunal Constitucional i del Defensor del Poble (per exemple, en matèria de dilacions indegudes).

Amb certs requisits, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJCE), ha desenvolupat la regla de la responsabilitat patrimonial dels Estats membres per vulneració del Dret Comunitari. Per exemple, transposició il·lícita d’una Directiva de manera que s’ultrapassi el raonable marge d’apreciació atorgat a l’Estat i s’arribi a “una violació final suficientment caracteritzada”.

–

2.- Probablement, una boira tardorenca omplia Luxemburg quan el TJCE, en Sentència de 6 d’octubre del 2005 (Assumpte C-204/03), declarà que el Regne d’Espanya havia incomplert la Sisena Directiva en matèria d’harmonització de la legislació dels Estats membres relativa a impostos sobre el valor afegit (Directiva 77/388CE, del Consell, de 17 de maig del 1977, després reformada).

El Regne d’Espanya havia limitat indegudament el dret a deducció en el tribut (tot i que és un tema complex, crec que la solució espanyola garantia millor la neutralitat del tribut, però el cert és que era “massa creativa” respecte a la redacció de la Directiva). La conclusió era que una determinada deducció de l’IVA havia de tenir un àmbit subjectiu més ampli (i també beneficiava, per tant, el demandant en el recurs que avui comentem).

–

3.-A l’entitat ECOPARC DE RESIDUS INDUSTRIALS, SA, se li practicaren determinades liquidacions tributàries en diversos exercicis previs a la data de la Sentència precitada, que declarava que la Llei espanyola sobre l’IVA era contrària al Dret Comunitari. El Lletrat assessor d’ECOPARC va  afanyar-se en trucar al seu soci: el seu client també tenia dret a deducció.

No obstant, aquelles liquidacions –ara infectades teòricament d’il·licitud- eren actes ferms. Eren actes aplicatius d’una norma contrària al Dret Comunitari –d’acord- però no patiren cap impugnació administrativa ni judicial.

La seguretat jurídica començà a tremolar quan el magistrat ponent SIEIRA MÍGUEZ inicià l’estudi de la qüestió…

Referència de la sentència a LA LEY: http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcp

Número de la Sentència al Repertori LA LEY: 208926/2010.

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de setembre del 2010 examina la legalitat de dotze reial decrets d’organització dels ministeris i dóna un resultat interessant: quatre foren anul·lats, però vuit mantingueren la seva vigència.

–

2.-És interessant observar els criteris que el Tribunal exposa per a avalar la legalitat de les normes organitzatives impugnades:

–En primer lloc, no es pot menystenir un element quantitatiu. En efecte, els reial decrets salvats incloïen una llarga i elaborada justificació. El Tribunal és refractari a admetre les expressions legals telegràfiques i agosarades. També rebutja els “términos genéricos o de pura abstracción” (Fonament de Dret desè). Les motivacions de l’excepció a la reserva funcionarial s’allotgen no sols al preàmbul, sinó també a la descripció articulada de les tasques de la Direcció General.

-Les funcions de l’òrgan –la Direcció General- hauran de precisar-se i caldrà demostrar que són més idònies les persones que, malgrat no tenir la condició funcionarial, poden desenvolupar aquestes “comeses extraordinàries” (FD tercer).

–Els fonaments objectius i de raonabilitat són, en ocasions, molt transparents. Així passa amb la Direcció General del Tresor i Política Financera, que pot ser coberta “entre empleados del Banco de España” (que poden tenir una condició de contractat laboral). És clara la seva “especial qualificació”.

-La relació amb sectors econòmics molt dinàmics i canviants també és subratllada pel Tribunal. Per exemple, el mercat i la indústria informàtica: “elevada especialidad y complejidad técnica; permanente mutabilidad; y necesaria relación con los agentes privados que intervienen en el sector de las nuevas tecnologías” (Fonament de Dret 5è.).

-Les direccions generals que impliquen una “política de comunicació” solen justificar l’acollida de personal al marge de l’estatut funcionarial. Per exemple, la Direcció General de Coordinació Informativa del Ministeri de la Presidència, la Direcció General de Comunicació de la Defensa (del Ministeri de Defensa) i la Direcció General de Relacions Informatives i Socials del Ministeri de l’Interior.

–Però, en canvi, la Direcció General de Suport a les Víctimes del Terrorisme ha de ser cobertes per funcionaris públics, ja que –encara que es tracta de replantejar el fugaç “Alto Comisariado de Apoyo a las Víctimas del Terrorismo”- el contacte amb les indicades víctimes, la relació amb organitzacions sense ànim de lucre o el suport per a l’obtenció d’ajuts formen part de les “actividades propias del normal giro o tráfico administrativo” (FD 7è). Tampoc va servir per a obrir al sector privat la Secretaria General del Consell de Coordinació Universitària el fet de que s’exigís experiència en projectes complexos, público-privats o internacionals: en tot això ja treballen sovint els funcionaris públics del sector educatiu (FD 9è).

–

3.-En conclusió, el Tribunal ha entès que la LOFAGE instaura “un régimen riguroso de profesionalización de los más altos cargos de la estructura administrativa estatal,(…)”.Són admissibles excepcions, però sense defugir la professionalitat i experiència.

Al meu entendre, estem davant d’una jurisprudència rellevant en la construcció de la noció de personal directiu prevista a l’EBEP (“Estatuto básico del Empleo Público”) encara que molt lligada a una aposta legal molt concreta de funcionarització.

Referència La Ley:

http://laleydigital.laley.es/Content/ListaResultados.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnVT3L6yfX9Fszr65eZJfFRdYW1fJJVsv7WdMUzdOszT57dfrs9NXpi5Oz4999b3/3/t7Bg3u/+9753s4uvZtn9XT+MrvIP/vOui6aVb2e5ctpkY2zZvXuF05XxWeTdvmaW/3u9zL7O30zC74h8F++ePPq+NUvnC7Cd+jv31+6+YVrGpH96v8BDC2EA+0AAAA=WKE

Club de fumadors

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La recent Llei 42/2010, de 30 de desembre, que modifica la Llei 28/2005, de mesures sanitàries enfront del tabaquisme, presenta dos problemes jurídics rellevants.

El primer, de caire més filosòfic, és el criticat reglamentisme estatal. En efecte, la prohibició regiria encara que el titular i els clients estiguessin d’acord en fumar, que aquesta possibilitat s’anunciés a l’entrada i que els treballadors cobressin un hipotètic complement retributiu de penositat. No obstant, si examinem altres normes de medi ambient que s’imposen forçosament a les activitats i locals de pública concurrència, la veritat, és que la solució legal no és desproporcionada.

Un segon punt dubtós –més tècnic- és la no indemnització als empresaris que havien fet reformes al local d’acord amb la legislació precedent. Des d’un punt de vista general, la majoria de la doctrina espanyola –liderada pel professor GARCÍA DE ENTERRÍA- defensa que el legislador no està obligat a compensar els perjudicis no individualitzats derivats de reformes legislatives. Es diu que no es pot petrificar la norma. Ara bé, això no impedeix un cert sentiment d’insatisfacció, com apuntava el company Andrés Boix: http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=309

–

2.- La noció de “club privat de fumadors”, regulada per la disposició addicional novena, ha generat molts comentaris. El seu text és el següent:

“Disposición adicional novena. Clubes privados de fumadores.

A los clubes privados de fumadores, legalmente constituidos como tales, no les será de aplicación lo dispuesto en esta Ley, relativo a la prohibición de fumar, publicidad, promoción y patrocinio, siempre que se realice en el interior de su sede social, mientras en las mismas haya presencia única y exclusivamente de personas sociales.

A los efectos de esta Disposición, para ser considerado como club privado de fumadores deberá tratarse de una entidad con personalidad jurídica, carecer de ánimo de lucro y no incluir entre sus actividades u objeto social la comercialización o compraventa de cualesquiera bienes o productos consumibles.

En ningún caso se permitirá la entrada de menores de edad a los clubes privados de fumadores.”

Encara que s’ha intentat –segons sembla- algun frau a la llei a través d’aquest precepte, el cert és que la prohibició de que l’entitat tingui ànim de lucre i de que comercialitzi béns o productes consumibles fan pràcticament impossible la reconversió dels actuals negocis.

–

3.- En general, sembla que existeix una pacífica aplicació de la norma (lliçó important per als que pensen que “els governs no poden fer coses”). Una interessant conseqüència de la Llei ha estat el replantejament que estan fent molts municipis en la gestió del domini públic. Es diu que algunes poblacions ampliaran el nombre d’autoritzacions d’ocupació per a terrasses. L’opció és legítima, encara que pot perjudicar altres administrats (els que caminen, els titulars de locals comercials propis, els veïns…).

«Les lois inapplicables, un mal français» [pas du tout!]

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Un dels tòpics del Dret Públic contemporani és la proliferació normativa. Els meus col·legues encara recordaran la “metralladora normativa” –en expressió o d’Ortega y Gasset-, la no menys famosa “legislació motoritzada” o fins i tot el crit decimonònic de Torres Mena reclamant la definitiva codificació i estabilització del Dret Administratiu.

El problema és complex i són moltes les veus que ja lliguen directament excés de normes i manca de la seguretat jurídica constitucionalment reconeguda. Però no hi ha solució. El desenvolupament de l’Estat com a fórmula de dominació (clarament, en la versió continental europea) implica la reducció de la llibertat estimativa de l’aplicador (ja sigui un operador judicial, administratiu o merament privat). ¿Ens atreviríem a fer molt poques lleis i molt curtes –fins i tot, sense la seqüela reglamentària- i deixaríem en mans dels destinataris i dels aplicadors un arbitri amplíssim?

–

2.-L’editorial de Le Monde d’ahir considerava aquest pecat “una malaltia francesa” (ah, la France!…). La tesi era aquesta (la traducció és nostra):

“El gust molt francès per les lleis “xerraires”, inútils, redundants, decoratives o de circumstàncies ha estat moltes vegades denunciat pels millors esperits. Avui, més encara que ahir, aquesta malaltia nacional sembla incurable.”

L’editorialista entenia que la qüestió estava d’actualitat perquè el Senat francès, en el seu informe anual sobre l’aplicació de les lleis, assenyalava que la majoria de les lleis aprovades pel Parlament en el darrer any “segueixen sense tenir efecte per falta de textos reglamentaris d’aplicació”. El tema és especialment preocupant a França, a causa de la seva peculiar reserva reglamentària prevista per la Constitució.

–

3.-François Fillon ja havia anotat en una circular del 29 de febrer del 2008 dirigida als membres del seu govern que les reformes engegades quedaven sovint paralitzades per manca de desenvolupament posterior. L’editorial assenyala, en fi, un exemple que ens sonarà proper:

“[…]: la llei que crea una prestació diària d’acompanyament d’una persona al final de la seva vida ha estat votada, per unanimitat, al febrer del 2010; set mesos més tard, cap dels seus decrets d’aplicació havia estat publicat.”

En fi, si voleu opinar sobre aquesta qüestió, que patim diàriament, us convido a fer-ho tot seguit.

Bon Nadal

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Més que dos versos, dues salutacions recitables. Totes dues provocades per l’entorn universitari. La primera, molt inspirada en l’enèsima relectura de les Horacianes de V.A. ESTELLÉS. És més optimista del que penseu. La segona, que ja expressa la plana confiança en els que pugen, en contra d’un present cansat.

Benvolguts i desconeguts  lectors del món virtual, que tingueu un Bon Nadal.

—

HISPÀNIA, MMX

Retornaren els soldats de les planúries gelades del Danubi,

rescalfant unes miques de carn magra i amb les crostes

resseques dels combats,

mentre l’emperador plorava borratxo

davant el fetge confirmatori de l’harúspex.

Algun bon alumne ja no pogué comprar

els llibres i en Pere va començar a treballar

en negre.

Així foren recordats aquells Nadals,

aquells dies.

—

Joan Amenós Álamo

—

ELLS

Venen en tren i s’adormen,

per autobusos vells i carreteres,

són ganduls i no llegeixen,

s’entusiasmen, no hi creuen.

–

Més sàvies les noies que els nois.

Imprevistos, ens reclamen consell:

«un llibre, doctor, una  pista per viure,

oi que vostè sap d’aquestes coses?”

–

Són la carn dels nostres fracassats

experiments, la vida que ens empeny,

el futur desordenat i exigent,

l’autèntic Nadal d’uns professors cansats.

–

Joan Amenós Álamo

El gabinet de la vida: la “Comisión de Garantías para la Donación y Utilización de Células y Tejidos Humanos».

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El RD 1527/2010, de 15 de novembre, ha regulat la indicada Comissió. Es tracta d’un òrgan de participació d’experts amb interessants peculiaritats.

Està integrat per 12 membres:

-6 designats pel Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, a proposta de les Comunitats Autònomes.

-6 designats per l’Administració General de l’Estat (2 pel Ministeri de Sanitat, 2 pel Ministeri de Justícia i 2 pel Ministeri de Ciència i Innovació, un dels quals és el president de la Comissió i Director de l’ «Instituto de Salud Carlos III»).

Tots ells són especialistes de reconegut prestigi en investigació en teràpia cel·lular, medicina regenerativa, bioètica o dret vinculat amb temes biomèdics. Són designats per tres anys, actuen amb independència i imparcialitat –encara que no es preveuen causes taxades de cessament-, han de guardar reserva sobre les deliberacions i no perceben remuneracions (però sí indemnitzacions per raó del servei).

2.- Segons el tipus de projecte d’investigació, emeten aquests tipus d’informe:

-Informe facultatiu: a petició de les autoritats sanitàries de l’Estat o de les Comunitats Autònomes.

-Informe preceptiu: per exemple, sobre projectes d’investigació que requereixen l’entrada i/o sortida d’Espanya de material embrionari.

-Informe preceptiu i vinculant. L’art. 6 del RD inclou un llarg llistat d’investigacions amb material embrionari humà que precisen informe previ favorable. L’autoritat competent per a autoritzar els projectes d’investigació hi remetrà la documentació pertinent.

3.- Estem, per tant, davant un òrgan de participació d’experts a l’Administració Pública però, a diferència d’altres supòsits, amb evidents competències decisòries. Per aplicació de l’art. 107.1 de la Llei 30/1992, hem d’entendre que l’informe negatiu de la Comissió –quan és vinculant- és susceptible de recurs administratiu (en principi, de reposició, atesa la línia jeràrquica debilitada en la qual se situa).

Referència:

Real Decreto 1527/2010, de 15 de noviembre, por el que se regulan la Comisión de Garantías para la Donación y Utilización de Células y Tejidos Humanos y el Registro de Proyectos de Investigación (BOE 4/12/10).