Categoría: General

Llei de Reconeixement i Protecció Integral a les Víctimes del Terrorisme (I): principis generals.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Ha estat recentment publicada la Llei 29/2011, de Reconeixement i Protecció Integral a les Víctimes del Terrorisme. El primer punt rellevant és la definició, sempre complexa, del terrorisme, que apareix a l’art. 3:

            “Artículo 3. Destinatarios.

La presente Ley será de aplicación, a quienes sufran la acción terrorista, definida ésta como la llevada a cabo por personas integradas en organizaciones o grupos criminales que tengan por finalidad o por objeto subvertir el orden constitucional o alterar gravemente la paz pública.

Será aplicable igualmente, a las víctimas de los actos dirigidos a alcanzar los fines señalados en el párrafo precedente aun cuando sus responsables no sean personas integradas en dichas organizaciones o grupos criminales.”

 

—

 

      2.-Un segon aspecte important és l’entrada en vigor, que es produeix el mateix dia de la seva publicació. No obstant, cal advertir de l’efecte de la disposició addicional primera, que permet que les víctimes ja indemnitzades per la legislació precedent puguin millorar les quantitats rebudes per a adaptar-se als nous nivells –més generosos- de la Llei del 2011.

 

Cal tenir en compte que les disposicions de la Llei ara promulgada “serán de aplicación a los hechos que se hubieran cometido desde el 1 de enero de 1960” (art. 7).

 

—

 

3.-A més d’altres ajuts i suports (per exemple, les despeses de sepeli i inhumació i l’assistència jurídica gratuïta), el nucli de la protecció atorgada és una partida doble constituïda per:

 

a)                       Una prestació prevista la Llei per danys personals (mort o ferides) i per danys materials.

b)                      A més, l’Estat abona la responsabilitat civil fixada a la sentència. Aquesta quantitat es redueix en la xifra indicada a l’apartat a) i, a més, té determinats topalls (per exemple, 500.000 € per al decés i 750.000€ per a la gran invalidesa).

 

      Un cop pagades aquestes indemnitzacions, l’Estat se subroga en les accions de responsabilitat civil contra els responsables dels actes de terrorisme.

 

      L’art. 15.2 precisa que “asimismo, son compatibles con la exigencia de responsabilidad patrimonial al Estado por el normal o anormal funcionamiento de la Administración, si bien aquéllas se imputarán a la indemnización que pudiera reconocerse por este concepto, detrayéndose de la misma” (per exemple, cas HIPERCOR).

Una divisió de poders low cost: l’obligació d’abstenció en els Jutges i Magistrats que deixen la carrera política.

~ Joan Amenós ~ 1 comentario

 

            1.-La divisió de poders té a Espanya, des de fa temps, un defecte grosser: els jutges i magistrats tenen dret a presentar-se com a candidats en eleccions per a accedir a càrrecs públics representatius al Parlament Europeu, al Congrés dels Diputats, Senat, Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes o Corporacions Locals. A més, poden ser nomenats per a càrrec polític o de confiança.

 

            Fins aquí, res a dir. La contradicció apareix quan aquestes persones –en serveis especials o en excedència voluntària respecte a la seva funció judicial- decideixen reingressar al servei actiu: poden fer-ho sense limitacions.

 

—

 

            2.-En aquesta situació, crec que seria millor la vella regla catòlica: el capellà no pot casar-se. Si l’amor li ha guanyat la partida, ha de deixar de ser capellà. Si el jutge s’ha enamorat del parlament o de la vara governamental, ha de plegar el ram i renunciar a la carrera judicial.

 

            És fàcil imaginar l’estropell que pot causar un magistrat de l’Audiència Nacional que seu al Congrés un parell d’anys, és nomenat després ministre o director general i torna finalment a l’Audiència Nacional, amb la sana intenció –potser- de fer justícia però sense oblidar els que li van promoure una moció de censura, els diputats que el van insultar en aquella sessió de control i el president del partit que no el va incloure a la candidatura (els més vells recordaran casos flagrants, per cert). No: la política i la magistratura no han de caminar de bracet.

 

—

 

            3.-La regulació és tan lamentable que la darrera sessió del Congrés en aquesta legislatura va aprovar la modificació de la Llei Orgànica 6/1985, del Poder Judicial, per a que, en aquests casos (o fins i tot en la mera presentació com a candidats a les eleccions) els jutges i magistrats, els membres de la Carrera Fiscal i els del Cos de Secretaris Judicials, un cop reingressin a la Carrera corresponent, “deberán de abstenerse de conocer de los asuntos concretos vinculados con su actividad política”.

 

            Doncs encara gràcies! Però la xacra institucional persisteix.

Canvis en la pensió de jubilació i en altres aspectes del nostre futur (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-La Llei estatal 27/2011, d’1 d’agost, sobre actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social és un text relativament breu (si no comptem les disposicions addicionals i finals), però que introdueix importants canvis en les condicions d’aquesta prestació. De fet, ja ens havíem referit alguna vegada al debat suscitat amb ocasió de l’elaboració del text.

 

            Curiosament, la reforma del sistema parteix  d’un fet positiu reflectit a l’Exposició de Motius: Espanya és el segon país del món amb major pervivència de la població. És a dir, no només es viu més sinó que, a més, són molts més els que arriben lluny.

 

—

 

            2.- L’art. 4 és el precepte estrella de la Llei. Aquest article preveu que tindran dret a la pensió de jubilació, a la seva modalitat contributiva, les persones incloses al règim general que reuneixin les següents condicions:

 

            -Haver acomplert 67 anys d’edat o 65 quan s’acreditin 38 anys i 6 mesos de cotització.

 

            -Tenir cobert un període mínim de cotització de 15 anys, dels quals almenys 2 han d’estar compresos dins dels quinze anys immediatament anteriors al moment de causar el dret.

 

            Aquests nous requisits temporals s’aplicaran de forma gradual, en un procés que s’inicia l’any 2013 i conclourà el 2027.

 

            A més, s’estableixen noves regles actuarials per al càlcul de la base reguladora de la pensió de jubilació. Cal recordar que aquesta base reguladora és la que determina després la quantia de la pensió de jubilació (la pensió és un percentatge de la base reguladora) .

 

            La jubilació anticipada, ja sigui per causes no imputables al treballador o la que neixi de la seva voluntat, se segueix admetent, però s’endureixen els seus requisits (d’entrada, calen 61 anys en el primer cas i 63 en el segon).

 

—

 

            3.-Els aspectes de més impacte per al Dret laboral i de la Seguretat Social els deixarem en mans del nostre laboralista de capçalera, el professor Eduardo Rojo, que ha dedicat diversos articles sobre el tema al seu bloc i a publicacions especialitzades.

 

            No obstant, hi ha algunes qüestions de Dret Públic més general que tractarem demà.

Legislació reguladora de l’ús de les tecnologies de la informació i de la comunicació a l’Administració de Justícia

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Ha estat promulgada recentment la importantíssima Llei estatal 18/2011, de 5 de juliol, reguladora de l’ús de les tecnologies de la informació i de comunicació en l’Administració de Justícia. És una Llei innovadora, l’aplicació de la qual –que serà un procés llarg- acabarà transformant completament l’aspecte extern del món judicial. I, com  apuntava certerament Paul Valéry, no hi ha res més profund que la pell. De tota manera, sempre ens quedarà “El secreto de sus ojos” –una pel·lícula extraordinària- per a veure munts i munts de lligalls judicials…

 

—

 

            2.- En matèria de firma electrònica, la Llei no presenta grans innovacions i recull les regles vigents al Dret espanyol. Més novetats  planteja la introducció de les regles que han de regir l’expedient judicial electrònic, la comunicació i notificació electròniques i la tramitació electrònica.

 

            És cert que es preveuen diversos terminis per a la progressiva implantació, ja que aquesta no depèn únicament de la lletra de la Llei, sinó de la posta en servei efectiva dels mitjans electrònics necessaris. Ara bé, tant el Ministeri de Justícia com el Consell General del Poder Judicial i les Administracions competents en la matèria (per exemple, la Comunitat Autònoma de Catalunya) semblen decidides a agilitzar el procés, dins dels inevitables límits de les actuals rigideses pressupostàries.

 

            Així, l’art. 43 és un avís per als navegants ressagats:

 

            “Artículo 43. Subsanación de actos procesales.

1. El incumplimiento del deber de uso de las tecnologías, en los términos establecidos en esta Ley, por un profesional de la justicia en su primera comunicación con un órgano judicial podrá ser subsanado. A estos efectos, el órgano judicial concederá un plazo máximo de tres días con apercibimiento de que todas sus actuaciones ante ese órgano, en ese o en cualquier otro proceso, así como ante cualquier otro órgano del mismo partido judicial, deberán realizarse empleando medios electrónicos y de conformidad con esta Ley.

2. Si la subsanación no se efectuase en el plazo señalado en el anterior apartado, no se admitirá la actuación que se tratara de realizar.

3. No será preciso practicar el requerimiento a que se refiere el apartado 1 del presente artículo cuando el profesional hubiera sido requerido en tal sentido por cualquier otro órgano judicial del mismo partido judicial, rechazándose de plano cualquier actuación que se tratara de efectuar por medios distintos a los previstos en la presente Ley.”

 

—

 

3.- Per últim, convé tenir en compte que, a la fase transitòria, conviuran procediments per escrit i procediments tramitats electrònicament. Per això, el número 1 de la Disposició Transitòria primera disposa el següent:

 

      “1. Durante el tiempo en que coexistan procedimientos tramitados en soporte papel con procedimientos tramitados exclusivamente en formato electrónico, los servicios electrónicos de información del estado de la tramitación a que se refiere la presente Ley incluirán, respecto a los primeros, al menos la fase en la que se encuentra el procedimiento y el órgano o unidad responsable de su tramitación.”

 

—
 
 
   

Ciutat Judicial de l’Hospitalet. Foto: Urbicsa.

 
 
 
 
 

 

Publicada la important Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (III). Modalitats contractuals específiques per al personal investigador.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario
Fotografia d'Alex S.Maclean. Robert Koch Gallery Exhibition. Consultable al facebook d'Alex S.Maclean. Ús autoritzat.

–*

1.-La Llei de la Ciència ha configurat tres modalitats específiques de contracte de treball per al personal investigador. És molt important assenyalar els patrons autoritzats a emprar-les, que es detallen a l’art. 20.2:

.

“Podrán contratar personal investigador a través de las modalidades de contrato de trabajo específicas que se establecen en esta sección las siguientes entidades:

a) Los Organismos Públicos de Investigación de la Administración General del Estado y los Organismos de investigación de otras Administraciones Públicas.

b) Las Universidades públicas, únicamente cuando sean perceptoras de fondos cuyo destino incluya la contratación de personal investigador o para el desarrollo de sus programas propios de I + D + i.

.

Además, las entidades citadas podrán contratar personal investigador a través de las modalidades de contrato de trabajo establecidas por el Texto Refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores.

Lo dispuesto en este apartado se entenderá sin perjuicio de que corresponde a las Comunidades Autónomas que hayan asumido estatutariamente la competencia exclusiva para la regulación de sus propios centros y estructuras de investigación la definición y regulación del régimen de contratación de personal investigador de sus propios centros y estructuras de investigación, en el marco de la legislación laboral vigente. “

—

2.-La primera fórmula és la del contracte predoctoral, per a persones que tinguin el títol de Llicenciat o màster universitari i que hagin estat admeses a un programa de doctorat. La duració és d’un any, prorrogable a quatre.

—

3.-La institució més rellevant a la pràctica és el contracte d’accés al Sistema Espanyol de Ciència, Tecnologia i Innovació, que té aquestes característiques:

.

-Cal estar en provisió del títol de Doctor.

-La duració no pot ser inferior a un any ni superior a cinc.

-La retribució no pot ser inferior a la que correspongui al personal investigador que realitzi activitats anàlogues.

–No fan docència (com a màxim, amb certs requisits, 80 hores anuals).

-La seva activitat és avaluada d’acord amb les normes de la universitat o de l’organisme contractant i inclourà un informe extern d’ANECA (Agencia nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación) o d’ANEP (Agencia Nacional de Evaluación y Prospectiva)  o de l’organisme equivalent de la Comunitat Autònoma.

-El treball realitzat comptarà com a mèrit en els processos selectius de personal laboral fix de les universitats i dels organismes d’investigació.

.

Examinarem demà la darrera modalitat: el contracte d’investigador distingit (only for brilliant researchers).

Publicada la important Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (II). Excedència temporal específica i autorització per a prestar serveis en entitats mercantils.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El concepte de personal investigador és ampli a la Llei 14/2011, de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació és ampli i inclou el personal amb funcions de recerca a les universitats públiques i també el que pertany a altres organismes públics d’investigació. Poden ser funcionaris públics o tenir una relació regida pel Dret laboral.

.

En aquest sentit, és important advertir que la noció no es limita al personal estrictament científic o tecnològic, sinó que podria incloure les denominades “ciències socials” (a diferència del que va preveure la normativa en altres ocasions, amb un criteri més restrictiu).

—

2.-A més de la possible adscripció de l’investigador a altres agents públics d’investigació  (o privats sense ànim de lucre), es preveu  “una excedencia temporal para incorporarse a otros agentes públicos de ejecución del Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación” (art. 17.3). El termini màxim d’aquesta excedència especial és de cinc anys.

—

3.-Molt interès té també l’autorització de les universitats o d’organismes públics d’investigació al seu personal de recerca per a prestar serveis en societats mercantils creades o participades per l’ens matriu citat.

Es tracta d’un contracte laboral a temps parcial i de duració determinada, que no modifica la jornada ni l’horari del lloc de treball inicial de l’interessat (art. 18).

.

Examinarem demà les modalitats contractuals del personal investigador de caràcter laboral (arts. 20 i ss.), que és una de les apostes fortes de la Llei.

Publicada la important Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (I)

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Confessions d’un vell col·lega: quan es promulga una Llei, el professor o el comentarista han de criticar-la. Si no, tot és avorrit i inútil i ja no cal fer la conferència prevista.

.

He recordat aquest consell (massa amarg, crec) en llegir la recent Llei 14/2011, d’1 de juny, de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació. És probable que tingui mancances –no és fàcil veure-les- però és una bona Llei. Un text seriós. Res a veure amb la Llei d’Economia Sostenible, que buscava també la innovació i apuntava algunes normes disperses per a impulsar la investigació científica en un marc bla, bla, bla…

.

Ara que és moda llescar “els polítics”, no està de més anotar la mà d’una ministra competent, intel·ligent  i formada en la matèria.

—

2.-Davant la dèbil fe investigadora del sector privat espanyol (obviously, amb nombroses excepcions), la Llei situa el sector públic com a locomotora de la recerca i construeix el “Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación”. Aquest queda definit així a l’art. 3.1:

.

“ 1. A efectos de esta ley, se entiende por Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación el conjunto de agentes, públicos y privados, que desarrollan funciones de financiación, de ejecución, o de coordinación en el mismo, así como el conjunto de relaciones, estructuras, medidas y acciones que se implementan para promover, desarrollar y apoyar la política de investigación, el desarrollo y la innovación en todos los campos de la economía y de la sociedad.
Dicho Sistema, que se configura en los términos que se contemplan en la presente ley, está integrado, en lo que al ámbito público se refiere, por las políticas públicas desarrolladas por la Administración General de Estado y por las desarrolladas, en su propio ámbito, por las Comunidades Autónomas.   “

—

3.- Examinarem demà alguns punts sensibles de la Llei. Per ara, anotem el següent esquema:

.

-Un títol preliminar que inclou disposicions generals i un títol primer sobre els òrgans administratius i plans públics que governen el Sistema Espanyol de Ciència, Tecnologia i Innovació.

.

-Un importantíssim títol segon, destinat als recursos humans dedicats a la investigació, amb un rellevant contracte d’accés al Sistema indicat, regit pel Dret laboral.

.

-Un títol  tercer sobre mesures d’impuls a la investigació, amb regulació específica dels convenis de col·laboració.

.

-Un títol quart sobre foment i coordinació de la recerca, però aplicable només a l’Administració General de l’Estat.

Imatges del Dret VIII: mai més darrera una tanca

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario
Manifestació de 30 de maig del 1968 a París. Foto de LAPI/Roger-Viollet.Ús autoritzat.

1.-Aquest bloc va néixer directament d’un curs per a alcaldes i regidors . Està vinculat , per tant, al món local per origen i per vocació. Per això, em va saber greu veure la fotografia de la constitució del consistori de la població on visc: l’Alcalde i els regidors, amb la seva banda tradicional, darrera una tanca d’obres que els separava d’uns senyors que estaven fent càmping a la plaça de l’Ajuntament.

.

Les eleccions municipals a aquest municipi van tenir una participació propera al cinquanta per cent (amb un augment del 4% respecte a les eleccions municipals anteriors). Van votar més de 72.000 persones. Sincerament, crec que tots mereixíem la fotografia neta davant de la Casa consistorial, comme il faut. És clar que, posats a consolar-se, pitjor sort va tenir el regidor d’Elorrio que va haver de sortir per cames.

—

2.-Evidentment, l’actual sistema democràtic és clarament millorable. Ha de perfeccionar-se, a més, perquè té al davant una transformació econòmica sense precedents. Com avisava el mestre Leonard Cohen, venen temps difícils i molts us lliurareu a la beguda. Seguint amb el xarel·lo, és lamentable pressentir que el vi agre de l’antipolítica se servirà a moltes taules: al bar que heu anat tota la vida i a les tavernes brutes de les cantonades fosques…

—

3.-Una associació freudiana em porta a triar una imatge de la gran manifestació a París del 30 de maig del 1968, après l’anarchie.   Va ser organitzada pels comités de défense de la république i els historiadors francesos parlen d’un milió de persones al carrer. En primera línia, es poden reconèixer, entre d’altres, M.Poniatowski (que seria després Ministre de l’Interior), M.Schumann (que havia desembarcat a Normandia i que fou un col·laborador directe de De Gaulle a Anglaterra) i André Malraux, que no necessita presentació. Amb una estètica una mica camp, llueixen satisfets la tricolor sense tanques. Potser la decadència comença quan es perd la tensió, el nervi i l’orgull republicà.

“Llei Òmnibus” o “Llei Bagul”? (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

first computer The Evolution of Computers

 

1.- La derogació expressa és un mecanisme còmode de depuració de l’ordenament. Però deixa tants dubtes i inquietuds en el legislador que, al final, acaba emprant també la derogació tàcita.

.

La derogació tàcita és el paradís dels jutges, juristes i picaplets. Tècnicament, és una operació senzilla i, si existeix contradicció entre la nova norma i la precedent, es produeix la derogació.

—-

2.- Ara bé, la regla de contradicció entre normes no està definida des del punt de vista lògic i no segueix cap paràmetre científic (ja sigui matemàtic o de la més humil filosofia del llenguatge). En conseqüència, les demandes i les sentències són un festival de “raonaments” retòrics o sentimentals, de referències històriques d’anar per casa, de “lógica parda” i de refranys recollits per Joan Amades. L’objectiu és convèncer un altre operador (principalment, el jutge, però també pot ser una autoritat administrativa, la part contrària,  el client…). La veritat no és important. En això, hem d’admetre que tenien raó els sofistes.

—-

3.- Fa ja molts anys, el catedràtic de Filosofia del Dret Rafael Hernández Marín imaginava una “MÀQUINA DE L’ORDENAMENT”. Per a introduir normes en ella, el Parlament tindria una clau ben grossa i el Govern una de més petita (es podrien distribuir altres per a les Comunitats Autònomes, per a la Unió Europea, etc.).

.

Quan un operador volgués introduir una norma per a la qual no és competent, la màquina ho impediria. Igualment, un cop la norma estigués dins la màquina, quedarien expulsades les normes contradictòries del passat o d’autoritats inferiors.

Era una petita broma que el mestre ens regalava però, mirat amb perspectiva, potser no estem tan lluny. La màquina permetria aprovar sense problemes i a dojo Lleis d’Economia Sostenible i Lleis òmnibus.

.

Mentrestant, seguirem jugant a “L’advocat cec”. En efecte, se li tapen els ulls a l’advocat, se li donen unes quantes voltes, se li treu la bena i després li preguntem: quina norma està vigent? Al voltant, les Lleis òmnibus, les refoses i les lleis d’acompanyament riuen i s’esmunyen…

“Llei Òmnibus” o “Llei Bagul”? (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Als darrers dies, la premsa ha informat de que el Govern català està preparant un projecte de “Llei òmnibus”, que inclouria matèries tan diverses com medi ambient, habitatge, sanitat, urbanisme, política econòmica, etc.

.

El model, segons sembla, seria similar al de la Llei estatal d’Economia Sostenible, tan caòtica i esfilagarsada (i que ja hem tractat aquí diverses vegades). Es confirmaria així la dita andalusa “To se pega menos lo bonico”.

—

2.- Aquesta mena de lleis tenen el seu antecedent immediat en les Lleis de pressupostos i d’acompanyament de pressupostos que, al voltant dels anys noranta del passat segle, començaren a plantejar seriosos problemes de seguretat jurídica.

.

Des de fa uns mesos, observem que el ritme imposat per les ràpides reformes econòmiques ha donat una empenta renovada al Decret-Llei. Pel que fa la Llei ordinària, com hem dit, el seu contingut és cada cop més heterogeni i ja és normal que al cos de l’articulat es tracti una qüestió i, a les disposicions addicionals, s’ “aprofiti” per a posar al dia matèries que no tenen res a veure amb la Llei.

—

3.- Dit això, s’extreuen dues conseqüències. La primera, més banal, ens indica que el treball del jurista és actualment impossible sense els mitjans informàtics. La segona, més discutible, ens aboca a una hipòtesi d’informatització completa del raonament jurídic.