Categoría: Historia del Derecho

Notes per a una teoria sobre l’element temporal del boc expiatori.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

*

Cal estar molt atent als avisos o suggeriments de lectura que de quan en quan fa el mestre A. Jiménez-Blanco. És cert, però, que em compliquen l’organització del temps perquè, de ben segur, anotarà llibres lluminosos, autèntics deures que un llegidor despert no pot oblidar.

Fa unes setmanes, el llibre assenyalat era El caso Brasillach. La Francia “collabo” ante el espejo, escrit per Alice Kaplan, pròleg de Juan Manuel de Prada i traducció de Francisco Campillo (Fórcola, 2025)*.La recensió es publicava al ja imprescindible Almacén de Derecho. Tant aquesta breu ressenya com el mateix llibre plantegen diverses qüestions (elecció de jutges i tribunals, llibertat d’expressió, “justícia transicional”, etc.)

Un dels punts principals d’aquesta recomanació de lectura és la reflexió sobre la figura del boc expiatori. En aquest supòsit però, el factor principal de la institució sacrificial és el temps. En el cas de Brasillach, el seu judici es juga en una curta fracció dins dels vuit mesos que van des d’agost del 1944 a l’abril del 1945 (etapa de persecució selectiva dels col·laboracionistes).

Amb el temps, és cert que s’ha suavitzat el rebuig a Brasillach i fins i tot Jiménez-Blanco ens adverteix que algunes veus ja parlen d’ell com a màrtir. Això vol dir que el boc expiatori juga amb dos terminis:

  1. Moment de judici i execució.
  2. Fase de valoració històrica posterior (moltes vegades, amb aparició de judicis favorables).

La clau defensiva del boc expiatori consisteix sovint en allargar al màxim la fase a). Ho sabien molt bé, per exemple, els que intentaren defensar Puig Antich contra l’aplicació de la pena capital. Es tracta de guanyar uns mesos, potser unes setmanes, davant l’imminent canvi de règim. L’atemptat contra Carrero Blanco, però, ho va canviar tot:

“Fue el propio Puig Antich quien con más claridad comprendió las consecuencias del atentado que acabo con Carrero Blanco. “ETA m’ha matat”, les dijo a sus hermanas. Sabía que él iba a pagar. Nunca habló de venganza. “No nos lo dijo asustado ni triste, sino convencido, tranquilo”, recuerda Carme. Los abogados Francesc Caminal y Oriol Arau fueron conscientes de lo que suponía aquel magnicidio y cómo afectaria al proceso: “Salvador se dio cuenta rápido, antes incluso que nosotros. Quedaba poco para la vista, un par de  semanas, y nos pusimos a organizar una respuesta internacional”, dice Caminal. Viajaron a París y Bruselas, pero los contactos abiertos sirvieron de poco. Es probable que la suerte de Puig Antich ya estuviese decidida.”[1]

En efecte, el substrat de l’arquetip del boc expiatori és la marea prèvia, que avança amb rapidesa entre culpes, vergonyes, remordiments…Ara bé, a partir d’aquesta base el més freqüent és l’aparició d’una guspira  que fa esclatar el degollament: la presència d’un exèrcit estranger, un crim de darrera hora, un canvi legislatiu, etc. Davant d’aquest onatge, el Dret es torna selectiu i veloç, implacable i capritxós…

                                   J. Amenós.

[1] CALDERÓN, Manuel: Hasta el último aliento. Puig Antich, un policía olvidado y una guerrilla contracultural en Barcelona., Tusquets Editores, Barcelona, 2024.

[La foto correspon al quadre de Francisco de Goya, «El aquelarre» (1797-98, Museu Lázaro Galdiano)

—

*Versión en castellano:

TRADUCCIÓN RÁPIDA:

NOTAS PARA UNA TEORÍA SOBRE EL ELEMENTO TEMPORAL DEL CHIVO EXPIATORIO.

Hay que estar muy atento a los avisos o sugerencias de lectura que de cuando en cuando hace el maestro A. Jiménez-Blanco. Es cierto, sin embargo, que me complican la organización del tiempo porque, a buen seguro, anotará libros luminosos, auténticos deberes que un lector despierto no puede olvidar.

Hace unas semanas, el libro señalado era El caso Brasillach. La Francia «collabo» ante el espejo, escrito por Alice Kaplan, prólogo de Juan Manuel de Prada y traducción de Francisco Campillo (Fórcola, 2025)*.La recensión se publicaba en el ya imprescindible Almacén de Derecho. Tanto esta breve reseña como el propio libro plantean diversas cuestiones (elección de jueces y tribunales, libertad de expresión, «justicia transicional», etc.)

Uno de los puntos principales de esta recomendación de lectura es la reflexión sobre la figura del chivo expiatorio. En este supuesto, sin embargo, el factor principal de la institución sacrificial es el tiempo. En el caso de Brasillach, su juicio se juega en una corta fracción dentro de los ocho meses que van desde agosto de 1944 a abril de 1945 (etapa de persecución selectiva de los colaboracionistas).

Con el tiempo, es cierto que se ha suavizado el rechazo a Brasillach e incluso Jiménez-Blanco nos advierte que algunas voces ya hablan de él como mártir. Esto quiere decir que el chivo expiatorio juega con dos plazos:

  1. Momento de juicio y ejecución.
  2. Fase de valoración histórica posterior (muchas veces, con aparición de juicios favorables).

La clave defensiva del chivo expiatorio consiste a menudo en alargar al máximo la fase a). Lo sabían muy bien, por ejemplo, los que intentaron defender a Puig Antich contra la aplicación de la pena capital. Se trataba de ganar unos meses, quizás unas semanas, ante el inminente cambio de régimen. El atentado contra Carrero Blanco, sin embargo, lo cambió todo:

….“Fue el propio Puig Antich quien con más claridad comprendió las consecuencias del atentado que acabo con Carrero Blanco. “ETA m’ha matat”, les dijo a sus hermanas. Sabía que él iba a pagar. Nunca habló de venganza. “No nos lo dijo asustado ni triste, sino convencido, tranquilo”, recuerda Carme. Los abogados Francesc Caminal y Oriol Arau fueron conscientes de lo que suponía aquel magnicidio y cómo afectaria al proceso: “Salvador se dio cuenta rápido, antes incluso que nosotros. Quedaba poco para la vista, un par de  semanas, y nos pusimos a organizar una respuesta internacional”, dice Caminal. Viajaron a París y Bruselas, pero los contactos abiertos sirvieron de poco. Es probable que la suerte de Puig Antich ya estuviese decidida.”[1]

En efecto, el sustrato del arquetipo del chivo expiatorio es la marea previa, que avanza con rapidez entre culpas, vergüenzas, remordimientos… Ahora bien, a partir de esta base lo más frecuente es la aparición de una chispa que provoca el degüello: la presencia de un ejército extranjero, un crimen de última hora, un cambio legislativo, etc. Ante este oleaje, el Derecho se vuelve selectivo y veloz, implacable y caprichoso…

                                   J. Amenós.

[1] CALDERÓN, Manuel: Hasta el último aliento. Puig Antich, un policía olvidado y una guerrilla contracultural en Barcelona., Tusquets Editores, Barcelona, 2024.p. 295

Dret i moltes altres coses: Maspons i Anglasell.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Font:***

Un jurista inquiet i polifacètic i la notícia d’una obra fonamental en el camí d’investigació sobre una nissaga de juristes ja llegendaris: Ramon M.Roca-Sastre, Joan Maluquer i Viladot, Josep Maria Pi i Sunyer, Ramon d’Abadal, Josep Xirau, …

El llibre de Lolo Garcia: recensió de Francesc Maspons i Anglasell. El nostre home a la Societat de Nacions. Vida i obra (1872-1966) – Isidre Llucià i Sabarich**

***

Diaris. L’urbanisme del segle XIX.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

        Dies de lectura del llibre de Bassols, Génesis y evolución del Derecho urbanístico español (1812-1956). Al costat del llibre de Marta Lora-Tamayo, la gran bíblia històrica del Dret urbanístic espanyol. El segle XIX és atractiu per se. Crida l’atenció la presència de les regles de protecció de la pau social de l’antic règim. Per exemple, la taxació de lloguers, que patirà diversos  embats normatius. El lloguer implica sempre una tensió, que mai ha trobat una solució satisfactòria.

        Interessantíssima aparició de la legislació sobre fortificacions i places fortes, que ja em va preocupar quan vaig acostar-me a l’Eixample i a Cerdà.  D’altra banda, pel que vaig veient, les alineacions de vies públiques (amb conseqüències expropiatòries) es configuren com a primera tècnica realment urbanística i amb voluntat de trencament -fins i tot físic!- de les estructures de l’antic règim.

***

Per a entendre el carlisme

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

          1.-Catalunya va ser al llarg de tot el segle XIX (i fins i tot a començaments del XX) una genuïna terra carlina. És una realitat sovint oblidada, potser per motius polítics (sembla una herència incòmoda) o per pura ignorància –que serà reforçada pels plans d’estudi vigents i futurs. Ja es van perdent també iròniques expressions populars, com la que encara vaig arribar a sentir fa anys : “I els carlins que els mati Déu” (els pagesos la pronunciaven abans de començar un bon àpat).

         Per a comprendre aquest fenomen, podem resseguir, evidentment, els estudis històrics. Però per a tenir una visió vivíssima i sincera, us recomano el llibre de Josep Pla Un senyor de Barcelona. Ja ens hi vam referir en alguna ocasió, precisament al voltant de la comparació entre la visió tradicionalista i la visió contemporània de la llibertat ( o de les llibertats).

*

         2.-Em venen al cap moltes idees, perquè la descripció d’en Pla i  els episodis que hi apareixen tenen una riquesa feréstega inacabable. Resumeixo, però, algunes notes útils.

         En primer lloc, al llibre apareixen diversos personatges del moviment, tant dels nivells de  comandament com dels soldats a peu i col·laboradors. Destaca amb llum pròpia el general Savalls, nascut a la Pera el 1817. Combatiu, intel·ligent, coneixedor del país i de les seves contrades, convertit en  epopeia i, alhora, lligat a la realitat de la terra: “amb els seus pagesos vestits de vellut, Savalls recorregué el país cobrant contribucions, hostilitzant la tropa i fent el plaga”.

         Però no és només Savalls. Són molts més els carlins lligats amb una lluita que tenia la victòria assegurada quan es tractava de camps tortuosos,  muntanyes  amagades i ciutats afins. Sovint canviaven de bàndol, però l’Empordà i la Garrotxa, per exemple, eren zones relativament fàcils per al carlisme. Dins l’Estat Major de Savalls  cal subratllar el brigadier Huguet i també Manel de Calella, anomenat el Soques. Del primer es diu que era més llest en el combat i en la selecció de la tropa que el mateix Savalls. “Somos los de Gerona, el batallón segundo,/que dio la fama al mundo/el brigadier Huguet.”

*

       3.-Pel que fa al Soques, la veritat és que de vegades dubto que la seva biografia sigui real (no per les dades, que les crec, sinó pel seu dinamisme i popularitat, que em fan pensar en un autèntic mite). La deixarem en el misteri -amic lector, podeu indagar fàcilment-, però és una sorpresa que va des de l’exercici del seu càrrec com a Alcalde de Calella (amb algunes actuacions rellevants, per cert), fins a tenir els sants pebrots d’organitzar encara una darrera intentona carlista el 1906, amagant-se i escapolint-se, com deia La Vanguardia, pels bellíssims (amb els ulls d’avui) boscos del Montnegre:

         “Creen los que conocen á «Socas», que caso de verse hostigado por la guardia civil se internará en las montañas de Orsavinyá, que conoce palmo á palmo por haberlas recorrido muchas veces, y cuyas fragosidades se prestan admirablemente para eludir la persecución.”

         En fi, no sols trobareu al llibre aquests (i altres) personatges gairebé llegendaris. En Rafel Puget comenta a Josep Pla, també, algunes reflexions sobre la ideologia carlina al llarg del temps i sobre el seu finançament, que anava des de les finances estrangeres del Pretendent fins a donacions entusiastes i desinteressades, petits segrestos i acords relativament voluntaris i cavallerosos.

Gravat capitostos carlins provincia de Girona.

Retrat de Francesc Savalls i alguns dels seus companys. Font: aquí.

***

Laberíntica guerra

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

         1.-Complejidad: he ahí el vocablo. Nada que ver con el volantazo unidireccional con el que nos amenaza la nueva legislación sobre la memoria. Antes de seguir: ya hemos aceptado absurdamente que los gobiernos y los parlamentos decidan sobre la historia, la reformen, la deroguen…Sigamos. Hablo de volantazo porque la complejidad que reivindica el artículo de Pablo de Lora que hoy transcribimos ya habitaba entre nosotros. Vivía, por ejemplo, en las reflexiones de los historiadores, que iban desentrañando (con sus filias y fobias, porque no son ángeles) los misterios de aquellos días. Véase esta magnífica conferencia de Martínez Fiol. En ella, se comenta una idea interesante: no había dos Españas en aquel momento, sino muchas. Casa mejor con la frase castiza: cada uno era de su padre y de su madre. Y, con la variación y el abanico, la pasarela. Por ejemplo, la visión corporativista que unía a cenetistas y falangistas, las frases en favor de la República que lanzan algunos militares al inicio del levantamiento (de hecho, el 5 de junio Mola prepara un documento según el cual el futuro directorio militar se comprometía a mantener el régimen republicano y convocar elecciones a Cortes constituyentes)…Según parece, la Exposición de Motivos del infausto proyecto de ley habla de insurrección del ejército, cuando lo cierto es que el grueso de la milicia no se sumó al golpe y, de hecho, fueron muchos los enclaves que quedaron aislados en su rebeldía. Algunos historiadores hablan ya de levantamiento cívico-militar, en la medida en que diversas fuerzas (por ejemplo, los requetés, decisivos en algún territorio) se suman al alzamiento.

*

         2.-Otras veces, la complejidad viene de abajo, de las prácticas y reflexiones de la gente, sin necesidad de que lo diga la ley. El 19 de mayo de 1968 la Hermandad de ex combatientes del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat recoge y ordena los restos de sus antiguos adversarios y levanta en Punta Targa un monumento en su memoria como muestra de reconciliación. Complejidad también, por ejemplo, en las magníficas explicaciones sobre la batalla del Ebro que proporciona la empresa especializada Terra enllà. Recuerdo perfectamente su explicación hace un par de años en una larga mañana (cuatro o cinco horas que volaron rápido) en los escenarios de la batalla del Ebro. Un prodigio de análisis riguroso, polifacético y apasionante, que no necesita ninguna norma maniquea (aunque sí un apoyo serio).

**

         3.-Y, finalmente, la complejidad viene de un dato impresionante en nuestra contienda civil: el azar, el puro azar. Ciudadanos de ideología contraria que quedan atrapados en el bando equivocado.  Los hay por doquier. Recuerdo ahora a Pere Tarrés, tan conocido en Cataluña. Fue durante el día un médico impecable y eficaz al servicio de las tropas republicanas,  mientras anotaba de noche en su diario su alegría ante la inminente liberación de Barcelona.

         A veces hemos fantaseado con un compañero sobre la posibilidad de escribir una biografía de un militar español (su nombre es secreto sumarísimo impuesto por mi amigo). Se movió por diversas zonas de nuestra geografía (llegó a conocer, incluso, las últimas posesiones de Ultramar) y ocupó posiciones contrarias en aquellos años conflictivos, según le iba dictando el cumplimiento del deber. A menudo, las cosas ocurrían porque, simplemente, “pasaba por allí”. Ya tenemos el nombre de nuestro trabajo (es casi lo único): “Entre el azar y España”.

Milagro de los Laín   Pablo de Lora.

***

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Visions a contracorrent. L’Eixample com a exemple.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

                Molts canvis urbans radicals i que, a la llarga, són valorats amb l’aplaudiments general, no tenen uns començaments fàcils. Els lectors d’aquest quadern potser recordaran les crítiques que van patir les primeres illes per a vianants i que avui ningú no trauria. Per exemple, el Portal de l’Àngel de Barcelona, que era un carrer amb força trànsit rodat.

         Amb una escala diferent, el mateix va passar amb l’Eixample. En un altre lloc, ja havíem vist que la seva imposició i configuració inicial van venir de la mà del Govern central (amb una interpretació agosarada de la normativa llavors vigent) i de l’actuació i insistència de Cerdà. Van tenir  en contra el consistori barceloní i la  pràctica totalitat de les forces vives de la ciutat. Rafel Puget ens recorda, a través de Josep Pla, que la incomprensió també la va sofrir el gran alcalde Rius i Taulet:

         “Ara s’escriuen llibres sobre Rius buscant la seva vida i miracles en els diaris i es pretén unir la seva figura amb el fenomen, merament superficial, de l’Exposició del 88. Jo, que el vaig conèixer, que vaig veure tantes vegades les seves fluents patilles de burgès “victorià”, crec que Rius fou molt més que l’autor de l’Exposició Universal. El mèrit gros, decisiu, de Rius fou haver cregut, com a alcalde, en l’esdevenidor de l’Eixampla [sic], en contraposició amb gairebé tota l’alta burgesia catalana. Això és un fet considerable, sobretot recordant, en perspectiva, l’actuació dels alcaldes que Barcelona ha tingut en l’últim mig segle passat: tots han anat a remolc i a vint anys de retard de la vitalitat de Barcelona.”

                                               Josep Pla. Un senyor de Barcelona.

***

Sobre Companys i Carl Schmitt, amb l’aparició imprevista del coronel Jiménez Arenas (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Però, a més del cas concret, el llibre no rebutja la connexió amb les grans discussions del Dret constitucional de la primera meitat del segle XX. Això permet reflexionar sobre el forçat encaix, a la Constitució republicana, d’un Tribunal de Garanties Constitucionals. I també apareix el debat sobre les possibilitats reals del Parlament de cara a articular les confrontacions (duríssimes en aquell moment en la vida espanyola).

*

         2.-En aquells moments de la lectura, vaig pensar que  el record de Carl Schmitt era inevitable. És un autor en permanent reactivació. Fins i tot ara reivindiquen alguns aspectes de la seva obra Chantal Mouffe i certa esquerra postmoderna. És coneguda la seva afirmació de que el nucli del que és polític es basa en la dialèctica amic/enemic (és determinant aquí el seu llibre traduït com El concepto de lo político, publicat al 1927 i reescrit diverses vegades). Schmitt al·ludeix a diversos exemples històrics als quals es declara la il·licitud de l’enemic de la comunitat política (segueixo aquí la síntesi de De Miguel i Tajadura, 2018):

         -L’expulsió del Quatre-cents d’Atenes pels hoplites l’any 410 abans de Crist.

         -La guerra anual dels èfors espartans contra els il·lotes.

         -La declaració de hostis en el Dret públic romà.

         -Les modalitats de desterrament en el dret històric alemany.

         -El fet colonial britànic.

         També li val, per cert, el cruel lema jacobí: “Cap llibertat per als enemics de la llibertat”. En conseqüència, en la dialèctica política hi viu el germen de la guerra civil. La política segons Schmitt és, en primer lloc, “la capacitat per a identificar qui és el nostre amic i qui és el nostre enemic; és a dir, qui pot arribar a presentar-se com un estrany en el moment de conformar la comunitat política sobirana”.

**

         3.-És realment  improbable que Companys hagués llegit Carl Schmitt, però és evident que aquestes idees formaven part de l’ambient. El president afirmarà que ha advertit la presència de l’enemic en els futurs ministres de la CEDA (tant li fa que no fossin culpables de cap delicte ni irregularitat) i que, per tant, cal reaccionar. D’aquesta manera, la proclamació del 6 d’octubre del 1934  podria ser l’aportació catalana al llistat clàssic dissenyat pel professor alemany.

JuanRo 🎹 on Twitter: "Como análisis más formal, podemos observar algo muy llamativo: 👉La pintura está descentrada. Los pastores que pelean están en la izquierda del cuadro. 👉Goya pintó esto con rápidas

Font

***

Sobre Companys i Carl Schmitt, amb l’aparició imprevista del coronel Jiménez Arenas (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

                1.-Després de la solució dels problemes informàtics, recupero algunes notes d’aquests temps d’obligat silenci. Entre elles, els apunts  previs a la petita intervenció que vaig fer a la presentació del llibre d’Enric Fossas sobre el judici a Companys pels fets del 6 d’octubre del 1934 (vaig tenir ocasió de comentar el text aquí***). Evidentment, recomano la lectura d’aquest llibre per a qualsevol persona interessada en la història però, sobretot, pels interessats en la convivència i relacions entre la veritat processal i la veritat històrica.

*

         2.-El que més m’ha cridat l’atenció, a causa potser de la meva ignorància, és l’aparició d’una fase de transició dins de la visió global dels fets. Estem parlant d’una etapa àmplia que va des del sufocament de la rebel·lió fins al judici i posterior amnistia. Dins d’aquesta llarga escena, em crida l’atenció una dada que el professor Fossas aporta en un estudi derivat del seu llibre i que va publicar després a la Revista Española de Derecho Constitucional (“La respuesta de la República ante la rebelión del 6 de octubre de 1934 en Cataluña”, any 2020).

        Segons sembla, el 7 d’octubre –era diumenge, per tant, ja que la proclamació es fa fer el dissabte 6-  el general Batet encarrega al coronel d’intendència Francisco Jiménez Arenas l’assumpció de les funcions de President de la Generalitat.

**

         3.-Ara bé, el mateix Fossas anota que el general havia proposat que el càrrec l’assumís el diputat de la Lliga i vicepresident del Parlament Antonio Martínez Domingo, d’acord amb les previsions de l’art. 44 de l’Estatut interior de Catalunya. No obstant, l’autor apunta que “el propio Companys prohibió al diputado aceptar esta fórmula” (p. 178 de l’estudi citat). Sembla ser, per tant, que en aquest cas Companys no sostingué la seva  airejada tesi de que ell només volia canalitzar o encarrilar el sosteniment de la República. No obstant, l’acceptació de Martínez Domingo hauria canviat la narració del paper de Companys i la seva exaltació, potser més aviat generada pel seu trist final.

         D’aquesta manera casual, per tant, aquell militar granadí llargament condecorat venia a convertir-se en president accidental de la Generalitat de Catalunya. Certament, durant el seu mandat es van desmantellar algunes institucions rellevants de l’aparell de la Generalitat, però l’autonomia sols fou suspesa formalment amb la Llei de 2 de gener del 1935. D’acord amb aquesta Llei, les funcions del President de la Generalitat ja foren assumides per Portela Valladares, sota el títol de Governador General.

         En aquests gairebé tres mesos es dicten, evidentment, algunes resolucions que desactiven o debiliten el poder regional, però en altres casos continua l’administració ordinària i la veritat és que, d’acord amb la legalitat republicana, aquest militar fou president de la Generalitat (la seva vida agafà després un aire tràgic i fins i tot èpic que ara no ve al cas).

***