Categoría: Imatges del Dret.
25 de abril
El precedente de este cuaderno fue un blog vinculado a unas sesiones mensuales de actualización jurídica para alcaldes y concejales que tuve el gusto de dirigir en los años 2011-2012 en la Asociación Catalana de Municipios. Una de las secciones que más gustaban se llamaba «Imàgenes del Derecho» y consistía en una reflexión sobre algún cuestión de Derecho a partir de una fotografía, un discurso, un poema, una canción o una película. El 29 de abril de 2011 publiqué este articulillo y su correspondiente documento gráfico y hoy lo pongo en castellano para deleite de mis lectores.
«25 de abril»
(publicado en catalán el 29 de abril de 2011).
…1.-El 25 de abril del 1974, un amplísimo grupo de militares portugueses –articulados dentro del “Movimento das Forças Armadas”- ´dio un golpe de Estado y derrocó el régimen republicano, que tenía como primer ministro a Marcelo Caetano. El sistema político destronado había sido calificado de diversas maneras por los historiadores. Para algunos, se trataba de una “República autoritaria” y, para otros, era uno de los mejores ejemplos del “Estado corporativo”. Su principal ideólogo fue A. de Oliveira Salazar, presidente del Gobierno de 1932 a 1968 y teórico fundamental del “Estado novo”, empapado de una relativa influencia del fascismo italiano, de un reforzamiento del papel de la Iglesia y del anticomunismo propio de la época.
*
…2.-El golpe dio lugar a una fase convulsa, en parte propiciada por la heterogeneidad del movimiento. Así, el mismo general Spínola –que aparece en el documento que adjuntamos- intentaría un golpe militar desde posiciones reaccionarias el 11 de marzo de 1975. En el seno de los militares se agrupaban, de hecho, sectores moderados –como el representado por el capitán Vítor Alves, que murió en enero del presenta año- y grupos de izquierda radicalizados. El nombre relevante en este último ámbito era, sin duda, el oficial Otelo Saraiva de Carvalho. Finalmente, no obstante, la nueva Constitución fue aprobada en 1976.
…Estas frías y cortas notas no son suficientes para describir el impacto que supuso la “Revoluçao dos cravos” en la retina de la Historia. A favor del mito juegan su carácter incruento y sin derramamiento de sangre, la entrega espontánea de claveles a los soldados, la conciencia de que sólo el golpe podría poner fin a las absurdas y sangrantes guerras en los territorios coloniales de Ultramar y –evidentemente- la canción de Zeca Alfonso, “Grandôla, vila morena”, elegida por el mismo Saraiva de Carvalho como señal radiofónica para la salida de tropas a la calle.
**
…3.-Desde el punto de vista jurídico, debemos hacer dos consideraciones. En primer lugar, la influencia que la Constitución portuguesa de 1976 tuvo en la Constitución española de 1978, especialmente por lo que respecta a los derechos sociales o “Principios rectores de la política social y económica”. El tema ha sido muy bien estudiado en el volumen coordinado por el profesor TAJADURA TEJADA, La Constitución portuguesa de 1976. Un estudio académcio treinta años después, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2006. Es especialmente recomendable el artículo inicial del mismo profesor Tajadura, donde reflexiona sobre la inviabilidad de los principios constitucionales en el marco de la aldea global.
…Un segundo punto se refiere directamente al documento que acompañamos, que es la portada del diario República, correspondiente al número que apareció justo el día del golpe. Puede verse al final la expresión “ESTE DIARIO NO FUE VISADO POR NINGUNA COMISIÓN DE CENSURA”. Es decir, el periódico vulneró aquella misma noche su obligación de someterse a censura previa. Este trámite era uno de los más odiosos del régimen salazarista y, de hecho, una de las medidas inmediatas del programa del “Movimento das Forças Armadas” era “A aboliçao de censura e examen previo” (epígrafe A)2 g).
***
Plaça Rovira i Trias (I)
… 1.-Magnífica mañana con los compañeros de la Pompeu Fabra, hablando de ciudades y de normas y aprendiendo y revisando ideas. Me comenta alguien que el relevante geógrafo XYZ no conduce –como ocurre, según me entero luego, con algunos de los más destacados geógrafos catalanes de estos últimos años y de la actualidad-. Alguien debería escribir una tesis doctoral sobre la diferente percepción del territorio que tenemos los que nos movemos a pie o en ferrocarril habitualmente. Pero vayamos al grano. Repasando algunas notas, me encuentro con esta joya de Luis Eduardo Aute, una canción que es una buena descripción de algunas marcas propias de la denominada ciudad compacta.
*
… 2.–Gracia es uno de los barrios más bellos de Barcelona, en gran parte por la estructura de calles y manzanas heredada de mediados del siglo XIX. Destacan especialmente las diversas plazas del barrio que, junto con las calles, es casi lo único que, con el vocabulario actual, podríamos considerar como terrenos de cesión forzosa para los promotores. El contraste con el Ensanche es evidente y la ciudad, sin llegar al extremo del casco antiguo –Ciutat Vella-, vuelve a hacerse sinuosa y encogida (a los taxistas no suele gustarles). La plaza de Rovira i Trias es, precisamente, una de las más populares.
**
… 3.-En gran parte, Gracia podría reivindicar algo de los patrones de la ciudad mediterránea compacta -aunque en su día jugó descaradamente como un suburb que recibía la población y las industrias que no cabían en Barcelona, incluso diseminándolas por la llanura todavía virgen-. Pues bien, la canción sitúa su relato a mediados del siglo XX y observamos, por ejemplo, la mezcla de usos en zona urbana y la consiguiente contigüidad. Así, el padre de Aute parece que no trabaja muy lejos de su residencia y aún tiene tiempo de bajar a tomar una horchata a la heladería del barrio. Incluso, es posible ir paseando más tarde hasta el bar, centro neurálgico presidido por espectaculares ensaladillas. El uso recreativo inmediato se cierra con el cine Rovira, que parece lleno de familias con grandes y chicos
…. El uso comercial también está ahí mismo, con la farmacia y el quiosco. Curiosamente, aparece también el transporte público –otra de las claves de la compacidad- con la irrupción del tranvía (que, además, marca la hora de cierre y no se plantea, ni por asomo, ninguna “libertad de horarios”). Al final del día, es posible volver andando tranquilamente a casa. Sin embargo, es cierto que queda un resto de baja densidad en la torre con jardín de Massens, con su pozo y su suelo con piedras. Hoy, el jardín ya se halla intensamente edificado. En efecto, puede contemplarse la calle Massens en El ojo del tiempo, donde apreciamos fácilmente las diversas manchas verdes o no edificadas de la calle en los años cuarenta-cincuenta del siglo XX.
… Bien, todo lo anterior no es más que el aperitivo de esta magnífica canción, de la cual he transcrito la letra. Pero, cuando ya la hayan escuchado, les explicaré una interesante historia que deriva, precisamente, de la plaza Rovira i Trias (el enlace de la canción aparece al final de la letra)…
“Somnis de Plaça Rovira”
“A mi padre
y a Climent Comulada, in memoriam.
A Jordi Martín, a la familia Vall
y a todos los vecinos de la Plaça Rovira.
A mi prima Luisita Gozalbo
y a mi familia catalana, con profundo amor.”
De vegades, els somnis
viuen la realitat
i a l’invers hi ha la vida
que fa real el somiat
con aquesta nit dolça
d’un agost d’envelats
pels carrers fent la festa
que em transporta al passat,
un passat com un barri
de futurs sense espills
on van viure els meus avis,
on van néixer els seus fills.
Tinc records del meu pare
quan, després del treball,
ens baixàvem a beure
les orxates d’en Vall.
Plaça Rovira, vella Plaça Rovira
del meu barri de Gràcia,
i el meu cor adormit,
Plaça Rovira, em bategues guspires
d’un foc que ja era cendra…
I, més que fum,
ets tota llum
aquesta nit.
I a la nit ens n’anàvem
per canviar un poc d’ambient,
fins el Bar Comulada,
el palau d’en Climent
on las ensaladillas,
de la seva patent,
feien que el tast dels somnis
fos un gust pel client.
La farmàcia d’en Pere
i el quiosc deien «prou,
a tancar que ja arriba
el darrer trenta-nou«.
I el Cinema Rovira,
va ser un somni guarnit
amb Charlot fent rialles
pels grans i els més petits…
Plaça Rovira, vella Plaça Rovira…
I al primer son del somni,
quan el temps va a partir,
el meu pare em deia:
«anem a casa a dormir».
I en silenci tornàvem
lentament cap amunt
a la torre dels avis
i tots els seus difunts.
I entre el pou i las pedres
del jardí de Massens,
la galàxia ens plorava
pluges de Sant Llorenç.
I el meu pare em parlava
assenyalant-me el cel:
«fes-li, abans dels teus somnis,
un petó al teu estel».
Plaça Rovira, vella Plaça Rovira…
*
La canción: «Somnis de Plaça Rovira» (con magníficas fotografías de Juan Miguel Morales López).
***
Imatges del Dret: una votació que hauria canviat la Història.
… 1.-Recupero avui una entrada d’un bloc que vaig escriure fa un temps com a complement d’un curs d’actualització jurídica per a càrrecs electes municipals. Encara que el programa es dedicava al comentari de les darreres normes o de la jurisprudència rellevant, de quan en quan fèiem algun comentari sobre la relació entre el Dret i la literatura, el cinema o la pintura.
*
… 2.-En les dues notes que presento avui, apareix un personatge interessantíssim, en Karl Liebknecht. Més enllà de que hi coincidim o no ideològicament, hi ha alguna idea grandiosa en els seus plantejaments.
*
… 3.-D’altra banda, les pintures expressionistes de Käthe Kollwitz s’adequen perfectament a l’homentatge a Liebknecht.
—
«Imatges del Dret: una votació que hauria canviat la Història (I)». Aqui
«Imatges del Dret: una votació que hauria canviat la Història»(i II).Aqui.
***
Imatges del Dret XIV: Can Gazà, la darrera estació.
1.-L’Estat social o del benestar fa els darrers badalls. La severa cirurgia que ara se li aplica intenta salvar les parts sanes per a trasplantar-les a un cos nou que encara no sabem com serà. Aquesta desaparició no impedirà, evidentment, que la gent trobi altres fórmules de solidaritat social, de mútua cooperació.
—
2.-Parlant fa uns anys al company Marcos VAQUER (un dels experts en la relació entre Administració i tercer sector), em comentava –i ho va posar per escrit- que era raonable que l’Administració no presti directament serveis que demanen una relació humana especial, una capacitat d’afecte que no podem exigir de toscos i diligents funcionaris. És el cas de la relació amb els ancians, amb els marginats, amb els malats…Una altra cosa, però, seria el suport administratiu indirecte (subvencions, cessió de locals, etc.).
—
3.- El vídeo que presentem avui és un pèl llarg potser pel nostre format. Però són quaranta minuts que valen la pena, ja que cada segon de filmació és impecable. Recomano la pantalla gran, com comprendreu de seguida.
El documental em va cridar l’atenció perquè l’ànima de Can Gazà –Jaume Santandreu- proposa una acollida als marginats sense institucions públiques ni privades pel mig. Per què? Perquè als organismes d’ajuda ja encarcarats arriba un moment en què l’important no és la persona atesa, sinó els llocs de treball i interessos dels terapeutes, la discussió sobre els mètodes que cal aplicar, els complements retributius del personal i dels directors, etc.
La filmació està produïda per RTVE i ja ha obtingut diversos premis:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-can-gaza-ultima-estacion/621713/
Imatges del Dret XIII: Jaime Gil de Biedma diagnostica la crisi econòmica (i II)
1.-Es descriuen igualment al poema que vam presentar ahir la desorientació dels governs o l’atmosfera de preocupació, que també són el tòpic dels nostres dies. És cert que hi ha una Catalunya exportadora i brillant que potser té poc a veure amb els petits tallers tan nostrats, però de vegades la pluja destenyeix i fa aparèixer els colors genuïns del paisatge.
—
2.-Pel aficionats a la literatura, apunto la integració de la llengua col·loquial –en aquest cas, el llenguatge televisiu- dins del llenguatge poètic (que era un dels objectius de l’obra de Gil de Biedma).
—
3.-Finalment, cal dir que el país se’n va sortir, començà un procés de dinamització econòmica espectacular (“el milagro español”, va arribar a dir la propaganda del règim) i fins i tot varem néixer nosaltres.
“NOCHE TRISTE DE OCTUBRE, 1959”
A Juan Marsé
Definitivamente
parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.
Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.
En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.
Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,
mientras que afuera llueve.
Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas.
Jaime Gil de Biedma
Imatges del Dret XIII: Jaime Gil de Biedma diagnostica la crisi econòmica (I)
1.-Fa gairebé tres anys, vaig tenir el gust de recitar aquest poema dins d’un acte de lliurament de diplomes. Algú de la mesa presidencial va comentar que potser era massa llòbrec. No obstant, al llarg d’aquest temps, els versos d’aquesta poesia guanyaven amb insistència una inquietant sensació d’actualitat, de déjà vu.
—
2.-L’autor, Jaime Gil de Biedma, és el poeta més influent de la poesia espanyola de la segona meitat del segle XX. El poema que transcriurem després es refereix a la gran crisi econòmica espanyola del 1959, jalonada per un pla d’estabilització (un ajustament dur), un atur desbocat (que originà una immigració de desenes de milers de persones a nivell intern o cap a Europa) i un intent d’obertura a l’exterior que superés la ja ruïnosa autarquia hispànica. “Noche triste de octubre, 1959” fou recollit al volum de poemes Las personas del verbo (1980), llibre de capçalera de les millors fornades de poetes espanyols de finals de segle.
—
3.-Les coincidències i contrastos amb les percepcions actuals són espectaculars. Apareixen, en primer lloc, els instruments financers moribunds. Observarem a l’últim vers una al·lusió a les lletres protestades. Ja imagino que avui es parla ben poc del “protesto” de les lletres, però només cal apuntar que era una mica més fàcil d’entendre que els paquets d’hipoteques-brossa que van florir molts anys després. La lletra de canvi, per cert, era una de les lliçons més temudes del Dret mercantil.
En segon lloc, seria massa llarg parlar ara del pla d’estabilització. Però és francament curiós que la premsa parli aquests dies d’un animalet que feia temps que els pagesos no albiraven: els tecnòcrates. En efecte, l’indicat pla era acompanyat sota pali pels tecnòcrates espanyols de l’època, que fins i tot reberen l’etiqueta autòctona de “los lópeces” (López Rodó, López de Letona, López Bravo…i, en realitat, molts altres cognoms).
Font: Blog de lectura de la biblioteca de la Universidad de Navarra.
Podeu veure un interessant reportatge fotogràfic sobre aquest autor a la web de la fotògrafa Colita.
Imatges del Dret XII: una votació que hauria canviat la Història (I).
1.-En el recent debat sobre la reforma dels preceptes de la Constitució relatius al control del dèficit públic, un diputat reclamava als membres de les formacions d’esquerra un gest de desobediència desmesurada i radical. Apel·lava fins i tot a l’expeditiva dita castissa: “Pa’ lo que me queda en el convento,…”.
—
2.-Aquesta intervenció em va fer recordar un vell debat: pot una votació parlamentària canviar realment la vida i, fins i tot, alterar el curs de la Història?
Existeix un antecedent interessant. Abans de la primera guerra mundial, la doctrina oficial de la Segona Internacional era l’internacionalisme proletari: no emprarem les armes contra els obrers d’altres països. Per tant, el punt de partida era l’oposició a la “guerra burgesa i imperialista”.Ara bé, ja feia anys que les posicions antimilitaristes s’havien estovat. Així, el socialista francès Jaurés intentà una síntesi entre patriotisme i pacifisme. D’altra banda, Rosa Luxemburg considerà que calia aprofitar la guerra com a escenari d’una guerra civil i de classes definitiva.
—
3.-A mesura que s’acostava el rum-rum bèl·lic, el nacionalisme guanyava adeptes entre els partits d’esquerra i els sectors conservadors propugnaven la “Unió Sagrada” de tota la nació.
Els diputats socialistes francesos i alemanys, amb una forta implantació, votaren finalment a favor dels crèdits per a la guerra. Jaurès fou assassinat el 31 de juliol del 1914 i la guerra començà l’1 d’agost. Però, què hauria passat si els parlaments d’aquests dos països haguessin bloquejat els fons per a l’exèrcit en nom de la defensa dels més desafavorits, independentment de les fronteres que els haguessin tocat?
Imatges del Dret XI: testimonis forçosos.
1.-La STC 235/2007, de 7 de novembre, es va pronunciar sobre la constitucionalitat de l’art. 607.2 del Codi Penal que, en aquell moment, regulava el delicte consistent en difondre per qualsevol mitjà idees o doctrines que neguessin o justifiquessin els delictes de genocidi o pretenguessin la rehabilitació de règims o institucions que donin suport a aquestes pràctiques.
La sentència, bastant polèmica (i amb diversos vots particulars), va declarar inconstitucional la inclusió de l’expressió “nieguen o” al primer incís de l’art. 607.2 del Codi Penal. És a dir, el denominat “negacionisme” stricto sensu quedava emparat per la llibertat d’expressió.
En canvi, es va mantenir la constitucionalitat del càstig de la difusió d’idees o doctrines que justifiquen un delicte de genocidi. És a dir, segons s’interpretava al Fonament jurídic novè, era punible l’apologia pública del genocidi, en la mesura en que aquesta defensa operava com a incitació indirecta a la perpetració. Es tractava, per tant, de perseguir una modalitat de provocació, ni que fos indirecta.
—
2.– El General nord-americà George S. Patton va instaurar la pràctica de convocar forçosament els civils alemanys dels voltants dels camps de concentració cada vegada que aconseguien un alliberament. Un cop al voltant dels cadàvers, havien d’escoltar un discurs dels oficials nord-americans i, després de desfilar davant d’aquell espectacle espantós, eren obligats a enterrar les restes de les víctimes.
A més de la lliçó moral (probable objectiu del sempre controvertit general), Patton s’assegurava la presència de centenars de testimonis forçosos. És cert que comptava al seu favor l’època daurada de la fotografia (avui, tan manipulable), però aprofitava per a posar-ho una mica més difícil a les doctrines negacionistes (que, òbviament, encara no havien aparegut).
—
3.-La fotografia correspon al camp de Landsberg, que era una derivació del camp de concentració de Dachau. Està datada el 30 d’abril del 1945 i correspon al fotògraf Jim Pringle (AP Staff/Associated Press Archives). Es pot consultar en paper a Memories of World War II.Photographs from the archives of the Associated Press, Abrams (2004), p.148. El discurs està pronunciat pel coronel Ed Seiller, cap de la secció de policia militar de la Dotzena Divisió Blindada.
Imatges del Dret X: l’individualisme radical de Howard Roark davant del Tribunal
[ATENCIÓ: AQUEST ÉS EL DARRER ARTICLE ABANS DE VACANCES. TORNEM L’11 D’AGOST. BONES VACANCES]
1.-Normalment, es pren com a base dels corrents neoliberals dels anys setanta i vuitanta del segle passat el nom de l’economista Milton Friedmann. No obstant, el moviment de reducció de l’Estat i expansió de la societat civil o del mercat té altres noms amb més matisos. Per exemple, Ayn Rand.
—
2.-Ayn Rand(1905-1982) és una pensadora poc coneguda a Espanya, encara que alguns cercles liberals comencen a fer-se ressò. La seva teoria, denominada objectivisme, es basa en un individualisme radical, que només s’autolimita en cas de contracte lliurement acceptat i delimitat. El seu pensament –autodenominat “objectivisme”- va ser polèmic als Estats Units, ja que planteja també un ateisme sense concessions. No obstant, la seva influència ha estat considerable i fins i tot Alan Greenspan, l’anterior president de la Reserva Federal Nord-americana durant els anys 1987-2006, estava dins del cercle selecte dels seus seguidors i amics (cosa que, per cert, generà tensions dins del col·lectiu sobre la recta interpretació del laissez-faire capitalista).
—
3.-El fragment que proposem avui és una escena del film “The fountainhead” (traduït a la versió en castellà com “El manantial”). És una pel·lícula basada en la novel·la d’Ayn Rand del mateix nom. En efecte, a Rand li agradava expressar el seu pensament en novel·les o guions cinematogràfics.
.
L’arquitecte Howard Roark és acusat de la destrucció d’uns edificis que ell mateix havia projectat. La seva defensa davant del Tribunal és un discurs antològic en defensa de l’individu i de la seva llibertat creadora.
.
La pel·lícula és un resum del text original, encara que la versió subtitulada en espanyol que aquí acompanyem és força acceptable. Per als lectors interessats, indiquem la font íntegra en anglès i anotem la traducció d’alguns fragments:
.
“Fa milers d’anys, un dels primers homes descobrí el foc. Fou probablement cremat a la foguera a la que havia ensenyat els seus germans a il·luminar-se. Fou considerat un malfactor que havia tingut tractes amb algun dimoni horrible. Però, a partir d’aquell moment, els homes van tenir foc per a escalfar-se, per a cuinar i per a omplir de llum les seves coves. Ell els havia donat una eina que ningú havia concebut i, així, havia alliberat la terra de la foscor. Uns segles després, un home inventà la roda. Fou probablement trossejat en el mateix turment que va ensenyar a construir als seus germans. Fou considerat un transgressor que s’aventurava a un territori prohibit. Però, a partir d’aquell moment, els homes van poder viatjar i traspassar els horitzons. Els havia deixat un instrument que ni havien imaginat i havia obert els camins del món.
.
Aquell home, el primer i l’insubmís, se situa en el capítol inicial de qualsevol llegenda que els humans hagin elaborat sobre el principi dels temps. Prometeu fou encadenat a una roca i atacat pels voltors perquè havia robat el foc als déus. Adam va ser condemnat al sofriment perquè havia menjat el fruit de l’arbre del coneixement. Qualsevol que sigui la llegenda, en algun lloc de les ombres de la seva memòria, els humans van saber que la seva glòria va començar amb algú que fou castigat durament pel seu coratge. “
.
“Cap creador fou impulsat pel desig de servir els seus germans. Ells rebutjaven l’invent que els oferia i que, a més, destruïa la mandrosa rutina de les seves vides. La seva veritat era el seu únic motiu. La seva pròpia veritat i el seu propi treball per a tirar-la endavant a la seva manera. Una simfonia, un llibre, una màquina, una filosofia, un avió o un edifici: aquest era l’objectiu de la seva vida. No pas aquells que sentien, llegien, utilitzaven, creien, volaven o vivien dins l’objecte que el havia creat. La creació, no pas els seus usuaris. La creació, no pas els beneficis que altres obtingueren d’ella. La creació, que va donar forma a la seva veritat. Ell va protegir la seva veritat per sobre de totes les coses i fins i tot contra tots els homes.”
.
“La ment és un atribut de l’individu. No existeix cap cosa que pugui qualificar-se com a cervell col·lectiu. No existeix el pensament col·lectiu. Un acord obtingut per un grup d’homes és sols un compromís o una mitja obtinguda a partir dels pensaments individuals. És una conseqüència secundària. L’acte primer -el procés de raonament- ha de ser realitzar per cada home en solitari. Podem dividir un menjar entre uns quants homes. Però no el podem digerir en un estómac col·lectiu. Cap home pot emprar els seus pulmons per a fer respirar un altre. Cap home por usar el seu cervell per a pensar per un altre. Totes les funcions del cos i de l’esperit són privades. No poden ser compartides o transferides.”
.
“La persona que intenta viure per als altres és dependent. És un paràsit en els seus objectius i fa paràsits a aquells que vol servir. Aquesta relació només produeix corrupció mútua. És una relació que no es pot concebre. La figura real més propera d’aquest home que viu per a servir a altres és l’esclau. Si l’esclavatge físic és repugnant, encara molt més repulsiva és la noció de servilisme de l’esperit. L’esclau conquerit guarda un vestigi d’honor. Té el mèrit d’haver resistit i, a més, considera que la seva condició és una desgràcia. Però l’home que s’esclavitza a si mateix voluntàriament en nom de l’amor és la més vil de les criatures. Ell degrada la dignitat de l’home i degrada el concepte de l’amor. Però tot això és l’essència de l’altruisme.
.
Als homes se’ls ha ensenyat que la virtut més alta no és aconseguir, sinó donar. Però ningú no pot donar si no ha creat abans. La creació va abans de la distribució –o no hi ha res a distribuir. La necessitat interna del creador va abans que la necessitat de qualsevol possible beneficiari. Se’ns ha ensenyat a admirar l’actor secundari que reparteix béns que no ha produït i el preferim a la persona que els va fer possibles. Lloem aquell acte caritatiu. Ignorem l’acte creador.”
.
.
“Se’ns ha ensenyat que estar d’acord amb els altres és una virtut. Però el creador és l’home que no està d’acord. Se’ns ha ensenyat que és una virtut nedar amb el corrent. Però el creador va sempre contracorrent. Se’ns ha dit que és una virtut estar tots junts. Però el creador roman sol.
Se’ns ha ensenyat que el jo individual és el sinònim del mal i que la desaparició de l’egoisme és l’ideal de la virtut. Però el creador és egoista en un sentit absolut i l’home sense el seu “jo” és algú que no pensa, no sent, no jutja i no actua. Tot això són funcions de l’individu.”
.
.
“El primer dret sobre la terra és el dret de l’individu. El primer deure del home és amb si mateix. La seva llei moral consisteix en no situar mai els seus objectius dins de la ment dels altres. La seva obligació moral és fer el que desitja, aconseguir el que vol sense subordinar-se al jou d’altres homes. Això implica viure en el món de les seves facultats creatives, del seu pensament i del seu treball. Res a veure amb el món del gàngster, de l’altruista i del dictador. “
.
.
“El “bé comú” d’un grup –una raça, una classe, un Estat- va ser la reivindicació i la justificació de totes les tiranies que s’han imposat sobre els homes. Els crims més horrorosos de la història van ser comesos en nom d’un motiu altruista. ¿Ha igualat algun acte d’egoisme la brutalitat perpetrada pels deixebles de l’altruisme? ¿Radica aquest defecte en la hipocresia dels homes o en la naturalesa dels principis altruistes? Els més terribles assassins foren els més sincers. Van creure en una societat perfecta obtinguda a través de la guillotina i dels afusellaments. Ningú va posar en qüestió el seu dret de matar, ja que estaven matant per un propòsit altruista. S’acceptà que l’home ha de ser sacrificat per altres homes. Els actors canvien, però el curs de la tragèdia es manté. Algú molt humanitari que comença amb declaracions d’amor per l’espècie humana i acaba en un mar de sang. Així ha estat i així serà mentre els homes creguin que una acció és bona si és contrària a l’individu. Això permet a l’altruista actuar i força les seves víctimes a suportar-ho. Els líders dels moviments col·lectivistes no demanen res per a ells. Però observeu els resultats.
.
.
El millor bé que els homes poden fer pels altres i la única frase per a una relació decent és: “mans fora!”.
.
Ara observeu els resultats d’una societat construïda sobre el principi de l’individualisme. Aquest, el nostre país. El país més noble en la història dels homes. El país d’èxit més gran, de major prosperitat, de més llibertat. Aquest país no es va basar en el servei abnegat, en el sacrifici, la renúncia o qualsevol precepte de l’altruisme. Es va fonamentar en el dret de l’home de perseguir la felicitat. A seva pròpia felicitat. No la de qualsevol altre. Un motiu privat, personal i propi. Observeu els resultats. Observeu dins la vostra pròpia consciència.”
***
Ciudades, leyes y letras 