Imatges del Dret IX: el capità va mentir.

12 de julio de 201114 de julio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El buscador de perles César Torrero em va fer conèixer fa uns anys aquesta magnífica cançó. Es tracta d’”Everybody knows”, de Leonard Cohen (recentment guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de les Lletres). “Tothom ho sap, …que el capità va mentir”. Sempre m’ha cridat l’atenció aquesta frase.

—

2.-“El capità va mentir”. No hi havia armes de destrucció massiva. Els títols hipotecaris contenien riscos no especificats.

La mentida sempre ha estat una de les claus de la vida social. De fet, és un problema central del Dret. Fins i tot, algunes institucions del Dret Administratiu estan configurades per a assegurar que algú sigui fiable. Em refereixo, per exemple, a la protecció del funcionari públic a través del principi d’estabilitat ( i d’altres regles) per a assegurar que pugui dir la veritat sense pressions. La vella jurisprudència parlava de “presumpció de veracitat” del funcionari públic.

—

3.-Però el pecat concret al qual es refereix Cohen és la mentida de l’autoritat, del capità, del líder. Aquesta qüestió encara és més greu.

“Everybody knows” fou publicat el 1988 dins de l’àlbum “I’m your man” i fou escrita pel cantant i pel seu col·laborador Sharon Robinson. Transcric aquí la lletra en anglès (la grabació de you tube inclou una traducció acceptable). Per cert, també he subratllat la frase prèvia: “el vaixell s’està omplint d’aigua”.

—

EVERYBODY KNOWS (Leonard Cohen).

Everybody knows that the dice are loaded
Everybody rolls with their fingers crossed
Everybody knows that the war is over
Everybody knows the good guys lost
Everybody knows the fight was fixed
The poor stay poor, the rich get rich
That’s how it goes
Everybody knows
Everybody knows that the boat is leaking
Everybody knows that the captain lied
Everybody got this broken feeling
Like their father or their dog just died

Everybody talking to their pockets
Everybody wants a box of chocolates
And a long stem rose
Everybody knows

Everybody knows that you love me baby
Everybody knows that you really do
Everybody knows that you’ve been faithful
Ah give or take a night or two
Everybody knows you’ve been discreet
But there were so many people you just had to meet
Without your clothes
And everybody knows

Everybody knows, everybody knows
That’s how it goes
Everybody knows

And everybody knows that it’s now or never
Everybody knows that it’s me or you
And everybody knows that you live forever
Ah when you’ve done a line or two
Everybody knows the deal is rotten
Old Black Joe’s still pickin’ cotton
For your ribbons and bows
And everybody knows

And everybody knows that the Plague is coming
Everybody knows that it’s moving fast
Everybody knows that the naked man and woman
Are just a shining artifact of the past
Everybody knows the scene is dead
But there’s gonna be a meter on your bed
That will disclose
What everybody knows

And everybody knows that you’re in trouble
Everybody knows what you’ve been through
From the bloody cross on top of Calvary
To the beach of Malibu
Everybody knows it’s coming apart
Take one last look at this Sacred Heart
Before it blows
And everybody knows

Everybody knows, everybody knows
That’s how it goes
Everybody knows

Oh everybody knows, everybody knows
That’s how it goes
Everybody knows

Everybody knows

Imatges del Dret VIII: mai més darrera una tanca

17 de junio de 201120 de junio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Manifestació de 30 de maig del 1968 a París. Foto de LAPI/Roger-Viollet.Ús autoritzat.

1.-Aquest bloc va néixer directament d’un curs per a alcaldes i regidors . Està vinculat , per tant, al món local per origen i per vocació. Per això, em va saber greu veure la fotografia de la constitució del consistori de la població on visc: l’Alcalde i els regidors, amb la seva banda tradicional, darrera una tanca d’obres que els separava d’uns senyors que estaven fent càmping a la plaça de l’Ajuntament.

Les eleccions municipals a aquest municipi van tenir una participació propera al cinquanta per cent (amb un augment del 4% respecte a les eleccions municipals anteriors). Van votar més de 72.000 persones. Sincerament, crec que tots mereixíem la fotografia neta davant de la Casa consistorial, comme il faut. És clar que, posats a consolar-se, pitjor sort va tenir el regidor d’Elorrio que va haver de sortir per cames.

—

2.-Evidentment, l’actual sistema democràtic és clarament millorable. Ha de perfeccionar-se, a més, perquè té al davant una transformació econòmica sense precedents. Com avisava el mestre Leonard Cohen, venen temps difícils i molts us lliurareu a la beguda. Seguint amb el xarel·lo, és lamentable pressentir que el vi agre de l’antipolítica se servirà a moltes taules: al bar que heu anat tota la vida i a les tavernes brutes de les cantonades fosques…

—

3.-Una associació freudiana em porta a triar una imatge de la gran manifestació a París del 30 de maig del 1968, après l’anarchie. Va ser organitzada pels comités de défense de la république i els historiadors francesos parlen d’un milió de persones al carrer. En primera línia, es poden reconèixer, entre d’altres, M.Poniatowski (que seria després Ministre de l’Interior), M.Schumann (que havia desembarcat a Normandia i que fou un col·laborador directe de De Gaulle a Anglaterra) i André Malraux, que no necessita presentació. Amb una estètica una mica camp, llueixen satisfets la tricolor sense tanques. Potser la decadència comença quan es perd la tensió, el nervi i l’orgull republicà.

Imatges del Dret: la mort de Paquirri (i II)

6 de junio de 20116 de junio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La STC 231/1988, de 2 de desembre, inclou un vot particular dels Magistrats Srs. García-Mon y González-Regueral y De la Vega Benayas. Aquesta posició parteix de la tesi de que el demandant sol·licitava en realitat una adequada compensació per la distribució de la imatge d’un membre de la família. Però afegia que no estava afectat el dret constitucional a la intimitat.

—

2.- Així, el punt de partida inicial és aquest:

– “Entendemos que no corresponde al ámbito constitucional el problema relativo a los posibles derechos patrimoniales que, para los herederos de la víctima, puedan derivar de la comercialización de aquella noticia mediante su inserción en el montaje de un vídeo en el que, como una parte de la vida del torero, se reproducen los momentos anteriores a su muerte, que es a lo que se reduce el derecho de la recurrente, dado que, como creemos, el recurso planteado carece de contenido o dimensión estrictamente constitucional.”

– “Opinamos que la información del suceso tal y como fue difundida por TVE -primero como noticia en los telediarios y, días después, en el programa «Informe Semanal»-, no entraña infracción alguna del artículo 18.1 CE, ni de la protección que a ese derecho otorga el artículo 20.4. La profesión de la víctima, el riesgo inherente a su ejercicio y el carácter público del espectáculo, legitiman aquella información.”

—

3.- Però, potser el més curiós és la consideració de que la mort a la plaça no afecta la dignitat del torero. És a dir, els magistrats donen entrada a la seva reflexió a una argumentació que topa frontalment contra les pautes culturals de la modernitat. Estem davant una concepció de la mort (i de la vida) diferent a la que sentim habitualment. Per aquest motiu, m’ha semblat interessant la seva transcripció:

“Esto es precisamente lo que ha tenido en cuenta el Tribunal Supremo al excluir el hecho del concepto de intromisión ilegítima -autorizado por el artículo 8 L.O. 1/1982-, es decir, la realidad social que, guste o no, ampara y patrocina la fiesta de los toros, realidad que obliga a calificar como «normal» incluso la contemplación de las heridas y muerte del protagonista humano de la fiesta por parte del público, así como, desde la psicosociología del torero, la eliminación en él de toda idea de desconsideración o indignidad por su «cogida» y consecuencias. En todo caso hay que tener en cuenta, por lo demás, que, aunque sea cierto que la enfermería de la plaza no es un lugar público, lo es también que la filmación comienza con la cogida, sigue con su traslado a la enfermería, toma las escenas de la primera cura y allí se corta, al ordenarse la retirada de todos.

No hay intromisión, sino secuencia, permisible por lógica y por costumbre taurina, aparte del ejercicio del derecho de información, que la Constitución también ampara -artículo 20.1.d)- y que en el caso elimina por prevalencia el alegado derecho a la intimidad familiar.

No se puede, pues, desconectar, tan radicalmente como lo hace la mayoría, la escena filmada de la cura de urgencia con el espectáculo en sí de la fiesta, con sus actos anteriores, que en realidad formaron un todo que justificaba la información no intromisiva.”

Morir a la plaça, senyal d’honor.

Imatges del Dret VII: la mort de Paquirri (I).

3 de junio de 20119 de junio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La STC 231/1988, de 2 de desembre, va atorgar l’empara a la Sra. Isabel Pantoja i va reconèixer el dret de la recurrent a la seva intimitat personal i familiar. El seu marit , el torero Paquirri, havia mort en una cursa de toros i una empresa havia difós un vídeo on composava diverses imatges de la seva vida i afegia l’enregistrament que RTVE va efectuar sobre la seva mort.

—

2.- El Tribunal va considerar el següent, en relació al vídeo comercialitzat per l’empresa:

– “Con respecto a lo primero, se trata de los momentos en que D. Francisco es introducido en la enfermería y examinado por los médicos; en esas imágenes se reproducen, en forma directa y claramente perceptible, las heridas sufridas, la situación y reacción del herido y la manifestación de su estado anímico, que se revela en las imágenes de sus ademanes y rostro, y que muestra ciertamente, la entereza del diestro, pero también el dolor y postración causados por las lesiones recibidas.

Se trata, pues, de imágenes de las que, con seguridad, puede inferirse, dentro de las pautas de nuestra cultura, que inciden negativamente, causando dolor y angustia en los familiares cercanos del fallecido, no sólo por la situación que reflejan en ese momento, sino también puestas en relación con el hecho de que las heridas y lesiones que allí se muestran causaron, en muy breve plazo, la muerte del torero. No cabe pues dudar de que las imágenes en cuestión, y según lo arriba dicho, inciden en la intimidad personal y familiar de la hoy recurrente, entonces esposa, y hoy viuda, del desaparecido D. Francisco.”

– “En cuanto a la cuestión primeramente suscitada, y dado el lugar en que se captaron las imágenes luego difundidas por «P.» (la enfermería de la plaza de toros de Pozoblanco, a donde D. Francisco fue trasladado gravemente herido), ha de rechazarse que las escenas vividas dentro de la enfermería formasen parte del espectáculo taurino, y, por ende, del ejercicio de la profesión de D. Francisco, que por su naturaleza supone su exposición al público.”

– “La emisión, durante unos momentos, de unas imágenes que se consideraron noticiables y objeto de interés no puede representar (independientemente del enjuiciamiento que ello merezca) que se conviertan en públicas y que quede legitimada (con continua incidencia en el ámbito de intimidad de la recurrente) la permanente puesta a disposición del público de esas imágenes mediante su grabación en una cinta de vídeo que hace posible la reproducción en cualquier momento, y ante cualquier audiencia, de las escenas de la enfermería y de la mortal herida de D. Francisco.”

—

3.- Examinarem, el dia següent, les reflexions del vot particular (que, al meu entendre, tenen gran rellevància). Us deixem aquí una composició de les imatges en qüestió i una fotografia de la cornada.

Imatges del Dret: la mort de Paquirri (i II).

6 de mayo de 201131 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La STC 231/1988, de 2 de desembre, inclou un vot particular dels Magistrats Srs. García-Mon y González-Regueral, De la Vega Benayas. Aquesta posició parteix de la tesi de que el demandant sol·licitava en realitat una adequada compensació per la distribució de la imatge d’un membre de la família. Però, afegia que no estava afectat el dret constitucional a la intimitat.

—

2.- Així, el punt de partida inicial és aquest:

– “Entendemos que no corresponde al ámbito constitucional el problema relativo a los posibles derechos patrimoniales que, para los herederos de la víctima, puedan derivar de la comercialización de aquella noticia mediante su inserción en el montaje de un vídeo en el que, como una parte de la vida del torero, se reproducen los momentos anteriores a su muerte, que es a lo que se reduce el derecho de la recurrente, dado que, como creemos, el recurso planteado carece de contenido o dimensión estrictamente constitucional.”

– “Opinamos que la información del suceso tal y como fue difundida por TVE -primero como noticia en los telediarios y, días después, en el programa «Informe Semanal»-, no entraña infracción alguna del artículo 18.1 CE, ni de la protección que a ese derecho otorga el artículo 20.4. La profesión de la víctima, el riesgo inherente a su ejercicio y el carácter público del espectáculo, legitiman aquella información.”

—

3.- Però, potser el més interessant és la consideració de que la mort a la plaça no afecta la dignitat del torero. És a dir, els magistrats donen entrada a la seva reflexió a una argumentació que topa frontalment contra les pautes culturals de la modernitat i, per aquest motiu, m’ha semblat interessant la seva transcripció:

Imatges del Dret VI: 25 d’abril

29 de abril de 20113 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ 1 comentario

1.-El 25 d’abril del 1974, un amplíssim grup de militars portuguesos –articulats dins del “Movimento das Forças Armadas”- donà un cop d’Estat i derrocà el règim republicà, que tenia com a President del Govern Marcelo Caetano.

El sistema polític destronat ha estat qualificat de diverses formes pels historiadors. Per a alguns, es tractava d’una “República autoritària” i, per altres, un dels millors exemples d’”Estat corporatiu”. El seu principal ideòleg fou A. de Oliveira Salazar, que va ser President del Govern des del 1932 al 1968 i que va teoritzar un “Estado novo”, amb una relativa influència del feixisme italià, un reforçament del paper de l’Església i l’anticomunisme propi de l’època.

—

2.-El cop donà lloc a una fase convulsa, en part propiciada per l’heterogeneïtat del moviment. Així, el mateix general Spínola –que apareix al document que adjuntem- intentaria un cop militar des de posicions reaccionàries l’11 de març del 1975. En el si dels militars s’agrupaven, de fet, sectors moderats –com el representat pel capità Vítor Alves, que morí el gener del present any- i grups d’esquerra radicalitzats. El nom rellevant en aquest darrer àmbit és, sens dubte, l’oficial Otelo Saraiva de Carvalho. Finalment, però, la nova Constitució fou aprovada el 1976.

Aquestes fredes i curtes notes no són suficients per a descriure l’impacte fet per la “Revoluçao dos Cravos” en la retina de la Història. A favor del mite juguen el seu caràcter incruent i sense vessament de sang, l’entrega espontània de clavells als soldats, la consciència de que només el cop podia posar fi a les absurdes i sagnants guerres als territoris colonials d’Ultramar i –és clar- la cançó de Zeca Alfonso, “Grandôla, vila morena”, triada pel mateix Saraiva de Carvalho com a senyal radiofònic per a la sortida de les tropes al carrer.

—

3.-Des del punt de vista jurídic, hem de fer dues consideracions. En primer lloc, la influència que la Constitució portuguesa del 1976 va tenir a la Constitució espanyola del 1978, especialment pel que fa als drets socials o “Principis rectors de la política social i econòmica”.

El tema ha estat molt ben estudiat en el volum coordinat pel professor TAJADURA TEJADA, La Constitución portuguesa de 1976. Un estudio académico treinta años después, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2006. És especialment recomanable l’article inicial del mateix professor Tajadura, on reflexiona sobre la inviabilitat dels principis constitucionals en el marc de l’aldea global.

Un segon punt és refereix directament al document que acompanyem, que és la portada del diari República, corresponent al número que va aparèixer just el dia del cop. Es pot veure al final l’expressió “AQUEST DIARI NO FOU VISAT PER CAP COMISSIÓ DE CENSURA». És a dir, el periòdic vulnerà aquella mateixa nit la seva obligació de sotmetre’s a censura prèvia. Aquest aspecte era un dels més odiats del règim salazarista i, de fet, una de les mesures immediates del programa del “Moviment das Forças Armadas” era “A aboliçao de censura e exame previo” (epígraf A) 2 g)).

—

Diari "República". 25 d'abril (text pdf a sota)

Portada del diari portugués «República» del 25 d’abril

Imatges del Dret V: la mort del president Allende.

12 de abril de 20113 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El moviment per a la construcció d’una jurisdicció penal internacional i l’enjudiciament efectiu del genocidi i altres crims d’origen polític produïts a la segona meitat del segle XX té un dels seus moments culminants a la retenció del general xilè A.Pinochet Ugarte a Londres, ordenada per un Tribunal britànic a instància de la Justícia espanyola.

—

2.- La història havia començat uns anys abans, amb el cop d’Estat militar de l’11 de setembre del 1973. Disposem avui de l’esglaiador discurs final del president Salvador Allende, uns minuts abans del seu suïcidi, quan ja algunes unitats militars havien pres el primer pis del “Palacio de la Moneda”.

És un dels documents sonors més rellevants de la segona meitat del segle XX i, a diferència dels enderrocaments que ens empassem de vegades com a “guerres de marcianets” o idíl·liques revoltes de bloggers, conté la misèria i la grandesa de la violència política. Amb tots els matisos que cadascú vulgui afegir, el discurs és, encara, un exemple de dignitat.

El missatge fou emès per “Ràdio Magallanes” i se senten perfectament com a fons les explosions de l’atac (aeri en la primera fase i amb un grup d’infanteria al darrer moment).

—

3.-El cop d’Estat es produí en el marc d’una situació convulsa, tant a nivell intern com internacional. De fet, molts analistes parlen d’autèntica pre-guerra civil.

Els actors eren diversos: grups paramilitars i terroristes d’extrema dreta, sabotejadors d’extrema esquerra, pressions dels organismes internacionals i fins i tot una decisiva intervenció a l’ombra del govern dels Estats Units (sota la presidència de Richard Nixon). En aquest clima, la feblesa d’Allende –que intentava construir un règim socialista en el si d’un Estat de Dret- era cada dia més profunda. Per a acabar-ho d’adobar, certs errors de política econòmica dispararen la inflació i, per tant, complicaren la situació social.

—

DISCURS FINAL DEL PRESIDENT SALVADOR ALLENDE (11 DE SETEMBRE DEL 1973).

–

Acompanyem el discurs amb un vídeo relativament neutre integrat principalmente per imatges dels esdeveniments preses per la televisió xilena i amb la transcripció íntegra de les paraules emeses:

“Quizás sea ésta la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes.

La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Portales y Radio Corporación. Mis palabras no tienen amargura, sino decepción, y serán ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron: Soldados de Chile, comandantes en jefe y titulares… …el almirante Merino… más el señor Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su solidaridad y lealtad al gobierno, también se ha denominado director general de Carabineros.

Ante estos hechos sólo me cabe decirle a los trabajadores: yo no voy a renunciar. Colocado en un tránsito histórico, pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos no podrá ser segada definitivamente.

Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen ni con la fuerza.

La historia es nuestra y la hacen los pueblos.

¡Trabajadores de mi Patria!: Quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la ley, y así lo hizo.

En este momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes, espero que aprovechen la lección.

El capital foráneo, el imperialismo, unidos a la reacción, crearon el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición: la que les señaló Schneider y que reafirmara el Comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando, con mano ajena, reconquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios…

Me dirijo a los profesionales de la Patria, a los profesionales patriotas que siguieron trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clases para defender también las ventajas de una sociedad capitalista de unos pocos.

Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y espíritu de lucha. Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente; en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo lo oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de quienes tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.

…Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, la seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la Patria.

El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.

¡Trabajadores de mi Patria!: Tengo fe en Chile y en su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán de nuevo las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile!, ¡Viva el pueblo!, ¡Vivan los trabajadores!

Éstas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que mi sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.”

Imatges del Dret IV: Fonollosa, l’ascens i el despotisme (i II).

1 de abril de 20113 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Fonollosa descriu perfectament aquest clima moral. Hem triat dos poemes. El primer, sobre la frustració i el fracàs. El segon, sobre el despotisme del grimpaire (del paternalisme sever però pausat dels antics veterans a la pressa per l’èxit dels novells).

–

2.- «CARRER DE L’ESPASERIA

Nos advirtieron –“De mil sólo unos veinte

alcanzarán con gran dificultad

la penúltima cima de la fama.

Y de mil de esos veinte únicamente

llegará uno a la cúspide más alta”.

Acepté cual los otros. Dedicamos

cada hora, día, mes y año al estudio

de técnicas y brújulas y equipos

necesarios al fin que perseguíamos.

Vocación y aptitud nos desbordaban.

Ni subí la ladera. Debo ser

de aquellos novecientos ochenta, uno.

Y eso que me esforcé siempre hasta el límite.

Por lo visto no soy bastante bueno

compitiendo con otros. Es difícil

escalar sobre cuerpos sudorosos

que traban y se empujan contra el nuestro.

Nada más comenzar nos lo advirtieron.

Y quisimos seguir. No hay, pues, engaño

sino el propio. Tal vez. Mas yo, no obstante,

sentía en mí –y aún siento- que tenía

que ser de los que llegan a la cumbre.”

—

3.- “LEXINGTON AVENUE

No he llegado muy lejos, pero estoy

ya sobre la colina y tú en el llano.

Y todo lo he obtenido con mi esfuerzo

y cómo lo he querido. A mi manera.

Nunca me traicioné. Fui siempre fiel

al modo que elegí desde el principio.

Mira mi coche, piso, torre, barca…

Todo lo he conseguido a mi manera.

El sol sale temprano en la mañana

para tener más luz al mediodía.

Has de reconocer, si mi edad cuentas,

lo bien que ha funcionado mi manera.

Y llegaré más alto todavía.

Me afano en mejorar constantemente.

Soy servil y rastrero para arriba

y déspota hacia abajo: es mi manera.”

Imatges del Dret IV: Fonollosa, l’ascens i el despotisme (I).

31 de marzo de 20113 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El poeta José María Fonollosa (1922-1991) publicà, entre d’altres, dos extraordinaris llibres:

– “Ciudad del hombre: Barcelona” (1996).

– “Ciudad del hombre: New York” (1995, amb una primera edició de l’any 2000 en Quaderns Crema).

Els dos títols juguen amb la contraposició amb la “Ciutat de Déu” descrita per Sant Agustí. Amb un estil nu i antiretòric (era una poesia aspra i sintètica), Fonollosa descriu a la perfecció la misèria de la vida humana (aquest cos que es va podrint…) i l’angoixa de la ciutat contemporània, presidida per la violència, el diner i el sexe. Imprescindible hauria de ser la seva lectura obligatòria a les Facultats de Dret, Economia, Psicologia…

Va ser, també, un «poeta secret», tancat en l’elaboració de la seva obra, i sols un tardana intervenció de Pere GIMFERRER va facilitar la seva difusió. Pràcticament, només coneixem de la seva imatge aquesta fotografia, que corre per la xarxa sense que ningú s’hagi atribuït la seva autoria (valgui com a homenatge):

–

2.- Les reformes de la legislació de la funció pública dels anys vuitanta generalitzaren el sistema de concurs de mèrits per ascendir i obriren la porta a la lliure designació en el nivell de subdirector. Però, en el concurs de mèrits l’antiguitat deixava de ser el criteri únic o fonamental i apareixien els criticats “vestits a mida”. Era una reforma necessària per a acabar amb la passivitat i l’immobilisme dels Cossos funcionarials, en els quals la promoció personal es produïa sota el pausat ritme vegetatiu del pas del temps.

–

3.- Ja eren possibles, per tant, les carreres meteòriques i fins i tot “la entrada por el generalato” (en paraules del mestre PARADA). En el sector privat, entraven els “yuppies” i es començava a parlar dels “màsters”. Fins i tot, la sagrada judicatura, a través de la Llei Orgànica del Poder judicial, s’apuntava al carro i 15 anys d’exercici eren suficients per a accedir a l’Audiència Nacional (cosa que ens permetria tenir en el pinacle a un joveníssim jutge GARZÓN).

És cert que, segons la frase atribuïda a Napoleó, tots els soldats porten a la seva motxilla el bastó de mariscal, però els darrers trenta anys han exasperat la lluita per ascendir.

Imatges del Dret III: Weegee.

24 de marzo de 20113 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Quan la Policia judicial tingui coneixement d’un fet que presenti trets propis de delicte, ha d’acudir immediatament al lloc dels fets i realitzar, entre altres, les següents diligències (segons l’art. 770 de la Llei d’Enjudiciament Criminal):

“1.ª Requerirá la presencia de cualquier facultativo o personal sanitario que fuere habido para prestar, si fuere necesario, los oportunos auxilios al ofendido. El requerido, aunque sólo lo fuera verbalmente, que no atienda sin justa causa el requerimiento será sancionado con una multa de 500 a 5.000 euros, sin perjuicio de la responsabilidad criminal en que hubiera podido incurrir.

2.ª Acompañará al acta de constancia fotografías o cualquier otro soporte magnético o de reproducción de la imagen, cuando sea pertinente para el esclarecimiento del hecho punible y exista riesgo de desaparición de sus fuentes de prueba.

3.ª Recogerá y custodiará en todo caso los efectos, instrumentos o pruebas del delito de cuya desaparición hubiere peligro, para ponerlos a disposición de la autoridad judicial.

4.ª Si se hubiere producido la muerte de alguna persona y el cadáver se hallare en la vía pública, en la vía férrea o en otro lugar de tránsito, lo trasladará al lugar próximo que resulte más idóneo dentro de las circunstancias, restableciendo el servicio interrumpido y dando cuenta de inmediato a la autoridad judicial. En las situaciones excepcionales en que haya de adoptarse tal medida de urgencia, se reseñará previamente la posición del interfecto, obteniéndose fotografías y señalando sobre el lugar la situación exacta que ocupaba.”

—

2.-Però el fotògraf i periodista Arthur Fellig -conegut com a Weegee– jugava amb avantatge. Des del 1930 a 1940, va recórrer els carrers de Nova York fotografiant la vida del carrer. Entre les seves creacions més admirades, figura la seva sèrie sobre morts en baralles i venjances.

Va córrer la brama de que la policia li avisava de seguida i, per això, ben aviat se li va atribuir el pseudònim de Weegee, variació fonètica d'»Ouija«, el famós ritus espiritista d’invocació als morts (ja que apareixia just quan el cadàver encara era calent). És a dir, eren els finats qui el cridaven…

—

3.-El seu fotoperiodisme ha passat a la història com un dels grans clàssics i les seves fotografies són altament valorades pels millors museus i col·leccionistes. Ens interessa especialment la seva sèrie de cadàvers, que li donà tants èxits que va arribar a dir a la seva autobiografia que el crim era el seu negoci.