1.-Ahir vèiem les primeres reflexions d’en Pla sobre el Dret i la seva vida d’estudiant. Avui les tanca amb una meditació trista sobre els exàmens i l’obsessió que tots tenim per la nota (i, per tant, per l’apunt numèric i no tant per la discussió o la formació de llarg abast). I, finalment, el gran dilema de l’estudiant: fer oposicions o fer d’advocat.

—

– «12 de març [1919].- Després d’aquests cinc anys passats a la Universitat, em sembla que el que hom sol dir-ne rutinàriament: que s’hi perd el temps i que en sortir-ne és quan s’ha de començar de treballar i sobretot quan s’ha d’oblidar el que s’hi ha après, és absolutament secundari.

Al meu entendre, el pitjor efecte de l’establiment és la falsificació que produeix en la sensibilitat, en la intel·ligència i en el caràcter. Tendeix a fer veure les coses no tal com realment són, sinó a través d’un cartó superposat. No és un esforç per passar del simple al complex –com la vida exigeix- per tal d’arribar a una certa visió humana quintaessenciada. És un esforç per simplificar a través de la trampa sistemàtica. L’establiment fa veure les coses en petit, amb miopia, afavoreix la pensada, el truc, l’astúcia, l’habilitat, la tendència a convertir l’atrabiliari en norma de la vida. A la Universitat, saber compta ben poc: el principal és aprovar. He passat cinc anys de la meva vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de Justícia. La paraula mateixa no l’he sentida mai pronunciar. Hauria estat probablement desplaçada en un ambient que pretén crear murris, més que persones d’un cert equilibri humà. Així, l’establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als nyeu-nyeus desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S’hi aprenen totes les arts de la simulació i la traveta, de l’adulació i de l’habilitat. No s’hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp.»

—

2.- «28 d’abril [1919].- Dilluns. El poc menjar, l’excés de cafè, l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa –jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment-, em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si, en l’aire que miro, hi flotessin pampallugues.

A primera hora del matí, pujo carrer de Pelayo amunt, cap a la càtedra de Procedimientos judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.»

—

.-«30 de maig [1919].- Em veu entrar amb una notòria afectació d’amabilitat –darrera d’un somriure lleugerament amarg. Jo desvio la mirada. Sempre m’ha fet una certa cosa (una espècie de vergonya) mirar de fit a fit la cara dels meus pares.

La conversa s’arma sense cap preàmbul.

-I bé, què penses fer? –em diu com si parlés del temps, indiferent.

-No sé… Examinar-me, el mes de setembre, de la llicenciatura.

-Però, per a examinar-te hauràs d’estudiar. ¿On penses estudiar?A Palafrugell?¿Podràs estudiar a Palafrugell? No crec que hi hagis estudiat mai…

-Això és exacte.

–Les distraccions no s’hi acaben mai…

-D’acord. Perfectament exacte.

-Llavors, jo pensava que, per a assegurar els exàmens, Barcelona seria el lloc més adequat per a estudiar…

-Probable. A Barcelona, hi fa en aquest temps molta calor, però és probable…

-De calor, en fa a tot arreu, és clar…

Es produeix una pausa llarga…

Després, la conversa reprèn amb un argument de premiositat verbal.

-Bé. Suposem, doncs, que ja ets advocat. Quan arribi aquest moment, quins són els teus projectes? Tens vocació per a la carrera que has estudiat?

-En absolut. Cap. No m’interessa fer oposicions ni entrar en un despatx. A més, tot això és molt lent, és un procés molt llarg…i sospito que els diners s’han acabat.

En sentir aquesta darrera frase, el meu pare obre uns ulls més grossos que els seus ulls normals. Després respira a fons i sembla haver quedat alliberat d’alguna cosa que li feia nosa.

-Això darrer que has dit és, desgraciadament, veritat…Hem fet un gran esforç…Us hem donat carrera. Les coses, a mi m’han anat no tan bé com m’haurien pogut anar…»

—

3.- «18 de juny [1919].- Com que un dia o l’altre havia de posar-m’hi, he començat aquests dies a estudiar les assignatures que em faltaven per a acabar. Són dues: el Dret Internacional Privat, càtedra de la qual és titular don Josep Mª Trias de Bes, i la Pràctica Forense, de don Magí Fàbrega. El Dret Internacional m’agrada; és un reflex de la vida mateixa, de la inextricable confusió a què pot arribar la vida humana en casos determinats. No crec que hi hagi cap novel·la que pugui arribar a tenir una riquesa tan extraordinària. La Pràctica Forense és una llosa de plom que em fa venir febre només de pensar-hi.»

—

.-«10 de setembre [1919].- Dimecres. No tinc temps d’escriure res. Els exàmens de les assignatures que em falten per a acabar la carrera d’advocat s’acosten. Haig de llegir els manuals, d’aprendre de memòria (si pot ser) el que porten aquests llibres per evitar que els exàmens siguin un desastre complet. Ho faig de mala gana, sense interès: en realitat no comprenc res del que llegeixo. No hi entenc res. L’únic recurs és tractar que la memòria retingui el temps que sigui (més aviat curt, sospito) el que llegeixo.”

1.- Algunes coses han canviat i altres són substancialment idèntiques. En el seu immortal dietari –El quadern gris– Josep Pla ens dóna uns apunts interessantíssims sobre la seva vida com a estudiant de Dret a la Barcelona del primer terç del segle XX.

–

2.- “8 de març [1918].- Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama-, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.”

–

«9 de gener [1919].- Després vaig –les mans a la butxaca, un cigarret als llavis –a la Biblioteca del Col·legi d’Advocats, a ca l’Ardiaca, davant de la Catedral. Els carrers, plens de gent, em semblen anodins i terriblement solitaris. La gent hi arrossega els peus entre el botzinejar molest dels autos. Les dones, són, però, belles. Passen. Els aparadors són rutilants. No he sentit mai la necessitat d’aturar-me davant d’un aparador qualsevol. És estrany! La Casa del Col·legi d’Advocats és fosca i solitària. El petit jardinet de l’entrada, mal il·luminat, és adorable. Us hi sentiu en una dolça pau. Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les prestatgeries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord –com la fressa de la mar-, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.»

–

 

3.- «14 de gener [1919].- Cada vegada que passo la porta de la Universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!

Del transcurs de la carrera, les úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta quequejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep Mª Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.»

–

“18 de gener [1919].- A entrada de fosc, em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist –d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores –llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur –el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es debolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…”

 

[Article especialment recomanat per la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB durant el mes de maig del 2011]