1.-Àlex Seglers Gómez-Quintero (1970-2010)  fou professor de Dret Canònic i Dret eclesiàstic a la Universitat Autònoma de Barcelona  i avui fa justament un any que ens va deixar, en plena maduresa creativa. La glossa professional del professor Seglers ja es va fer en altres llocs. Potser caldria subratllar ara el raríssim equilibri que ell havia aconseguit entre totes les facetes que configuren un universitari.

 

      Era, en primer lloc, un professor vibrant. Encara recordo el goig que feia aquell grup d’alumnes-seguidors que omplien tot un costat de la sala de la Llar del Llibre on va presentar el seu assaig sobre la laïcitat. Li agradava també la investigació i , per exemple, comentava amb il·lusió les darreres sentències que havia trobat als Estats Units sobre els inacabables conflictes religiosos. Era també fi en l’assessorament i el dictamen, on comptava amb l’experiència del Dr. Perlado, magnífic canonista (i home amb un sentit de l’humor profundíssim, per cert). Com a organitzador de cursos i sessions, ja havia construït un cert prestigi en l’atracció de persones de diferents credos i ideologies que venien a exposar i debatre la sempre complicada connexió entre Dret i realitat religiosa.

 

      Malgrat la seva joventut, ja era un dels renovadors de l’assignatura. Ens feia veure que  les relacions entre Dret i fenomen religiós són importants en moltíssims àmbits (des de l’assitència religiosa a les presons fins a l’estatus dels col·legis confessionals, des de l’urbanisme fins a les exempcions tributàries de les diverses congregacions).  De fet, es tracta del nus del debat sobre la societat multicultural.

 

—

 

      2.- Els que varem créixer sota l’imperi del paper i del llibre no sabem manejar encara el retrat digital dels que han marxat abans. En altres èpoques, aquestes notes podien servir per a configurar algun aspecte amagat, que utilitzaria algun biògraf o estudiós del futur. Si ja el paper ha de patir la conclusió trista anotada per Unamuno –“también tú, papel, morirás”-, amb més motius hem de desconfiar d’aquestes ratlles, que són una il·lusió enganxada a un fluid misteriós i invisible. Però, valgui pel que valgui, vull contribuir humilment a l’etopeia del professor i amic.

 

.

 

      M’agradava molt el seu despatx. Era una autèntica oficina informativa, on sempre tenia a mà (o penjats en algun lloc visible) les darreres notícies dels diaris sobre qüestions religioses (l’assignatura de religió, l’autorització administrativa de centres religiosos, la prohibició de signes de fe explícits, etc.). Però, sobretot, recordo aquelles fotos  de classes, conferències i reunions que ell tenia perfectament ordenades en uns marcs en forma de fileres. Estava orgullós del que estaven fent i de la gent que hi apareixia.

 

.

 

      Una segona mostra del seu entusiasme eren els missatges al telèfon mòbil que enviava quan publicava algun article a La Vanguardia. Volia saber  de seguida com ho vèiem els companys. Sempre es queixava de que la direcció del diari no li donava més espai i li obligava a retallar.

 

.

 

      Per últim, la repetida escena d’algú amb clergyman o amb “vestit d’imam” (segons la nostra ignorància oceànica) que arribava a l’estació dels ferrocarrils catalans a la Universitat Autònoma. No és veuen gaire hàbits religiosos a la universitat (amb l’excepció d’algunes monges que et trobaves de quan en quan per la Facultat de Lletres). Per tant, aquesta presència es devia a algun debat o xerrada que organitzava el professor Seglers. De fet, un dia ens comentava que se li havia “perdut” pel campus un capellà vellet amb la seva cartera…

 

—

 

      3.- Transcric aquí, per a concloure, el poema de José Ángel Valente que fa  un any ens van lliurar la Gemma i el Pol:

 

      “CANCIÓN PARA FRANQUEAR LA SOMBRA

 

            Un día nos veremos

      al otro lado de la sombra del sueño.

      Vendrán a ti mis ojos y mis manos

            y estarás y estaremos

      como si siempre hubiéramos estado

      al otro lado de la sombra del sueño.”