Rilke, vist per Manent.

   *

Cada vegada em sap més greu transcriure íntegrament un poema en aquest blog. No ho admetríem si fos un llibre sencer. Seria mal vist si es tractés d’un article de diari de pagament (de fet, això és fa sovint amb una foto que delata la trampeta). Però amb un poema tothom s’atreveix. Deixo ara de banda la qüestió del dret de cita, que ens portaria molt lluny.

       Potser ho tornaré a fer, però avui em limito a recomanar el magnífic poema de Marià Manent ,“La tomba de Rilke”. Hi ha alguna paraula deliciosa –que desconeixia- com “urc”. També alguna comparació magnífica, com la relativa al color de les arques de núvia corcades pel temps. Els  nens d’ara ja no coneixen aquestes arques, que envellien passant de família en família, però internet els ajudarà.

       És curiós, perquè fa dies que Rilke se m’apareix per tot arreu. Una cita de l’escriptor obre el llibre que just ara he començat de María Calvo, La mujer femenina. Llegeixo a linkedin que una editorial recomana als nois que vulguin escriure, com era previsible, les cartes a un poeta jove. I m’arriben notícies d’un treball espectacular coordinat  per Carolina B. García Estévez i editat per Residencia de Estudiantes de Madrid, Las ciudades de Rilke.

       El que sí que em permeto és copiar aquí la part final del magnífic i conegut poema de Rilke ““Geduld “ -“Paciència”-, en la traducció elegant que ens porta “El traductor català” (pàgina molt recomanable):

       “S’ha de tenir paciència

amb el que queda per resoldre als nostres cors,

i alhora estimar les preguntes,

que són com estances tancades

o com llibres escrits

en una llengua estranya.

.

Es tracta de viure-ho tot.

Si vius les preguntes,

potser gradualment,

sense adonar-te’n,

un insòlit dia,

viuràs les respostes.”

       I no oblidin Manent.

***

A vueltas con el contenido de este cuaderno

         La aparición en este dietario de unas extrañas –ciertamente documentadas y muy bien escritas-  “Cròniques d’Andorra” provocó en Bartleby una irritación indisimulada. Aunque le insistí en que la cuestión de la temática de este bloc ya había sido convenientemente tratada, me miró con desprecio y tuve que acudir, otra vez más, a Enrique Vila-Matas (por quien Bartleby siente a la vez admiración y repugnancia). En un articulito suyo –“Ansia de ficciones”, recogido en Impón tu suerte (2018)-  nos avisa de lo siguiente:

”En el impresionante El campeón ha vuelto, de J.R. Moehringer, el narrador recuerda la primera vez que comprendió que solo hay dos tipos de historias: las que quieren que cuentes y las que quieres contar tú:Y nadie va a dejarte, así sin más, contar las segundas. Tienes que pelear para ganarte ese privilegio.

***