Categoría: Medi ambient

L’obligació d’informar sobre el consum d’energia dels productes (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 1.-Ja varem veure ahir l’extens camp cobert pel RD 1390/2011, que abraça els “productes relacionats amb l’energia”. No obstant, l’art. 2.3 exclou de la seva aplicació els següents:

      “a) Los productos de segunda mano.

      b) Medios de transporte para personas o mercancías.

            c) La placa de datos de potencia o su equivalente colocada sobre dichos productos por motivos de seguridad.”

 

—

 

            2.-Les obligacions bàsiques del venedor estan constituïdes per la inclusió d’una etiqueta i una fitxa amb els consums d’energia elèctrica, d’altres formes d’energia i, en determinats casos, d’altres recursos essencials (art. 5). Això val tant per a productes destinats a la venda, al lloguer o al lloguer amb dret a compra i cobreix també qualsevol mitjà de venda a distància (amb referència expressa a internet).

            Òbviament, es prohibeixen les etiquetes  (i també les marques, símbols o inscripcions) que no acompleixin els requisits establerts al Decret o que indueixin a error o creïn confusió. Això ens planteja la qüestió del mecanisme de vigilància administrativa, que és aquí fonamental i que s’atribueix tant a l’Estat com a les Comunitats Autònomes.

 

—

 

            3.-Els sistemes de reacció davant l’incompliment del Decret són els clàssics del Dret espanyol i es descriuen a l’art. 10: requeriments proporcionats davant la detecció de les irregularitats i, en cas de persistència, fins i tot la limitació o prohibició d’introducció al mercat i la seva retirada. Amb independència de l’Administració que actuï, l’Institut Nacional del Consum ha d’informar a la Comissió Europea i als altres Estats membres de les mesures preses, indicant el motiu de les decisions. Aquesta precisió és especialment important en un sector on es poden produir resolucions que lesionin el lliure intercanvi de mercaderies al territori de la Unió Europea.

 

            Per últim, en matèria sancionadora s’aplica la Llei General de Defensa dels Consumidors i Usuaris  normativa de desenvolupament. Són infraccions molt greus:

 

      “1.º Suministrar etiquetas o fichas con información falsa.

2.º Exhibir etiquetas o fichas con información falsa.

3.º Presentar documentación falsa o no presentar la documentación si es requerida por las autoridades.

4.º No exhibir las etiquetas del producto o la información correspondiente cuando la venta sea a distancia o cualesquiera otros medios que no permitan ver el producto expuesto al posible usuario final».

 

            Cal recordar, però, que l’art. 282 del Codi Penal castiga els “fabricantes o comerciantes que, en sus ofertas o publicidad de productos o servicios, hagan alegaciones falsas o manifiesten características inciertas sobre los mismos, de modo que puedan causar un perjuicio grave y manifiesto a los consumidores, sin perjuicio de la pena que corresponda aplicar por la comisión de otros delitos”.


L’obligació d’informar sobre el consum d’energia dels productes (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

           

            1.-Existeixen regles que milloren la vida quotidiana. Per exemple, el Reial Decret 1390/2011, de 14 d’octubre, pel qual es regula la indicació del consum d’energia i altres recursos per part dels productes relacionats amb l’energia, mitjançant l’etiquetat i una  informació normalitzada. Aquesta norma regula en un àmbit concret el dret a la informació de consumidors i usuaris establert actualment al Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, que va aprovar el Text Refós de la Llei General per a la defensa dels Consumidors i Usuaris.

 

            Certament, ja s’havia promulgat un antecedent. Em refereixo al R.D. 124/1994, de 28 de gener, que regulava l’etiquetat i la informació referent al consum d’energia i altres recursos en els aparells d’ús domèstic.

 

            Posteriorment, però, la Unió Europea ha aprovat un voluminós cabal de normativa (diversos reglaments i, especialment, la Directiva 2010/30 UE) per a desenvolupar l’etiquetat energètic, especialment en els electrodomèstics (rentaplats, neveres, rentadores, televisions, condicionadors d’aire…).

 

Font: www. balay.es

—

 

            2.-L’Estat dicta el Decret que comentem d’acord amb la seva competència exclusiva sobre bases i coordinació general de la planificació econòmica (art. 149.1.13 CE) i, malgrat el seu rang, es considera incorporada a través d’ell la Directiva 2010/30/CE, del Parlament Europeu i del Consell, relativa a la indicació del consum d’energia i altres recursos per part dels productes relacionats amb l’energia, mitjançant l’etiquetat i una informació normalitzada. No es preveu vacatio legis i entra en vigor el dia següent a la seva publicació.

 

—

 

            3.-Un aspecte important d’aquesta norma és l’expansió del seu àmbit objectiu, ja que s’aplica als “productes relacionats amb l’energia”. L’art. 2.a) defineix aquest concepte i,  tal com s’observa, es va més enllà de l’electrodomèstic tradicional:

 

      “a) «Producto relacionado con la energía» o «producto»: Todo bien cuya utilización tiene una incidencia en el consumo de energía y que se introduce en el mercado o se pone en servicio en España, incluidas las piezas destinadas a incorporarse a productos relacionados con la energía contemplados en el presente real decreto, que son introducidas en el mercado y/o puestas en servicio como piezas individuales para un usuario final, y cuyo comportamiento medioambiental puede evaluarse de manera independiente.”

 

Crònica de jurisprudència XVIII: retracte amb tacte (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Varem  veure ahir que el Tribunal Superior de Justícia va entendre que no era suficient afirmar que el terreny sotmès a retracte era una zona privilegiada per al linx. Es considerava que això era realment una motivació, però genèrica i indeterminada. Es tractava d’”un informe escaso y parco en los datos que avalan las conclusiones a las que se llega”. Afegeix que aquest informe “no contiene una exposición de conocimientos técnicos, artísticos o científicos, sino que se limita a afirmar la existencia de una flora y fauna determinada, y aún cuando ha de predicarse la presunción de veracidad de que gozan los informes emitidos por los servicios técnicos de la Administración, resulta absolutamente relevante a dichos efectos que se contengan en el informe los datos y elementos tenidos en cuenta sobre los que se apoye la fuerza de convicción que debe incorporarse”.

 

—

 

            2.-És a dir, no és suficient la introducció d’una relació de fauna d’interès a la zona i al·ludir a l’existència de flora mediterrània. Falten “explicaciones, datos, estudios, argumentos,…”. En aquest sentit, el Tribunal afirma que “lo que verdaderamente puede servir de soporte al acto que se justifica en un informe, no es la conclusión en sí, sino el proceso a través del cual se ha llegado a dicha conclusión”.

 

—

 

            3.-En definitiva, la ronda del linx havia de justificar-se de forma individual i amb censos concrets de població. Si no s’ha fet així, es considera que el retracte no està justificat i, per tant, procedeix l’anul·lació de la resolució que l’imposa.

 

            És a dir, aquesta potestat de retracte no pot basar-se en una mera opinió i només pot exercir-se “en base a unos fundamentos y finalidades concretas, lo que exige que se justifique de forma real y seria su concurrencia a efectos de poder ejercitar el derecho”.

 

            Per tant, el retracte legal administratiu no és una potestat que pugui brandir-se quan es donin els requisits temporals i de situació de l’objecte (amb prèvia venda), sinó que –encara que acompleixi aquestes condicions inicials- cal justificar de forma seriosa per què és necessària aquesta individualitzada transmissió forçosa de la propietat en favor de l’Administració.

 

 

Parc Natural de Doñana.

Font: guía del visitante. Junta de Andalucía.

Crònica de jurisprudència XVIII: retracte amb tacte (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Em direu, amb relativa raó, que no és una sentència estrictament recent, però és fàcil observar que no es planteja gaire en aquests termes en els repertoris jurisprudencials. Vegem. Es tracta de la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’ Andalusia (Sala del Contenciós, seu a Sevilla, secció 2ª, de 21 d’octubre del 2005, Repertori CENDOJ STSJ AND 3146/2005).

 

            En aquesta sentència s’examina el cas d’una finca situada al Parc Natural de Doñana. L’Administració titular del Parc, fent ús de les potestats que li atorga la legislació d’espais naturals, havia decidit exercir el retracte d’una determinada finca.

 

—

 

            2.-Aquesta mena de retracte legal té algun altre exemple assenyalat. Per exemple, a la normativa de patrimoni històrico-artístic. El que normalment es discuteix, però, és la prescripció del termini per a exercir-lo o la determinació exacta del preu. No obstant, en el cas que veurem tot seguit, el debat jurídic va seguir altres rumbs.

            Afegirem que l’exercici del retracte es combina habitualment amb un ús –molt més ampli- d’una política d’adquisició voluntària de terrenys situats en espais protegits (política que és, sovint, la clau per a l’èxit de la salvaguarda de la zona). De fet, es pot documentar fàcilment que, a les mateixes dates de la sentència, l’Administració titular del parc havia efectuat diverses compres justament a la mateixa zona (el denominat “Coto de Hato Ratón”, situat als termes municipals d’Aznalcazar i Villamanrique de la Condesa, a la província de Sevilla).

 

—

 

            3.-El Tribunal va considerar que el retracte s’havia exercit sense justificació. En efecte, no era suficient afirmar que es tractava d’una zona privilegiada per a la ronda (“merodeo”) del linx ibèric i afegir després una llarga llista de la flora i fauna existents. Ho examinarem dilluns.

Cadells de linx ibèric.

Foto: Ventana del Visitante de los Espacios Naturales. Junta de Andalucía. Parque Natural Doñana.

Mecenatge indirecte de la investigació alimentària.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

     1.-La publicitat sobre els aliments ha de respectar una àmplia normativa. En concret, la Llei de Competència Deslleial, la Llei General de Publicitat, la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i la legislació estatal i autonòmica de comunicació audiovisual. A més, cal ressenyar el Reglament comunitari 1924/2006, relatiu a les declaracions nutricionals i de propietats saludables dels aliments.

 

La recent Llei estatal 17/2011 de seguretat alimentària i nutrició manté aquest requeriments, però introdueix noves i rellevants regles, que imposaran un canvi en la presentació habitual de molts productes.

 

—

 

     2.-En primer lloc, es prohibeix, tant a la publicitat com a la promoció directa o indirecta d’aliments (art. 44.3):

 

   “a) La aportación de testimonios de profesionales sanitarios o científicos, reales o ficticios, o de pacientes reales o supuestos, como medio de inducción al consumo, así como la sugerencia de un aval sanitario o científico.

b) La promoción del consumo de alimentos con el fin de sustituir el régimen de alimentación o nutrición comunes, especialmente en los casos de maternidad, lactancia, infancia o tercera edad.

c) La referencia a su uso en centros sanitarios o a su distribución a través de oficinas de farmacia.”

 

 

.

 

     No obstant, curiosament, l’art.44.4 introdueix una excepció que, a la pràctica, funcionarà com a mecenatge indirecte (atenció, companys d’instituts universitaris i altres establiments similars):

 

   “4. Solo se permitirá la utilización de avales de asociaciones, corporaciones, fundaciones o instituciones, relacionadas con la salud y la nutrición en la publicidad o promoción directa o indirecta de alimentos, cuando:

a) Se trate de organizaciones sin ánimo de lucro.

b) Se comprometan, por escrito, a utilizar los recursos económicos, obtenidos con esta colaboración en actividades que favorezcan la salud, a través de la investigación, desarrollo y divulgación especializada en el ámbito de la nutrición y la salud.”

 

 

 

—

 

     3.-Per últim, la Llei promou la coneguda regulació voluntària o autorregulació dels operadors econòmics i dels professionals de la de la publicitat (art. 46). No obstant, anuncia la regulació substitutiva per reglament si, en el temps d’un any, no s’han adoptat codis de conducta publicitària per a la protecció de la infància i de la joventut en aquest camp.

 

 

Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (i III)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.- Els dies anteriors hem examinat  els principis de la Llei 17/2011, que apareixen majoritàriament al Capítol preliminar. Per a entendre la sistemàtica de la Llei, transcriurem ara l’esquema dels capítols de la Llei:

 

.

 

            -Capítol I: Mesures de prevenció i seguretat dels aliments i pinsos. Es dedica principalment al control previ que han de fer els operadors econòmics, que es combina amb la informació dels riscos detectats a les autoritats competents.

 

.

            -Capítol II: garanties de seguretat en el comerç exterior d’aliments i pinsos. Es regula la inspecció en frontera i altres inspeccions complementàries sobre aliments importats o per a exportar.

 

.

 

            -Capítol III: control oficial i coordinació administrativa . Es destina principalment a la regulació del “Plan Nacional de Control Oficial de la Cadena Alimentaria”, a les mesures d’emergència i a la coordinació dels controls comunitaris.

 

.

 

            -Capítol IV: instruments de seguretat alimentària (registres i coordinació d’alertes).

 

.

 

            -Capítol V: avaluació de riscos, riscos emergents i cooperació científico-tècnica.

 

.

 

            -Capítol VI: laboratoris (amb importants nocions com els laboratoris nacionals de referència  i els laboratoris designats per a realitzar anàlisis de control oficial).

 

.

 

            -Capítol VII: alimentació saludable, activitat física i prevenció de l’obesitat. És aquí on s’incorporen algunes regles que volen orientar les pràctiques de nutrició en els administrats. No es tracta de simple criteris de vigilància o programes pro futuro, sinó que s’imposen algunes obligacions concretes. Per exemple, el polèmic art. 40.6, que precisa que:

 

.

 

            “6. En las escuelas infantiles y en los centros escolares no se permitirá la venta de alimentos con un alto contenido en ácidos grasos saturados, ácidos grasos trans, sal y azúcares. Estos contenidos se establecerán reglamentariamente.”

 

.

 

            –Capítol VIII:  publicitat dels aliments. Estableix prescripcions addicionals respecte a la Llei de Competència deslleial, a la Llei General de Publicitat i a la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

 

.

 

            -Capítol IX: potestat sancionadora. A més del règim sancionador habitual, s’estableixen com a possibles mesures accessòries la retirada d ela mercaderia i la publicitat de determinades sancions.

 

            -Capítol X: taxes pels serveis prestats per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició i per controls oficials de les importacions de determinats pinsos i aliments d’origen no animal.

 

—

 

            2.-Cal tenir en compte que, mentre no s’estableixin procediments específics en matèria d’inspecció, s’aplicarà el RD 1945/1983, de 22 de juny, pel qual es regulen les infraccions i sancions en matèria de defensa del consumidor i de la producció agroalimentària (disposició transitòria única).

 

—

 

            3.-Per últim, hem de recordar que el primer incís de l’art. 23 de la llei disposa que “las Administraciones Públicas que, en el ejercicio de sus competencias, incumplieran lo dispuesto en esta ley o en el Derecho comunitario afectado, dando lugar a que el Reino de España sea sancionado por las instituciones europeas, asumirán, en la parte que les sea imputable, las responsabilidades que de tal incumplimiento se hubieran derivado”.

 

Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (II). Els principis establerts.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

            1.-Els primers articles de la Llei 17/2011 es destinen en gran part a concretar els principis normatius del sector. Així, l’art. 4 concreta els principis d’actuació. Aquests han de seguir-se quan les administracions públiques adoptin mesures preventives i de gestió per a acomplir els fins previstos a la llei i, especialment, per a la prevenció dels riscos derivats per a la salut humana.

 

.

 

            En concret, són aquests:

 

            a) Principi de necessitat: les actuacions i limitacions sanitàries han d’estar justificades per una raó d’interès general (que cal acreditar).

 

.

 

            b) Principi de proporcionalitat  (en relació als fins perseguits en cada cas).

 

.

 

            c) Principi de no discriminació (en especial, per raó de nacionalitat o forma empresarial).

 

.

 

            d) Principi de mínima afecció a la competència: caldrà utilitzar les mesures que menys perjudiquin el normal exercici de la llibertat d’empresa.

 

—

 

            2.- La Llei dedica tot l’art. 7 al denominat “principi de cautela”. És un article que habilita les autoritats administratives a prendre les mesures pertinents, però en un marc de justificació i motivació bastant estricte:

 

.

 

      “1. De conformidad con el artículo 7 del Reglamento (CE) n.º 178/2002, en circunstancias específicas, y en particular ante la aparición de riesgos emergentes, cuando tras haber evaluado la información disponible, se observe la posibilidad de que haya efectos nocivos para la salud, pero siga existiendo incertidumbre científica, podrán adoptarse medidas provisionales de gestión del riesgo para asegurar la protección de la salud, todo ello en espera de una información científica adicional, que permita una evaluación del riesgo más exhaustiva.

 

.

 

2. Las medidas adoptadas con arreglo al apartado anterior serán proporcionadas y no interferirán la actividad económica más de lo necesario para conseguir el nivel de protección de la salud deseado. Dichas medidas tendrán que ser revisadas en un tiempo razonable, a la luz del riesgo contemplado y de la información científica adicional para aclarar la incertidumbre y llevar a cabo una evaluación del riesgo más exhaustiva.

 

.

 

3. Igualmente, cuando se observe la posibilidad de que haya efectos nocivos para la salud de carácter crónico o acumulativo, y siga existiendo incertidumbre científica, podrán adoptarse medidas provisionales para asegurar la protección de la salud, que serán proporcionadas y revisadas en un tiempo razonable a la luz del riesgo contemplado y la información científica adicional que resulte pertinente. “

 

 

—

 

            3.-Per últim, l’art. 8 regula el principi de seguretat dels aliments i dels pinsos. D’acord amb l’art. 8.2, “para determinar que un alimento es seguro, además de lo previsto en el art. 14.3 del referido Reglamento  [es refereix al Reglament comunitari 178/2002, que no es transcriu], se tendrán también en cuenta los posibles efectos, por la sensibilidad particular de una categoría específica de consumidores, cuando el alimento esté destinado a ella”.

 

            Aquest darrera precisió està dirigida als nens o a altres categories específiques d’edat, certes malalties, etc.

 

Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

   1.-Existeixen alguns àmbits on l’actuació de l’Estat i de l’Administració Pública és insubstituïble. Un d’ells és la seguretat alimentària. D’una manera força sorprenent, tots confiem en que són comestibles els aliments que se’ns posen a la vista. En part, és un èxit generat per la confiança social i, en part, és producte de l’exercici d’una activitat administrativa.

.

    Recentment, ha estat promulgada la Llei estatal 17/2011, de 5 de juliol, de seguretat alimentària i nutrició (que ja ha entrat en vigor). Es tracta d’una Llei molt àmplia i que és en gran mesura norma bàsica a efectes de distribució competencial. La seva amplitud deriva del fet de que cobreix dos grans camps. Per una banda, la policia o vigilància administrativa sobre la producció, distribució i venda d’aliments. Les recents crisis alimentàries europees han portat el tema als editorials dels diaris, però les autoritats sanitàries fan cada dia actuacions contundents amb menys soroll.

.

    Per altra banda, és una Llei dirigida a orientar els hàbits de nutrició (aspecte aquest segurament menys important a nivell jurídic, però que ha tingut un gran ressò públic). En aquest darrer terreny han aparegut les populars qüestions relatives a la lluita contra l’obesitat o al control dels aliments que es venen a les escoles.

 

—

 

    2.-Evidentment, no tot és controlable administrativament. Si algú ho afirmés , crearia immediatament una “superresponsabilitat administrativa”, que obligaria a l’Administració a compensar qualsevol dany causat pels productors, distribuïdors o venedors d’aliments. Tota la Llei està amarada d’aquesta idea de que “es farà el possible”, tenint en compte les capacitats reals d’actuació i el nivell actual del coneixement científic. Així ens ho recorda el primer paràgraf de l’art. 1.1 de la Llei:

 

.

 

     “1. En desarrollo del artículo 43 de la Constitución, el objeto de esta ley es el reconocimiento y la protección efectiva del derecho a la seguridad alimentaria, entendiendo como tal el derecho a conocer los riesgos potenciales que pudieran estar asociados a un alimento y/o a alguno de sus componentes; el derecho a conocer la incidencia de los riesgos emergentes en la seguridad alimentaria y a que las administraciones competentes garanticen la mayor protección posible frente a dichos riesgos.“

 

 —

    3.-Analitzarem demà els principis d’actuació que estableix la Llei. D’entrada, però, cal subratllar la noció de “traçabilitat” * (“trazabilidad”en castellà), que la Llei defineix a l’art. 6, a més de recordar l’exigència d’etiquetatge o identificació:

 

 .

   “1.Como se previene en el artículo 18 del Reglamento (CE) nº 178/2002, en todas las etapas de la producción, transformación y distribución deberá garantizarse la trazabilidad de los alimentos, los piensos, los animales destinados a la producción de alimentos y de cualquier sustancia o producto que se incorpore o pueda incorporarse a los alimentos o los piensos. Los operadores de empresas alimentarias y de empresas de piensos deberán poder identificar a cualquier persona, entidad o empresa que les hayan suministrado un alimento, un pienso, un animal destinado a la producción de alimentos, o cualquier sustancia destinada a ser incorporada en un alimento o un pienso, o con probabilidad de serlo, y a cualquier empresa a la que hayan suministrado sus productos. Con esta finalidad, dichos operadores pondrán en práctica los sistemas y procedimientos que resulten más adecuados para su actividad y que, en todo caso, aseguren que esa información se ponga a disposición de las autoridades competentes, cuando éstas la soliciten.

 

2. Los alimentos y los piensos comercializados o que se puedan comercializar en España deben estar adecuadamente etiquetados o identificados para facilitar su trazabilidad, mediante la documentación o la información que resulte exigible por la legislación vigente.”  

 

 

 *Crec que existeixen fundades raons per a emprar, en català, els mots “traçament” o “traçat” o, fins i tot, traduccions més atrevides com “itinerari” o “ruta tècnica”. De fet, el mot castellà “trazabilidad” és imprecís en relació al significat que vol mostrar (suposo que es tracta d’alguna traducció dolenta de les normes comunitàries).

Energia nuclear: limitació de responsabilitat (i IV).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

Central nuclear d'Angra dos Reis. Fotografia de Carlos A. Machado. Seleccionada per al projecte Google Earth.Font:http://www.panoramio.com/user/1024442/tags/Angra%20dos%20Reis

  1.- L’article 15.1 estableix un termini de la garantia de:

.

– 30 anys, en cas de danys a persones.

– 10 anys, en cas d’altres danys.

—

2.- L’article 15.2, per la seva banda, imposa el següent termini de prescripció:

“La acción para exigir una indemnización por daños causados por un accidente nuclear prescribirá a los tres años a contar desde el momento en que el perjudicado tuvo conocimiento del daño nuclear y del explotador responsable, o bien desde el momento en que debió razonablemente tener conocimiento de ello, sin que puedan superarse los plazos establecidos en el apartado anterior.”

—

3.- La Llei, però, té tres sorpreses més:

.

– L’adequació del Pla Bàsic d’emergència Nuclear i Química per a Tarragona, que es farà en sis mes (Disposició addicional primera).

– Una refosa de l’Impost de Societats per a les transmissions d’actius realitzada en compliment de disposicions amb rang de llei (Disposició addicional segona).

– La transformació d’ENAGAS, S.A., que tractarem dilluns.

Energia nuclear: limitació de responsabilitat (III).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- En relació als topalls indicats ahir, l’Estat juga un doble paper:

.

– Satisfà les quantitats fins al límit previst (sense perjudici de l’acció de retorn).

– Entre 1200 i 1500 milions d’euros, encara pagaria els danys a través del sistema de fons públics previst al Conveni de Brusel·les.

—

2.- La Llei ha ampliat els possibles sistemes de garantia, que ara apareixen a l’article 12.2 de la Llei:

.

“Esta garantía debe quedar establecida por cualquiera de los procedimientos siguientes:

a) Contratación de una póliza de seguro que cubra la garantía exigida.

b) Constitución de otra garantía financiera con una entidad autorizada por el Ministerio de Economía y Hacienda, en las condiciones que regule su normativa específica.

c) Una combinación de ambas, que cubra la totalidad de la garantía exigida.

d) Inmovilización de fondos propios por un valor igual o superior a la responsabilidad atribuida.”

—

3.- L’article 13 precisa el següent respecte a les instal·lacions nuclears de titularitat pública:

.

“Cuando el explotador de una instalación nuclear sea un organismo de titularidad pública de los comprendidos en la Ley 6/1997, de 14 de abril (RCL 1997, 879) , de Organización y Funcionamiento de la Administración General del Estado, no estará obligado a establecer garantía financiera alguna, obligándose a satisfacer las indemnizaciones que correspondan conforme a lo dispuesto en esta ley y en los convenios internacionales.”