Categoría: Organització administrativa

Publicada la important Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (II). Excedència temporal específica i autorització per a prestar serveis en entitats mercantils.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El concepte de personal investigador és ampli a la Llei 14/2011, de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació és ampli i inclou el personal amb funcions de recerca a les universitats públiques i també el que pertany a altres organismes públics d’investigació. Poden ser funcionaris públics o tenir una relació regida pel Dret laboral.

.

En aquest sentit, és important advertir que la noció no es limita al personal estrictament científic o tecnològic, sinó que podria incloure les denominades “ciències socials” (a diferència del que va preveure la normativa en altres ocasions, amb un criteri més restrictiu).

—

2.-A més de la possible adscripció de l’investigador a altres agents públics d’investigació  (o privats sense ànim de lucre), es preveu  “una excedencia temporal para incorporarse a otros agentes públicos de ejecución del Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación” (art. 17.3). El termini màxim d’aquesta excedència especial és de cinc anys.

—

3.-Molt interès té també l’autorització de les universitats o d’organismes públics d’investigació al seu personal de recerca per a prestar serveis en societats mercantils creades o participades per l’ens matriu citat.

Es tracta d’un contracte laboral a temps parcial i de duració determinada, que no modifica la jornada ni l’horari del lloc de treball inicial de l’interessat (art. 18).

.

Examinarem demà les modalitats contractuals del personal investigador de caràcter laboral (arts. 20 i ss.), que és una de les apostes fortes de la Llei.

Publicada la important Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (I)

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Confessions d’un vell col·lega: quan es promulga una Llei, el professor o el comentarista han de criticar-la. Si no, tot és avorrit i inútil i ja no cal fer la conferència prevista.

.

He recordat aquest consell (massa amarg, crec) en llegir la recent Llei 14/2011, d’1 de juny, de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació. És probable que tingui mancances –no és fàcil veure-les- però és una bona Llei. Un text seriós. Res a veure amb la Llei d’Economia Sostenible, que buscava també la innovació i apuntava algunes normes disperses per a impulsar la investigació científica en un marc bla, bla, bla…

.

Ara que és moda llescar “els polítics”, no està de més anotar la mà d’una ministra competent, intel·ligent  i formada en la matèria.

—

2.-Davant la dèbil fe investigadora del sector privat espanyol (obviously, amb nombroses excepcions), la Llei situa el sector públic com a locomotora de la recerca i construeix el “Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación”. Aquest queda definit així a l’art. 3.1:

.

“ 1. A efectos de esta ley, se entiende por Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación el conjunto de agentes, públicos y privados, que desarrollan funciones de financiación, de ejecución, o de coordinación en el mismo, así como el conjunto de relaciones, estructuras, medidas y acciones que se implementan para promover, desarrollar y apoyar la política de investigación, el desarrollo y la innovación en todos los campos de la economía y de la sociedad.
Dicho Sistema, que se configura en los términos que se contemplan en la presente ley, está integrado, en lo que al ámbito público se refiere, por las políticas públicas desarrolladas por la Administración General de Estado y por las desarrolladas, en su propio ámbito, por las Comunidades Autónomas.   “

—

3.- Examinarem demà alguns punts sensibles de la Llei. Per ara, anotem el següent esquema:

.

-Un títol preliminar que inclou disposicions generals i un títol primer sobre els òrgans administratius i plans públics que governen el Sistema Espanyol de Ciència, Tecnologia i Innovació.

.

-Un importantíssim títol segon, destinat als recursos humans dedicats a la investigació, amb un rellevant contracte d’accés al Sistema indicat, regit pel Dret laboral.

.

-Un títol  tercer sobre mesures d’impuls a la investigació, amb regulació específica dels convenis de col·laboració.

.

-Un títol quart sobre foment i coordinació de la recerca, però aplicable només a l’Administració General de l’Estat.

Seguretat ferroviària a través d’entitats certificadores

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Durant uns anys, les primeres passes de la liberalització ferroviària hagueren de lluitar contra la imatge allotjada al subconscient per alguns desgraciats accidents coincidents amb les balbucients privatitzacions angleses.

És cert, però, que qualsevol programa d’aprofundiment en l’apertura del transport (en qualsevol modalitat) ha de plantejar-se decididament la qüestió de la seguretat.

—

2.-En l’àmbit ferroviari, cal destacar el recent “Real Decreto 641/2011, de 9 de mayo, por el que se modifica el Reglamento sobre seguridad en la circulación de la Red Ferroviaria de Interés General, aprobado por Real Decreto  810/2007, de 22 de junio”.

A més d’algunes precisions tècniques, la norma és un altre exemple del  rellevant paper que, des de fa uns anys, han pres les entitats de certificació i acreditació en camps tradicionalment administratius i públics.

—

3.-En concret, el principal canvi es produeix en matèria de manteniment de vehicles ferroviaris (permeteu-me la comparació: en aquest punt crític radica la causa del darrer accident d’Spanair a Madrid).

.

En síntesi, es preveu el següent:

.

3.1.-Tots els vehicles ferroviaris han de comptar amb una ENTITAT ENCARREGADA DEL MANTENIMENT. Aquesta entitat pot ser:

-L’empresa ferroviària (que explota la xarxa).

-El mateix Administrador de la Infrastructura Ferroviària.

-El posseïdor de vehicles ferroviaris (que, ordinàriament, els lloga a l’empresa autoritzada per a utilitzar la xarxa).

-O UNA ENTITAT ESPECIALITZADA EN EL MANTENIMENT.

.

3.2.-El Reglament és especialment primmirat en matèria de vagons de mercaderies. En aquest cas, es preveu que les entitats encarregades del manteniment han de ser:

-CERTIFICADES per la Direcció General d’Infraestructures Ferroviàries. S’apliquen les regles tradicionals del Dret Administratiu. Aquest tràmit s’aplica a sempre si es tracta d’empreses ferroviàries o del mateix Administrador d’Infraestructures Ferroviàries.

-CERTIFICADES per un organisme acreditat o reconegut d’acord amb un procediment específic establert per la Comissió de la Unió Europea d’acord amb la normativa europea. És aquí on el Dret Públic comença a evaporar-se i, per aquest motiu, la norma recorda que l’acreditació o el reconeixement han de respectar els “criteris d’independència, competència i imparcialitat”. En efecte, l’acreditació o el reconeixement habiliten un nou subjecte imparcial i amb coneixement tècnic (que és el que sempre s’ha predicat de l’Administració Pública).

“Revolving door” i Organismes Reguladors (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Vam iniciar divendres l’estudi de les condicions imposades per la LES al President i als Consellers dels Organismes Reguladors (regles que, en algun cas, també s’aplicaven als directius i als funcionaris públics). Es tractava, bàsicament, de normes relatives a la comunicació de la seva trajectòria i de les relacions jurídiques preexistents.

Examinarem avui les prohibicions que intenten mantenir a ratlla el revolving door.

—

2.- En primer lloc, el President i els Consellers estan sotmesos al règim d’incompatibilitats per a alts càrrecs establert per:

-La Llei 57/2006, de 10 d’abril, de Regulació dels Conflictes d’Interessos dels Membres del Govern i dels alts càrrecs de l’Administració General de l’Estat  (i de les disposicions que la desenvolupen).

– L’Acord del Consell de Ministres de 18 de febrer del 2005, que aprova el Codi de Bon Govern i dels Alts Càrrecs de l’Administració General de l’Estat (que passa a tenir, ara, un rang de llei).

—

3.- En segon lloc, s’estableix un “període de refredament” de dos anys posteriors al cessament. Aquest termini té les següents característiques:

.

A) Es prohibeix l’activitat professional privada “relacionada con el sector regulado, tanto en empresas del sector como para empresas del sector”.

Aquesta prohibició es modula en el cas dels membres de la Comissió Nacional de la Competència, que “no podrán ejercer actividad alguna relacionada con la actividad de la Comisión”.

.

B) Si el cessament s’ha produït per renúncia, expiració del termini del seu mandat o incapacitat permanent per a l’exercici de les seves funcions, s’estableix una compensació econòmica. Aquesta compensació té aquests trets:

–Cobrament mensual.

-Termini igual al temps durant el qual es va exercir el càrrec, però amb un límit màxim de dos anys.

-Quantia mensual: la 1/12 part del 80% del total de retribucions assignades al càrrec en el pressupost en vigor (és a dir, es tracta de mantenir el 80% de la retribució).

.

Recordem, finalment, que l’incompliment de la normativa d’incompatibilitats, de conflictes d’interessos i del deure de reserva pot implicar la separació del càrrec acordada pel Govern previ expedient instruït pel Ministre (art. 16 f) LES).

“Revolving door” i Organismes Reguladors (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

.

“En la obra de Marx y Engels la reflexión acerca de la política parece oscilar siempre entre dos términos: por un lado, a guisa de prolegómenos, una crítica previa de la inautenticidad (lo que permitiría esperar una “autenticidad posible”); […]”.

Jean TOUCHARD: Historia de las ideas políticas, 1969, p. 475.

.

1.- El revolving door és una pràctica habitual segons la qual directius, assessors i fins i tot propietaris d’empreses i de grups d’interessos econòmics ocupen en una primera fase càrrecs al sector privat i després –o abans- a les institucions públiques encarregades de la vigilància i ordenació d’aquests sectors. Al final, les anades i vingudes de les mateixes persones des de les cadires dels regulats a les dels reguladors (i/o viceversa) creen una samfaina compacta que no haurien somniat ni els marxistes més ortodoxos quan avisaven de la confusió entre Estat i Capital.

—

2.- La noció apuntada –revolving door o “porta giratòria”- té el seu ecosistema natural en l’hàbitat dels organismes reguladors. Per aquest motiu, la Llei d’Economia Sostenible (LES) estipula algunes cauteles molt fines. Assenyalarem les principals.

Prèviament, cal dir que el control parlamentari sobre els Organismes Reguladors (al qual ens referíem divendres passat) pot ser un primer contrafort d’aquest edifici de contenció.

—

3.- Dit això, anotarem les següents normes:

.

–La regla de comunicació (i posterior publicitat parcial) de les relacions laborals o professionals preexistents, configurada per l’art. 19.1 de la LES:

.

“El Presidente, los Consejeros, directivos y empleados que hayan prestado sus servicios profesionales en entidades del respectivo mercado regulado o sus representantes, y tengan frente a las citadas entidades derecho, cualquiera que sea su denominación, a reserva o recuperación de las relaciones profesionales, a indemnizaciones o a cualesquiera ventajas de contenido patrimonial, deberán notificar esta circunstancia al órgano rector del Organismo en que presten servicios, el cual deberá hacerlos públicos, en el caso de los miembros del Consejo.”

.

–La publicitat del curriculum vitae dels membres del Consell Regulador “preservando, en todo caso, aquellos aspectos que afecten a la confidencialidad a la que tienen derecho las empresas” (art. 20.1.a).

.

–La publicitat de “las reuniones del Organismo Regulador con empresas del sector, con la Comisión Nacional de la Competencia y con otros organismos reguladores”  (el problema serà com controlar el lobbying informal): art. 20.1 g) LES.

.

A més de les estipulacions citades –que van en la línia de la comunicació i la publicitat– examinarem dilluns les prescripcions que tenen un caràcter prohibitiu.

Estatut jurídic de la ONCE

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Ha estat promulgada recentment la important Llei 5/2011, de 29 de març, d’Economia Social. La norma abraça un poti-poti de fórmules jurídiques diverses (cadascuna amb el seu estatut) més o menys unides pel trencadís somni  de fer rutllar seriosament l’economia al marge de l’ànim de lucre i del repartiment de beneficis als socis capitalistes. En concret, l’art. 5.1 precisa el següent (no és un numerus clausus, segons avisa l’art. 5.2):

.

“Forman parte de la economía social las cooperativas, las mutualidades, las fundaciones y las asociaciones que lleven a cabo actividad económica, las sociedades laborales, las empresas de inserción, los centros especiales de empleo, las cofradías de pesacadores, las sociedades agrarias de transformación y las entidades singulares creadas por normas específicas que se rijan por los principios establecidos en el artículo anterior.”

—

2.- Especial interès té la configuració de la ONCE (“Organización Nacional de Ciegos Españoles”) a la Disposició Addicional Tercera. És un tema força discutit en Dret públic. Aquesta norma la defineix com a “organització singular d’economia social” i es manté la vigència de les normes reglamentàries i Estatuts que la regulen.

—

3.- El segon paràgraf de la disposició addicional tercera precisa que:

.

–La ONCE és “una Corporación de Derecho Público de carácter social”.

.

–Els seus fins socials són “la consecución de la autonomía personal y plena integración de las personas ciegas y con deficiencia visual grave“.

.

–Té personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar i d’autoorganització.

.

–A la seva activitat social, econòmica i empresarial es regeix pels principis de solidaritat, absència d’ànim de lucre i interès general.

.

-Que “ejerce en todo el territorio español funciones delegadas de las Administraciones Públicas, bajo el Protectorado del Estado”.

.

-Per al finançament dels seus fins socials “goza de un conjunto de autorizaciones públicas en materia de juego”.

La reserva específica de funcions per al personal directiu dels Organismes Reguladors.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-En alguna ocasió ens hem referit a la configuració efectuada per la Llei d’Economia Sostenible (LES) del personal directiu dels Organismes Reguladors. En aquest sentit, és important ressaltar la reserva de funcions que imposa l’art. 15.2 LES:

“Sin perjuicio de su función, en su caso, como ponentes de los asuntos, en aplicación de lo previsto en el artículo 12.4 c), los Consejeros no podrán asumir individualmente funciones ejecutivas o de dirección de áreas concretas del Organismo, que corresponderán al personal directivo a que se refiere el artículo 17 de la presente Ley.”

—

2.-Hem de precisar que la LES distingeix clarament entre:

–Directius: seleccionats mitjançat convocatòria pública i als quals se’ls aplica la breu regulació dibuixada per l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) per a aquesta categoria.

–Personal no directiu: empleats públics sota el règim ordinari de l’EBEP (art. 55).

—

3.- L’art. 17 de la LES disposa que els Organismes Reguladors s’estructuren en ÀREES DE RESPONSABILITAT, “al frente de las cuales se designará el personal directivo” (art. 17.1).

L’art. 17.2 de la LES és una de les primeres definicions essencials al Dret espanyol de la funció directiva, separada de la funció política:

“2. Corresponde al personal directivo la dirección, organización, impulso y cumplimiento de las funciones encomendadas al área a cuyo frente se encuentre, de acuerdo con las instrucciones emanadas del Consejo y del Presidente del Organismo.”

Control parlamentari sobre els organismes reguladors.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

*

1.-La principal preocupació de la Llei d’Economia Sostenible (en endavant, LES) a l’àmbit del Dret Públic és, probablement, l’articulació dels “Organismes Reguladors” (categoria dins la que s’inclouen ex lege la Comissió Nacional de l’Energia, la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, la Comissió Nacional del Sector Postal i, encara que amb algun matís, la Comissió Nacional de la Competència).

Com és conegut, es tracta d’un altre intent d’importar una mercaderia nord-americana –les Agències independents- que, com passa amb les iguanes africanes, perd color quan arriba a Europa. És la nostàlgia de la ratificació parlamentària del nomenament presidencial dels alts càrrecs, gravada a la pell del constitucionalisme dels Estats Units.

—

2.-De fet, la degradació és lògica, ja que aquest espècimen s’adapta malament al nostre clima legal. Així, a diferència dels costums de Washington, el nostre Parlament té un paper més reduït.

En concret, el President i els consellers són nomenats pel Govern, mitjançant Reial Decret, a proposta del titular del Ministeri competent. No obstant, el MINISTRE I EL PRESIDENT I CONSELLERS PROPOSATS han de comparèixer davant la COMISSIÓ CORRESPONENT DEL CONGRÉS DELS DIPUTATS.

L’objecte d’aquesta compareixença és “la capacitat dels candidats”, però en el cas del President s’examinarà també el projecte d’actuació sobre l’organisme i sobre el sector regulat.

—

3.- A més, es preveu una compareixença anual davant la Comissió corresponent del Congrés dels Diputats.

Igualment, el President ha de comparèixer davant la Comissió corresponent del Congrés o del Senat, a petició de les mateixes.

Per últim, es preveu una compareixença especial cada tres anys (art. 21.4 LES).

Lògicament, el Congrés no intervé en el cessament (en el qual les causes estan taxades i en cap cas s’admet la lliure revocació del nomenament).

—

*Foto reproduïda sota autorització del seu autor, Paco Piniella, un fotògraf excel·lent que publica un magnífic bloc sobre viatges.

Crònica de jurisprudència IX: problemes de legitimació? Consulti al Tribunal Constitucional (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-A la mateixa sentència que varem veure ahir, el TC havia acumulat un altre recurs d’empara. En aquest cas, formulat per l’Autoritat Portuària de Santa Cruz de Tenerife, entitat de Dret Públic vinculada a l’Administració General de l’Estat que, com va recordar l’Advocat de l’Estat, no tenia un propi estatut d’autonomia.

La indicada Autoritat Portuària era l’accionista majoritari de SESTIFE, ja que l’Administració de l’Estat li havia transferit la seva participació.

—

2.-Els Tribunals contencioso-administratius havien rebutjat la legitimació de l’Administració Portuària per a impugnar dues ordres del Ministeri d’Economia. La solució era lògica, perquè l’art. 20. c) de la LJCA disposa que “no pueden interponer recurso contencioso-administrativo contra la actividad de una Administración Pública:

[…]

c) Las Entidades de Derecho público que sean dependientes o estén vinculadas al Estado, las Comunidades Autónomas o las Entidades locales, respecto de la actividad de la Administración de la que dependan. Se exceptúan aquellos a los que por Ley se haya dotado de un estatuto específico de autonomía respecto de dicha Administración.”

—

3.- No obstant, el TC permet que l’ens filial impugni resolucions de l’ens matriu.

Si ahir comentàvem que el Tribunal Constitucional havia desmuntat el sistema legal de presa d’acords socials per a la defensa dels drets i interessos d’una societat anònima (a més del mecanisme concedent-concessionaris), avui fa desaparèixer l’obstacle legal a la interposició de recursos de l’ens especialitzat contra l’ens territorial rector.

La seva decisió imposa la retroacció d’actuacions, encara que no arriba a plantejar-se  -com seria lògic en el seu camí- l’autoqüestió de constitucionalitat respecte a l’art. 20.c) (o altres) de la LJCA.

—

Sentència 139/2010, de 21 de desembre del 2010:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10047
—-

http://www.youtube.com/watch?v=teprNzF6J1I&feature=fvwrel

Crònica de jurisprudència IX: problemes de legitimació? Consulti al Tribunal Constitucional (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem, impecablement, havia confirmat en cassació la inadmissió d’un recurs formulat per l’associació d’empreses d’estiba i desestiba del port de Santa Cruz de Tenerife.

El motiu era la falta de legitimació activa, ja que l’objecte d’impugnació era una Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda de 14 de juny del 1995 (de caràcter intern, segons sembla, i no publicada) que incorpora al Patrimoni de l’Estat dos immobles pertanyents a l’”Organización de Trabajos Portuarios” (en endavant, OTP,  que era un organisme autònom de l’Estat).

Cal dir que, d’acord amb el Reial Decret-Llei 2/1986, el patrimoni net resultant de la liquidació d’OTP havia d’incorporar-se a la societat SESTIFE. Aquest ens era una societat d’economia mixta, constituïda majoritàriament per capital públic (en concret, Autoritat Portuària de Santa Cruz de Tenerife) i minoritàriament per empreses concessionàries de serveis d’estiba i desestiba (per tant, la concessió administrativa era el títol legitimador de la seva pertinença a la societat).

—

2.-SESTIFE mai va impugnar l’Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda. Tampoc ho van fer els seus socis privats minoritaris.

Però sí es va atrevir una associació que agrupava aquests socis  minoritaris invocant una mena de legitimació indirecta que els Tribunals, lògicament, van rebutjar.

Entre altres arguments, el Tribunal va precisar que no era aplicable aquí l’art. 19.1 b), que atribueix legitimació davant l’ordre jurisdiccional contenciós-administratiu  a certes corporacions, associacions, sindicats, grups i entitats afectats o legalment habilitats per a la defensa de drets i interessos legítims col·lectius (ja que es tractaria d’una substitució processal de subjectes que ja no tenien legitimació per se).

—

3.- Els drets o interessos legítims relatius a la recepció del patrimoni resultant de la liquidació de l’organisme autònom OTP corresponien a SESTIFE, que res no va impugnar. Tampoc ho feren les empreses concessionàries, socis minoritaris de SESTIFE.

Si una societat anònima no pren cap acord d’exercici dels seus drets davant instàncies judicials ni tampoc ho fan, motu proprio, els accionistes minoritaris, pot fer-ho una associació privada d’aquests socis? ¿No seria més lògic que els socis intentessin una acció de responsabilitat contra els administradors si observessin irregularitats en la seva actuació?

A més, l’Ordre del Ministeri és de pura administració interna (adscripció de béns d’un organisme autònom) i no decideix sobre el còmput del patrimoni resultant de l’OTP.

En efecte, el que es transferia a SESTIFE (societat d’economia mixta) era un patrimoni net i no concrets locals. Aquests locals, per cert, semblen l’objecte d’obsessió malaltissa dels recurrents (cosa que s’explica perquè, durant el litigi, va haver un desallotjament ordenat des de l’Administració de l’Estat).

L’adequada discussió de la valoració de la transferència patrimonial hauria d’haver-se fet en el marc de :

-La deliberació i presa d’acords socials de SESTIFE.

-Els concrets vincles concessionals de cada empresa d’estiba i desestiba (que eren els títols que els permetien estar a la societat).

No obstant, el Tribunal Constitucional –amb dubtosa tècnica jurídica- altera aquest mecanisme raonable i atorga legitimació a l’associació, amb una interpretació creativa de l’art. 24.1 CE. Demà veurem, però, que aquest recurs d’empara acumulava un altre i que –segons la nostra opinió- en ambdós es va aplicar una concepció errònia de la legitimació en el procés contenciós-administratiu.

—

Sentència 139/2010, de 21 de desembre del 2010:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10047