Categoría: Procediment administratiu

Les mesures especials i cautelars a l’àmbit de la salut pública

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Un aspecte  jurídic rellevant de qualsevol crisi sanitària és la determinació de les mesures que pot prendre l’Administració. En aquest sentit, la recent Llei estatal 33/2001, de 4 d’octubre, General de Salut Pública, ens proporciona les pautes bàsiques d’actuació.

 

            En primer lloc, a través d’una habilitació general i genèrica a les Administracions competents:

 

            “Artículo 54. Medidas especiales y cautelares.

1. Sin perjuicio de las medidas previstas en la Ley Orgánica 3/1986, de 14 de abril, de Medidas Especiales en Materia de Salud Pública, con carácter excepcional y cuando así lo requieran motivos de extraordinaria gravedad o urgencia, la Administración General del Estado y las de las comunidades autónomas y ciudades de Ceuta y Melilla, en el ámbito de sus respectivas competencias, podrán adoptar cuantas medidas sean necesarias para asegurar el cumplimiento de la ley.”

 

 

—

 

            2.-En segon lloc, amb una enumeració concreta de les resolucions admissibles:

 

      “2. En particular, sin perjuicio de lo previsto en la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad, la autoridad competente podrá adoptar, mediante resolución motivada, las siguientes medidas:

a) La inmovilización y, si procede, el decomiso de productos y sustancias.

b) La intervención de medios materiales o personales.

c) El cierre preventivo de las instalaciones, establecimientos, servicios e industrias.

d) La suspensión del ejercicio de actividades.

e) La determinación de condiciones previas en cualquier fase de la fabricación o comercialización de productos y sustancias, así como del funcionamiento de las instalaciones, establecimientos, servicios e industrias a que se refiere esta ley, con la finalidad de corregir las deficiencias detectadas.

f) Cualquier otra medida ajustada a la legalidad vigente si existen indicios racionales de riesgo para la salud incluida la suspensión de actuaciones de acuerdo a lo establecido en el Título II de esta ley.”

 

—

 

          3.-I, en tercer lloc, amb el manteniment del tràmit d’audiència –si és possible en funció de la concreta situació- i del respecte al principi de proporcionalitat:

 

      “3. Las medidas se adoptarán previa audiencia de los interesados, salvo en caso de riesgo inminente y extraordinario para la salud de la población y su duración no excederá del tiempo exigido por la situación de riesgo que las motivó. Los gastos derivados de la adopción de medidas cautelares contempladas en el presente artículo correrán a cargo de la persona o empresa responsable.

Las medidas que se adopten deberán, en todo caso, respetar el principio de proporcionalidad.”

 

 

 

Crònica de jurisprudència XVIII: retracte amb tacte (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Varem  veure ahir que el Tribunal Superior de Justícia va entendre que no era suficient afirmar que el terreny sotmès a retracte era una zona privilegiada per al linx. Es considerava que això era realment una motivació, però genèrica i indeterminada. Es tractava d’”un informe escaso y parco en los datos que avalan las conclusiones a las que se llega”. Afegeix que aquest informe “no contiene una exposición de conocimientos técnicos, artísticos o científicos, sino que se limita a afirmar la existencia de una flora y fauna determinada, y aún cuando ha de predicarse la presunción de veracidad de que gozan los informes emitidos por los servicios técnicos de la Administración, resulta absolutamente relevante a dichos efectos que se contengan en el informe los datos y elementos tenidos en cuenta sobre los que se apoye la fuerza de convicción que debe incorporarse”.

 

—

 

            2.-És a dir, no és suficient la introducció d’una relació de fauna d’interès a la zona i al·ludir a l’existència de flora mediterrània. Falten “explicaciones, datos, estudios, argumentos,…”. En aquest sentit, el Tribunal afirma que “lo que verdaderamente puede servir de soporte al acto que se justifica en un informe, no es la conclusión en sí, sino el proceso a través del cual se ha llegado a dicha conclusión”.

 

—

 

            3.-En definitiva, la ronda del linx havia de justificar-se de forma individual i amb censos concrets de població. Si no s’ha fet així, es considera que el retracte no està justificat i, per tant, procedeix l’anul·lació de la resolució que l’imposa.

 

            És a dir, aquesta potestat de retracte no pot basar-se en una mera opinió i només pot exercir-se “en base a unos fundamentos y finalidades concretas, lo que exige que se justifique de forma real y seria su concurrencia a efectos de poder ejercitar el derecho”.

 

            Per tant, el retracte legal administratiu no és una potestat que pugui brandir-se quan es donin els requisits temporals i de situació de l’objecte (amb prèvia venda), sinó que –encara que acompleixi aquestes condicions inicials- cal justificar de forma seriosa per què és necessària aquesta individualitzada transmissió forçosa de la propietat en favor de l’Administració.

 

 

Parc Natural de Doñana.

Font: guía del visitante. Junta de Andalucía.

L’empresa que descargolava les ruletes…

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-La recerca de sistemes objectius d’inspecció, verificació i certificació –diferenciats de la vigilància administrativa- és un dels reptes principals del Dret Públic en els darrers vint anys.  En alguns casos, amb enorme ressonància política i econòmica (per exemple, les ja populars agències particulars d’avaluació de solvència i riscos al sector bancari). En altres, amb una incidència quotidiana que ja forma part de la rutina (per exemple, les entitats certificadores de la seguretat dels ascensors).

 

            El BOE del 24 de setembre ens proporcionava un darrer exemple: l’Ordre Ministerial per la qual s’estableixen els requisits i el procediment de designació d’entitats independents que realitzin les certificacions i d’avaluació del software de jocs i de seguretat d’operadors de jocs. Com és fàcil intuir, recau sobre aquests operadors una greu missió: determinar si “la Banca” (l’operador) enganya.

 

—

 

            2.-Les sol·licituds de designació són resoltes per la Comissió Nacional del Joc, després de verificar l’acompliment dels requisits indicats a la mateixa ordre ministerial. Cal precisar que es preveu un termini de 6 mesos per a dictar resolució, amb eficàcia positiva del silenci.

 

            L’autorització atorga el títol d’Entitat de Certificació.

 

—

 

            3.-Els requisits imposats recorden les velles exigències que caracteritzaven l’Administració Pública i els seus funcionaris:

 

            –Capacitat jurídica,professional, tècnica i financera. En aquest sentit, es demana que el personal que actuï tingui –a títol individual- determinades certificacions internacionals per a examinar sistemes tècnics (CISA, SSCP, etc.).

 

      –“Independencia e imparcialidad respecto de los operadores de juego, no pudiendo encontrarse sometido a situaciones de conflicto de intereses que afecten al resultado de la labor de evaluación y certificación.”

 

      –Confidencialitat respecte a l’avaluació i els seus resultats.

 

Cal afegir que aquestes entitats tenen una específica obligació de denúncia, ja que han de “poner en conocimiento del organismo administrativo competente cualquier hecho que pretenda influir en la modificación de los resultados de la evaluación realizada, independientemente de su origen”.

 

Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (i III)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.- Els dies anteriors hem examinat  els principis de la Llei 17/2011, que apareixen majoritàriament al Capítol preliminar. Per a entendre la sistemàtica de la Llei, transcriurem ara l’esquema dels capítols de la Llei:

 

.

 

            -Capítol I: Mesures de prevenció i seguretat dels aliments i pinsos. Es dedica principalment al control previ que han de fer els operadors econòmics, que es combina amb la informació dels riscos detectats a les autoritats competents.

 

.

            -Capítol II: garanties de seguretat en el comerç exterior d’aliments i pinsos. Es regula la inspecció en frontera i altres inspeccions complementàries sobre aliments importats o per a exportar.

 

.

 

            -Capítol III: control oficial i coordinació administrativa . Es destina principalment a la regulació del “Plan Nacional de Control Oficial de la Cadena Alimentaria”, a les mesures d’emergència i a la coordinació dels controls comunitaris.

 

.

 

            -Capítol IV: instruments de seguretat alimentària (registres i coordinació d’alertes).

 

.

 

            -Capítol V: avaluació de riscos, riscos emergents i cooperació científico-tècnica.

 

.

 

            -Capítol VI: laboratoris (amb importants nocions com els laboratoris nacionals de referència  i els laboratoris designats per a realitzar anàlisis de control oficial).

 

.

 

            -Capítol VII: alimentació saludable, activitat física i prevenció de l’obesitat. És aquí on s’incorporen algunes regles que volen orientar les pràctiques de nutrició en els administrats. No es tracta de simple criteris de vigilància o programes pro futuro, sinó que s’imposen algunes obligacions concretes. Per exemple, el polèmic art. 40.6, que precisa que:

 

.

 

            “6. En las escuelas infantiles y en los centros escolares no se permitirá la venta de alimentos con un alto contenido en ácidos grasos saturados, ácidos grasos trans, sal y azúcares. Estos contenidos se establecerán reglamentariamente.”

 

.

 

            –Capítol VIII:  publicitat dels aliments. Estableix prescripcions addicionals respecte a la Llei de Competència deslleial, a la Llei General de Publicitat i a la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

 

.

 

            -Capítol IX: potestat sancionadora. A més del règim sancionador habitual, s’estableixen com a possibles mesures accessòries la retirada d ela mercaderia i la publicitat de determinades sancions.

 

            -Capítol X: taxes pels serveis prestats per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició i per controls oficials de les importacions de determinats pinsos i aliments d’origen no animal.

 

—

 

            2.-Cal tenir en compte que, mentre no s’estableixin procediments específics en matèria d’inspecció, s’aplicarà el RD 1945/1983, de 22 de juny, pel qual es regulen les infraccions i sancions en matèria de defensa del consumidor i de la producció agroalimentària (disposició transitòria única).

 

—

 

            3.-Per últim, hem de recordar que el primer incís de l’art. 23 de la llei disposa que “las Administraciones Públicas que, en el ejercicio de sus competencias, incumplieran lo dispuesto en esta ley o en el Derecho comunitario afectado, dando lugar a que el Reino de España sea sancionado por las instituciones europeas, asumirán, en la parte que les sea imputable, las responsabilidades que de tal incumplimiento se hubieran derivado”.

 

Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (II). Els principis establerts.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

            1.-Els primers articles de la Llei 17/2011 es destinen en gran part a concretar els principis normatius del sector. Així, l’art. 4 concreta els principis d’actuació. Aquests han de seguir-se quan les administracions públiques adoptin mesures preventives i de gestió per a acomplir els fins previstos a la llei i, especialment, per a la prevenció dels riscos derivats per a la salut humana.

 

.

 

            En concret, són aquests:

 

            a) Principi de necessitat: les actuacions i limitacions sanitàries han d’estar justificades per una raó d’interès general (que cal acreditar).

 

.

 

            b) Principi de proporcionalitat  (en relació als fins perseguits en cada cas).

 

.

 

            c) Principi de no discriminació (en especial, per raó de nacionalitat o forma empresarial).

 

.

 

            d) Principi de mínima afecció a la competència: caldrà utilitzar les mesures que menys perjudiquin el normal exercici de la llibertat d’empresa.

 

—

 

            2.- La Llei dedica tot l’art. 7 al denominat “principi de cautela”. És un article que habilita les autoritats administratives a prendre les mesures pertinents, però en un marc de justificació i motivació bastant estricte:

 

.

 

      “1. De conformidad con el artículo 7 del Reglamento (CE) n.º 178/2002, en circunstancias específicas, y en particular ante la aparición de riesgos emergentes, cuando tras haber evaluado la información disponible, se observe la posibilidad de que haya efectos nocivos para la salud, pero siga existiendo incertidumbre científica, podrán adoptarse medidas provisionales de gestión del riesgo para asegurar la protección de la salud, todo ello en espera de una información científica adicional, que permita una evaluación del riesgo más exhaustiva.

 

.

 

2. Las medidas adoptadas con arreglo al apartado anterior serán proporcionadas y no interferirán la actividad económica más de lo necesario para conseguir el nivel de protección de la salud deseado. Dichas medidas tendrán que ser revisadas en un tiempo razonable, a la luz del riesgo contemplado y de la información científica adicional para aclarar la incertidumbre y llevar a cabo una evaluación del riesgo más exhaustiva.

 

.

 

3. Igualmente, cuando se observe la posibilidad de que haya efectos nocivos para la salud de carácter crónico o acumulativo, y siga existiendo incertidumbre científica, podrán adoptarse medidas provisionales para asegurar la protección de la salud, que serán proporcionadas y revisadas en un tiempo razonable a la luz del riesgo contemplado y la información científica adicional que resulte pertinente. “

 

 

—

 

            3.-Per últim, l’art. 8 regula el principi de seguretat dels aliments i dels pinsos. D’acord amb l’art. 8.2, “para determinar que un alimento es seguro, además de lo previsto en el art. 14.3 del referido Reglamento  [es refereix al Reglament comunitari 178/2002, que no es transcriu], se tendrán también en cuenta los posibles efectos, por la sensibilidad particular de una categoría específica de consumidores, cuando el alimento esté destinado a ella”.

 

            Aquest darrera precisió està dirigida als nens o a altres categories específiques d’edat, certes malalties, etc.

 

Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

   1.-Existeixen alguns àmbits on l’actuació de l’Estat i de l’Administració Pública és insubstituïble. Un d’ells és la seguretat alimentària. D’una manera força sorprenent, tots confiem en que són comestibles els aliments que se’ns posen a la vista. En part, és un èxit generat per la confiança social i, en part, és producte de l’exercici d’una activitat administrativa.

.

    Recentment, ha estat promulgada la Llei estatal 17/2011, de 5 de juliol, de seguretat alimentària i nutrició (que ja ha entrat en vigor). Es tracta d’una Llei molt àmplia i que és en gran mesura norma bàsica a efectes de distribució competencial. La seva amplitud deriva del fet de que cobreix dos grans camps. Per una banda, la policia o vigilància administrativa sobre la producció, distribució i venda d’aliments. Les recents crisis alimentàries europees han portat el tema als editorials dels diaris, però les autoritats sanitàries fan cada dia actuacions contundents amb menys soroll.

.

    Per altra banda, és una Llei dirigida a orientar els hàbits de nutrició (aspecte aquest segurament menys important a nivell jurídic, però que ha tingut un gran ressò públic). En aquest darrer terreny han aparegut les populars qüestions relatives a la lluita contra l’obesitat o al control dels aliments que es venen a les escoles.

 

—

 

    2.-Evidentment, no tot és controlable administrativament. Si algú ho afirmés , crearia immediatament una “superresponsabilitat administrativa”, que obligaria a l’Administració a compensar qualsevol dany causat pels productors, distribuïdors o venedors d’aliments. Tota la Llei està amarada d’aquesta idea de que “es farà el possible”, tenint en compte les capacitats reals d’actuació i el nivell actual del coneixement científic. Així ens ho recorda el primer paràgraf de l’art. 1.1 de la Llei:

 

.

 

     “1. En desarrollo del artículo 43 de la Constitución, el objeto de esta ley es el reconocimiento y la protección efectiva del derecho a la seguridad alimentaria, entendiendo como tal el derecho a conocer los riesgos potenciales que pudieran estar asociados a un alimento y/o a alguno de sus componentes; el derecho a conocer la incidencia de los riesgos emergentes en la seguridad alimentaria y a que las administraciones competentes garanticen la mayor protección posible frente a dichos riesgos.“

 

 —

    3.-Analitzarem demà els principis d’actuació que estableix la Llei. D’entrada, però, cal subratllar la noció de “traçabilitat” * (“trazabilidad”en castellà), que la Llei defineix a l’art. 6, a més de recordar l’exigència d’etiquetatge o identificació:

 

 .

   “1.Como se previene en el artículo 18 del Reglamento (CE) nº 178/2002, en todas las etapas de la producción, transformación y distribución deberá garantizarse la trazabilidad de los alimentos, los piensos, los animales destinados a la producción de alimentos y de cualquier sustancia o producto que se incorpore o pueda incorporarse a los alimentos o los piensos. Los operadores de empresas alimentarias y de empresas de piensos deberán poder identificar a cualquier persona, entidad o empresa que les hayan suministrado un alimento, un pienso, un animal destinado a la producción de alimentos, o cualquier sustancia destinada a ser incorporada en un alimento o un pienso, o con probabilidad de serlo, y a cualquier empresa a la que hayan suministrado sus productos. Con esta finalidad, dichos operadores pondrán en práctica los sistemas y procedimientos que resulten más adecuados para su actividad y que, en todo caso, aseguren que esa información se ponga a disposición de las autoridades competentes, cuando éstas la soliciten.

 

2. Los alimentos y los piensos comercializados o que se puedan comercializar en España deben estar adecuadamente etiquetados o identificados para facilitar su trazabilidad, mediante la documentación o la información que resulte exigible por la legislación vigente.”  

 

 

 *Crec que existeixen fundades raons per a emprar, en català, els mots “traçament” o “traçat” o, fins i tot, traduccions més atrevides com “itinerari” o “ruta tècnica”. De fet, el mot castellà “trazabilidad” és imprecís en relació al significat que vol mostrar (suposo que es tracta d’alguna traducció dolenta de les normes comunitàries).

Més silenci negatiu i més silenci positiu.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Reial Decret-Llei 8/2011, d’u de juliol, “de medidas de apoyo a los deudores hipotecarios, de control del gasto público y cancelación de deudas con empresas y autónomos contraídas por las entidades locales, de fomento de la actividad empresarial e impulso de la rehabilitación y de simplificación administrativa” ha perfilat dues regles preexistents en matèria de silenci administratiu.

 

—

 

 

2.-La primera és una precisió dels supòsits de silenci desestimatori previstos a la Llei estatal del Sòl. L’Exposició de Motius cita al respecte expressament la sentència de 28 de gener de 2009, de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, que va fixar com a doctrina legal el caràcter de llei bàsica estatal de l’art. 8.1.b) de la vigent Llei del Sòl. En virtut d’això, s’imposa el silenci negatiu en la concessió de “facultades de extraordinaria relevancia e impacto sobre el territorio”. Els supòsits són els següents:

 

              “a) Movimientos de tierras, explanaciones, parcelaciones, segregaciones u otros actos de división de fincas en cualquier clase de suelo, cuendo no formen parte de un proyecto de reparcelación.

           

            b) Las obras de edificación, construcción e implantación de instalaciones de nueva planta.

 

            c) La ubicación de casas prefabricadas e instalaciones similares, ya sean provisionales o permanentes.

 

            d) La tala de masas arbóreas o de vegetación arbustiva que, por sus características, puedan afectar al paisaje.

 

            e) La primera ocupación de las edificaciones de nueva planta y de las casas a que se refiere la letra c) anterior.”

 

Com veiem, per tant, el nucli dur de les actuacions urbanístiques singulars dels particulars segueix sotmès a un règim de silenci negatiu.

 

—

 

3.- D’altra banda, l’art. 26 del mateix Decret-Llei remet a un llarguíssim llistat inclòs a l’annex de supòsits on s’aplicarà el règim de silenci positiu. Es preveu també el termini que regirà (en cas de manca de concreció, s’aplicaran els criteris generals de la Llei 30/1992). Es tracta, per tant, d’una important expansió del silenci positiu (ja que s’inclouen 114 referències legals).

Fer neteja: pagar els deutes dels ens locals amb empreses i autònoms (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

                        1-Les operacions d’endeutament previstes pel Decret-Llei 8/2011 tenen un termini de cancel·lació que no pot ser superior a tres anys ni pot tenir períodes de carència.

 

                        La línia financera que posarà en marxa l’ICO quedarà tancada el 31 de desembre del 2014.

 

—

 

                        2.- Abans de concertar les operacions d’endeutament, les Entitats Locals han d’aprovar la liquidació dels seus pressupostos generals de l’any 2010.

 

.

 

                        Abans de l’1 de desembre del 2011, caldrà sol·licitar a l’ICO l’acceptació per a concertar operacions d’endeutament.  Tot i que, aparentment, sembla una acceptació reglada, podrien existir dubtes (per exemple, els derivats senzillament dels límits quantitatius de la línia financera prevista, que ben segur que no és el corn de l’abundància).

 

.

 

                        El procediment s’iniciarà amb sol·licitud aprovada pel Ple de la Corporació Local, amb informe favorable de la Intervenció i informe de la Tresoreria sobre els deutes que es volen cobrir.

 

                        L’acord d’aprovació contindrà la relació identificativa i detallada de les certificacions i documents acreditatius de les obligacions pendents de pagament que es volen saldar.

 

.

 

                        Obtinguda l’acceptació, “las Entidades locales podrán formalizar con las entidades de crédito las operaciones financieras correspondientes, las cuales actuarán por cuenta del Instituto de Crédito Oficial en la materialización del pago a las empresas y autónomos.” (art.8).

 

—

 

                        3.-Però, al final, un dia o altre caldrà pagar a l’ICO. Si l’ens local contreu amb aquesta entitat deutes ferms, impagats en el període voluntari fixat, l`òrgan competent del Ministeri d’Economia i Hisenda procedirà a retenir les quantitats que l’entitat local hauria de rebre com a participació en els tributs de l’Estat.

L’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes i la seva potestat sancionadora

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

1.-L’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes és un organisme autònom adscrit al Ministeri d’Economia i Hisenda. A l’Institut li correspon una rellevant potestat pública: la sanció administrativa respecte els auditors de comptes i les societats d’auditoria.

 

El seu President, amb categoria de Director General, serà nomenat pel Govern, a proposta del Ministre d’Economia i Hisenda.

 

—

 

2.- El règim d’infraccions i sancions presenta algunes peculiaritats. Per exemple, es preveu el termini d’un any per a resoldre i notificar la resolució en els procediments sancionadors (art. 30.3 dela Llei d’Auditoria de Comptes).

 

A més, les sancions per infraccions molt greus o greus es publicaran i s’inscriurà la seva part dispositiva al “Boletín del Instituto de Contabilidad y Auditoría de Cuentas” i al Registre Oficial d’Auditors de Comptes (art. 38.1).

 

—

 

3.- La complexitat de les normes del sector es manifesta en un enigmàtic article que es constitueix com a principi regulador de la responsabilitat administrativa en aquest àmbit (art. 31.2):

 

“2. No se considerará incumplimiento de las normas de auditoría el que derive de una discrepancia jurídica o técnica razonablemente justificada. A estos efectos, y con el fin de posibilitar la verificación de la razonabilidad de la interpretación de las normas técnicas de auditoría efectuada por el auditor o la sociedad de auditoría, éstos deberán documentar la razonabilidad de la interpretación realizada.”

 

 

Impugnació administrativa prèvia dels defectes de fons dels plans urbanístics?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-El primer paràgraf de l’art. 107.3 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú recorda la regla tradicional al Dret espanyol segons la qual “contra las disposiciones administrativas de carácter general no cabrá recurso en vía administrativa”.

 

            En alguna ocasió ens hem referit  a la interpretació d’aquest article que ha fet el Tribunal Suprem en matèria de recursos contra plans urbanístics. En concret, la regla de que, per a la impugnació dels defectes materials del Pla urbanístic, caldrà interposar directament recurs contenciós-administratiu.

 

—

 

            2.-L’advocat Adrià Rovira Gargallo, al butlletí de Manubens&Asociados, Abogados, de juny-juliol d’aquest any, informa de que el 17 de juny del 2011 es publicava al Butllletí Oficial del Congrés dels Diputats una porposició de Llei presntada pel Grup parlamentari Convergència i Unió per a modificar l’article precitat.

 

            Es vol afegir a l’article precitat un incís que exclogui de la impugnació contencioso-administrativa directa “los recursos administrativos previos a la vía contencioso-administrativa que la legislación sobre ordenación territorial y urbanística pueda establecer contra los instrumentos de ordenación territorial y urbanística”.  

 

—

 

            3.-Segons aquesta iniciativa legislativa, per tant, el règim de recurs administratiu previ seria una opció del legislador autonòmic, encara que només admissible per a instruments d’ordenació territorial i urbanística. En general, sembla que advocats i jutges aplaudirien aquesta possibilitat, ja que s’evita la judicialització immediata d’un conflicte sovint molt tècnic que, sense perjudici de la justícia material, podria ser resolt per la mateixa Administració.

 

              Una última reflexió: l’adopció de la reforma podria suggerir algunes modulacions en el vell debat sobre la distinció entre norma i acte administratiu.