Imatges del Dret IX: el capità va mentir.

12 de julio de 201114 de julio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El buscador de perles César Torrero em va fer conèixer fa uns anys aquesta magnífica cançó. Es tracta d’”Everybody knows”, de Leonard Cohen (recentment guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de les Lletres). “Tothom ho sap, …que el capità va mentir”. Sempre m’ha cridat l’atenció aquesta frase.

—

2.-“El capità va mentir”. No hi havia armes de destrucció massiva. Els títols hipotecaris contenien riscos no especificats.

La mentida sempre ha estat una de les claus de la vida social. De fet, és un problema central del Dret. Fins i tot, algunes institucions del Dret Administratiu estan configurades per a assegurar que algú sigui fiable. Em refereixo, per exemple, a la protecció del funcionari públic a través del principi d’estabilitat ( i d’altres regles) per a assegurar que pugui dir la veritat sense pressions. La vella jurisprudència parlava de “presumpció de veracitat” del funcionari públic.

—

3.-Però el pecat concret al qual es refereix Cohen és la mentida de l’autoritat, del capità, del líder. Aquesta qüestió encara és més greu.

“Everybody knows” fou publicat el 1988 dins de l’àlbum “I’m your man” i fou escrita pel cantant i pel seu col·laborador Sharon Robinson. Transcric aquí la lletra en anglès (la grabació de you tube inclou una traducció acceptable). Per cert, també he subratllat la frase prèvia: “el vaixell s’està omplint d’aigua”.

—

EVERYBODY KNOWS (Leonard Cohen).

Everybody knows that the dice are loaded
Everybody rolls with their fingers crossed
Everybody knows that the war is over
Everybody knows the good guys lost
Everybody knows the fight was fixed
The poor stay poor, the rich get rich
That’s how it goes
Everybody knows
Everybody knows that the boat is leaking
Everybody knows that the captain lied
Everybody got this broken feeling
Like their father or their dog just died

Everybody talking to their pockets
Everybody wants a box of chocolates
And a long stem rose
Everybody knows

Everybody knows that you love me baby
Everybody knows that you really do
Everybody knows that you’ve been faithful
Ah give or take a night or two
Everybody knows you’ve been discreet
But there were so many people you just had to meet
Without your clothes
And everybody knows

Everybody knows, everybody knows
That’s how it goes
Everybody knows

And everybody knows that it’s now or never
Everybody knows that it’s me or you
And everybody knows that you live forever
Ah when you’ve done a line or two
Everybody knows the deal is rotten
Old Black Joe’s still pickin’ cotton
For your ribbons and bows
And everybody knows

And everybody knows that the Plague is coming
Everybody knows that it’s moving fast
Everybody knows that the naked man and woman
Are just a shining artifact of the past
Everybody knows the scene is dead
But there’s gonna be a meter on your bed
That will disclose
What everybody knows

And everybody knows that you’re in trouble
Everybody knows what you’ve been through
From the bloody cross on top of Calvary
To the beach of Malibu
Everybody knows it’s coming apart
Take one last look at this Sacred Heart
Before it blows
And everybody knows

Everybody knows, everybody knows
That’s how it goes
Everybody knows

Oh everybody knows, everybody knows
That’s how it goes
Everybody knows

Everybody knows

Publicada la Llei estatal de regulació del joc (II). El sistema de llicències cumulatives.

8 de julio de 201114 de julio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Llei sotmet l’activitat de joc a la prèvia obtenció de títol habilitant. En concret, llicències i autoritzacions. Abans de l’atorgament d’aquests títols, les Comunitats Autònomes emetran informe preceptiu.

A més, la instal·lació o obertura de locals presencials o d’equips precisa d’autorització administrativa de la Comunitat Autònoma (regit per la seva normativa).

—

2.- El sistema de llicències i autoritzacions té algunes peculiaritats.

En primer lloc, cal obtenir una llicència general per a cada concreta modalitat de joc. El procediment de convocatòria d’atorgament de llicències pot ser promogut per qualsevol interessat o adoptat d’ofici per la Comissió Nacional del Joc. Això genera una convocatòria basada en els principis de publicitat, concurrència, igualtat i transparència.

La limitació del nombre d’operadors haurà de motivar-se específicament per raons d’interès públic, de protecció de menors o de prevenció de l’addicció al joc.

—

3.- A més, un cop es tingui la llicència general, caldrà una segona llicència singular abans d’iniciar l’explotació. La seva duració fluctua entre 1 i 5 anys.

Finalment, hem de recordar que la celebració ocasional de jocs també queda sotmesa a autorització.

Crònica de jurisprudència XVII: anotació preventiva d’embargament de béns situats fora del terme municipal del recaptador local.

6 de julio de 201114 de julio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La important Sentència de 16 de març del 2011, dictada per la Sala Tercera del Tribunal Suprem, estableix la següent doctrina legal:

“El titular del órgano recaudatorio de una entidad local es competente para dictar, en el seno delprocedimiento ejecutivo de apremio, mandamiento de anotación preventiva de embargo de bien inmueble, respecto de inmuebles radicados fuera de su término municipal”.

—

2.- Es tractava d’una sentència dictada en recurs extraordinari de cassació en interès de la Llei. La qüestió ja havia estat debatuda, amb resultats contraris a les pretensions municipals, per diverses resolucions de la Direcció General de Registres i del Notariat (tal com es precisa la Fonament de Dret cinquè):

“Pero además la conflictividad sobre la materia se muestra patente a la vista de las tres resoluciones de la Dirección General de los Registrso y del Notariado de fecha 3 de abril de 2009 (BOE 1 de mayo) desestimando recurso de Recaudadores municipales contra negativas de registradores de la propiedad a practicar una anotación preventiva de embargo por falta de competencia del Ayuntamiento, al carecer de jurisdicción para trabar bienes en actuaciones de recaudación ejecutiva situados fuera del territorio de dicha entidad local, siguiendo un reiterado criterio del centro directivo al que hace mención el Ayuntamiento al mencionar Resoluciones de los años 2006, 2007 y 2008.”

—

3.-Cal precisar, però, que la sentència es refereix a la fase cautelar i no, encara, al procediment d’execució forçosa. Complicar la fase cautelar amb una exigència de col·laboració interadministrativa “comporta una burocratización no querida ni buscada por nuestro ordenamiento en aras al principio de eficacia y economía procedimental que debe inspirar el funcionamiento de la Administración y el pleno desarrollo por las Corporaciones Locales de sus potestades propias”.

En conseqüència, la decisió cautelar constituïda per la sol·licitud d’anotació preventiva d’embargament pot ser adoptada per l’òrgan recaptador municipal –i, normalment, serà admesa pel registrador si segueix els requisits legals- encara que el bé se situï fora de la circumscripció municipal.

Crònica de jurisprudència XVI: desviació de poder en cas de canvi de qualificació dirigit a finançar una permuta (i II).

4 de julio de 20114 de julio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal Suprem, en cassació, desestima les pretensions de l’Ajuntament de Pozuelo (Sentència del Tribunal Suprem de 18 de març de 2011). És més, considera provat que va existir “desviació de poder”: “Ciertamente no proliferan las decisiones judiciales que estiman una desviación de poder porque normalmente no concurre una prueba suficiente que evidencie tal desviación.”

Però, en aquest cas, es va considerar que sí existia desviació perquè la raó de la requalificació “es sufragar una “permuta” para adquirir otra finca, según las “conversaciones” iniciadas entre el Ayuntamiento y el particular, respecto de terrenos que eran zona verde pública”.

—

2.- No obstant, el Tribunal Suprem fa dues precisions interessants:

– La desviació de poder pot donar-se encara que es persegueixin finalitats públiques:

“En este sentido, esta Sala viene declarando, por todas, Sentencia de 18 de junio de 2001, dictada en el recurso de casación nº 8570/1995 , que » La jurisprudencia tiene declarado que la desviación de poder resulta apreciable cuando el órgano administrativo persigue con su actuación un fin privado, ajeno por completo a los intereses generales, o cuando la finalidad que pretende obtener, aunque de naturaleza pública, es distinta de la prevista en la norma habilitante, por estimable que sea aquélla ( sentencias del Tribunal Supremo, entre otras, de 24 de mayo de 1986 y 11 de octubre de 1993)”.

– Potser –apuntem nosaltres- si s’hagués seguit el tràmit formal del conveni urbanístic i no unes meres “converses”, la decisió del Tribunal Suprem hauria canviat.

—

3.- Des del punt de vista de la sociologia i la realitat urbana, es pot fer la següent apreciació:

– Els recurrents aconsegueixen que el seu propi interès –una zona verda al costat de casa- es transmuti en interès general protegit. És una estratègia d’autoprotecció de l’entorn admesa per l’ordenament. Però ¿I si la finca del carrer Doctor Borrachero contenia, efectivament, més arbres per al comú de veïns de Pozuelo? En aquest cas, el conjunt dels veïns s’hauria beneficiat de la revisió del Pla, encara que, pels veïns del Camino del Piste, els arbres haurien quedat més lluny…

Crònica de jurisprudència XVI: desviació de poder en cas de canvi de qualificació dirigit a finançar una permuta (I).

1 de julio de 20111 de julio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Xalets unifamiliars a Pozuelo de Alarcón. Extraradi de Madrid. Anys de creixement, accés a la propietat i augment del benestar (començaments del 2000). Revisió del Pla General d’Ordenació Urbana aprovat pel Consell de Govern de la Comunitat de Madrid el 6 de juny del 2002.

El Pla General revisava la qualificació d’unes finques, que eren zona verda pública al pla anterior. Passen a ser zona edificable d’ús lucratiu. Tot això, a l’àrea denominada “Camino del Piste”.

—

2.- Els veïns de “Camino del Piste” perden la seva zona verda pública propera i impugnen la revisió.

El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de Madrid accepta les pretensions de la demanda i considera provat que la requalificació es va fer per a : “ “financiar” una permuta para adquirir otra parcela con valores ambientales. Aunque esto último es elogiable, no lo es, por el contrario, recalificar zonas verdes en zonas residenciales para permutarlas, y contraviene el ordenamiento jurídico cuando esa es la única causa que justifica la alteración de la calificación, debiendo tenerse en cuenta, además, el carácter restrictivo que preside la institución no basta con justificar su conveniencia sino acreditar la necesidad (vid sentencia del Tribunal Supremo de 2 de julio de 2002 ). En palabras del Tribunal Supremo, la «necesidad» que integra un concepto jurídico indeterminado, se concreta en la valoración de dos extremos diferentes que atañen a la necesidad de la adquisición de determinados bienes y, además, a que para tal adquisición, desde el punto de vista del interés público, resulte indicada permuta”.

Així es recull a la Sentència de 18 de març del 2011 de la Sala Tercera del Tribunal Suprem (secció cinquena), que estem examinant.

—

3.- És a dir, l’objectiu de l’Ajuntament era obtenir la finca del carrer Doctor Borrachero, que es considerava de més valor ambiental (augmentava la massa arbòria). Així, tindria una zona verda pública de qualitat.

Ara bé, per a fer això calia compensar el propietari. Solució: permutar terrenys. El propietari cedia la finca desitjada i, a canvi, se li transmetien finques de l’Ajuntament, que abans eren “verd públic”, però que calia requalificar a ús residencial per a augmentar el seu valor. Si no, la permuta no seria equilibrada.

Economia submergida: s’ofereix regularització.

17 de mayo de 201117 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Ha estat promulgat recentment el Reial Decret-Llei 5/2011, de 29 d’abril, de mesures per a la regularització i control de l’ocupació submergida i foment de la rehabilitació d’habitatges. Un altre Decret-Llei, per tant, confirmant que una gran part de la política econòmica ja es canalitza normalment a través d’aquesta font del Dret.

L’ocupació submergida és un element rellevant de l’estructura econòmica espanyola. L’objectiu del Decret-Llei és promoure l’alta de treballadors (que ja estiguessin de fet treballant) al corresponent règim de la Seguretat Social.

El procés de regularització ofert conclourà el 31 de juliol del 2011. Després, ja sense pietat, les sancions per manca d’afiliació s’enduriran. És a dir, majors quanties sancionatòries i no només per a l’acció principal (no donar d’alta), sinó també en l’obstrucció a la inspecció administrativa que actuï en aquests fets. A més, afecta també la contractació administrativa de l’empresari sancionat.

—

2.-Els empresaris acollits a la regularització han de formalitzar un contracte de treball amb el treballador, mitjançant qualsevol modalitat contractual -indefinida o temporal o de duració determinada-.

—

3.-Tres límits importants de la regularització:

3.1.-Com han assenyalat el professor Eduardo Rojo i la inspectora de Treball M.Martínez Aso –en un comentari al bloc del primer– la determinació del període ja treballat queda de fet en mans de l’empresari (ja que hem de recordar al respecte que cal ingressar les cotitzacions ja generades).

3.2.-En cas de contractes temporals o de duració determinada, no operen les regles de conversió a contractes fixos previstes per l’Estatut dels Treballadors.

3.3.-La regularització no és aplicable quan ja s’ha iniciat una actuació a l’empresa en matèria de seguretat social que afecti les mateixes situacions o ja existissin denúncies, reclamacions o escrits presentats a la Inspecció de Treball i Seguretat Social o demandes davant la Jurisdicció Social.

Crònica de jurisprudència XII: dies a quo per al requeriment o impugnació d’actes d’una entitat local per l’Administració de l’Estat o de la Comunitat Autònoma (i II).

5 de abril de 20113 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem va precisar, en primer lloc, que la cassació en interès de llei implica l’existència d’una doctrina greument danyosa per a l’interès general. És a dir, una sèrie de decisions freqüents i reiterades que puguin perjudicar l’indicat interès general.

L’Alt Tribunal apunta precisament que “el requerimiento previsto en el art. 65.2 de la LRBRL [que és el que aquí tractem] viene constituyendo un foco de conflicto arraigado y tradicional que tiende a repetirse en su formulación y a diversificarse en sus formas”.

—

2.-Davant d’això, el Tribunal considera que la remissió de la decisió municipal a l’Administració de l’Estat i a la de la Comunitat Autònoma és un deure connex a la lleialtat institucional i a la seguretat jurídica. Un deure, a més, que no pot ser convalidat per la conducta d’un tercer o per altres mitjans.

—

3.-En definitiva, la data determinant per al requeriment d’anul·lació o per a la impugnació en via jurisdiccional serà la DATA DE RECEPCIÓ DE LA COMUNICACIÓ EXIGIDA PER LA LEGISLACIÓ DE RÈGIM LOCAL.

***
Sentència de la Secció cinquena de la sala tercera del TS de 25 de febrer del 2011.

Crònica de jurisprudència XII: dies a quo per al requeriment o impugnació d’actes d’una entitat local per l’Administració de l’Estat o de la Comunitat Autònoma (I).

4 de abril de 20113 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Comunitat Autònoma de Cantàbria interposà recurs de cassació en interès de llei contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia que confirmava en apel·lació la sentència del Jutjat del Contenciós-Administratiu de Santander, que havia decidit en els següents termes:

—

-La data d’interposició del requeriment (15 dies) o del recurs contenciós-administratiu (2 mesos) que poden interposar l’Administració de l’Estat o la de la Comunitat Autònoma contra un acte d’un ens local es computa a partir de la data de recepció de l’acord en qüestió. PERÒ AQUESTA DATA POT SER LA QUE CONSTA EN LA COMUNICACIÓ EFECTUADA PER UN TERCER.

—

2.-En efecte, en el cas que comentem, la Comunitat Autònoma havia conegut l’acte que desitjava impugnar –una llicència municipal d’obres- gràcies a la remissió efectuada pel seu titular (el promotor de la construcció). La Comunitat Autònoma estava tramitant un procediment sancionador contra aquest promotor i, de fet, va impugnar la llicència tenint en compte la data que apareixia en el document proporcionat per l’administrat.

—

3.-El Ministeri Fiscal va sol·licitar la desestimació del recurs de cassació en interès de Llei, perquè va considerar que no existia el requisit de dany greu a l’interès general, ja que no s’observava un freqüència de supòsits similars. Com veurem demà, la sentència de la Sala 5ª del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem, de 25 de febrer, va rebutjar aquesta argumentació.

***

Sentència de la Secció cinquena de la Sala 3ª del Tribunal Suprem, de 25 de febrer del 2011 (R.Ar. 76700).

STS recepció acords locals

Quines són les obligacions principals de les entitats col•laboradores de l’Administració ?

22 de noviembre de 201023 de noviembre de 2010 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Els articles 91 i següents de la Llei catalana 26/2010, de règim jurídic i de procediment administratiu han regulat el marc general de les entitats col·laboradores de l’Administració que exerceixen funcions d’inspecció i control. Aquestes entitats col·laboradores són entitats tècniques especialitzades, públiques o privades, i amb personalitat jurídica pròpia, que han de complir els requisits de solvència tècnica i financera establerts per reglament.

2.- En síntesi, han de complir les següents obligacions:

a) Complir i mantenir els requisits en funció dels quals se’ls ha atorgat l’habilitació. L’habilitació és la llicència administrativa que declara la seva aptitud i capacitat per a actuar. En cas d’incompliment dels requisits estipulats a l’habilitació, aquesta llicència pot ser suspesa i fins i tot, retirada.

b) Complir adequadament les funcions d’inspecció i control i garantir la confidencialitat de la informació obtinguda.

c) Subscriure pòlisses d’assegurança que cobreixin els riscos de llur activitat, en la quantia que determini la normativa sectorial.

d) No subcontractar actuacions vinculades a la inspecció i control.

e) Sotmetre’s a la supervisió de l’òrgan administratiu competent i lliurar-li còpia de les actes, els informes i les certificacions emeses.

f) Tenir dependències d’atenció al públic, ja siguin físiques o electròniques.

g) Tenir un sistema de reclamacions a disposició de les persones inspeccionades o controlades. En casos de resolució desfavorable a la reclamació o de manca de resolució, les persones afectades poden traslladar la reclamació davant de l’òrgan administratiu competent.

h) Respectar el règim d’incompatibilitats establert per la normativa sectorial.