1.-Com ja hem comentat en alguna altra ocasió, la protecció de la propietat intel·lectual sempre ha estat problemàtica. Els contraris a la seva tutela enarboraren històricament dues grans objeccions:

 

-La primera, de caràcter tècnic, basada en la dificultat de salvaguardar una noció tan abstracta. Avui, això presenta menys obstacles ja que, gràcies a internet, se sap perfectament on és l’original i on és la còpia.

 

-La segona, de caràcter filosòfic i polític, centrada en el deute permanent de l’individu amb la comunitat (d’on ve el llenguatge? d’on ve la instrucció? del comú). Per aquest motiu, l’ordenament s’arronsa i, al cap d’un temps d’explotació, els drets de propietat intel·lectual passen al domini públic.

 

—

 

2.-Als darrers anys, però, alguns sectors han volgut bastir una ideologia sota el lema “tot és gratuït”. Es tractava, bàsicament, d’advocats, enginyers de software i professors universitaris. Respecte als primers, no presento cap objecció, ja que defensaven els interessos dels seus clients. Els segons –els informàtics- volien assegurar la venda dels seus productes, encara que fos a lladres i receptadors. Pel que fa als tercers, jo no els tindria gaire en compte, ja que –tenint segures les garrofes en l’erari públic- convertien la seva vida en una deliciosa aventura de Robin Hood, imaginant sense cap risc utopies  comunitàries de tot a cent, com Kropotkins de la postmodernitat.

 

D’aquest manera, amb els silenci dels que no enteníem res, han esbombat durant uns anys els seus vaporosos eslògans sobre “el nou paradigma d’internet”, la inatacabilitat del “peer to peer”, etc.

 

—

 

 

3.-Un vell instint adolescent em fa desconfiar dels coups de force que, de quan en quan, porten a terme les autoritats nord-americanes. Aquest cap de setmana, però, com en una vella pel·lícula de Hollywood, torna Humphrey Bogart (que no hauria existit sense protecció de la propietat intel·lectual) comandant els policies bons i proclamant que els cantants no es limitaran a vendre samarretes i que els llibres no desapareixeran.

 

L’FBI, com un llamp, com un desembarcament de Normandia en el cor del totalitarisme pirata.