1.-Fa només una setmana, el catedràtic i company Juli Ponce ens va aplegar al Seminari de Dret Local de la Federació de Municipis de Catalunya, per a parlar sobre la relació entre corrupció i secretaris d’Administració Local. Vaig tenir el plaer de compartir el debat amb Juan Ignacio Soto, gran secretari i ja vell amic. Tots dos estàvem convençuts de la rellevància d’aquesta escala funcionarial per a la netedat i legalitat de l’actuació administrativa.

*

   2.-No obstant, teníem algunes discrepàncies sobre les  vies d’encarar el futur dels habilitats. Vaig defensar una posició de restricció de feines. És a dir, penso que cal limitar aquests grups de professionals a les funcions públiques de caràcter necessari: fe pública i assessorament legal preceptiu i intervenció i control econòmico-financer.

    Admeto una interessant exploració –que ja té base en el Reial Decret 128/2018- en la tasca del secretari destinada a assegurar l’acompliment de la normativa sobre transparència (per tant, un rol destacat en la prevenció de la corrupció). I aquí em paro, ja que se’m fa costa amunt construir la funció directiva dels habilitats estatals. Encara que sé que vaig contra la història (el secretari com a cap administratiu i de personal) i contra la sociologia (el secretari com a “directiu natural” en els petits i mitjans municipis).

**

    3.-L’habilitació   nacional –l’examen extern i la presència  de l’administració estatal i potser també l’autonòmica en la vida funcionarial- ens plantejava també molts problemes. Penso que el centenari de l’Estatuto municipal de Calvo Sotelo de 1924 és un bon moment per a reconstruir la legitimació d’aquest col·lectiu i aprofitar el seu extraordinari full de serveis (ningú discuteix el prestigi i l’empremta històrica de secretaris i interventors).

    Al meu entendre, l’habilitació estatal té sentit com a  eina de suport d’altres Administracions –més potents i amb més mitjans- a les administracions corporatives (municipals i provincials) que tenen assegurada per la Constitució la seva autonomia com a garantia institucional. Aquest reconeixement té alguna cosa màgica: no importa el nombre de persones ni els seus recursos, sinó que és suficient la realitat d’uns veïns aplegats en el territori (independentment de la possible reforma del mapa municipal). És una idea molt influïda, per cert, per un seguit de publicistes del qual ens parla el mestre ESTEVE PARDO  al seu brillant llibre El pensamiento antiparlamentario y la formación del Derecho público en Europa (Marcial Pons, 2019)[1].

   Ara bé, aquest “do constitucional” a les corporacions es compensa amb la presència d’altres Administracions (institucionals i amb fonament polític diferent) en el correcte acompliment de les funcions públiques necessàries. Així es justifica l’habilitació estatal. I, per aquest motiu, la cosa grinyola una mica quan aquestes corporacions –palpables i unides per llaços de convivència- comencen a fer-se grans i ja gairebé són de facto institucions, que volen emprar els seus mitjans per a  reclutar els seus propis funcionaris (i per aquí entren l’expansió de la lliure designació, la manca de provisió de les places i la reiteració en els interinatges, etc.).   Comprenc que és una reflexió teòrica de llarg abast, però l’alternativa està clara: o fonamentem amb claredat l’habilitació estatal (i/o autonòmica) o aquesta té els dies comptats.

   Una munió de núvols negres se’ns venen a sobre com a alternatives: selecció local i concreta d’aquests funcionaris (amb possibles exigències mínimes de titulació fixades en bases estatals o fins i tot en normativa autonòmica) i definitiva  transformació del vell cos en un conjunt inarticulat de  servidors públics que fan la mateixa o similar tasca a municipis i províncies ( i que potser es reuneixen per Nadal o creen una associació).

El centenari de l’Estatut Municipal del 1924 -que instaurà el Cos d’habilitació nacional- és un bon moment per a reforçar el sentit i la legitimació d’aquests professionals (foto: pexels.com)

***

[1] M’encanta la reflexió que fa aquest llibre sobre les aportacions doctrinals que es fan en el període 1920-1930 (sí, sí, sé que el lector vol establir comparacions amb l’actualitat) i el balanç de les que van quedar i de les que es van perdre. Una de les peces més curioses que encara queda –molt desdibuixada, però- és la vella idea corporativa, avui refugiada en el món local. Més vitalitat ha tingut el concepte de garantia institucional proporcionada per la Constitució. Les dues nocions han vingut a condensar-se en el municipi espanyol.