1.-Vaig assistir la setmana passada a la presentació al campus de la UAB (Escola de Prevenció i Seguretat Integral) de tres llibres de temàtica policial: El costat fosc. Diari de camp d’un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra, de Joan Uribe;  Ser policia, de Joan Miquel Capell i Quan la nit mata el dia, d’Agustí Vehí.

 

—

 

2.-Uribe va acompanyar una patrulla policial durant uns mesos. Això li ha permès construir, com a antropòleg, una “etnografia de la patrulla”: què fan els policies, com es relacionen amb el terreny, com interpreten la realitat…

 

En Capell ha escrit el seu llibre pensant en els futurs agents (o en els interessats en ser-ho) i, a més, li empeny la voluntat de normalitzar l’ofici. Li preocupa la resposta a una pregunta que ha fet sovint: “podeu recordar algun policia famós?”. Normalment, pensem en individus menyspreables (corruptes, torturadors…) o en personatges cinematogràfics. Altres cops, ens ve al cap algun periodista que ha fet fortuna explicant històries dels servidors de l’ordre. Però, en definitiva, no hi ha models normals i positius.

 

La xerrada d’en Capell s’endinsà després en les absències dels estudiosos (amb les excepcions, a Catalunya, de Ballbé, Recasens, Curbet o Roser Martínez o, a nivell espanyol, de Barcelona Llop). Per tant, es tracta de construir una imatge real del policia. Fins i tot, l’autor sent la necessitat d’inventar un verb: què fa un policia?  Doncs “policejar”. Un mot ampli en tots els sentits, ja que és una feina múltiple (s’informa, es redacten actes, es camina, es condueix, es remenen arxius, es verifiquen dades a l’ordinador…) i, a més, es treballa en equip.

 

—

 

3.-Agustí Vehí renuncià a comentar el seu llibre. Ell no ho va dir, però és un dels més sòlids valors de la novel·la negra catalana i, a més, un dels professors més dinàmics, incisius i entusiastes que he conegut. L’Agustí tercerejà en la discussió posant vinagre a la mateixa ferida: falta reflexió profunda sobre la qüestió policial. Observà, per exemple, que el 60% d’actuacions de les forces de seguretat toquen assumptes més aviat propis dels serveis socials i només el restant 40% s’enfronta amb la delinqüència o amb l’incompliment de normes stricto sensu. I va apuntar una nota ben positiva: la placa policial que es vesteix cada matí li ha ajudat a ser millor persona.

 

Converso després amb l’Agustí sobre la incomoditat i el neguit que neixen de la  contemplació de la funció policial (potser per això no es parla!). Els agents –ja sigui al carrer, a l’oficina o simplement ordenant el trànsit- planten la cadira sense intermediaris davant la realitat més viva: les passions humanes, la pobresa i la injustícia, la imposició del més fort, la crueltat i la solidaritat…Massa samfaina per al nostre gust delicat i protegit.

 

Aquesta condició “antipàtica” de la policia em va fer recordar un poema de José María Fonollosa (a qui, per cert, ja sé que Vehí admira) i, també, la relació dels agents amb Wegee, el fotògraf nord-americà de qui ja hem parlat en alguna ocasió. Aquest cop, però, no mostrem un dels seus típics cadàvers fotografiats en les primeres diligències, sinó una imatge més optimista (d’un nen retrobat).

 

 

 

WORTH STREET

 

Un hombre muerto es nada. Sólo un bulto

pequeño, ahí tirado sobre el suelo.

 

Su incómoda postura en la calzada,

molesta de aquel peso tan inmóvil,

más bien causa aversión que no respeto.

 

No hay grandeza en la muerte de esos hombres

que mueren, o los matan, en la calle.

 

J.M.FONOLLOSA

 

Photo by Weegee

Weegee: «Lost children». 9 de juny del 1941.

            1.-El mercat únic europeu afecta fins i tot el nervi de les velles funcions estatals. En tenim un exemple a l’Ordre INT/2850/2011, d’onze d’octubre, per la qual es regula el reconeixement de les qualificacions professionals per a l’exercici de les professions i activitats relatives al sector de la seguretat privada als nacionals dels Estats membres de la Unió Europea.

 

            Aquest procediment de reconeixement, un cop resolt favorablement, permetrà als beneficiaris accedir a Espanya a la mateixa professió per a la qual està qualificat a l’Estat membres d’origen i exercir-la amb els mateixos drets que els nacionals espanyols. L’Ordre entrarà en vigor el dia següent de la seva publicació. Cal intuir, per tant, que no s’espera un “al·luvió” de sol·licituds  (a diferència d’altres sectors de serveis).

 

—

 

            2.-L’Ordre afecta a les següents professions de seguretat privada: vigilant de seguretat, escorta privat, vigilant d’explosius, cap de seguretat, director de seguretat, detectiu privat i guarda particular del camp (guarda de caça i guardapesca marítim).

 

            La resolució administrativa de reconeixement correspon al Director General de la Policia i de la Guàrdia Civil. Es preveu un termini de silenci administratiu positiu de quatre mesos.

 

—

 

            3.- El primer requisit per a obtenir el reconeixement  és, lògicament, l’acreditació d’un nivell de qualificació professional i preparació equivalent. Però existeixen altres. Per exemple, no tenir antecedents penals o no haver patit una sanció administrativa en matèria de seguretat (als darrers dos o quatre anys, segons siguin infraccions greus o molt greus: Tampoc s’admetria l’equiparació si la persona ha exercit funcions de control de les entitats, serveis o actuacions de seguretat privada com a membre de les Forces i Cossos de Seguretat als dos anys anteriors. S’exigiran, a més, coneixements de llengua castellana suficients per al normal desenvolupament de les seves funcions.

 

            Quan s’adverteixin diferències rellevants en la formació del sol·licitant respecte a les exigides a Espanya, es podrà exigir la superació –a partir de la seva elecció- de:

 

            -O bé un examen d’aptitud.

 

            -O bé  un període de pràctiques a un Centre acreditat.

 

            Cal afegir, a més, que els detectius privats han d’aprovar obligatòriament un prova d’aptitud sobre dret positiu espanyol.

 

      Per últim, hem de precisar que l’obtenció d’aquest reconeixement és independent de la llicència d’armes, que haurà de seguir el seu tràmit específic.

 *Nom del conegut quadre de Sorolla, al·lusiu als perills de la mar.

.

.

 

    1.-En altres ocasions, ens hem preocupat dins d’aquest bloc dels problemes de seguretat que pateixen els vaixells sota pavelló espanyol en determinades zones amb pirateria abundant i, especialment, a l’Oceà Índic. El BOE va registrar diverses mesures normatives per a fer front a aquest delicat repte. El darrer exemple és el “Real Decreto 803/2011, de 10 de junio, por el que se regula la concesión directa de subvenciones para la contratación de seguridad privada a bordo en los buques atunreos congeladores que actualente operan en el Océano Índico” (publicat al BOE de 2 de juliol).

 

   A més dels aspectes humans i econòmics, es tracta d’un tema de gran relleu als mitjans de comunicació. Dins la malaltissa necessitat de “produir notícies” pròpia del món que vivim, un atac de pirates en ple segle XXI és un regal del cel: ja imaginem un abordatge, el segrest posterior a punta de kalashnikovs, les entrevistes de la premsa rosa i groga amb les famílies, la negociació del rescat amb malfactors experimentats de papers repartits entre rostres terribles i elegants gestors de comptes a Suïssa, l’oposició demanant explicacions sobre el pagament (com si això fos comprar un vestit al mercat de Calaf!)…I, sobretot, la imatge mítica del pirata i l’instint fabulador de tots els éssers humans.

 

—

 

    2.-El Decret ja va tenir un precedent l’any 2010 i té algunes particularitats jurídiques remarcables. En primer lloc, cal aclarir que es tracta d’una subvenció pública “de carácter excepcional para el desarrollo de acciones que contribuyan a aumentar la seguridad de los tripulantes de la flota española de atuneros congeladores, que actualmente faenan en el Océano Índico, a través de la contratación de servicios de seguridad privada a bordo”.

 

  Ara bé, es tracta d’un cas de concessió directa, per “raons d’interès públic i social”, limitada a 17 vaixells que són, justament, els que integren la flota espanyola de tonyinaires a l´Índic. L’art. 5 concreta el nom de les embarcacions. Apareix, en primer lloc, l’Alakrana –un vell conegut de diaris i televisions- i altres vaixells majoritàriament de l’acreditada flota pesquera basca (Campo Libre Alai, Elai Alai, Izrdia, Playa de Aritzatxu, Txori Argi, Txori Gorri, Archanda, Tarasca, etc.).

 —

 

       3.- La subvenció té un límit màxim del 25% del cost total dels serveis contractats i un topall quantitatiu de 95.000 € (amb percentatges i quantitats més generosos quan es tracta de naus radicades als ports de Ceuta i Melilla).

 

    Els beneficiaris de la subvenció han d’acomplir les disposicions de la política pesquera comunitària i, especialment, respectar la normativa sobre pesca il·legal, no declarada o no reglamentada.

.

   Una singularitat de la subvenció atorgada és l’exigència de que, un cop concedida, el beneficiari ha de posar en marxa un procés selectiu mínim, regit pels principis d’eficàcia i economia i concretat en la sol·licitud de –com a mínim- tres ofertes de proveïdors (amb algunes excepcions, però).

.

    Per últim, cal dir que el preàmbul fa un balanç positiu dels ajuts atorgats l’any passat, ja que “la eficacia de esta medida ha quedado patente al impedirse durante los últimos meses las acciones de piratería mediante la disuasión ejercida por la seguridad privada a bordo”.