Diarios dispersos. Arqueologías.

            Prosigo, a salto de mata, la lectura y relectura del libro de Josu de Miguel sobre la historia de la idea de libertad. Tengo la sensación de que el partido se juega en los dos primeros epígrafes: la libertad de los antiguos y su comparación con la libertad de los modernos. Desde luego, no es fácil resumir la noción vieja de la libertad, perdida en el tiempo. Anoto dos ideas fundamentales: la libertad como estatus (o libre o esclavo) y la presencia de algunas manifestaciones concretas e incluso aisladas: la parresia y la isegoría en los griegos, los derechos y deberes políticos en Roma, etc. Ahora bien, estas  expresiones estaban atadas a la fuerza de la colectividad, a las reglas y proyectos solidificados en la comunidad política.

            Rechazaban la tiranía, ciertamente, pero no la inserción de cada uno (con deberes muy concretos) en la actuación unitaria de la polis o de Roma. De ahí que, a menudo, aquellas gentes intuyeran la relevancia de la libertad interior, del espíritu declarando su autonomía sagrada incluso frente al martirio (en Sócrates o en San Pablo, por ejemplo) o frente a las inclemencias del mundo. De esto último nos dejó un verso maravilloso Joan Margarit, aludiendo a  “la campanya/d’hivern de Marc Aureli a les planúries/gelades de les ribes del Danubi. /Allà escrivia sota del capot/i voltat per la xusma militar,/ sobre l’oblit i la malenconia”.

***

Artículos relacionados:

Diaris dispersos. Primeres converses amb la dona de Lot.

*

 

Esborranys per a una conferència sobre planificació i gestió del territori (i II).

  1. Havíem exposat ahir les tres idees preparatòries elementals i ens caldria parlar ara una mica més de la figura del Pla. En primer lloc, cal dir que es tracta d’un conjunt de decisions que, prèvia anàlisi d’una situació, fixen objectius per a un període de tems i disposen certs recursos i actuacions. Com veuen, és un definició tan àmplia que podria aplicar-se als plans públics i als plans privats. Només ens interessen els primers.
  2. Els plans de caràcter públic poden aprovar-se per Llei (per exemple, el Pla territorial general de Catalunya) o per normes de rang reglamentari. Poden ser vinculants o merament indicatius o orientadors. Aquesta última era la idea present als “Planes de Desarrollo Económico y Social” impulsats a la segona meitat del segle passat i fou, de fet, la idea predominant a Occident durant el segle XX (en contraposició a la planificació imperativa dels països socialistes).
  3. No obstant, el nostre ordenament admet la planificació administrativa vinculant . Per exemple, als plans d’urbanisme i ordenació del territori (que veurem de seguida), als plans d’ordenació dels recursos naturals, als plans de regadius, als plans forestals, etc.
  4. Els plans públics poden sen interns o externs. Dins d’aquests últims, ens interessen els que fan referència les polítiques sobre l’espai. Hem de distingir al respecte entre Plans d’ordenació del territori i plans urbanístics stricto sensu.
  5. Els plans d’ordenació territorial tenen un grau jeràrquic superior i marquen les grans opcions d’actuació sobre l’espai. Són aprovats per autoritats supralocals (la Llei en el cas del  Pla Territorial General i el Consell Executiu en la resta).  En són exemples el citat Pla Territorial General, el Pla Territorial Parcial, el Pla Territorial Sectorial (com el Pla d’Espais d’Interès Natural, etc.).
  6. Els plans urbanístics queden vinculats pels que hem citat a l’epígraf anterior. Entre ells podem citar el pla general Municipal d’ordenació (també dit POUM), els plans parcials, els plans especials, etc.
  7. Els plans d’urbanisme incideixen en l’exercici dels drets de propietat immobiliària i de llibertat d’empresa (el cor de l’economia, realment).El més rellevant és el PGMO o Aquest Pla classifica el sòl en les tres categories d´urbà, urbanitzable i no urbanitzable ( o rural). No obstant, la classificació del sòl urbà és reglada (terrenys amb categoria de solar i ja integrats en la xarxa urbana i amb els serveis pertinents). En el sòl urbà, la idea central és la conservació de les facultats (amb expropiació en cas de remoció i noves cessions urbanístiques en cas d’ampliació).
  8. El sòl urbà (i el sòl urbanitzable que es produirà) es distribueixen en zones amb una determinada previsió d’edificació i amb les activitats i usos admissibles (ús d’habitatge, ús comercial, ús industrial, etc.). Això imposa unes regles determinats per al joc econòmic (vegeu, per exemple, “Contra los bancos y las cajas de ahorros”).
  9. El PGMO és aprovat provisionalment pel municipi i, definitivament, per la Comunitat Autònoma (que controla l’acompliment de la legalitat i el respecte al requeriment d’interès supralocal). Cal tenir en compte que la competència legislativa correspon a les Comunitats Autònomes, encara que existeix una Llei que cobreix els diversos aspectes de competència estatal (per exemple, els relatius al dret de propietat). Es tracta del Reial Decret Legislatiu 7/2015, pel qual s’aprova el text refós de la Llei del Sòl i Rehabilitació Urbana. A Catalunya, cal ressenyar el Decret Legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei d’Urbanisme.
  10. El Pla d’urbanisme és una norma jurídica de caràcter reglamentari, però amb certes peculiaritats. Entre aquestes, podem citar la complexitat documental. En efecte, un pla qualsevol (especialment, el Pla general municipal d’ordenació) està integrat per una memòria justificativa, les Normes urbanístiques (és a dir, l’articulat) i la documentació gràfica. El seu llenguatge és especialitzat i, com s’ha dit sovint, esotèric i complex. Això es deu a moltíssimes raons. En primer lloc, l’especificitat de la matèria. En segon lloc, la pluralitat de tècniques i coneixements implicats (Dret, economia, geografia, sociologia urbana, etc.). En tercer lloc, el caràcter de Pla, amb objectius i resultats, i no només de norma.
  11. Fins ara hem donat una visió juridicista de la qüestió. Però el Pla urbanístic és molt més. El PGMO, en concret, implica un dibuix complet del territori, amb xarxa de comunicacions, espais lliures i per a equipaments, previsions d’habitatges, etc. És a dir, té un caràcter global que el gran enginyer i planificador que fou Albert Serratosa condensava en “la regla del cinc pelat” (sobre això, vegeu aquí: ***).
  12. Un cop feta l’operació planificadora en els seus diferents nivells, cal gestionar-la i vigilar el seu acompliment. Entrem, per tant, en els camps de la gestió i la disciplina urbanística. Aquest últim aspecte no el treballarem, però cal recordar que inclou ordres de suspensió i de legalització de les obres sense permís, exigència de llicència o dels tràmits que siguin pertinents i aplicació d’un règim sancionador. Això inclou la inspecció urbanística, com a eina per a controlar la configuració i l’ús dels terrenys i de les construccions.
  13. La gestió al sòl urbanitzable es fa habitualment a través del sistema de compensació o bé d’expropiacions. Els propietaris afavorits per les noves possibilitats d’edificació cediran el percentatge terreny que marqui la Llei per a vials, equipaments, habitatge públic, La cessió –com a contrapartida ex lege per la nova edificació atorgada, constitueix la clau del mecanisme de creació de ciutat (en altres sistemes, com el francès, es prefereix la noció de tribut com a requisit per a l’execució de les facultats edificatòries que atorga el Pla).
  14. Més problemes presenta actualment, no obstant, la qüestió de la gestió i disciplina dels sòls urbans, del que ja ha estat construït. En efecte, les ciutats es desgasten, “construïdes lentament/amb pedres que ahir van ser/vides humanes: amors, sofriments que ningú recorda[1].
  15. D’acord amb el marc jurídic vigent, l’edifici neix un cop obtinguda i executada la pertinent llicència (la mera comunicació operaria per a actuacions menors). Al llarg de la vida d’aquesta construcció, el propietari podria optar per l’enderroc i el permís li podria ser concedit, excepte que alguna norma tuïtiva ho impedís (i això sense perjudici de les conseqüències civils d’aquesta cirurgia destructiva).
         L’ordenament permet al propietari gaudir de l’habitatge i també disposar d’ell. Ara bé, l’imposa, a més un deure de manteniment, pensant principalment en els tercers (que no han de patir els efectes de la seva desídia, manifestats en una mola de pedra i  ferralla deixada de la mà de Déu). El Codi Civil[2] ha resumit perfectament la qüestió:
  1.                     a) Si un edifici, paret, columna o qualsevol altra construcció amenacés ruïna, el seu propietari :
                            -Estarà obligat al seu enderroc.
                            -O bé, a executar les obres necessàries per a evitar la seva caiguda.
  1.                      b) Si el propietari no ho fes, l’Autoritat podrà fer-la enderrocar a costa seva. No obstant, s’ha interpretat tradicionalment que aquesta autoritat (pel que ens interessa, l’Administració Pública), també podria ordenar la mesura de menys gravetat: la realització de les obres que siguin precises.
         Cal recordar, a més, que el propietari d’un edifici és responsable dels danys que resulten de la ruïna de tot o d’una part d’ell, si aquesta situació sobrevé per falta de les reparacions necessàries.
         La cadena iusprivatista de protecció es tanca amb la generalització de l’assegurança de responsabilitat civil. Es procuraria així no produir un dany per culpa o negligència  a tercers que, infaustament, podrien ser víctimes de l’edifici en mal estat.
  1. Ara bé, el cert és que, com hem vist, el Codi Civil mostra una gran confiança en el paper de l’Administració. Neix així una impressionant policia administrativa de la construcció, dirigida al manteniment de les condicions de seguretat, salubritat i ornat públic. Actualment, a més, s’afegeixen les condicions d’accessibilitat i l’ornat públic engreixa amb motivacions turístiques i culturals. Fins i tot, es nega al propietari la facultat d’enderrocar si el bé s’inclou en un catàleg de protecció o si queda afectat pels supòsits tuïtius de la legislació de patrimoni històrico-artístic.
  2. Neix així  el substanciós problema del deure de conservació i de les ordres d’execució d’obresque, en relació amb ell, dicta l’Administració. I dic substanciós perquè l’esmentat deure no ha parat de créixer i planteja delicats debats jurídics. Així, per exemple, es diferencia l’obligació de conservar del deure d’adaptació als requisits tècnics que la normativa va imposant (és a dir, nous estàndards, que poden operar en alguns casos retroactivament). D’altra banda, es considera que dins del  normal manteniment poden encabir-se regulacions per motius històrics o culturals i també de millora de la qualitat o sostenibilitat. La regla tradicional ens diu que si es tracta de millores d’interès general, el seu pagament no correspon al propietari. Ara bé, la hipertròfia del deure de conservació ha portat el legislador fins i tot a establir un límit econòmic a les obres que s’imposin (en concret, el 50% del valor de l’edifici).
  3. El mecanisme ordinari de control es tanca amb la inspecció tècnica d’edificis, que és una branca de la inspecció urbanística en sentit general. D’acord amb el Tribunal Constitucional (STC 26 de gener del 2016), la normativa d’inspecció d’edificis regula un instrument urbanístic que té dues branques:
  4. -La comprovació de l’acompliment del deure de conservació que correspon als propietaris (la inspecció tècnica d’edificis).
  5. -La prevenció i el control de les irregularitats o il·legalitats urbanístiques (la inspecció urbanística stricto sensu).
  6. La inspecció administrativa és un instrument rellevant de l’activitat administrativa de limitació de drets o de policia. En matèria urbanística, ha estat un instrument rellevant i la seva importància ha augmentat a causa de la transformació del model de llicència prèvia en un model basat en la comunicació prèvia i en la declaració responsable. No obstant, és cert que una gran part d’aquestes inspeccions –les que no precisen un aprofundiment tècnic intens- són realitzades per la policia local en el marc de la policia general. Només en el cas de les Comunitats Autònomes i en els municipis amb més mitjans es porta a terme ordinàriament aquesta tasca per funcionaris inspectors especialitzats. Sense una adequada inspecció, no és possible dictar correctament cap de les mesures previstes al catàleg de resolucions de disciplina urbanística.
  7. En definitiva, un delicadíssim instrumental amb dubtoses possibilitats d’èxit tenint en compte, a més, el futur dels pressupostos públics. D’altra banda, el triomf de les “tres r” (regeneració, rehabilitació i renovació) implica de manera gairebé automàtica la criticada “gentrificació” dels cascos antics, que sols pot suavitzar-se amb una política  omnipresent d’habitatge públici amb una adequada fixació geogràfica dels serveis públics. En aquest sentit, alguns companys italians em comenten que ja ha començat la reflexió acadèmica sobre la recuperació de les ciutats després de la pandèmia i el paper que han de jugar les administracions públiques i els seus instruments.
  8. El que hem vist ara implica una visió individualitzada dels edificis, però és cert que, quan s’identifica un conjunt amb envelliment i patologies urbanes, la legislació dóna algunes eines per a facilitar la reforma interior. En efecte, Aquesta introducció quedaria coixa si no féssim una succinta referència al nou model de regeneració, rehabilitació i renovació urbanes, present tant a la legislació estatal com a la legislació autonòmica. En aquest cas, s’intenta un enfocament més globaldel problema de la conservació del patrimoni construït i fins i tot es rescaten (per al sòl ja urbanitzat)  les tècniques de delimitació i repartiment  de càrregues ja emprades històricament al sòl urbanitzable. Evidentment, tot això precisa uns ajustaments molt delicats. Per exemple, alteració de la definició de sòl urbà consolidat (que passaria a ser no consolidat, amb cessió de terrenys en cas de plusvàlua per augment d’edificabilitat o millora o intensificació dels usos); exempció de cessions en alguns casos;  importància de la subvenció pública en les operacions de regeneració, rehabilitació i renovació; etc.
[1] Narcis Comadira, “Les ciutats” (1976), a Formes de l’ombra: Poesia 1966-2002, Barcelona, Edicions 62 i Empúries, 2002, p. 169.
[2] Arts. 389 i 1907 CC. També convé consultar l’art. 1910 CC.

Esborranys per a una conferència sobre planificació i gestió del territori (I).

        Preparo una xerrada per a gerents locals que fan un curs sobre funció directiva. Es procura donar una idea global de la seva feina i m’assignen la lliçó de “planificació i gestió del territori”. Un tema amplíssim. La cosa es complica perquè no tots els estudiants tenen formació jurídica. Començo a aplegar materials entorn les següents reflexions:

        Primera.-Als darrers cent-cinquanta anys s’ha produït un canvi  extraordinari en la relació dels homes amb el seu entorn. El territori que els rodeja és més segur, més productiu i pròsper, menys sotmès a l’atzar i, dit de manera imprecisa però entenedora, més agradable. Als darrers cinquanta anys, les transformacions en el confort dels habitatges i llocs de feina són espectaculars.

        Segona.-El que hem dit abans no nega, evidentment, l’aparició de nous problemes i reptes. Per exemple, els tradicionalment catalogats com a problemes ambientals (contaminació de l’aire, de l’aigua i del sòl), les desigualtats i estratificacions socials en l’ús de l’espai, la dificultat creixent en l’articulació de la vida urbana amb masses creixents de població (soroll, congestió viària,  crisis en l’accés a l’habitatge…), etc. La presència d’aquests riscos justifica la utilització creixent d’instruments administratius de caràcter limitatiu. La finalitat d’aquests instruments –habilitats per la legislació- consisteix en assegurar la compatibilitat en l’exercici dels diversos drets (especialment, dels drets immobiliaris).

        És significatiu que F.A. HAYEK, al seu magnífic The road to Serfdom, admeti els problemes urbanístics com a àmbit per a una possible actuació planificadora de l’Estat:

        “The assertion that modern technological process makes planning inevitable can also be interpreted  in a different manner. It may means that the complexity of our modern industrial civilization creates new problems with which we cannot hope to deal effectively except by central planning. In a sense this is true –yet not in the wide sense in which it is claimed. It is, for example, a commonplace that many of the problems created by a modern town, like many other problems caused by close contiguity in space, are not adequately solved by competition. But it is not these problems, like those of the “public utilities”, etc. “., which are uppermost in the minds of those who invoke the complexity of modern civilization as an argument for central planning. What they generally suggest is that the increasing difficulty of obtaining a coherent picture of the complete economic process makes it indispensable that things should be coordinated by some central agency if social life is not to dissolve in chaos.

        Tercera.-D’aquesta manera, apareix el Pla com a figura clau per a l’actuació urbanística de l’Estat. Tant ell com la zonificació d’origen nord-americà[1] responen a la idea de previsió del futur i respecte a les situacions jurídiques preestablertes. Combinen, per tant, el dogma de la seguretat jurídica amb una idea relativament nova de prospectiva estatal. D’aquesta manera, podríem dir que el món tradicional i previ a les revolucions liberals construïa les ciutats lligant-les amb el seu passat (d’aquí les típiques construccions a sobre del que ja existia). Com a excepció que confirmaria la regla, podrien citar-se les fundacions urbanes efectuades pels espanyols durant la conquesta d’Amèrica (en aquest cas, per tant, sí ens trobem amb la idea de “fer ciutat”, encara que en un marc jurídic i econòmic no comparable a l’europeu).

        Dins d’aquesta apertura a l’avenir, el Pla juga un paper rellevant. Precisarem demà el seu significat.

 

40 ejemplos de fotografías a vista de pájaro que no puedes perderte

[Font: aquí].

***

 

 

 

[1] Justament, aquest any s’acompleix el primer centenari de l’aprovació de l’SZEA nord-americana (Standard Zoning Enabling Act). Sobre això,  es pot consultar aquí: ***.

Motivaciones elementales.

         1.-.Es útil agitar los corazones antes de enseñar cualquier cosa. Esto parece más necesario aún cuando se trata de entrar en el Derecho Administrativo (materia cuya sola mención ya llena  el pecho de pasión).

         Una primera y elemental técnica consiste en invitar a una de las primeras clases a algunos alumnos del año anterior. Por supuesto, el profesor debe salir de clase mientras los estudiantes explican tranquilamente los trucos y manías del docente que “los nuevos” van a sufrir.

*

         2.-Una segunda  herramienta consiste en espolvorear algunas miajas de espíritu competitivo. Sobre todo, se trata de ensalzar y apoyar a los que se van abriendo camino en las dificultades del aprendizaje. El aplauso ha de ser una actividad frecuente.

         Ya, ya sé que la rivalidad tiene mala prensa. Pero yo me refiero a la emulación sana, que un día fue santo y seña de los abogados. Sí, aquella regla de felicitar al contrario que había estado brillante (de esto nos hablaba en sus inolvidables clases el magistrado don Jesús Corbal).

**

         3.-Rectifico: la competitividad sí tiene buena prensa y los jóvenes la acogen con entusiasmo en el ámbito deportivo. La lucha por esforzarse, saber ganar, saber perder y  aprender unos de otros. Me gusta comentar a veces, entre bromas y veras,  dos videos que son casi iconos de la cultura pop (y perdonen la exageración). El primero es el ya clásico de Luis Aragonés (“y ganar y ganar y ganar”, recomenzando cada día) y el segundo uno más discreto de Carlos Sainz (“mejorar, se puede mejorar…”, pulir, perfeccionar…). Buena lid y mejor aprendizaje.

***

 

Diarios dispersos.

         Bartleby me comenta las investigaciones que ha acometido sobre la noción de excusa, en el seminario de Isra G.  La  clasifica como una de las bellas artes, una obra creativa que los demás no siempre entienden, pero que funciona muy bien con ese juez supremo que es uno mismo. Hay excusas que no pasan el control de calidad y otras que son capaces de elevarse con la ligereza de un colibrí. Bartleby asegura que él no era perezoso (pasó a la historia con su  inmortal “preferiría no hacerlo”), sino que simplemente había encontrado una excusa precisa y afilada. Recomendó a Isra que añadiera a sus inacabables listas  de introspección un catálogo de las excusas diarias.

***

Diarios dispersos.

   Paseo por la normativa de organización de diversas facultades universitarias. Observo una pasión desbordada por la creación de comisiones, que se petrifican y sobreviven mucho más allá del motivo que justificó su creación. Se me ocurre que el verdadero contrapeso al sistema estamental impuesto por la legislación (indispensable en los órganos colegiados de deliberación) sería, precisamente, una estructura favorable a los órganos unipersonales, con una línea jerárquica clara, casi bonapartista…

***

Diarios dispersos. Las bifurcaciones de Mario Macías.

Mario Macías López leyó hoy su tesis doctoral,  que estudia  unos documentos relevantes elaborados por la comunidad judía en la Cataluña del siglo XIV. En ellos constan diversas peticiones y exigencias al monarca. La dirigió mi admirado Pompeu Casanoves, ahora trabajando en Australia. Recuerdo al ya doctor como alumno en mis clases y en su trabajo de final de carrera. Articuló un tema absolutamente original: “La carretera en el Derecho y como símbolo literario”. Estamos, pues, ante un hombre capaz de romper fronteras en sus búsquedas y en sus métodos. Mientras elaboraba el trabajo que he citado, me  comentó que estaba preocupado por la cita exacta del poeta americano Robert Frost. Los pasos de este investigador parecen encarnar su mejor poema, The road not taken,  que concluye así:

I shall be telling this with a sigh

Somewhere ages and ages hence:

Two roads diverged in a wood, and I—

I took the one less traveled by,

And that has made all the difference.

***

 

 

 

 

Diarios dispersos

Tarde reflexiva ayer con don Francisco Rico en las charlas sobre el Quijote organizadas por Cristina Riba en Bellaterra. En el Quijote se advierte cómo los proyectos vienen a encontrarse con la realidad. La verdad de las cosas y la ficción de lo programado.

***

Documento de autoevaluación.

……La enseñanza a distancia nos obliga a buscar nuevas fórmulas de relación y de calificación. En el curso pasado, introduje de forma experimental un informe de autoevaluación, que se entregaba de forma voluntaria como documento adicional al examen final definitivo (y que ya se había redactado unos días antes). La sinceridad y la calidad de las respuestas (alumnos del curso de Derecho Administrativo III, grupo 2, del grado de Derecho en la UAB) me ha estimulado a mejorar el texto en este mes de septiembre.

……Transcribo aquí la copia, por si pudiera serle útil a alguien:

 

DOCUMENTO DE AUTOEVALUACION. CONFIDENCIAL

DOS ENTREGAS (máximo de cinco caras por entrega):

1.-Jueves, 25 de marzo 2021.

2.-Día del examen oficial.

 

NOMBRE COMPLETO:

           I.-LAS CLASES

                       1.-¿He asistido a todas las sesiones de clase a distancia?

                       2.-¿He realizado alguna intervención o pregunta?

                       3.-Indica las dos o tres clases que te hayan parecido más interesantes y amenas.

                       4.-Anota alguna (o más de una) intervención de algún compañero que te haya parecido muy oportuna o muy bien construida o que te haya hecho pensar especialmente. Indica por qué la has elegido.

           II.-LAS PRÁCTICAS Y LOS TRABAJOS DEL CURSO.

                       1.-¿He entregado todas las prácticas o he preparado los materiales de clase cuando se ha indicado?

                       2.-¿He realizado algún trabajo optativo (si se ha planteado)?               

                       3.-¿Cuál ha sido el tema o la cuestión que más me ha interesado de las prácticas y trabajos preparatorios que he realizado?

           III.-LAS LECCIONES

                       1.-¿Cuál ha sido,  en general, el tema que más me ha interesado?¿Por qué?

                       2.-¿Ha habido algún descubrimiento que considero especialmente importante para mi formación jurídica o para mi orientación profesional?

                       3.-De las lecturas recomendadas, ¿cuál ha sido la más útil? Si has usado de forma habitual algún manual, comenta qué te ha parecido.

           IV.-EL GRUPO

                       1.-¿He trabajado las cuestiones en algún grupo (de dos o más personas)? ¿Se ha formalizado (con su nombre, pautas de trabajo, etc.)?¿Ha funcionado bien?

            V.-LAS DIFICULTADES

                        1.-¿En qué temas me he trabado o  me he desorientado?

                        2.-¿En qué partes del programa me he aburrido soberanamente?

            VI.-LAS MEJORAS

                        1.-Si fuera profesor de la materia, ¿qué aspectos concretos mejoraría?¿Por qué?

                        2.-¿Me ha ayudado la asignatura a comprender el papel de la Administración Pública en la vida social y su articulación jurídica?¿Existe algún tema respecto al cual haya variado mi forma de enfocarlo?

                        3.-Si hubiese un curso de Derecho Administrativo IV, ¿Qué me gustaría tratar?

***

Hombre Y Mujer, Sentado, En, Banco, Libro De Lectura

Fuente: Charlotte May. Pexels.com.