Categoría: Universitat

L’efecte benèfic de la prova d’ingrés a l’advocacia

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-No es coneixen notícies fiables sobre la fórmula i programa del futur examen per a exercir la professió d’advocat. No obstant, és molt probable que acabi concretant-se en un trist test, molt allunyat de les destreses reals que precisa un lletrat.

.

El motiu és simple: el cost en temps i diners d’una selecció més acurada seria elevadíssim (i caldria compensar-lo amb taxes potser escandaloses). De fet, aquest problema ja gravita en algunes oposicions massives a la funció pública i ha justificat canvis en les proves. Per exemple, la introducció a judicatures d’un test “de neteja” previ als exàmens orals, que és on està la molla de carn.

—

2.-El test és, també, el sistema emprat a la prova nacional que es fa als Estats Units per a l’accés a la professió d’advocat i, igualment, ha estat criticat per la seva simplificació excessiva.

—

3.-Ara bé, encara que sigui tosc, aquest examen tindrà l’efecte benèfic de crear competència entre les universitats. És cert que operarà directament sobre un post-grau i no sobre la llicenciatura, però iniciarà una dinàmica interessant.

.

Les universitats ja podrien haver iniciat en el passat una sana competència en relació a les grans oposicions a la funció pública (Notaris i Registradors, Jutges i Fiscals, Advocats de l’Estat, Inspectors d’Hisenda, Inspectors de Treball…). Però no es va consolidar una cultura de “lluir la samarreta”. Entre altres raons, perquè la samarreta real  és la del preparador (ja sigui unipersonal o d’un centre formatiu).

.

En conclusió, més que tots els plans de qualitat docent i que totes les innovacions imaginables, podríem tenir a la mà un mínim punt de partida per a veure qui fa les coses bé.

Reforma de les pensions i jubilació dels professors universitaris (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Després de l’article d’ahir vaig pensar en Tönnies. La protecció dels ancians fou en altres èpoques una missió de la comunitat, dels llaços espontanis del grup. El segle XX, individualista i llibertador, creà fórmules molt complexes d’associació contractual entre individus i/o persones jurídiques per a la cura dels avis. Anaven des de les velles mútues fins els cobdiciosos plans privats, desembocant majoritàriament en sistemes públics de seguretat social. Sembla ser que els països emergents no es mostren receptius a la instauració d’aquests sistemes públics (i no perquè siguin  un pèl neoliberals, sinó perquè també es veuen venir la corrupció o l’elefantiasi del mecanisme).

Tornar a la comunitat? No ho sé…(per cert, ja sé que em direu que, a totes les èpoques, els avis que controlaven jurídicament un patrimoni estimable sempre gaudiren d’un emotiu i desinteressat amor familiar i comunitari i és que, com Tönnies avisava, no tot a la comunitat és altruista i unificador).

–

   2.-Vaig aterrar de les meves elucubracions quan el BOE va posar davant meu la capvuitada de la Llei d’Economia Sostenible. És a dir, la Llei Orgànica 4/2011, d’11 de març, complementària de la Llei citada. La seva disposició  addicional segona preveu un procediment voluntari d’allargament del servei actiu dels cossos docents universitaris i professors d’investigació del CSIC.

    La seva regulació s’atribueix al Govern, encara que no queda clar si caldrà un nou Projecte de Llei o un simple reglament complementari i específic per a aquest cas. Tot i que el transcrivim a sota íntegrament, convé fer les següents precisions:

      -Només afecta els funcionaris dels cossos docents universitaris (no a la lower class dels contractats laborals, regulats principalment per la normativa autonòmica).

      -Cal que concorrin “mèrits excepcionals”, però és probable que la clau sigui l’estalvi pressupostari. És a dir, cal que s’acompleixi la següent equació:

[Retribució d’un lector granadet+prestació de jubilació]    SUPERIOR A     [retribució d’un catedràtic o titular heptagenari].

      Si el segon terme de l’equació és inferior, l’operació surt comptablement perfecta. I encara millora si, un cop arribats els 75 anys, ja se suprimeix el lloc de treball en base als estàndards de docència obligatòria (que, lògicament, augmenten cada dia més). Moriran junts la plaça i el professor.

      -Es fa una “ITV” anual una mica peculiar, ja que la renúncia a la renovació pot venir de l’interessat, però també de la Universitat, de la Comunitat Autònoma o del CSIC.

      -No s’altera el règim dels professors emèrits.

—

3.-Text de la Disposició addicional segona de la Llei Orgànica 4/2011:

«Prolongación voluntaria del servicio activo de los funcionarios pertenecientes a los cuerpos docentes universitarios y profesores de investigación del CSIC una vez alcanzada la edad de jubilación forzosa.

1. El Gobierno, previo informe de las Comunidades Autónomas y del Consejo de Universidades, promoverá la puesta en marcha, en el curso de los próximos seis meses, de mecanismos que faciliten la prolongación en el servicio activo, por un período máximo de cinco años adicionales, de los funcionarios pertenecientes a los cuerpos docentes universitarios y profesores de investigación del CSIC en los que concurran méritos excepcionales.

2. La permanencia en el servicio activo de los profesores e investigadores que voluntariamente lo soliciten conllevará asumir las obligaciones que de ordinario conforman sus obligaciones como profesor universitario o profesor de investigación. A tales efectos, el alargamiento del servicio activo estará sometido a informe anual según fijen las normas de aplicación, pudiendo tanto el interesado como la Universidad, la Comunidad Autónoma o el CSIC renunciar a su renovación.

3. Lo establecido en los apartados anteriores se entiende sin perjuicio de los mecanismos ya establecidos para la designación de profesores eméritos que, en consecuencia, y de acuerdo con lo establecido en su normativa reguladora, podrán seguir participando en toda la docencia universitaria.»

 

Reforma de les pensions i jubilació dels professors universitaris (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Sessió del GEA (Grup d’Estudis Autònoma) el divendres 25 de març, amb ponència del Dr. Ricard Esteban sobre el Projecte de Llei de Reforma de les pensions que el Govern presentarà aviat a les Corts Generals.

No es tracta, però,  d’una reforma integral, sinó més aviat d’una reforma de la jubilació. La Unió Europea ha jugat un paper important en les transformacions que s’anuncien. D’Europa venen dos elements rellevants:

– El Llibre Verd de les pensions (preocupat especialment per la seva sostenibilitat).

– El “Mètode  Obert de Coordinació” que propugna un manteniment general dels equilibris vigents en els sistemes europeus de Seguretat Social. La seva recepta: que els països membres no augmentin les transferències d’impostos al sistema de pensions.

En aquest sentit, el mecanisme espanyol està ben ajustat, ja que l’aportació dels tributs a les pensions contributives és reduïda (excepte en els complements a mínims). En canvi, els impostos són la sang de les pensions no contributives i de l’assistència sanitària (en aquest darrer sector, els tributs sostenen més del 98% de la despesa).

–

2.- L’equilibri actuarial del sistema espanyol de pensions s’està esquerdant. Augmenten els ancians (i viuen  més) i baixa el percentatge d’actius que aguanta l’edifici (entre altres raons, la crisi econòmica hi incideix).

El Govern ha aconseguit pactar una medicació d’efectes lents, ja que s’estableix un règim transitori que durarà fins el 2027. A més:

– L’edat de jubilació passa dels 65 als 67 anys.

– Amb matisos, la jubilació anticipada s’admet als 63 anys.

– La base reguladora de la prestació passa de 15 a 25 anys.

– Les carreres més dilatades en la seva cotització aconsegueixen certs premis (per exemple, la possibilitat de jubilar-se als 65 anys si s’ha cotitzat durant 38 anys i 6 mesos).

–

3.- En general, es produirà una baixada en la quantia de les pensions. Influirà enormement en aquest resultat l’arribada a la jubilació de cotitzants de vida irregular -trufada de períodes d’atur, de maternitats allargassades, d’oficis mai declarats…-.

D’altra banda, crec que el percentatge de les cotitzacions com a càrregues socials sobre l’ocupació (29-33% en global) cada vegada serà més insuportable si es vol crear feina i caldrà revisar el seu rol d’autèntic “impost disuassori” (especialment, per als nous empleadors).

***

Per a que no quedeu moixos, us remeto a la bella (i utòpica) reflexió d’en Serrat: “Quizá llegar a viejo”.

Imatges del Dret II: Josep Pla i la Universitat, el Col·legi d’Advocats, la carrera de Dret i l’avorriment (i II).

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Ahir vèiem les primeres reflexions d’en Pla sobre el Dret i la seva vida d’estudiant. Avui les tanca amb una meditació trista sobre els exàmens i l’obsessió que tots tenim per la nota (i, per tant, per l’apunt numèric i no tant per la discussió o la formació de llarg abast). I, finalment, el gran dilema de l’estudiant: fer oposicions o fer d’advocat.

—

– «12 de març [1919].- Després d’aquests cinc anys passats a la Universitat, em sembla que el que hom sol dir-ne rutinàriament: que s’hi perd el temps i que en sortir-ne és quan s’ha de començar de treballar i sobretot quan s’ha d’oblidar el que s’hi ha après, és absolutament secundari.

Al meu entendre, el pitjor efecte de l’establiment és la falsificació que produeix en la sensibilitat, en la intel·ligència i en el caràcter. Tendeix a fer veure les coses no tal com realment són, sinó a través d’un cartó superposat. No és un esforç per passar del simple al complex –com la vida exigeix- per tal d’arribar a una certa visió humana quintaessenciada. És un esforç per simplificar a través de la trampa sistemàtica. L’establiment fa veure les coses en petit, amb miopia, afavoreix la pensada, el truc, l’astúcia, l’habilitat, la tendència a convertir l’atrabiliari en norma de la vida. A la Universitat, saber compta ben poc: el principal és aprovar. He passat cinc anys de la meva vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de Justícia. La paraula mateixa no l’he sentida mai pronunciar. Hauria estat probablement desplaçada en un ambient que pretén crear murris, més que persones d’un cert equilibri humà. Així, l’establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als nyeu-nyeus desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S’hi aprenen totes les arts de la simulació i la traveta, de l’adulació i de l’habilitat. No s’hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp.»

—

2.- «28 d’abril [1919].- Dilluns. El poc menjar, l’excés de cafè, l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa –jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment-, em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si, en l’aire que miro, hi flotessin pampallugues.

A primera hora del matí, pujo carrer de Pelayo amunt, cap a la càtedra de Procedimientos judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.»

—

.-«30 de maig [1919].- Em veu entrar amb una notòria afectació d’amabilitat –darrera d’un somriure lleugerament amarg. Jo desvio la mirada. Sempre m’ha fet una certa cosa (una espècie de vergonya) mirar de fit a fit la cara dels meus pares.

La conversa s’arma sense cap preàmbul.

-I bé, què penses fer? –em diu com si parlés del temps, indiferent.

-No sé… Examinar-me, el mes de setembre, de la llicenciatura.

-Però, per a examinar-te hauràs d’estudiar. ¿On penses estudiar?A Palafrugell?¿Podràs estudiar a Palafrugell? No crec que hi hagis estudiat mai…

-Això és exacte.

–Les distraccions no s’hi acaben mai…

-D’acord. Perfectament exacte.

-Llavors, jo pensava que, per a assegurar els exàmens, Barcelona seria el lloc més adequat per a estudiar…

-Probable. A Barcelona, hi fa en aquest temps molta calor, però és probable…

-De calor, en fa a tot arreu, és clar…

Es produeix una pausa llarga…

Després, la conversa reprèn amb un argument de premiositat verbal.

-Bé. Suposem, doncs, que ja ets advocat. Quan arribi aquest moment, quins són els teus projectes? Tens vocació per a la carrera que has estudiat?

-En absolut. Cap. No m’interessa fer oposicions ni entrar en un despatx. A més, tot això és molt lent, és un procés molt llarg…i sospito que els diners s’han acabat.

En sentir aquesta darrera frase, el meu pare obre uns ulls més grossos que els seus ulls normals. Després respira a fons i sembla haver quedat alliberat d’alguna cosa que li feia nosa.

-Això darrer que has dit és, desgraciadament, veritat…Hem fet un gran esforç…Us hem donat carrera. Les coses, a mi m’han anat no tan bé com m’haurien pogut anar…»

—

3.- «18 de juny [1919].- Com que un dia o l’altre havia de posar-m’hi, he començat aquests dies a estudiar les assignatures que em faltaven per a acabar. Són dues: el Dret Internacional Privat, càtedra de la qual és titular don Josep Mª Trias de Bes, i la Pràctica Forense, de don Magí Fàbrega. El Dret Internacional m’agrada; és un reflex de la vida mateixa, de la inextricable confusió a què pot arribar la vida humana en casos determinats. No crec que hi hagi cap novel·la que pugui arribar a tenir una riquesa tan extraordinària. La Pràctica Forense és una llosa de plom que em fa venir febre només de pensar-hi.»

—

.-«10 de setembre [1919].- Dimecres. No tinc temps d’escriure res. Els exàmens de les assignatures que em falten per a acabar la carrera d’advocat s’acosten. Haig de llegir els manuals, d’aprendre de memòria (si pot ser) el que porten aquests llibres per evitar que els exàmens siguin un desastre complet. Ho faig de mala gana, sense interès: en realitat no comprenc res del que llegeixo. No hi entenc res. L’únic recurs és tractar que la memòria retingui el temps que sigui (més aviat curt, sospito) el que llegeixo.”

Imatges del Dret II: Josep Pla i la Universitat, el Col•legi d’Advocats, la carrera de Dret i l’avorriment (I).

~ Joan Amenós ~ 1 comentario

1.- Algunes coses han canviat i altres són substancialment idèntiques. En el seu immortal dietari –El quadern gris– Josep Pla ens dóna uns apunts interessantíssims sobre la seva vida com a estudiant de Dret a la Barcelona del primer terç del segle XX.

–

2.- “8 de març [1918].- Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama-, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.”

–

«9 de gener [1919].- Després vaig –les mans a la butxaca, un cigarret als llavis –a la Biblioteca del Col·legi d’Advocats, a ca l’Ardiaca, davant de la Catedral. Els carrers, plens de gent, em semblen anodins i terriblement solitaris. La gent hi arrossega els peus entre el botzinejar molest dels autos. Les dones, són, però, belles. Passen. Els aparadors són rutilants. No he sentit mai la necessitat d’aturar-me davant d’un aparador qualsevol. És estrany! La Casa del Col·legi d’Advocats és fosca i solitària. El petit jardinet de l’entrada, mal il·luminat, és adorable. Us hi sentiu en una dolça pau. Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les prestatgeries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord –com la fressa de la mar-, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.»

–

 

3.- «14 de gener [1919].- Cada vegada que passo la porta de la Universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!

Del transcurs de la carrera, les úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta quequejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep Mª Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.»

–

“18 de gener [1919].- A entrada de fosc, em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist –d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores –llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur –el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es debolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…”

 

[Article especialment recomanat per la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB durant el mes de maig del 2011]

Segueix el debat: “Manifiesto de profesores de universidades públicas españolas contra el borrador del Estatuto del personal docente e investigador”.*

~ Joan Amenós ~ 1 comentario

1.- Al nostre article d’11 de febrer del 2011 havíem examinat la degradació de l’activitat docent a l’actual regulació universitària i a l’Estatut del Personal Docent i Investigador, que està en fase de discussió. Sobre aquesta norma s’ha publicat un recent “Manifiesto de profesores de universidades públicas españolas contra el borrador del Estatuto del personal docente e investigador”.

–

2.- En síntesi, el “Manifiesto” es queixa del següent:

–         Tracte de privilegi atorgat a les activitats de gestió universitària, que passen a computar plenament per a la promoció del professor. És a dir, “de tu a tu” amb la investigació i la docència. Això es complica perquè, com ja hem denunciat altres cops en aquestes pàgines, hi ha una autèntica inflació de càrrecs de gestió.

–         Important poder negociador dels sindicats, que entren ja en la determinació de qüestions acadèmiques , docents i d’investigació. I, a sobre, les activitats sindicals també “donen punts” promocionals.

–         Exagerat  paper de l’antiguitat en la valoració del professor.

–         Les activitats d’innovació i transferència de tecnologia també computen per a la promoció, però són interpretables de forma oberta i inclouen un cafarnaüm de quefers, que van des de la gestió de parcs científics fins a la “participación en actividades de las oficinas de transferencia” o “incubadoras de empreses”.

–

3.- En definitiva, la docència ja estava morta i ara es vol donar el tret de gràcia –segons sembla- a la investigació.

Evidentment, el manifest admet que “tal como se aplica ahora el complemento por méritos docentes, no se atiende más mérito que la antigüedad en la docencia, el simple paso de los años impartiendo clases”. És a dir, una pèrdua de temps, tal com vam dir a la nostra entrada d’11 de febrer del 2011.

Enllaços:

– Post d’11 de febrer de 2011: http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2011/02/11/l%E2%80%99objectiu-vital-del-professor-universitari/

– Enllaç al Manifest comentat al blog d’Andrés Boix:  http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=327

—-

– *Per als que no siguin del món universitari, els deixo aquesta aguda reflexió, que m’envia el magnífic professor i amic JOSEP-RAMÓN BARBERÀ: http://www.youtube.com/watch?v=nPB-41q97zg&feature=player_embedded#at=31

L’objectiu vital del professor universitari.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

* You can read the English version at the end of this article «The most vital goal of the lecturer»).

1.- S’està discutint actualment el Projecte de Reial Decret de l’Estatut de Personal Docent i Investigador Universitari (vegeu enllaç al final de l’article). Aquesta norma segueix l’esperit de la legislació universitària estatal i autonòmica i configura un professor que pot desenvolupar tasques diverses. En concret:

– Investigació: és la clau del prestigi i el requisit per a la promoció i ascensos.

– “Transferència de tecnologia”: és un mot que deriva de les carreres tècniques, però que es refereix, en general, a assessoraments, informes, cursos o conferències que el professor realitza per al món extern a la universitat.

Aquestes activitats posen al professor en contacte amb la realitat professional. A més –per a la Universitat i pel professor- suposen una font d’ingressos complementària.

– Gestió: el nostre sistema d’autogestió corporativa ha multiplicat els càrrecs directius i representatius per als docents. El professor s’hi dedica per múltiples raons: voluntat de servei, defensa d’interessos d’un grup de pressió, etc.

– Docència.

–

2.- L’objectiu vital del professor universitari és, lògicament, reduir al màxim el temps destinat a la docència. No és sols una opció personal, sinó un consell estructural.

–

3.- Afortunadament, un grapat de mestres no acompleixen aquest objectiu i acaben dedicant a l’ensenyament universitari temps i paciència. Això permet, fins i tot, que els resultats finals de la institució siguin dignes.

Lamentablement, no em trobo dins d’aquest grup perquè jo, a més, escric aquest quadern.

Enllaç a l’esborrany de l’Estatut del Personal Docent i Investigador Universitari: PROYECTO DE ESTATUTO DE PERSONAL DOCENTE INVESTIGADOR UNIVERSITARIO

——————————————————————————————————————–

THE MOST VITAL GOAL OF THE LECTURER.

1.- The Spanish Government is now preparing the future passing of the Decree on the regulation for university lecturers ( «Proyecto de Real Decreto sobre el Estatuto del Personal Docente e Investigador Universitario», see  link at the end of this article). This Decree implements  previous national and regional Laws on university. Accordingly, the Decree considers that lecturers can perform different tasks:

– Research: this is the key to their prestige and is also the requirement for their promotion and their career development.

–“Transfer of technology”: this is an expression related to technical studies, but in general means consulting, reports, courses and speeches. Professors do these activities outside the university. In this case, they gain professional skills at work. Normally, they and their university receive a supplementary payment.

– Management: lecturers are in charge of high positions in university commanding. They want these occupations for different reasons. For instance, because they want to do a volunteer work or because they are engaged in a movement or project. Sometimes, they are only lobbyist and try to defend own interests.

–  Teaching.

–

2.- Logically, the most essential goal of  lecturers is the maximum reduction of teaching time. It’s not only a personal choice, it’s a structural advice.

–

3.- Luckily, a handful of lecturers don’t accomplish that goal. They patiently work hard on their teaching. So, universities achieve worthy results. Unfortunately, I am not part of this group because, of course, I do a lot of things and also I am writing this blog.

Link to the «Borrador de Estatuto del Personal Docente e Investigador Universitario»: PROYECTO DE ESTATUTO DE PERSONAL DOCENTE INVESTIGADOR UNIVERSITARIO

Cap a una nova Llei d’universitats?

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-En poques setmanes, s’estan succeint els manifestos i documents en relació a les fórmules de govern i gestió de les universitats catalanes (vàrem fer un comentari a la nostra pàgina    http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/16/la-hora-de-la-gobernanza-en-la-universidad-catalana/ ).

Justament avui, La Vanguardia publicava el darrer d’ells, signat per tots els rectors de les universitats públiques catalanes. En aquest cas, ja es fa una referència directa a una hipotètica nova Llei d’universitats.

–

2.- Segons sembla, el debat es planteja en un doble àmbit. En primer lloc, el finançament. Els rectors defensen els bons resultats de l’actual maquinària, malgrat els recursos reduïts en comparació a altres països europeus. Així, per exemple, la producció científica de les universitats catalanes i espanyoles dóna uns bons indicadors. El mateix passa amb el nombre de patents registrades, on la universitat mostra una major eficàcia i creativitat que la resta dels sectors productius de la nostra economia. Extra Universitas, nulla scientia.

Més dubtes s’observen, al meu entendre, en el balanç de la docència. És cert –com apunten els rectors- que els nostres alumnes “no desentonen” quan comparen la seva experiència amb els companys “erasmus” d’altres països i que l’atur juvenil és menys cruel amb els universitaris. Però és fàcil observar que queda molt camp per recórrer en la millora de la qualitat de l’ensenyament (coneixement d’idiomes, redacció de textos comprensibles, capacitat d’expressar-se en públic de forma precisa, dedicació seriosa dels docents…).

I, potser, no és només l’augment dels ja coneguts 8000 € anuals per alumne (inferiors a la inversió pública d’altres països, però que ja no creixeran en molts anys…). Es tracta, també, d’un canvi d’actitud que tampoc sé molt bé per on ha de començar.

–

3.-Enorme  interès presenta, des del punt de vista  jurídic, el debat entre un model “ participatiu” i un model  “gerencial”. Sé que es tracta, però, d’uns adjectius massa esquemàtics. A priori, un govern més orientat als resultats en mans de les autoritats polítiques i dels seus directius sembla més ajustat a les exigències actuals del servei públic (sempre que es respecti un cert marge per a la llibertat de càtedra i d’investigació, com passa, d’altra banda, en els nuclis de decisió autònoma d’altres funcionaris).

No obstant, admeto que una república d’alumnes i docents compromesos i participatius també pot tenir èxit. El mateix ORTEGA Y GASSET  insistia en la seva clàssica Misión que la Universitat és la casa dels estudiants. Però no serà fàcil defensar  públicament aquest ideal tenint en compte les xacres estamentals que encara supuren.

El nou Estatut de l’Estudiant Universitari

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Ha estat publicat recentment el Reial Decret 1791/2010, de 30 de desembre, pel qual s’aprova l’Estatut de l’Estudiant Universitari. Va entrar en vigor l’ 1 de gener de 2011.

Cal avisar que la norma realment conflictiva -que alguns esperen amb ungles i dents- és la Llei reguladora de la potestat disciplinària. El Govern haurà de presentar un projecte de Llei en el termini d’un any…

2-. L’Estatut té els següents capítols:

-I.- Disposicions generals.

-II.- Dels drets i deures dels estudiants.

-III.- De l’accés i l’admissió a la universitat.

-IV.- De la mobilitat dels estudiants.

-V.- De les tutories.

-VI.- De la programació docent i avaluació de l’estudiant d’ensenyaments conduents a l’obtenció d’un títol oficial.

-VII.- De la programació docent i avaluació de l’estudiant d’ensenyaments no conduents a l’obtenció d’un títol oficial.

-VIII.- De la participació i representació dels estudiants.

-IX.- De les beques i ajuts a l’estudiant.

-X.- Del foment de la convivència activa i corresponsabilitat universitària.

-XI.- Del Consell d’Estudiants Universitaris de l’Estat.

-XII.-De l’activitat esportiva dels estudiants.

-XIII.- De la formació en valors.

-XIV.- De les activitats de participació social i cooperació al desenvolupament dels estudiants.

-XV.- De l’atenció a l’universitari.

-XVI.- De les associacions d’antics alumnes.

3.- L’article 1.2 precisa que l’Estatut s’aplica a tots els estudiants de les universitats públiques i privades, cosa que pot generar algunes tensions.

D’altra banda, cal dir que la majoria de drets reconeguts es configuraran de manera concreta a la legislació de les Comunitats Autònomes i, molt especialment, als estatuts i reglaments universitaris. A més, alguns drets presenten novetats que seran de difícil aplicació (per exemple, el dret a l’orientació i la tutoria personalitzada).

El vocabulari “bolonès” dels darrers anys s’incorpora a dojo i els al·lèrgics tindran problemes de respiració (crèdits ECTS, formació en valors, habilitats i competències, tutories, etc.). No obstant, és veritat que no es propugna un estudiant passiu, sinó que s’imposa que “deben asumir el compromiso de tener una presencia activa y corresponsable en la universidad”.

«La hora de la gobernanza en la universidad catalana»

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Amb aquest títol, els presidents dels Consells Socials de totes les universitats públiques catalanes publicaven el passat dimarts 14 de desembre un article a La Vanguardia. El manifest començava amb una felicitació pels èxits en l’àmbit investigador de les universitats catalanes i proposava algunes reformes en el camp de la «transferència de tecnologia» (horrible paraula). Per exemple, no valorar únicament la bibliometria sinó també el «número de patentes o productos de transferencia a las empresas o el talento emprendedor transferido a la sociedad».

2.- El nus de l’article és una reclamació del canvi de la normativa de govern d’aquestes entitats. De fet, la legislació posterior a la LRU ja va donar algunes passes en aquest sentit, però ara -lògicament- es demana més: més autoritat dels rectors i dels gestors superiors, més rendició de comptes i més responsabilitat sobre els resultats. I també es reclama menys; en concret, menys campi qui pugui a «las facultades, las escuelas, los departamentos y los centros». Tot això semblen criteris raonables.

3.- Alguns especialistes destacats del Dret Administratiu ja havien avançat aquest problema. Fa molts anys, el professor PARADA ja ens instruïa al seu manual sobre el corporativisme estamental consagrat per la legislació universitària (la música d’Antic Règim o dels entranyables terços de la teoria feixista la pot triar el lector). Després, SOSA WAGNER ens explicaria, en un llibre àgil i sintètic, les contradiccions i misèries que s’amaguen darrere de la noció d’autonomia universitària.

De tota manera, no podem gibaritzar el debat, que admet molts matisos i que té moltes aristes impensades (a més de que, com passa amb els entrenadors de futbol, cada professor té al cap el seu propi i insuperable model).