Alterno la lectura de la biografia de Marià Manent escrita pel seu fill i la lectura del dietari escrit pel pare, El vel de Maia. Ja sabeu que m’encanten els diaris. Aquests darrers mesos, amb Pla aprenc molt. Amb Vila-Matas, hi confio i em deixo portar. Amb Marià Manent tinc la sensació que sóc a casa. No m’ho explico del tot, però és així.
Albert Manent explica que el seu pare va fer el 1919 un viatge a Tossa:
“Descriu la vila vella amb precisió de guia i acaba embarcant-se per un mar on el pescador deia: “Qui és en la mar navega, qui és en terra judica.””
Els que us guanyeu les garrofes ensenyant alguna cosa deveu estar tips del terme “professorat”. Els inclusivaires ho volien desdoblar tot –per això hem parlat aquí sempre de “llenguatge duplicatiu”-. Però, és clar, ells també són humans i es cansaven i cansaven l’auditori. Per això es van empescar nominalitzacions abusives que, ben aviat, van demostrar ser més carregoses que la duplicació enfadosa.
Així va passar amb “professorat”: quin totxo trist i burocràtic comparat amb la claredat natural de “professors”! “Professorat” és un mot ideal per al capítol d’una llei o per a un reglament de complements retributius. Però es fa servir per tot: el professorat va al lavabo, el professorat no té sensibilitat davant el nou alumnat (un altre que fa pena), etc….
En Pau Vidal (sempre astut i incisiu) proposava –amb un pèl d’ironia, certament- que s’emprés la paraula “professoram”. No em negareu que dóna una sensació de varietat i agilitat més intensa que “professorat”. Però crec que puc millorar-lo.Suggereixo que parlem de “la professoralla”. No em disputareu que té un punt d’alegria. A més, té dos avantatges destacats:
-En primer lloc, no és un masculí genèric. Ja sabeu que els inclusivaires disparen a matar quan veuen un. Per això em sorprèn que utilitzin “el professorat”, que és un masculí genèric com una catedral.
-En segon lloc, heu d’admetre que hi ha interessants coincidències fonètiques amb “la canalla”. Això ens va perfecte perquè, en els documents escolars, trobarem la professoralla i la canalla, units per un so compartit i pel mateix objectiu. Dos femenins sense sospita.
Em direu que, en català, aquestes expressions tenen de vegades un to despectiu. Penseu en “la menestralla”, amb un regust de rebuig històric. Més directe i pejoratiu encara seria el ja clàssic “purrialla” o el més ampli de “gentalla”. També vindrien per aquí “la carlinalla” o ”la forasteralla”, ben populars en altres èpoques. Però nosaltres, professoralla de tot nivell i condició, no hem de tenir por d’aquestes associacions de sentit i, amb l’ajut de l’esperit de la LOMLOE (o com es digui), estendrem el deliri inclusivaire que ens portarà màgicament a la fi de totes les desigualtats.
I ara, la torna: per què “inclusivaire”? Per una senzilla raó: el genèric masculí mai ha exclòs ningú i, per tant, no es pot parlar de “llenguatge inclusiu”. Quan el president Companys crida “Catalans!” per la ràdio el 1934 o quan el president Tarradellas es dirigeix als “ciutadans de Catalunya!”, no es van treure de sobre a la meitat de la població. Evidentment, parlaven per a homes i per a dones –com absolutament tothom va entendre ahir i entén avui -.
La cançoneta del “llenguatge inclusiu” és, per tant, moneda falsa. Però com que l’invent ha tingut un cert èxit, penso que la manera correcta de fer-lo anar és referir-se al “llenguatge inclusivaire”. Amb una nominalització senzilla, passem a “els i les inclusivaires” i tothom content. Una abraçada i molta sort, estimada professoralla inclusivaire.
Son muchas las reflexiones recientes sobre la obra de Gaspar ARIÑO ORTIZ, que nos ha dejado recientemente. Recuerdo su intervención en la mesa redonda “Estructuras administrativas y racionalización del gasto público”, en el Congreso de Tarragona de la Asociación Española de profesores de Derecho Administrativo, en el año 2012.
Fue por la vía directa y dijo que no iba a hablar de Derecho. Indicó que, más allá del debate sobre la liberalización, era evidente que las grandes empresas españolas originariamente públicas –auténticos campeones nacionales, en la expresión francesa- habían mejorado. Muchas de ellas se habían lanzado con éxito a la aventura internacional y no era extraño ver en muchos lugares del mundo a contratistas de servicios públicos que habían nacido aquí. Eran tiempos de modernización y esperanza.
Muchos años después, aquella explosión de libre mercado se convertiría en una economía dirigida y el viejo espíritu liberal (aquella libertad de expresión que un día fue muy amplia) empezó a mostrar preocupantes síntomas de cansancio. Pero todo esto ya buscará su respuesta en el futuro. Y otros responderán, como respondió el profesor ARIÑO, para dar fluidez y prosperidad bajo nuevos moldes.
Junta de Facultad ayer. Se confirma la generalización de la evaluación única, al menos el curso que viene. Ahora bien, el trámite quiere sujetarse a la alegación y demostración de una causa previa (de salud, laboral, etc.). Dos alumnas lo critican y me sumo a su posición.
La evaluación única ha de ser una opción libre. Eso, sí, el examen debe ser oral y público, ante un tribunal integrado por profesores de la especialidad.. Ha de versar sobre un programa teórico y sobre un caso previamente preparado –respecto a esto último, con entrega previa de su contenido o, al menos, de la instructa- . Creo que con una hora de duración por asignatura ya se convertiría en un acto que daría prestigio al alumno y a la universidad que otorga el título. También sería un reto para el centro educativo, ya que se reflejaría su concepción concreta de la asignatura.
Nos uniríamos así a la gran tradición del examen por libre, que la universidad española aniquiló en la segunda mitad del siglo pasado. Sé que estoy aquí influido por aquel magnífico y clásico artículo del maestro don Ramón PARADA sobre este tema.
Mas hay algo también del espíritu de IHERING en sus Bromas y veras de la jurisprudencia, con aquella brillante defensa de un hipotético examen bienal y público de los juristas de la nación. Una esgrima intelectual para recuperar el respeto. Para adaptarnos a los viejos tiempos, podría estudiarse la transmisión o grabación de los exámenes por you tube o similar (salvo que el estudiante no lo autorizara).
Sesión con los compañeros del grupo de innovación docente de la Facultad. Se prevé una configuración más ágil y flexible de los trabajos finales de grado. Aprovecho para explicar mi experiencia fallida sobre el análisis crítico de un texto fundamental o clásico. Queda como hipótesis, que quizá se concrete en el futuro ante la necesidad de lecturas concentradas, reposadas, reflexivas.
El maestro Quintero Olivares nos disecciona el enriquecimiento ilícito de autoridades (no de funcionarios, atención) incorporado al Código Penal como art. 438 bis. El nuevo tipo es interpretado como una modalidad de desobediencia, en la medida en que su esencia es la negativa abierta a cumplir debidamente el requerimiento de los órganos competentes destinados a comprobar su justificación. Estos órganos competentes pueden ser los superiores jerárquicos u otros con esta competencia específica de vigilancia, pero debe destacarse la exclusión de la Administración tributaria.
1.-L’enxandallament del món, segons Pau Vidal, inclou moltes vestidures, marcades principalment per la tara de la uniformització. En aquest sentit, l’autor hi dedica moltes pàgines al predomini de les llengües hegemòniques, que s’autoproclamen universals. I tot un llistat que no em re sisteixo a transmetre, però ordenant els conceptes afectats per guionets:
-Les franquícies.
-Les grans cadenes amb establiments iguals a tot arreu.
-Els traductors automàtics “que no saben traduir i creen petits grèmlins que es van esquitllant en les llengües amb esquerdes cada dia més grosses”.
-La vulgarització de les formes en públic.
-La roba d’esport i les vambes cridaneres.
-La falta de respecte i l’exigència de drets improvisats.
-El trap i el regató, les lletres d’analfabet salvatruchas i la rima sense rima.
-La provocació sense programa.
-La proliferació de cors i emoticones a raig, a doll i a betzef.
-L’exhibició de misèries personals i col·lectives per televisió.
-La reaparició de l’autoritarisme i la falta de principis.
-La ignorància ostentada.
-La reducció de vocabulari i l’augment del to de veu.
-La mort de la ironia.
-La suplantació de la comprensió lectora per la comprensió dels emojis.
-Els caps de setmana de turisme rural i les tardes al centre comercial.
-Els pares de família al Camp Nou amb samarreta fluorescent.
-La reducció del sistema vocàlic, l’abandó dels pronoms febles i la repetició sistemàtica dels jingles de tertulià.
-“És dir “no t’escolto” per “no et sento””.
-“L’enxandallament del món també és parlar pel mòbil allà on està prohibit, posar-hi música a tota castanya quan vas en metro, la mala educació com a bandera de rebel·lió i de crits”.
*
2.-Òbviament, cadascú pot fer la seva tria. Reconec que no em disgusten els centres comercials: un entorn net, ordenat, de preus assequibles i que tanta felicitat ha portat a aquest vall de llàgrimes (i això no vol dir que no m’agradi comprar pels carrers de tota la vida). D’altra banda, m’atreveixo a afegir alguns exemples de xandallisme. Per exemple, la publicació de les qualificacions fent referència només al DNI o a un número universitari d’identificació. Tot aquest món al mateix temps groller i neocoelhista , ignorant i maleducat, és l’adob de la neollengua inclusivista.
**
3.-I, ara sí, el premi. Fa mandra de comentar. Fins i tot acceptant la barroeria inclusivista, proliferen els errors i les faltes de concordança. Un xandall, per tant, per als nens d’ Olot:
1.-Pau Vidal recull al seu article “Últims Nadals” –dins del seu llibre L’enxandallament del món (2022)- algunes perles nadalenques dels darrers anys. Per exemple, “la xupi-inclusiva tiona [sic] de la il·lustríssima ajuntamenta [sic] de Sentmenat (“L’Ajuntament de Sentmenat surt en defensa de les tiones”, web municipal, 15/12/2020), ràpidament millorada per la Cagationa del Port de la Selva (“Aquest any tenim CagaTiona”, web municipal, sense data)”. Evidentment, aquestes nevades nadalenques valen per mitja femada en aquest quadernet. Aquest any, he decidit que el premi vaig cap a Olot, però mantindrem el suspens i ho revelarem dilluns.
*
2.-M’interessa ara una petita reflexió sobre el llibre que he citat i el seu concepte central: l’enxandallament del món. Ens és útil, perquè dins d’aquest fenomen podem encabir i entendre la mamarratxada de la neollengua inclusiva. L’enxandallament és una vestimenta molt variada. L’autor hi fica dins draps i parracs de diversos orígens i formes. Comença per l’abandonament del pensament abstracte, ja substituït per l’eslògan i la piulada. Això és fàcil de veure, segons Pau Vidal, a l’escola, que canvia les humanitats per la intel·ligència emocional i els continguts per les competències. Una educació precària per a una societat precària, en paraules d’Andreu Navarra (un autor ja imprescindible, per cert, en el debat sobre l’ensenyament).
**
3.-L’enxandallament és, destacadament, el melindrisme (la cursileria), aquest “esclat de l’ensucramenta intergeneracional (aquesta és meva), un neocoelhisme [fantàstic!] que abusa de la pornografia sentimental per compensar les mancances cognitives amb petonests i abraçades a dojo”[la negreta és meva]. I, per acabar:
“Estimem-nos, cuidem-nos, donem-nos escalf. Els sisplaus s’han tornat sisplis, les comparacions comparatives i els diputats diputades. Ai, i els professors monitors de lleure. Com més baixa el dipòsit del pensament racional més s’omple el de l’emotivitat buida i erma. Som el regne de la banalitat.”
La disposición adicional segunda de la Ley 26/2022, de 19 de diciembre, por la que se modifica la Ley 38/2015, de 29 de septiembre, del sector ferroviario, plantea un curioso supuesto de lex specialis. En efecto, se trata de singularizar el régimen de revisión de precios para el contrato de suministros. Pero no cualquier suministro, sino determinados suministros de material ferroviario. Pero no cualquier material ferroviario, sino “material ferroviario rodante y componentes necesarios para su fabricación y mantenimiento destinados o afectos a contratos con obligaciones de servicio público (OSP), ya sean aquellos contratos administrativos o privados, cuya adjudicación corresponda a cualquiera de las entidades que formen parte del sector público”. Esta “revisión excepcional” (en palabras de la ley) tiene los siguientes requisitos (seguimos aquí la disposición adicional segunda):
1.-Plazo: sólo afecta a contratos “que se encuentren en ejecución, licitación, adjudicación o formalización” a la entrada en vigor de la ley “o cuyo anuncio de licitación, adjudicación o formalización se publique en la plataforma de contratación del sector público en el período de un año desde su entrada en vigor”.
2.-Es una revisión facultativa para el suministrador o proveedor.
3.-Se introducen ciertas modulaciones en el marco general de las fórmulas y se impone un límite del 20% de cuantía máxima (con lo cual, el resto de la pérdida sí sería asumido por el suministrador):
“2. Para el establecimiento de las fórmulas de revisión de los contratos públicos de suministros referidos en el apartado anterior, se habilita a los órganos de contratación correspondientes para la determinación de las propuestas de fórmulas de revisión atendiendo a los principios generales regulados por el Real Decreto 55/2017, de 3 de febrero por el que se desarrolla la Ley 2/2015, de 30 de marzo, de desindexación de la economía española.
En todo caso, previa solicitud del suministrador o proveedor y a efectos de la revisión de precios, se estará a los datos publicados por el Instituto Nacional de Estadística sobre incremento experimentado en el precio de las correspondientes materias primas determinantes para la ejecución del contrato durante el último año desde la solicitud, quedando excluidos conceptos tales como energía y salarios.
La cuantía máxima de revisión excepcional a que se refiere esta disposición adicional no podrá exceder del 20 % del precio total licitado.”
4.-Esta revisión de precios va a incidir en la compensación del coste de las obligaciones de servicio público:
“3. La revisión de precios a que se refiere esta disposición adicional tendrá la consideración de causa ajena a la gestión del operador ferroviario, a los efectos previstos en las cláusulas de imputación de evolución de costes de los contratos que regulen las obligaciones de servicio público.”
En definitiva, una peculiaridad de difícil justificación, quizás empujada por algún grupo de presión o con el objetivo de solucionar alguna coyuntura empresarial específica.
Cada vegada em sap més greu transcriure íntegrament un poema en aquest blog. No ho admetríem si fos un llibre sencer. Seria mal vist si es tractés d’un article de diari de pagament (de fet, això és fa sovint amb una foto que delata la trampeta). Però amb un poema tothom s’atreveix. Deixo ara de banda la qüestió del dret de cita, que ens portaria molt lluny.
Potser ho tornaré a fer, però avui em limito a recomanar el magnífic poema de Marià Manent ,“La tomba de Rilke”. Hi ha alguna paraula deliciosa –que desconeixia- com “urc”. També alguna comparació magnífica, com la relativa al color de les arques de núvia corcades pel temps. Els nens d’ara ja no coneixen aquestes arques, que envellien passant de família en família, però internet els ajudarà.
És curiós, perquè fa dies que Rilke se m’apareix per tot arreu. Una cita de l’escriptor obre el llibre que just ara he començat de María Calvo, La mujer femenina. Llegeixo a linkedin que una editorial recomana als nois que vulguin escriure, com era previsible, les cartes a un poeta jove. I m’arriben notícies d’un treball espectacular coordinat per Carolina B. García Estévez i editat per Residencia de Estudiantes de Madrid, Las ciudades de Rilke.
El que sí que em permeto és copiar aquí la part final del magnífic i conegut poema de Rilke ““Geduld “ -“Paciència”-, en la traducció elegant que ens porta “El traductor català” (pàgina molt recomanable):
Ciudades, leyes y letras 