Valor estimado, presupuesto base de licitación y precio de licitación

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

       1.-Me ha llamado últimamente la atención el esfuerzo que está haciendo Administrativando , bajo la creativa y  poderosa batuta de M. Benítez Ostos, para difundir, ya sea a través de su blog o por el canal de you tube, materiales sintéticos en el campo del Derecho público (principalmente, de Derecho Administrativo).

*

       2.-Es cierto que durante la pandemia distribuí entre los alumnos algunas grabaciones que tuvieron cierto éxito. Lo que más me ha sorprendido es que, ya superado el período excepcional, los alumnos sigan solicitando estos “podcast”. Siempre me pareció una técnica aburrida, pero debo corregir mi criterio a la vista de las nuevas inquietudes.

       Con el uso de los materiales de Administrativando tenemos la ventaja de que el material está muy bien ordenado. Además, nos va muy bien porque, como mis estudiantes saben, la asignatura se compone de una serie de exámenes orales. Hasta ahora, hemos formulado preguntas amplias (el “tema”), pero ahora vamos a combinarlas con preguntas más cortas y más creativas. Podríamos decir que son cuestiones más “agresivas” con la materia, más gustosas para devorarla.

       **

       3.-Empezamoshoy con un vídeo de Alejandro M. Canónico Sarabia con el siguiente título: “Valor estimado,  presupuesto base de licitación y precio de licitación”. Para facilitar la escucha de la lección, indico aquí un sumario de los temas tratados en cada momento:

.-Minuto 0: Planteamiento. Presupuesto Base, valor estimado y precio de licitación.

.-Minuto 1: Presupuesto base: límite máximo de gasto. Previsión presupuestaria.

Minuto 2: Presupuesto base: incluye IVA. Incide  en la cuantía de la garantía provisional.

Minuto 3: Presupuesto base y baja temeraria.

Minuto 4: Valor estimado: presupuesto base + situaciones específicas (prórrogas, primas, modificaciones…)

Minuto 5: Explicación sobre esas situaciones específicas.

Minuto 6: Valor estimado: determina el régimen de impugnación. El precio del contrato.

Minuto 7: Precio: retribución al contratista. Precio cierto.

Minuto 8: Precio: se pagará al contratista.

Minuto 9: Precio del contrato: es parámetro para garantía definitiva.

Minuto 10: Precio del contrato: por precio unitario o por tanto alzado (totalidad del contrato).

Minuto 11: final.

***

Dissabtes exclusius. Obediència extrema.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Em sorprèn l’aparició de Jaume Serra-Hunter a la biografia de Marià Manent escrita per Albert Manent. En concret, consta que l’any 1931 va formar part del consistori dels Jocs Florals de Barcelona. Pensava que es tractava, sobretot, d’un home de ciències i que això justificava l’elecció del seu nom per al programa d’ajuts de la Generalitat per a investigadors d’elit.

            Jaume Serra-Húnter va estudiar Filosofia i Lletres i conreà el camp filosòfic, encara que molt preocupat per la connexió del pensament amb la història i amb el coneixement científic. Fou rector de la Universitat de Barcelona (1931-1933), a l’època en què va rebre el nom d’Universitat Autònoma. Desenvolupà en aquest càrrec criteris molt avançats d’organització acadèmica (per exemple, catedràtics contractats en funció del prestigi i professionals que exercien com a “professors lliures”). Vindria després la tragèdia de l’exili, formant part de la impressionant nòmina de filòsofs que tingueren Mèxic com a destí principal -magníficament estudiats per J.L Abellán a El exilio filosófico en América. Los transterrados de 1939.

            *

            2.-Però una cosa és l’estela dels mites i una altra la realitat mesquina i burocràtica. Em trobo amb la següent nota d’una important universitat pública catalana (em permetreu que, per motius elementals de compassió, no digui el nom). L’avís està dirigit als seus professors i els recorda les condicions per a sol·licitar el reconeixement dels mèrits de recerca (la negreta és meva):

            “Us informem que avui, dia 16 de gener, comença el termini per a presentar les sol·licituds de la convocatòria estatal de recerca de la CNEAI-ANECA, publicada al BOE de 5 de gener, amb la resolució de 23 de desembre de 2022 de la Secretaría General de Universidades, que aprova la convocatòria de l’avaluació de l’activitat investigadora, adreçada als/a les funcionaris/es de carrera i interins/es, dels següents cossos docents universitaris:

            –Catedràtics/es d’Universitat

            -Professors/es Titulars d’Universitat

            –Catedràtics/es d’Escola Universitària

            -Professors/es Titulars d’Escola Universitària”

            De vegades he pensat deixat aquesta secció (ja portem més d’un any). Va néixer una mica com a resposta davant la perplexitat i  el seguidisme. Ara ja són alguns companys de lletres i del món de les lleis els que em punxen per a continuar. Som-hi, doncs, amb la collita d’avui.

**

            3.-En efecte, no hi ha manera d’encaixar “catedràtics/es”. Deixant de banda l’estupidesa oficinesca de les barres -que crea també un curiós embolic amb les ales dels funcionaris-, en català no és “catedràtices”, sinó “catedràtiques”. La “qu” se n’ha anat riu avall.

            Tots cometem errors. És normal. No es tracta de ser un mestre tites. Però el que em sorprèn –i d’aquí el títol- és aquesta submissió absoluta a les regles conventuals del llenguatge políticament correcte (que vés a saber d’on han sortit). De vegades peta la gramàtica i d’altres el sentit comú. Sovint, a més, fa riure. Dubto que aquesta forma de requerir als millors investigadors li hagués fet gaire gràcia a en Serra-Húnter.

***

Dissabtes exclusius. Tots podem ser inclusivaires.

Dissabtes exclusius. La botiga dels saldos inclusius.

Dissabtes exclusius.

Sábados exclusivos.

*Foto: Art Guzman.

Consell per a investigadors i per a gent que s’estima la seva feina.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

        Alterno la lectura de la biografia de Marià Manent escrita pel seu fill i la lectura del dietari escrit pel pare, El vel de Maia. Ja sabeu que m’encanten els diaris. Aquests darrers mesos, amb Pla aprenc molt. Amb Vila-Matas, hi confio i em deixo portar. Amb Marià Manent tinc la sensació que sóc a casa. No m’ho explico del tot, però és així.

         Albert Manent explica que el seu pare va fer el 1919 un viatge a Tossa:

         “Descriu la vila vella amb precisió de guia i acaba embarcant-se per un mar on el pescador deia: “Qui és en la mar navega, qui és en terra judica.””  

         Definitiu.

***

Foto: J.Amenós

Dissabtes exclusius.Tots podem ser inclusivaires

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios
  1. Els que us guanyeu les garrofes ensenyant alguna cosa deveu estar tips del terme “professorat”. Els inclusivaires ho volien desdoblar tot –per això hem parlat aquí sempre de “llenguatge duplicatiu”-. Però, és clar, ells també són humans i es cansaven i cansaven l’auditori. Per això es van empescar nominalitzacions abusives que, ben aviat, van demostrar ser més carregoses que la duplicació enfadosa.
  2. Així va passar amb “professorat”: quin totxo trist i burocràtic comparat amb la claredat natural de “professors”! “Professorat” és un mot ideal per al capítol d’una llei o per a un reglament de complements retributius. Però es fa servir per tot: el professorat va al lavabo, el professorat no té sensibilitat davant el nou alumnat (un altre que fa pena), etc….
  3. En Pau Vidal (sempre astut i incisiu) proposava –amb un pèl d’ironia, certament- que s’emprés la paraula “professoram”. No em negareu que dóna una sensació de varietat i agilitat més intensa que “professorat”. Però crec que puc millorar-lo.Suggereixo que parlem de “la professoralla”. No em  disputareu que té un punt d’alegria. A més, té dos avantatges destacats:
    • -En primer lloc, no és un masculí genèric. Ja sabeu que els inclusivaires disparen a matar quan veuen un. Per això em sorprèn que utilitzin “el professorat”, que és un masculí genèric com una catedral.
    • -En segon lloc, heu d’admetre que hi ha interessants coincidències fonètiques amb “la canalla”. Això ens va perfecte perquè, en els documents escolars, trobarem la professoralla i la canalla, units per un so compartit i pel mateix objectiu. Dos femenins  sense sospita.
  4. Em direu que, en català, aquestes expressions tenen de vegades un to despectiu. Penseu en “la menestralla”, amb un regust de rebuig històric. Més directe i pejoratiu encara seria el ja clàssic “purrialla” o el més ampli de “gentalla”. També vindrien per aquí “la carlinalla” o ”la forasteralla”, ben populars en altres èpoques. Però nosaltres, professoralla de tot nivell i condició, no hem de tenir por d’aquestes associacions de sentit i, amb l’ajut de l’esperit de la LOMLOE (o com es digui), estendrem el deliri inclusivaire que ens portarà màgicament a la fi de totes les desigualtats.
  5. I ara, la torna: per què “inclusivaire”? Per una senzilla raó: el genèric masculí mai ha exclòs ningú i, per tant, no es pot parlar de “llenguatge inclusiu”. Quan el president Companys crida “Catalans!” per la ràdio el 1934 o quan el president Tarradellas es dirigeix als “ciutadans de Catalunya!”, no es van treure de sobre a la meitat de la població. Evidentment, parlaven per a homes i per a dones –com absolutament tothom va entendre ahir i entén avui -.
  6. La cançoneta del “llenguatge inclusiu” és, per tant, moneda falsa. Però com que l’invent ha tingut un cert èxit, penso que la manera correcta de fer-lo anar és referir-se al “llenguatge inclusivaire”. Amb una nominalització senzilla, passem a “els i les inclusivaires” i tothom content. Una abraçada i molta sort, estimada professoralla inclusivaire.

***

Fotos: * **

Dissabtes exclusius.

Sábados exclusivos.

Diario disperso. Gaspar Ariño.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

        Son muchas las reflexiones recientes sobre la obra de Gaspar ARIÑO ORTIZ, que nos ha dejado recientemente. Recuerdo su intervención en la mesa redonda “Estructuras administrativas y racionalización del gasto público”, en el Congreso de Tarragona de la Asociación Española de profesores de Derecho Administrativo, en el año 2012.

         Fue por la vía directa y dijo que no iba a hablar de Derecho. Indicó que, más allá del debate sobre la liberalización, era evidente que las grandes empresas españolas originariamente públicas –auténticos campeones nacionales, en la expresión francesa- habían mejorado. Muchas de ellas se habían lanzado con éxito a la aventura internacional y no era extraño ver en muchos lugares del mundo a contratistas de servicios públicos que habían nacido aquí.  Eran tiempos de modernización y esperanza.

         Muchos años después, aquella explosión de libre  mercado se convertiría en una economía dirigida y el viejo espíritu liberal (aquella libertad de expresión que un día fue muy amplia) empezó a mostrar preocupantes síntomas de cansancio. Pero todo esto ya buscará su respuesta en el futuro. Y otros responderán, como respondió el profesor ARIÑO, para dar fluidez y prosperidad bajo nuevos moldes.

         Descanse en paz.

***

*Foto: aquí.

Diario disperso. Evaluación única.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

*

  1. Junta de Facultad ayer. Se confirma la generalización de la evaluación única, al menos el curso que viene. Ahora bien, el trámite quiere sujetarse a la alegación y demostración de una causa previa (de salud, laboral, etc.). Dos alumnas lo critican y me sumo a su posición.
  2. La evaluación única ha de ser una opción libre. Eso, sí, el examen debe ser oral y público, ante un tribunal integrado por profesores de la especialidad.. Ha de versar sobre un programa teórico y sobre un caso previamente preparado –respecto a esto último, con entrega previa de su contenido o, al menos, de la instructa- . Creo que con una hora de duración por asignatura ya se convertiría en un acto que daría prestigio al alumno y a la universidad que otorga el título. También sería un reto para el centro educativo, ya que se reflejaría su concepción concreta de la asignatura.
  3. Nos uniríamos así a la gran tradición del examen por libre, que la universidad española aniquiló en la segunda mitad del siglo pasado. Sé que estoy aquí influido por aquel magnífico y clásico artículo del maestro don Ramón PARADA sobre este tema.
  4. Mas hay algo también del espíritu de IHERING en sus Bromas y veras de la jurisprudencia, con aquella brillante defensa de un hipotético examen bienal y público de los juristas de la nación. Una esgrima intelectual para recuperar el respeto. Para adaptarnos a los viejos tiempos, podría estudiarse la transmisión o grabación de los exámenes por you tube o similar (salvo que el estudiante no lo autorizara).
  5. Sesión con los compañeros del grupo de innovación docente de la Facultad. Se prevé una configuración más ágil y flexible de los trabajos finales de grado. Aprovecho para explicar mi experiencia fallida sobre el análisis crítico de un texto fundamental o clásico. Queda como hipótesis, que quizá se concrete en el futuro ante la necesidad de lecturas concentradas, reposadas, reflexivas.

***

*Foto: aquí.

No es la ocultación, sino el empecinamiento en la ocultación.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

    *

    El maestro Quintero Olivares nos disecciona el enriquecimiento ilícito de autoridades (no de funcionarios, atención) incorporado al Código Penal como art. 438 bis. El nuevo tipo es interpretado como una modalidad de desobediencia, en la medida en que su esencia es la negativa abierta a cumplir debidamente el requerimiento de los órganos competentes destinados a comprobar su justificación. Estos órganos competentes pueden ser los superiores jerárquicos u otros con esta competencia específica de vigilancia, pero debe destacarse la exclusión de la Administración tributaria.

         Una guarnición: el enriquecimiento ilícito.

***

*foto: Andrea Piacquadio.

Dissabtes exclusius. La botiga dels saldos inclusius (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

*

         1.-L’enxandallament del món, segons Pau Vidal, inclou moltes vestidures, marcades principalment per la tara de la uniformització. En aquest sentit, l’autor hi dedica moltes pàgines al predomini de les llengües hegemòniques, que s’autoproclamen universals. I tot un llistat que no em re sisteixo a transmetre, però ordenant els conceptes afectats per guionets:

         -Les franquícies.

         -Les grans cadenes amb establiments iguals a tot arreu.

         -Els traductors automàtics “que no saben traduir i creen petits grèmlins que es van esquitllant en les llengües amb esquerdes cada dia més grosses”.

         -La vulgarització de les formes en públic.

         -La roba d’esport i les vambes cridaneres.

         -La falta de respecte i l’exigència de drets improvisats.

         -El trap i el regató, les lletres d’analfabet salvatruchas i la rima sense rima.

         -La provocació sense programa.

         -La proliferació de cors i emoticones a raig, a doll i a betzef.

         -L’exhibició de misèries personals i col·lectives per televisió.

         -La reaparició de l’autoritarisme i la falta de principis.

         -La ignorància ostentada.

         -La reducció de vocabulari i l’augment del to de veu.

         -La mort de la ironia.

         -La suplantació de la comprensió lectora per la comprensió dels emojis.

         -Els caps de setmana de turisme rural i les tardes al centre comercial.

         -Els pares de família al Camp Nou amb samarreta fluorescent.

         -La reducció del sistema vocàlic, l’abandó dels pronoms febles i la repetició sistemàtica dels jingles de tertulià.

         -“És dir “no t’escolto” per “no et sento””.

         -“L’enxandallament del món també és parlar pel mòbil allà on està prohibit, posar-hi música a tota castanya quan vas en metro, la mala educació com a bandera de rebel·lió i de crits”.

*

         2.-Òbviament, cadascú pot fer la seva tria. Reconec que no em disgusten els centres comercials: un entorn net, ordenat, de preus assequibles i que tanta felicitat ha portat a aquest vall de llàgrimes (i això no vol dir que no m’agradi comprar pels carrers de tota la vida). D’altra banda, m’atreveixo a afegir alguns exemples de xandallisme. Per exemple, la publicació de les qualificacions fent referència només al DNI o a un número universitari d’identificació. Tot aquest món al mateix temps groller i neocoelhista , ignorant i maleducat, és  l’adob de la neollengua inclusivista.

**

         3.-I, ara sí, el premi. Fa mandra de comentar. Fins i tot acceptant la barroeria inclusivista, proliferen els errors i les faltes de concordança. Un xandall, per tant, per als nens d’ Olot:

         “Que aquesta propera nit sigui la més màgica de l’any per totes les nenes, nens i noies i nois de l’Escola i de la Garrotxa!  @olot_cat 🥰 Bona nit de reis!

         Infants i grans, preparades i nervioses per viure…LA NIT MÉS MÀGICA DE L’ANY!”

***

*Foto. Ron Lach.

Dissabtes exclusius

Sábados exclusivos.

Dissabtes exclusius. La botiga dels saldos inclusius (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 *

               1.- Pau Vidal recull al seu article “Últims Nadals” –dins del seu llibre L’enxandallament del món (2022)- algunes perles nadalenques dels darrers anys. Per exemple, “la xupi-inclusiva tiona [sic] de la il·lustríssima ajuntamenta [sic] de Sentmenat (“L’Ajuntament de Sentmenat surt en defensa de les tiones”, web municipal, 15/12/2020), ràpidament millorada per la Cagationa del Port de la Selva (“Aquest any tenim CagaTiona”, web municipal, sense data)”. Evidentment, aquestes nevades nadalenques valen per mitja femada en aquest quadernet. Aquest any, he decidit que el premi vaig cap a Olot, però mantindrem el suspens i ho revelarem dilluns.

*

         2.-M’interessa ara una petita reflexió sobre el llibre que he citat i el seu concepte central: l’enxandallament del món. Ens és útil, perquè dins d’aquest fenomen podem encabir i entendre la mamarratxada de la neollengua inclusiva. L’enxandallament és una vestimenta molt variada. L’autor hi fica dins  draps i parracs de diversos orígens i formes. Comença per l’abandonament del pensament abstracte, ja substituït per l’eslògan i la piulada. Això és fàcil de veure, segons Pau Vidal, a l’escola, que canvia les humanitats per la intel·ligència emocional i els continguts per les competències. Una educació precària per a una societat precària, en paraules d’Andreu Navarra (un autor ja imprescindible, per cert, en el debat sobre l’ensenyament).

**

         3.-L’enxandallament és, destacadament, el melindrisme (la cursileria), aquest “esclat de l’ensucramenta intergeneracional (aquesta és meva), un neocoelhisme [fantàstic!] que abusa de la pornografia sentimental per compensar les mancances cognitives amb petonests i abraçades a dojo”[la negreta és meva]. I, per acabar:

         “Estimem-nos, cuidem-nos, donem-nos escalf. Els sisplaus s’han tornat sisplis, les comparacions comparatives i els diputats diputades. Ai, i els professors monitors de lleure. Com més baixa el dipòsit del pensament racional més s’omple el de l’emotivitat buida i erma. Som el regne de la banalitat.”

         Continuem dilluns.

***

*Foto:Robin.