Murray on gender, race and identity theories (I)

            1.-Douglas Murray studies «The Marxist Foundations» of the new movements about gender, race and identity on pages 51-63 of his book «The Madness of Crowds: Gender, Race and Identity» (2019-2020). To begin with, he notes the change of target:

            “Just as Marxism was meant to free the labourer and share the wealth around, so in this new version of an old claim, the power of the patriarchal white males must be taken away and shared around more fairly with the relevant minority groups”.

            Murray then reminds us that we are dealing with a genuine ideology. Certainly, “this new ideology was not taken especially seriously by its opponents”. What was the reason? : “Some of its claims seemed so laughable, and its inherent contradictions so clear, that coherent criticism was almost absent”.

            But, at the end, these new ideas about gender, race and identity –approximately the famous “woke culture”-, effectively work as an ideology which, like any other, “provides a lens for understanding the world and a purpose for an individual’s actions and life whitin the world”.

*

            2.-What is the main trend in the formation of these ideas? Probably you know the answer. It is very clear the footprint of Marxist and post-Marxist authors. Firstly, Michel Foucault and his “monomaniacal lens” of power:

            “From Michel Foucault these thinkers absorbed their idea of society not as an infinitely complex system of trust and traditions that have evolved over time, but always in the unforgiving light cast when everything is viewed solely through the prism of “power”.”

            I am witness, in the field of urban planning, to the often ridiculous research to detect a male power that is organising the city and its smallest details. Murray reacts: “Of course power exists as a force in the world, but so do charity, forgiveness and love”. By the way, this distorting prism allows us to understand another of the slogans of this movement: “the personal is political” (the unfortunate motto popularised by Carol Hanish).

**

            3.-But not only Foucault and Marx are the well-known parents. We find too Antonio Gramsci, from which they absorbed his “notion of culture as a “hegemonic force” the control of which is at least as important as the working class”. And from Gilles Deleuze they take the idea that “the role of the individual is to see through and undo the web that the culture you were born into has wound around you”. This is the final result, with appropriate irony from Murray:

            “And always and everywhere is the aim –taken from French literary theory- to “deconstruct” everything. To “deconstruct” something is as significant in academia as “constructing” things in the rest of society. Indeed, it is one curiosity of academia in recent decades that it has found almost nothing it does not wish to deconstruct, apart from itself”.

            I would say that there is a peculiar coincidence between the obsession with deconstructing and the obsession with the transversal analysis of all public policies (advocated by feminist mainstream since the Beijing summit, 1995).

Herramientas específicas para demoliciones de edificios

(Source:here)

***

«La docència universitària, entre el desinterès i el desconcert»

       Ortega y Gasset, a “Misión de la universidad”, va situar l’ensenyament com a peça central de la funció universitària, sense perjudici d’una espècie de paper vigilant de l’elit investigadora. No obstant, els darrers quaranta anys han significat un  apreciable avenç en la recerca i una caiguda en l’absoluta irrellevància de l’activitat docent dins del món universitari. Julio Carabaña, aquest gran sociòleg de l’educació, ha estudiat a fons aquest problema i ens va arribar a parlar de la sequedat absoluta de l’arrel de la docència. Els estudiants queden sota l’atzar  salvífic d’una  hipotètica vocació del professor. Era una qüestió que em va preocupar durant molts anys, però que ja assumeixo com a factum. Potser dins d’alguns lustres, aquesta dada serà explicada com el baptisme inicial dins la crisi final de la universitat pública.

            De moment, us passo la reflexió del meu admirat Quim Brugué, en un article que he descobert fa  uns dies i que va publicar a política&prosa del mes d’abril. Hi coincideixo cent per cent i afirmo haver experimentat els mateixos resultats empírics.

            La docència universitària, entre el desinterès i el desconcert

Dissabtes exclusius. A la Central també tenen el mal.

(Font: aquí. )

1.-Sant tornem-hi! Avui, per escalfar motors, em remetré a un article de Carme Junyent, que en sap molt més i que ha estat per mi un exemple permanent de claredat, valentia i estima per la llengua. Us deixo l’enllaç al final. Però ja imaginareu que, com a picaplets, no podia deixar de comentar  el text legal que apareix a l’article citat. Es tracta del Reglament general d’eleccions de la universitat de Barcelona (aprovat pel claustre universitari l’11 de novembre de 2019, modificat el 15 de juliol de 2020 i modificat el 14 de desembre de 2021).

*

2.-He vist ja moltes animalades, però reconec que la borratxera, confusió i contradiccions d’aquest Reglament han tocat la meva ànima sensible. No tenim temps d’analitzar-ho tot, però us avanço que  vaig començar a llegir-lo i semblava un text benemèrit del segle XIX. Així, a l’article  4 i a començament del 5 ens parla de “els ajudants”, els “electors” (sobre això hem de parlar perquè aquesta paraula no la dupliquen mai al llarg de tot el reglament), “tots els estudiants” (i ens estalviem l’horrible “tots i totes”), “investigadors predoctorals” ( feia mesos que no veia el genèric d’investigador a la meva facultat)…

Però el  legislador se’n adona i, a l’article 5 ja comença a disparar uns quants “alumnats” i, després, segueix duplicant segons li rota. Així, un contundent “interventors” apareix al flamant títol de l’article 15, però al cos del text (número 1,2 i 3 del mateix article 15)  agafa  aire i desdobla com un boig: “interventor o interventora”, “interventor o interventora”, “interventor o interventora”…Tampoc li servirà de gaire, perquè la proposta d’interventor o interventora només la poden fer “els candidats” (art. 15.1). Algú li devia dir però ja tenia pressa, no ho canvia i ho intenta arreglar a l’art. 19.1, on parla de “candidat o candidata”. Però es torna a dormir a la palla i , a l’article 50, toca el cel ficant  directament en un sol article la paraula “candidats” -fins i tot “els candidats”- en sis ocasions (és pràcticament una frase darrera l’altra). Ai, ai, que les dones no poden ser candidates…Se’n adona i a l’article 77.4  torna a prendre la pastilla i parla de “candidat o candidata”, però li entra una amnèsia immediata i al 77.5 només parla de “el candidat”.

Bé, parem màquines. Ja cansa.  Qui vulgui seguir el ball, ho pot intentar amb el darrer incís de l’article 72.1 del Reglament, que és un prodigi de descoordinació i imprecisió lingüística. A mi m’agrada molt també el xurro de l’article 12.e), que considera que és competència de la Junta Electoral Permanenten les eleccions a rector o rectora acreditar els interventors [ coi –perdó- si  heu duplicat el rector per què no ho feu amb l’humil interventor] de les meses electorals sol·licitats pels diferents candidats [ja us he avisat que “les candidates” apareixien segons li venia], fer l’escrutini final, i proclamar les candidatures i els resultats”.

**

3.-Un tema important. Al llarg del  reglament apareix un munt de cops la paraula “elector” – o el plural “electors”-. És lògic perquè ens referim a un reglament electoral. Ja hem vist que amb els altres substantius rellevants es fan duplicacions i desdoblaments. Una mica a la babalà i amb molts oblits, certament, però el legislador de la Central ens clava uns quants “rector o rectora”, “interventor o interventora”, “candidat o candidata”…En canvi, amb “elector” es manté impertorbable al llarg de tot el text. Tampoc apareix enlloc per amorosir-ho una mica el pedant “persona electora”. Res.

La conseqüència està clara: les dones no poden votar a les eleccions convocades a la Universitat de Barcelona. Ras i curt. No són electores. Així acaben les gracietes del que diuen “llenguatge inclusiu”. Allà on siguin, Clara Campoamor i tantes altres estaran entusiasmades. Sort que ara em ve al cap el principi d’interpretació constitucional de tot l’ordenament i podem arreglar aquesta desigualtat flagrant.

Ja estic sentit una veu burleta que em diu que no cal tota aquesta faramalla jurídica, home, que ja s’entén que “elector” inclou  també les dones. Hi  estic d’acord. Exactament de la mateixa manera que, en un context genèric, “rector” inclou rectora, “interventor” cobreix les interventores, etc. En resum, no calia tota aquesta pesadesa de les duplicacions, dels “alumnats” i “professorats”, de les “persones candidates” i tot el gaspatxo habitual.

No crec que la Universitat de Barcelona –“la Central” de tota la vida- hagi superat el nivell estilístic del Reglament de Veterinària de la UAB. Però fa feredat veure aquestes mostres de la universitat catalana més rellevant. Fins i tot, quan tots sabem que  els claustres de filologia de la Central –tant en català com en castellà-  van tenir un prestigi llegendari. Sic transit gloria mundi.

***

I, ara sí, el premi d’avui: “M’autoinculpo”, de Carme Junyent[1].

women's suffrage

(Font:aquí).

  Alguns articles anteriors d’aquesta secció:

Sábados exclusivos. Mejor el juglar que el charlatán

Dissabtes exclusius. Catalans! Sense embuts.

Sábados exclusivos. Las palabras solteras.

Dissabtes exclusius. Els pares han de protegir els fills.

*

[1] Hi ha una petita imprecisió al text en la referència inicial a l’article 9.1 del Reglament General d’Eleccions de la Universitat de Barcelona. Aquest article diu el següent:

9.1. La Junta Electoral Permanent de la Universitat de Barcelona, els acords de la qual exhaureixen la via administrativa, és designada pel Consell de Govern i està composta per:

a) dos catedràtics o catedràtiques de l’àmbit del dret, un dels quals la presideix,

b) un professor o professora permanent,

b)[sic] dos estudiants,

c) un representant del personal d’administració i serveis,

d) el secretari o secretària general, que ho és també de la Junta Electoral Permanent.”

De tota manera, les contradiccions i confusions que denuncia l’article es mantenen, de tal manera que les dones que estudien o que formen part del “personal d’administració i serveis” no poden formar part d’aquest òrgan. Cal procedir, com hem fet al nostre article, a una interpretació correctiva.

*

Per a entendre el carlisme

          1.-Catalunya va ser al llarg de tot el segle XIX (i fins i tot a començaments del XX) una genuïna terra carlina. És una realitat sovint oblidada, potser per motius polítics (sembla una herència incòmoda) o per pura ignorància –que serà reforçada pels plans d’estudi vigents i futurs. Ja es van perdent també iròniques expressions populars, com la que encara vaig arribar a sentir fa anys : “I els carlins que els mati Déu” (els pagesos la pronunciaven abans de començar un bon àpat).

         Per a comprendre aquest fenomen, podem resseguir, evidentment, els estudis històrics. Però per a tenir una visió vivíssima i sincera, us recomano el llibre de Josep Pla Un senyor de Barcelona. Ja ens hi vam referir en alguna ocasió, precisament al voltant de la comparació entre la visió tradicionalista i la visió contemporània de la llibertat ( o de les llibertats).

*

         2.-Em venen al cap moltes idees, perquè la descripció d’en Pla i  els episodis que hi apareixen tenen una riquesa feréstega inacabable. Resumeixo, però, algunes notes útils.

         En primer lloc, al llibre apareixen diversos personatges del moviment, tant dels nivells de  comandament com dels soldats a peu i col·laboradors. Destaca amb llum pròpia el general Savalls, nascut a la Pera el 1817. Combatiu, intel·ligent, coneixedor del país i de les seves contrades, convertit en  epopeia i, alhora, lligat a la realitat de la terra: “amb els seus pagesos vestits de vellut, Savalls recorregué el país cobrant contribucions, hostilitzant la tropa i fent el plaga”.

         Però no és només Savalls. Són molts més els carlins lligats amb una lluita que tenia la victòria assegurada quan es tractava de camps tortuosos,  muntanyes  amagades i ciutats afins. Sovint canviaven de bàndol, però l’Empordà i la Garrotxa, per exemple, eren zones relativament fàcils per al carlisme. Dins l’Estat Major de Savalls  cal subratllar el brigadier Huguet i també Manel de Calella, anomenat el Soques. Del primer es diu que era més llest en el combat i en la selecció de la tropa que el mateix Savalls. “Somos los de Gerona, el batallón segundo,/que dio la fama al mundo/el brigadier Huguet.”

*

       3.-Pel que fa al Soques, la veritat és que de vegades dubto que la seva biografia sigui real (no per les dades, que les crec, sinó pel seu dinamisme i popularitat, que em fan pensar en un autèntic mite). La deixarem en el misteri -amic lector, podeu indagar fàcilment-, però és una sorpresa que va des de l’exercici del seu càrrec com a Alcalde de Calella (amb algunes actuacions rellevants, per cert), fins a tenir els sants pebrots d’organitzar encara una darrera intentona carlista el 1906, amagant-se i escapolint-se, com deia La Vanguardia, pels bellíssims (amb els ulls d’avui) boscos del Montnegre:

         “Creen los que conocen á «Socas», que caso de verse hostigado por la guardia civil se internará en las montañas de Orsavinyá, que conoce palmo á palmo por haberlas recorrido muchas veces, y cuyas fragosidades se prestan admirablemente para eludir la persecución.”

         En fi, no sols trobareu al llibre aquests (i altres) personatges gairebé llegendaris. En Rafel Puget comenta a Josep Pla, també, algunes reflexions sobre la ideologia carlina al llarg del temps i sobre el seu finançament, que anava des de les finances estrangeres del Pretendent fins a donacions entusiastes i desinteressades, petits segrestos i acords relativament voluntaris i cavallerosos.

Gravat capitostos carlins provincia de Girona.

Retrat de Francesc Savalls i alguns dels seus companys. Font: aquí.

***

La perspectiva de género como simple cláusula de estilo. El ejemplo del Decreto vasco sobre habitabilidad de las viviendas.

Parents-and-children.jpg

(Fuente:aquí).

         1.-La discusión –con “perspectiva de género”- del borrador del Decreto de condiciones mínimas de habitabilidad de las viviendas del País Vasco dio lugar a un cierto debate público regido principalmente por el chascarrillo fácil y las bromas sobre las peculiaridades sociológicas de esta Comunidad Autónoma. Hoy mismo se ha publicado ya el Decreto 80/2022, de 28 de junio, de regulación de las condiciones mínimas de habitabilidad y normas de diseño de las viviendas y alojamientos dotacionales en la Comunidad Autónoma del País Vasco.

            Existía, por tanto, cierta expectación y había habido ya algunos estudios que avalaban la relevancia de dicha perspectiva en las nuevas viviendas (véanse, por ejemplo, algunos de los artículos incluidos en el número 22 de Qüestions d’Habitatge:”Flexibilidad e igualdad de género en la vivienda”, 2019)

*

            2.- La exposición de motivos se refiere a la cuestión nada menos que en tres ocasiones:

            -“ Además, resulta indispensable en la sociedad en la que vivimos que la habitabilidad contemple también cuestiones relacionadas con la accesibilidad universal y la perspectiva de género.”

            -“ Asimismo, se persigue mediante la aprobación de esta norma la incorporación efectiva de la perspectiva de género en el diseño de las nuevas viviendas en la Comunidad Autónoma del País Vasco, a fin de que todas las personas que vayan a habitar en las mismas lo hagan en condicio­nes de igualdad en relación con los espacios que las componen y las actividades que desarrollan.”

            -“ Por último, se debe señalar que la formulación y tramitación de este Decreto se ha sujetado a lo señalado en los artículos 19 a 21 de la Ley 4/2005, de 18 de febrero, para la Igualdad de Mujeres y Hombres, así como a las directrices para la realización de la evaluación previa del impacto en fun­ción del género y la incorporación de medidas para eliminar desigualdades y promover la igualdad de mujeres y hombres aprobadas por Acuerdo del Consejo de Gobierno de 21 de agosto de 2012.”

            Sin embargo, lo cierto es que todas esas menciones son simplemente una claúsula de estilo, de forma similar a lo que ya ocurre con las mismas o similares palabras en el texto refundido de la Ley del Suelo estatal. Veámoslo con más calma.

*

            3.-El Decreto que comentamos es una muestra perfecta de la neutralidad de la normativa arquitectónica en estos temas. Como no podía ser de otra manera, predomina la visión higiénica y funcional antes que cualquier otra consideración. El Decreto es inevitablemente reglamentista en la medida en que estas normas lo son casi por naturaleza. Esto disgustará quizás a algunos usuarios, pero la mejora generalizada de las condiciones de habitabilidad (dimensiones, ventilación e iluminación)  es una regla asumida por la legislación en las ciudades occidentales en los últimos ciento cincuenta años.

            La discutida querella de las cocinas (que absurdamente se había conectado a unas esencias de género) se resuelve al final de un modo tradicional, con una asignación mínima de 7 m2 (se prevén 13 m2 para el salón comedor). La famosa polémica sobre su ampliación tiene poco que ver con roles de género y, más bien, con la instalación del equipo mínimo e imperativo para cocinas  y con la solución –que también impone el Decreto- para las necesidades de almacenamiento.

            Es cierto que hay una llamada genérica a la versatilidad y a la flexibilidad (regla 6 de las condiciones espaciales). Se trata de un viejo tema (recuerdo los famosos dibujos de Coderch al respecto), que está más vinculado con el envejecimiento, la soledad  y los nidos vacíos que con cuestiones de género. Por lo que veo, en fin, no se consagra el carácter obligatorio de la visibilidad de la cocina desde el comedor. Esta parece ser una preferencia del mercado que algunos estudiosos del género habían avalado (para que se viera quién está efectivamente en la cocina). Sin embargo, lo cierto es que la regla ordinaria parece ser la previsión de una puerta de acceso a la cocina (número 2 del apartado I.-B.3).- En este sentido, el Decreto se muestra conservador (y puede haber buenas razones de ahorro energético en esa dirección, aunque la cocina quede cerrada y no se vea quién la sufre).

            Por último, en fin, menudean las cargantes expresiones del tipo “las personas usuarias” y, dentro de la línea pedante, se llama  a la cocina “espacio para cocinar”. Bueno, se le llama de las dos maneras, para evitar equívocos. El mismo jueguecito se sigue con los sintagmas “espacio para ciclo de ropa/lavadero»; “espacio para tender/tendedero»; “espacios de habitación /habitaciones», “espacios para aseo/aseo»…Peor suerte tuvo el almacén, que es sustituido in totum por “espacios de almacenamiento”·.

***

Cualquier tema puede bifurcarse ad infinitum.

    “ 72) Carlo Emilio Gadda empezaba novelas que muy pronto se le iban desbocando por todas partes y se le convertían en infinitas, lo que le llevaba a la paradójica situación –él, que era el rey del cuento de nunca acabar- de tener que interrumpirlas y, acto seguido, caer en profundos silencios literarios que no había deseado.”

                                   Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía.

***

Cese en el puesto de funcionarios nombrados por libre designación y cese del personal eventual.

   El infatigable abogado Benítez Ostos trata de abrir el melón de la justificación del cese de personal eventual. Se mueve en la línea de imitar una cierta jurisprudencia del Tribunal Supremo que ha incorporado –además de los requisitos formales- un mínimum de motivación para el cese en el puesto de los funcionarios de libre designación. El tema es discutible (y dio lugar a un interesante debate en linkedin que aquí no puedo reproducir). Posiblemente, la diferencia entre ambas categorías se base en la esencia diferente de la pérdida de confianza. En el funcionario de libre designación, desaparece la confianza, pero subsisten los otros requisitos que se exigieron para el puesto. En cambio, en el caso del personal eventual, la selección inicial era totalmente abierta.

            Ahora bien, es probable que el argumento que aquí se presenta pueda tener algún juego en los “falsos eventuales”, nacidos de la expansión numérica de esta categoría. Se nota en la nuca el aliento de la confusa jurisprudencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea sobre los interinos  (que ha desembocado en el espectáculo que ustedes ya conocen).

 

¿Ha de ser motivado el cese de un funcionario de libre designación?. ¿Y el cese del personal eventual de la Administración?

(Fuente:aquí).

***

Pereza, propensiones y acompañamiento de la semilla.

         François Jullien es un interesantísimo pensador que ha profundizado en el pensamiento y la cultura china con el objetivo más o menos declarado de comprender mejor los planteamientos occidentales. El siguiente texto es un fragmento de una larga conferencia publicada por Katz Editores (2006) y traducida por Hilda García (pp.51-52).

         En los siguientes párrafos, el autor comenta una anécdota extraída de Mencio, que es un gran texto de la tradición llamada confuciana, del siglo IV antes de nuestra era (la negrita es nuestra):

         “Mencio relata la siguiente historia. Al llegar a su casa al anochecer, un campesino les dice a sus hijos. “hoy he trabajado mucho, estiré los brotes de mi campo”. Estirar los brotes de un campo entero, uno tras otro, tallo por tallo, es, evidentemente, agotador. Cuando los niños van a ver el campo, se encuentran con que todo está seco. Éste es el ejemplo de lo que no hay que hacer, nos dice Mencio. El hombre quiere que las plantas afloren y tira de los brotes. Quiere llegar más rápido al efecto, en función del objetivo fijado, y al hacerlo arruina el efecto, porque lo ha forzado. Quiero que las plantas afloren y estiro los brotes. Con la intención de acelerar el brote, actúo directamente sobre él y voy en contra del proceso que está en marcha: he contrarrestado, he impedido la posibilidad de que el efecto suceda sponte sua, puesto que, obviamente, el desarrollo del brote estaba implicado en la situación: estaba en el grano que se encontraba en la tierra. En lugar de pretender intervenir y fatigarme, sólo bastaba explotar el potencial: dejar madurar.

         Entonces, hay que evitar dos escollos, nos dice Mencio. O bien estiro el tallo para obtener “directamente” el brote y por mi intervención no respeto el proceso espontáneo del crecimiento, es decir que no dejo madurar el efecto, o bien  me quedo en el borde del campo mirando crecer las plantas: espero que broten. Ahora bien, ¿qué hay que hacer? Respondo: lo que cualquier campesino sabe: ni estirar los brotes, ni mirarlos crecer; sino dejar que las cosas sucedan (el proceso) sin por ello descuidarlas. Mencio dice: se debe preparar la tierra, escardar alrededor del brote; cuando se trabaja la tierra, cuando se la airea, se favorece el brote. Hay que cuidarse tanto de la impaciencia como de la inercia. Ni voluntarismo, ni pasividad: cuando se secunda el proceso del crecimiento, se saca provecho de las propensiones de la obra y se las lleva a su plenitud.”

(Fuente:aquí).

***

Sábados exclusivos. Mejor el juglar que el charlatán

Detalle del Tapiz de Bayeux, del siglo XI

(Fuente: aquí. Detalle del tapiz de Bayeux, del siglo XI).

En buena hora escritas, estas sabatinas letras, visitaron de Cataluña el condado y en tierras del Rey Jaime aún acosaron de Valencia el Reyno y a sus maestros de obras liosos. Los destrozos contemplaron y grandes calamidades. En tierras riojanas, un vaso de bon vino del mismísimo Gonzalo de Berceo recibieron.

Aún tuvieron tiempo de defender a los vagos y con la estudiantina gozaron gran camaradería. En buena lid, al monstruo vallesano derrotaron. Contra el hampa lucharon, defendiendo a padres e hijos de marrulleros parlanchines. Las funestas  leyes tomaron a chacota. Y fizieron un día inventario de todos los males.

En versos castellanos y lemosinos buscaron la belleza del desdoblamiento, duplicadas peñas en el mar hirviente de la lengua viva. Y en ese camino, mientras se despiden hasta el 29 de agosto y esperan acuarteladas el momento de futuras gestas, honran el Cantar del Mio Cid, que en  el destierro del Campeador escrita dejó una feliz figura –viene su fuerza de su singularidad no reiterada- y cuya belleza jamás gozarán los “inclusivistas” malandrines:

“Mio Çid Roy Díaz por Burgos entróve,

En sue compaña sessaenta pendones;

exien lo ver mugieres e varones,

burgeses e burgesas por las finiestras sone,

plorando de los ojos, tanto avien el dolore.

De las sus bocas todos dizían una razóne:

“Dios, qué buen vassallo, si oviesse buen señore!””

***

Artículos relacionados:

Sábados exclusivos; Dissabtes exclusius.

About travelling

   Our master Vila-Matas wrote this article during the Covid-19 pandemic. The text agrees with some of his novelistic obsessions, related to small territories. I still remember the Coyote’s territory (which was barely a neighborhood or a few blocks). You can read an absolutely valid recommendation in this summer of carpe diem and joyful tourist rebirth. Let’s go far, yes, but let’s start drawing that map suggested by Vila-Matas.

An injection of Humility, Enrique Vila-Matas.

***