Tal es la opinión, siempre de primerísimo nivel, de mi admirado Severiano Fernández Ramos.
Septiembre oscureciéndose
Bartleby considera que la materia propia de este cuaderno se ha desbocado por encima de un lecho que ya no puede apuntalar el generoso título (“Ciudades, leyes y letras”). Como suele ocurrir, discrepo de las críticas resentidas que este pesado está siempre murmurando. Además, hoy está especialmente insportable y suelta una carcajada cuando le respondo con aquella definición que una vez escribí para los amigos de Linkedin: “un blog a medio camino entre el diario personal y el BOE”.
*
Septiembre es un mes problemático para los que amamos el verano y el calor y la playa y la cerveza fría y las tardes largas y los libros que se leen sin interrupciones y el mar que nos abraza al volver del invierno y el frescor del monte a primera hora de la mañana. Estoy con Gil de Biedma: en el juego de hacer versos, “Lo que importa explicar/ es la vida, los rasgos/ de su filantropía,/ las noches de sus sábados. //La manera que tiene/sobre todo en verano/de ser un paraíso”.
Por eso septiembre es un asunto delicado. El estío se ha hecho más suave y aún puede uno acurrucarse en su regazo antes de ser atrapado por la inmensa mancha negra del invierno. Pero los cambios ya están ahí y se acumulan los recuentos. Observo las muescas en el censo de amigos que el año dejó atrás. Alguna jubilación, viejos temores, los nuevos y jovencísimos alumnos certificando que el calendario viene con prisas.
***
Murray on gender, race and identity theories (and II)
1.-The process of taking apart followed curious paths. For instance, this strange transformation, specially developed by Judith Butler:
-Starting point: there were two different sexes.
-After, they suggested that there were two different genders.
-Gender was not real, but merely a “social construct”.
-So, “gender itself is nothing more than a “reiterated social performance”.
But that only was the first part. The second step was, in Peggy Mcintosh words, “raise our daily consciousness” on the nature of privileges (for instance, White Privilege) and, finally, redistribute these powers.
*
2.- The last relevant author is, in fact, a couple: Ernesto Laclau (who died in 2014) and Chantal Mouffe. According to them, the “class struggle” is not enough to deal with the new political subjects that have clearly anti-capitalist character: women, national, racial and sexual minorities, anti-nuclear and anti-institutional movements, etc. They are obscure about how to find a way through those movements and their contradictions. But “one thing they are clear about is the utility for the socialist struggle of “new social movements” such as the women’s movement”. So, “is needed to bring all these movements under one umbrella: the umbrella of the socialist struggle”.
In conclusion, they want organise in a more complex way the fight against capitalist, sexist, patriarchal and racist society. Certainly, working class has shown itself to be flabby and a bit lazy in the final fight:
“Laclau and Mouffe were explicitly setting out to try to find, or create, a new class of “exploited person”. The working classes may have been exploited but they had been unable to recognize the fact, had let down their theoreticians and had generally failed to follow the path of progress that had been laid out for them. For Laclau and Mouffe this progress was obvious, winding through the Second International, the Leninist breach, the Cominterm, Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti and the complexities of Eurocommunism. But not everyone had followed them on that. In any case the disappointing workers could now be, if not replaced, then at least added to”.
These new groups cover a wide range of conflicts: feminism; ethnic, national and sexual minorities; ecology; the anti-nuclear movement; social struggles in countries on the capitalist periphery…But they give a new energy “towards more free, democratic and egalitarian societies”.
With all these ideas, it’s easy to see a lot of contradictions and mistakes. We are going to examine them.
*
3.-Murray begins with his priceless irony: “Marxists have always rushed towards contradiction”. Remind the popular sentence: let’s ride the contradictions. Some of them are very uncomfortable. For instance, he recalls that feminist studies consider that victims of sexual abuse should be believed. However, when the accused is a colleague in the movement, the orientation changes (this is the famous case of Avital Ronell in 2017).
That would be, perhaps, a forgivable fault. Humans are unfair. But the problem is deeper when Murray notes that “the purpose of large sections of academia had ceased to be the exploration, discovery or dissemination of truth”. In conclusion:
“The purpose had instead become the creation, nurture and propagandization of a particular, and peculiar, brand of politics. The purpose was not academia, but activism”.
Of course, this knowledge was not science, “not even politics, but more like magic”. In short: a masquerade.
The three final pages (60-63) are spectacular. Murray pricks with his sword in the camouflage practiced by these authors. They are really obscure (I have suffered this!) and “their work is unreadable”. You can roar with laughter thanks to funny examples from Judith Butler and others.
Murray adds that they need this simulation to hide something. Scholars also accompany their papers with a reiterative and circular bibliography. The result is an argot full of clichés and a repeated sanctuary of authorities. A lot of frauds have been able thanks to its disastrous language and scientific mistakes. You can have fun with some real examples: the study entitled “The Conceptual Penis as a Social Construct” (an academic paper written as a hoax and presented seriously and published in 2017), “Human Reactions to Rape Culture and Queer Performativity at Urban Dog Parks in Portland, Oregon” (published in a journal of “feminist geography”), etc.
(Source:here).
***
Murray on gender, race and identity theories (I)
1.-Douglas Murray studies «The Marxist Foundations» of the new movements about gender, race and identity on pages 51-63 of his book «The Madness of Crowds: Gender, Race and Identity» (2019-2020). To begin with, he notes the change of target:
“Just as Marxism was meant to free the labourer and share the wealth around, so in this new version of an old claim, the power of the patriarchal white males must be taken away and shared around more fairly with the relevant minority groups”.
Murray then reminds us that we are dealing with a genuine ideology. Certainly, “this new ideology was not taken especially seriously by its opponents”. What was the reason? : “Some of its claims seemed so laughable, and its inherent contradictions so clear, that coherent criticism was almost absent”.
But, at the end, these new ideas about gender, race and identity –approximately the famous “woke culture”-, effectively work as an ideology which, like any other, “provides a lens for understanding the world and a purpose for an individual’s actions and life whitin the world”.
*
2.-What is the main trend in the formation of these ideas? Probably you know the answer. It is very clear the footprint of Marxist and post-Marxist authors. Firstly, Michel Foucault and his “monomaniacal lens” of power:
“From Michel Foucault these thinkers absorbed their idea of society not as an infinitely complex system of trust and traditions that have evolved over time, but always in the unforgiving light cast when everything is viewed solely through the prism of “power”.”
I am witness, in the field of urban planning, to the often ridiculous research to detect a male power that is organising the city and its smallest details. Murray reacts: “Of course power exists as a force in the world, but so do charity, forgiveness and love”. By the way, this distorting prism allows us to understand another of the slogans of this movement: “the personal is political” (the unfortunate motto popularised by Carol Hanish).
**
3.-But not only Foucault and Marx are the well-known parents. We find too Antonio Gramsci, from which they absorbed his “notion of culture as a “hegemonic force” the control of which is at least as important as the working class”. And from Gilles Deleuze they take the idea that “the role of the individual is to see through and undo the web that the culture you were born into has wound around you”. This is the final result, with appropriate irony from Murray:
“And always and everywhere is the aim –taken from French literary theory- to “deconstruct” everything. To “deconstruct” something is as significant in academia as “constructing” things in the rest of society. Indeed, it is one curiosity of academia in recent decades that it has found almost nothing it does not wish to deconstruct, apart from itself”.
I would say that there is a peculiar coincidence between the obsession with deconstructing and the obsession with the transversal analysis of all public policies (advocated by feminist mainstream since the Beijing summit, 1995).
(Source:here)
***
«La docència universitària, entre el desinterès i el desconcert»
Ortega y Gasset, a “Misión de la universidad”, va situar l’ensenyament com a peça central de la funció universitària, sense perjudici d’una espècie de paper vigilant de l’elit investigadora. No obstant, els darrers quaranta anys han significat un apreciable avenç en la recerca i una caiguda en l’absoluta irrellevància de l’activitat docent dins del món universitari. Julio Carabaña, aquest gran sociòleg de l’educació, ha estudiat a fons aquest problema i ens va arribar a parlar de la sequedat absoluta de l’arrel de la docència. Els estudiants queden sota l’atzar salvífic d’una hipotètica vocació del professor. Era una qüestió que em va preocupar durant molts anys, però que ja assumeixo com a factum. Potser dins d’alguns lustres, aquesta dada serà explicada com el baptisme inicial dins la crisi final de la universitat pública.
De moment, us passo la reflexió del meu admirat Quim Brugué, en un article que he descobert fa uns dies i que va publicar a política&prosa del mes d’abril. Hi coincideixo cent per cent i afirmo haver experimentat els mateixos resultats empírics.
La docència universitària, entre el desinterès i el desconcert
Dissabtes exclusius. A la Central també tenen el mal.
(Font: aquí. )
1.-Sant tornem-hi! Avui, per escalfar motors, em remetré a un article de Carme Junyent, que en sap molt més i que ha estat per mi un exemple permanent de claredat, valentia i estima per la llengua. Us deixo l’enllaç al final. Però ja imaginareu que, com a picaplets, no podia deixar de comentar el text legal que apareix a l’article citat. Es tracta del Reglament general d’eleccions de la universitat de Barcelona (aprovat pel claustre universitari l’11 de novembre de 2019, modificat el 15 de juliol de 2020 i modificat el 14 de desembre de 2021).
*
2.-He vist ja moltes animalades, però reconec que la borratxera, confusió i contradiccions d’aquest Reglament han tocat la meva ànima sensible. No tenim temps d’analitzar-ho tot, però us avanço que vaig començar a llegir-lo i semblava un text benemèrit del segle XIX. Així, a l’article 4 i a començament del 5 ens parla de “els ajudants”, els “electors” (sobre això hem de parlar perquè aquesta paraula no la dupliquen mai al llarg de tot el reglament), “tots els estudiants” (i ens estalviem l’horrible “tots i totes”), “investigadors predoctorals” ( feia mesos que no veia el genèric d’investigador a la meva facultat)…
Però el legislador se’n adona i, a l’article 5 ja comença a disparar uns quants “alumnats” i, després, segueix duplicant segons li rota. Així, un contundent “interventors” apareix al flamant títol de l’article 15, però al cos del text (número 1,2 i 3 del mateix article 15) agafa aire i desdobla com un boig: “interventor o interventora”, “interventor o interventora”, “interventor o interventora”…Tampoc li servirà de gaire, perquè la proposta d’interventor o interventora només la poden fer “els candidats” (art. 15.1). Algú li devia dir però ja tenia pressa, no ho canvia i ho intenta arreglar a l’art. 19.1, on parla de “candidat o candidata”. Però es torna a dormir a la palla i , a l’article 50, toca el cel ficant directament en un sol article la paraula “candidats” -fins i tot “els candidats”- en sis ocasions (és pràcticament una frase darrera l’altra). Ai, ai, que les dones no poden ser candidates…Se’n adona i a l’article 77.4 torna a prendre la pastilla i parla de “candidat o candidata”, però li entra una amnèsia immediata i al 77.5 només parla de “el candidat”.
Bé, parem màquines. Ja cansa. Qui vulgui seguir el ball, ho pot intentar amb el darrer incís de l’article 72.1 del Reglament, que és un prodigi de descoordinació i imprecisió lingüística. A mi m’agrada molt també el xurro de l’article 12.e), que considera que és competència de la Junta Electoral Permanent “en les eleccions a rector o rectora acreditar els interventors [ coi –perdó- si heu duplicat el rector per què no ho feu amb l’humil interventor] de les meses electorals sol·licitats pels diferents candidats [ja us he avisat que “les candidates” apareixien segons li venia], fer l’escrutini final, i proclamar les candidatures i els resultats”.
**
3.-Un tema important. Al llarg del reglament apareix un munt de cops la paraula “elector” – o el plural “electors”-. És lògic perquè ens referim a un reglament electoral. Ja hem vist que amb els altres substantius rellevants es fan duplicacions i desdoblaments. Una mica a la babalà i amb molts oblits, certament, però el legislador de la Central ens clava uns quants “rector o rectora”, “interventor o interventora”, “candidat o candidata”…En canvi, amb “elector” es manté impertorbable al llarg de tot el text. Tampoc apareix enlloc per amorosir-ho una mica el pedant “persona electora”. Res.
La conseqüència està clara: les dones no poden votar a les eleccions convocades a la Universitat de Barcelona. Ras i curt. No són electores. Així acaben les gracietes del que diuen “llenguatge inclusiu”. Allà on siguin, Clara Campoamor i tantes altres estaran entusiasmades. Sort que ara em ve al cap el principi d’interpretació constitucional de tot l’ordenament i podem arreglar aquesta desigualtat flagrant.
Ja estic sentit una veu burleta que em diu que no cal tota aquesta faramalla jurídica, home, que ja s’entén que “elector” inclou també les dones. Hi estic d’acord. Exactament de la mateixa manera que, en un context genèric, “rector” inclou rectora, “interventor” cobreix les interventores, etc. En resum, no calia tota aquesta pesadesa de les duplicacions, dels “alumnats” i “professorats”, de les “persones candidates” i tot el gaspatxo habitual.
No crec que la Universitat de Barcelona –“la Central” de tota la vida- hagi superat el nivell estilístic del Reglament de Veterinària de la UAB. Però fa feredat veure aquestes mostres de la universitat catalana més rellevant. Fins i tot, quan tots sabem que els claustres de filologia de la Central –tant en català com en castellà- van tenir un prestigi llegendari. Sic transit gloria mundi.
***
I, ara sí, el premi d’avui: “M’autoinculpo”, de Carme Junyent[1].
Alguns articles anteriors d’aquesta secció:
–Sábados exclusivos. Mejor el juglar que el charlatán
–Dissabtes exclusius. Catalans! Sense embuts.
–Sábados exclusivos. Las palabras solteras.
–Dissabtes exclusius. Els pares han de protegir els fills.
*
[1] Hi ha una petita imprecisió al text en la referència inicial a l’article 9.1 del Reglament General d’Eleccions de la Universitat de Barcelona. Aquest article diu el següent:
“9.1. La Junta Electoral Permanent de la Universitat de Barcelona, els acords de la qual exhaureixen la via administrativa, és designada pel Consell de Govern i està composta per:
a) dos catedràtics o catedràtiques de l’àmbit del dret, un dels quals la presideix,
b) un professor o professora permanent,
b)[sic] dos estudiants,
c) un representant del personal d’administració i serveis,
d) el secretari o secretària general, que ho és també de la Junta Electoral Permanent.”
De tota manera, les contradiccions i confusions que denuncia l’article es mantenen, de tal manera que les dones que estudien o que formen part del “personal d’administració i serveis” no poden formar part d’aquest òrgan. Cal procedir, com hem fet al nostre article, a una interpretació correctiva.
*
Per a entendre el carlisme
1.-Catalunya va ser al llarg de tot el segle XIX (i fins i tot a començaments del XX) una genuïna terra carlina. És una realitat sovint oblidada, potser per motius polítics (sembla una herència incòmoda) o per pura ignorància –que serà reforçada pels plans d’estudi vigents i futurs. Ja es van perdent també iròniques expressions populars, com la que encara vaig arribar a sentir fa anys : “I els carlins que els mati Déu” (els pagesos la pronunciaven abans de començar un bon àpat).
Per a comprendre aquest fenomen, podem resseguir, evidentment, els estudis històrics. Però per a tenir una visió vivíssima i sincera, us recomano el llibre de Josep Pla Un senyor de Barcelona. Ja ens hi vam referir en alguna ocasió, precisament al voltant de la comparació entre la visió tradicionalista i la visió contemporània de la llibertat ( o de les llibertats).
*
2.-Em venen al cap moltes idees, perquè la descripció d’en Pla i els episodis que hi apareixen tenen una riquesa feréstega inacabable. Resumeixo, però, algunes notes útils.
En primer lloc, al llibre apareixen diversos personatges del moviment, tant dels nivells de comandament com dels soldats a peu i col·laboradors. Destaca amb llum pròpia el general Savalls, nascut a la Pera el 1817. Combatiu, intel·ligent, coneixedor del país i de les seves contrades, convertit en epopeia i, alhora, lligat a la realitat de la terra: “amb els seus pagesos vestits de vellut, Savalls recorregué el país cobrant contribucions, hostilitzant la tropa i fent el plaga”.
Però no és només Savalls. Són molts més els carlins lligats amb una lluita que tenia la victòria assegurada quan es tractava de camps tortuosos, muntanyes amagades i ciutats afins. Sovint canviaven de bàndol, però l’Empordà i la Garrotxa, per exemple, eren zones relativament fàcils per al carlisme. Dins l’Estat Major de Savalls cal subratllar el brigadier Huguet i també Manel de Calella, anomenat el Soques. Del primer es diu que era més llest en el combat i en la selecció de la tropa que el mateix Savalls. “Somos los de Gerona, el batallón segundo,/que dio la fama al mundo/el brigadier Huguet.”
*
3.-Pel que fa al Soques, la veritat és que de vegades dubto que la seva biografia sigui real (no per les dades, que les crec, sinó pel seu dinamisme i popularitat, que em fan pensar en un autèntic mite). La deixarem en el misteri -amic lector, podeu indagar fàcilment-, però és una sorpresa que va des de l’exercici del seu càrrec com a Alcalde de Calella (amb algunes actuacions rellevants, per cert), fins a tenir els sants pebrots d’organitzar encara una darrera intentona carlista el 1906, amagant-se i escapolint-se, com deia La Vanguardia, pels bellíssims (amb els ulls d’avui) boscos del Montnegre:
“Creen los que conocen á «Socas», que caso de verse hostigado por la guardia civil se internará en las montañas de Orsavinyá, que conoce palmo á palmo por haberlas recorrido muchas veces, y cuyas fragosidades se prestan admirablemente para eludir la persecución.”
En fi, no sols trobareu al llibre aquests (i altres) personatges gairebé llegendaris. En Rafel Puget comenta a Josep Pla, també, algunes reflexions sobre la ideologia carlina al llarg del temps i sobre el seu finançament, que anava des de les finances estrangeres del Pretendent fins a donacions entusiastes i desinteressades, petits segrestos i acords relativament voluntaris i cavallerosos.
Retrat de Francesc Savalls i alguns dels seus companys. Font: aquí.
***
La perspectiva de género como simple cláusula de estilo. El ejemplo del Decreto vasco sobre habitabilidad de las viviendas.
(Fuente:aquí).
1.-La discusión –con “perspectiva de género”- del borrador del Decreto de condiciones mínimas de habitabilidad de las viviendas del País Vasco dio lugar a un cierto debate público regido principalmente por el chascarrillo fácil y las bromas sobre las peculiaridades sociológicas de esta Comunidad Autónoma. Hoy mismo se ha publicado ya el Decreto 80/2022, de 28 de junio, de regulación de las condiciones mínimas de habitabilidad y normas de diseño de las viviendas y alojamientos dotacionales en la Comunidad Autónoma del País Vasco.
Existía, por tanto, cierta expectación y había habido ya algunos estudios que avalaban la relevancia de dicha perspectiva en las nuevas viviendas (véanse, por ejemplo, algunos de los artículos incluidos en el número 22 de Qüestions d’Habitatge:”Flexibilidad e igualdad de género en la vivienda”, 2019)
*
2.- La exposición de motivos se refiere a la cuestión nada menos que en tres ocasiones:
-“ Además, resulta indispensable en la sociedad en la que vivimos que la habitabilidad contemple también cuestiones relacionadas con la accesibilidad universal y la perspectiva de género.”
-“ Asimismo, se persigue mediante la aprobación de esta norma la incorporación efectiva de la perspectiva de género en el diseño de las nuevas viviendas en la Comunidad Autónoma del País Vasco, a fin de que todas las personas que vayan a habitar en las mismas lo hagan en condiciones de igualdad en relación con los espacios que las componen y las actividades que desarrollan.”
-“ Por último, se debe señalar que la formulación y tramitación de este Decreto se ha sujetado a lo señalado en los artículos 19 a 21 de la Ley 4/2005, de 18 de febrero, para la Igualdad de Mujeres y Hombres, así como a las directrices para la realización de la evaluación previa del impacto en función del género y la incorporación de medidas para eliminar desigualdades y promover la igualdad de mujeres y hombres aprobadas por Acuerdo del Consejo de Gobierno de 21 de agosto de 2012.”
Sin embargo, lo cierto es que todas esas menciones son simplemente una claúsula de estilo, de forma similar a lo que ya ocurre con las mismas o similares palabras en el texto refundido de la Ley del Suelo estatal. Veámoslo con más calma.
*
3.-El Decreto que comentamos es una muestra perfecta de la neutralidad de la normativa arquitectónica en estos temas. Como no podía ser de otra manera, predomina la visión higiénica y funcional antes que cualquier otra consideración. El Decreto es inevitablemente reglamentista en la medida en que estas normas lo son casi por naturaleza. Esto disgustará quizás a algunos usuarios, pero la mejora generalizada de las condiciones de habitabilidad (dimensiones, ventilación e iluminación) es una regla asumida por la legislación en las ciudades occidentales en los últimos ciento cincuenta años.
La discutida querella de las cocinas (que absurdamente se había conectado a unas esencias de género) se resuelve al final de un modo tradicional, con una asignación mínima de 7 m2 (se prevén 13 m2 para el salón comedor). La famosa polémica sobre su ampliación tiene poco que ver con roles de género y, más bien, con la instalación del equipo mínimo e imperativo para cocinas y con la solución –que también impone el Decreto- para las necesidades de almacenamiento.
Es cierto que hay una llamada genérica a la versatilidad y a la flexibilidad (regla 6 de las condiciones espaciales). Se trata de un viejo tema (recuerdo los famosos dibujos de Coderch al respecto), que está más vinculado con el envejecimiento, la soledad y los nidos vacíos que con cuestiones de género. Por lo que veo, en fin, no se consagra el carácter obligatorio de la visibilidad de la cocina desde el comedor. Esta parece ser una preferencia del mercado que algunos estudiosos del género habían avalado (para que se viera quién está efectivamente en la cocina). Sin embargo, lo cierto es que la regla ordinaria parece ser la previsión de una puerta de acceso a la cocina (número 2 del apartado I.-B.3).- En este sentido, el Decreto se muestra conservador (y puede haber buenas razones de ahorro energético en esa dirección, aunque la cocina quede cerrada y no se vea quién la sufre).
Por último, en fin, menudean las cargantes expresiones del tipo “las personas usuarias” y, dentro de la línea pedante, se llama a la cocina “espacio para cocinar”. Bueno, se le llama de las dos maneras, para evitar equívocos. El mismo jueguecito se sigue con los sintagmas “espacio para ciclo de ropa/lavadero»; “espacio para tender/tendedero»; “espacios de habitación /habitaciones», “espacios para aseo/aseo»…Peor suerte tuvo el almacén, que es sustituido in totum por “espacios de almacenamiento”·.
***
Cualquier tema puede bifurcarse ad infinitum.
“ 72) Carlo Emilio Gadda empezaba novelas que muy pronto se le iban desbocando por todas partes y se le convertían en infinitas, lo que le llevaba a la paradójica situación –él, que era el rey del cuento de nunca acabar- de tener que interrumpirlas y, acto seguido, caer en profundos silencios literarios que no había deseado.”
Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía.
***
Cese en el puesto de funcionarios nombrados por libre designación y cese del personal eventual.
El infatigable abogado Benítez Ostos trata de abrir el melón de la justificación del cese de personal eventual. Se mueve en la línea de imitar una cierta jurisprudencia del Tribunal Supremo que ha incorporado –además de los requisitos formales- un mínimum de motivación para el cese en el puesto de los funcionarios de libre designación. El tema es discutible (y dio lugar a un interesante debate en linkedin que aquí no puedo reproducir). Posiblemente, la diferencia entre ambas categorías se base en la esencia diferente de la pérdida de confianza. En el funcionario de libre designación, desaparece la confianza, pero subsisten los otros requisitos que se exigieron para el puesto. En cambio, en el caso del personal eventual, la selección inicial era totalmente abierta.
Ahora bien, es probable que el argumento que aquí se presenta pueda tener algún juego en los “falsos eventuales”, nacidos de la expansión numérica de esta categoría. Se nota en la nuca el aliento de la confusa jurisprudencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea sobre los interinos (que ha desembocado en el espectáculo que ustedes ya conocen).
¿Ha de ser motivado el cese de un funcionario de libre designación?. ¿Y el cese del personal eventual de la Administración?
(Fuente:aquí).
***
