Esto no se hace.

He sido invitado  para pronunciar una conferencia el próximo 13 de mayo en la Sala Tomasa Palafox del Edificio Constitución de 1812, bajo la organización del Seminario de Derecho Administrativo y de la Facultad de Derecho de la Universidad de Cádiz.

La primera conferencia le corresponderá al maestro y compañero Federico A. Castillo Blanco, que hablará sobre “La participación de la ciudadanía en la lucha por la integridad”.  También hablará Susana E. Castillo Ramos-Bossini, en torno a “La responsabilidad de los altos cargos”. Por mi parte, disertaré sobre “La Agencia Antifraude de Andalucía: procedimiento de inspección”.

La actividad forma parte del Proyecto I+D+I B-SEJ-UGR18,  impulsado por la Junta de Andalucía y fondos de la Unión Europea para un estudio en materia de integridad pública.

La única objeción que  debo hacer es que mi intervención será a distancia. Son las ventajas de esta nueva era, pero también es verdad que tiene algo de sangrante, sabiendo que sólo mi voz llegará a una de las ciudades más bellas de España.  Físicamente,  parece que no estaré allí, aunque una gota del mar que veo desde la ventana quizá ya haya llegado a  la Bahía de Cádiz).

***

 

 

Diaris dispersos. Bartleby reglamenta.

         Bartleby va perdre una part de la seva minúscula fe en el corporativisme. Observà el règim tripartit de la representació universitària (estudiants, professors i administratius i treballadors) i  quedà esparverat després de fer el càlcul del cost econòmic de les comissions i juntes (d’acord amb el jornal de cada membre). Com un malson, imaginà la  reviviscència del règim polisinodial de la Monarquia hispànica.

         Quan va despertar, va dissenyar un món de ponències especialitzades ad hoc que naixien i morien amb curta i limitada vida, després d’acomplir els seus objectius i fixar per escrit les seves conclusions. Tot això quedava lligat per la presència, també temporal, del “Dictador del curs” (dictator annus) , una figura que ell assegurava que es basava en l’antiga Roma i que assimilava aquest període docent a una campanya militar concreta.

***

Dissabtes exclusius. Progenitores invisibilitzades.

1.-El Decret-Llei 26/2021, de 30 de novembre, de modificació del llibre segon del Codi Civil de Catalunya en relació amb la violència vicària, és un dels monuments legals més caòtics dels últims anys. El seu contingut és –o hauria de ser- senzill:  reforçar algunes mesures de reacció civil quan un dels dos cònjuges ha realitzat actes violents contra un fill amb la finalitat de provocar un dany psicològic a l’altre.

Hi ha un problema de fons en el qual no entrarem, però que genera després dubtes interpretatius. Al llarg de tota l’exposició de motius, s’insisteix en que només el pare pot ser violent, d’acord amb una idea  restringida de violència vicària. Sols en el paràgraf final, quan es fa referència al Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència envers les dones i la violència domèstica (Istanbul, 2011), es parla de la prohibició d’estades i comunicacions “entre els fills i filles i el pare o la mare que maltracta en els casos de violència familiar”. Ara bé, en la resta de casos, la perspectiva és unidimensional. A tall d’exemple, podem citar:

-“[…]violència masclista exercida contra els fills i filles amb la finalitat de provocar dany psicològic a la mare” (primer paràgraf de l’apartat I).

-“[…] les diverses formes de violència masclista són també violència contra la dona quan s’exerceixen amb l’amenaça o la causació de violència física o psicològica contra el seu entorn afectiu, especialment contra els fills i filles o altres familiars, amb la voluntat d’afligir la dona”(segon paràgraf de l’apartat I).

-I altres supòsits insistents i reiteratius: “progenitor violent…el pare…la seva conducta violenta, psicològicament i físicament, envers la mare”; “protecció de les dones i altres persones del seu entorn que pateixen violència…”;etc.

*

2.-Dit això, la manera de redactar segueix el paràmetre de la llengua bífida, de la duplicació ad nauseam. Per tot arreu, campen “fills i filles”, “els fills i les filles” i, també, de quan en quan les més avançades “les filles i els fills” o “la filla i el fill”. No podien faltar tampoc “els germans i les germanes”. Només en algun cas aïllat s’al·ludeix a “l’infant” (que és un masculí genèric com una catedral) o a la ridícula “persona menor” (dient “el menor” ho entenem igual).També s’han colat “els adolescents” i sembla, per tant, que les adolescents no han tingut tanta sort com les filles.

**

3.-Els enigmes comencen quan un se’n adona que “el progenitor” no s’ha duplicat. En efecte, mai es diu “el progenitor o la progenitora”. És una regla curiosa, que deixa el reproductor en mans del masculí genèric (o no marcat) i el reproduït –filles i fills- en el camp de l’obligatòria duplicació.

Però no anem tan ràpid. Hi ha bones raons, tenint en compte l’exposició de motius i la noció que s’utilitza de “violència vicària”, per a considerar que el mot “progenitor” només cobreix el pare, el cònjuge masculí. En efecte, es parla de “progenitor violent”, “pare violent”, “el pare en casos de violència vicària masclista”, etc. És cert que, per culpa del Conveni d’Istanbul, cal al·ludir a violència de la mare però, en aquest cas, l’exposició de motius ho indica expressament: “el pare o la mare que maltracta en els casos de violència familiar”.

Ara bé, si el progenitor ha de ser només el pare, es vulnerarà  evidentment la igualtat davant la Llei (i el  Conveni d’Istanbul). I, s’inclou la mare, no s’entén per què no s’ha duplicat («progenitor o progenitora»). De fet, potser alguna cosa de més fa la progenitora per a que la canalla vingui al món.

També podria al·legar-se que el “progenitor” és el pare en cas de culpabilitat per violència vicària masclista (progenitor incommodum), però inclou la mare quan es refereix a la violència domèstica o familiar (la categoria vergonyant imposada per Istanbul) i als pares i quan es parla dels seus drets (progenitor commodum). De fet, aquesta podria ser una raonable sortida intuïtiva que encaixa bastant bé. Ens esperen dies de glòria per a la seguretat jurídica.

El Decret-Llei és una mina i no podem capir totes les seves vetes. Per exemple, la  menció dels “tutors legals” a l’exposició de motius (no sé on queden les “tutores”, que haurien de venir a cor què vols). Línia rera línia, la pedanteria que transforma «els meus pares» en «el meu progenitor i la meva progenitora», el buròcrata petulant que ha vist una «persona menor d’edat» en el germà petit.  En definitiva, una norma amb una redacció lletja i carregosa que agradarà als advocats amb habilitat per a treure suc de les regles  obscures.

***

Articles relacionats:

Vegeu «Dissabtes exclusius» i «Sábados exclusivos«.

Font: aquí.

*

Aporías fiscales tras la castración del «Modelo 720».

    1.-Después de leer el interesante artículo de Tovillas Morán sobre la sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea relativa al “Modelo 720”, observo algunas paradojas. La perplejidad aumenta cuando me informo de las primeras medidas del legislador para adaptarse al fallo.

           Recapitulemos. Los más viejos del lugar recordarán quizá que el modelo 720 fue una de los mascarones de proa del ministro Montoro en su lucha contra el fraude. Su normativa ponía en pie terribles consecuencias jurídicas ante el incumplimiento de la obligación de bienes y derecho en el extranjero. En concreto:

         -Unas peculiares “sanciones fijas” por datos no declarados (o declarados de forma incorrecta).

         -La imputación de incrementos no justificados de patrimonio (en el IRPF) o de una renta no declarada (en el Impuesto de Sociedades).

         -Y, además, una “sanción proporcional” del 150% de la cuota derivada de dicha imputación.

         Todo ello implicaba un régimen más gravoso que el que sufren los administrados por los bienes y derechos situados en España. El Tribunal de Justicia de la Unión Europea entiende que ello puede estar justificado por razones de persecución del fraude fiscal. La evasión sería más fácil al situarse los bienes y cuentas en el extranjero.

*

         2.-Ahora bien, la  perspectiva europea del Tribunal le lleva a considerar que el régimen indicado, por su exageración represiva, era contrario a la libre circulación de capitales, disuasorio de la inversión en otros Estados miembros. Es decir, es una regla del Derecho comunitario la que impone la inaplicación del sistema de reacción del “Modelo 720”.Por esta razón, sorprenden las reformas inmediatas del legislador español. Por supuesto, la obligación sigue vigente, pero desaparecen las consecuencias jurídicas peculiares y reforzadas derivadas de su incumplimiento.

**

         3.-Es decir, se benefician de la mayor suavidad tanto los bienes y derechos radicados en una zona –la europea- donde se favorece la libre circulación de capitales como aquellos en los cuales no rige esa regla. Tovillas apunta que esa pérdida de fuerza podría ser “parcialmente compensada con el notable desarrollo que se está dando al intercambio automático de información tributaria sobre rentas y cuentas financieras y la aprobación de sucesivas directivas comunitarias destinadas a combatir la evasión fiscal”. Sin embargo, esto último no opera fuera de la Unión Europea y lo primero –el intercambio automático- no tiene un carácter universal. De este modo, han venido a relajarse de forma inesperada las consecuencias jurídicas de la ocultación de bienes y derechos en países que, me temo, no tienen un gran interés en favorecer la libre circulación de capitales con España.

***

 

 

Poemes i papers del vell bagul. «Segon plagi de Larkin».

[Mentre pensava en el que vaig apuntar ahir en aquest quadern, rescato un poema que vaig escriure el  26 de juliol del 2014.  Potser avui no seria tan implacable, no ho sé. Un altre dia recuperaré el «Primer plagi de Larkin»].

«Segon plagi de Larkin».

En aquest cas, Larkin es cansa de la literatura i jo aprofito per a cansar-me del Dret.

I.-El poema plagiat.

A Study Of Reading Habits by Philip Larkin

When getting my nose in a book
Cured most things short of school,
It was worth ruining my eyes
To know I could still keep cool,
And deal out the old right hook
To dirty dogs twice my size.

Later, with inch-thick specs,
Evil was just my lark:
Me and my coat and fangs
Had ripping times in the dark.
The women I clubbed with sex!
I broke them up like meringues.

Don’t read much now: the dude
Who lets the girl down before
The hero arrives, the chap
Who’s yellow and keeps the store
Seem far too familiar. Get stewed:
Books are a load of crap.

II.-«Segon plagi de Larkin».

“Diverses maneres d’entendre el Dret”.

Quan era bastant més jove,

vaig passar força temps clavat

davant la retorçada lletra

petita dels manuals, construint

la tramposa seguretat

del gris estudiant que prospera.

 

Després, més gran, en la comèdia

de comprar i vendre embarcat,

les lleis m’ajudaren a entendre

del Poder les rares creacions

-monedes per al familiar

peculi, sal i un gra de pebre-.

 

Ja no miro coses jurídiques.

El seu ridícul llebre per gat

i aquest pa dur com una pedra

em fan sovint les digestions

lentes. Cal la purga total:

el Dret és un munt de merda.

 

 J.Amenós

***

Articles relacionats:

Poemas y papeles del viejo baúl. Carlos Barral.

Diarios dispersos. Argentina, otra vez.

         Sesión de doctorado con mi colega Roser Martínez, el penalista argentino Ricardo Boucherie, de la Universidad Católica de la Plata, y Jorge Enríquez, diputado y constitucionalista de la misma nación. Disertaron sobre legalidad y Covid-19 y apareció, como era de esperar, la perenne peculiaridad argentina. En este caso, en forma de larguísimo y exigente confinamiento y de adquisición de la exótica Sputnik (la vacuna rusa). A ello habría que añadir, incluso, el empleo del tipo penal de la desobediencia sanitaria como fórmula para asegurar el respeto a las medidas restrictivas. Se trata de un tipo penal similar a nuestra desobediencia, pero con una curiosa especialización material. Sin embargo, parece que, afortunadamente, no ha llegado a implicar lacerantes ingresos en prisión (aunque sí procesamiento, multas, etc.). Y aún cabría aludir, por cierto, a la medieval liberación de condenados, con el retorno de los criminales a los lugares del delito.

         Me fascina todo lo argentino. Principalmente, el lenguaje. Lo de ayer no fue una excepción. Sería difícil encontrar en cualquier mesa rutinaria de trabajo en las universidades españolas una elegancia y precisión como la que han mostrado hoy nuestros dos conferenciantes. Me suele pasar con los tratadistas argentinos clásicos: escriben con tanta belleza que parece que no son libros jurídicos.

         En la comida, salieron muchas cosillas de ambos países. Incluso llegamos a pasear por alguna librería de la calle Corrientes. Aproveché para meter en la conversación mi Buenos Aires mítico: el edificio Alas y el Luna Park. Y aún se coló, como un fantasma, alguna sombra de Carlos Monzón.

***

No debe el argumento de género ser genérico (anotación a la sentencia del Tribunal Supremo de 11 de febrero de 2022).

         1.-Mi estimada colega Isabel Pont me pasa un comentario del siempre avispado y sugerente JR Chaves sobre la sentencia de la Sala Tercera del Tribunal Supremo de 11 de febrero de 2022. En ella, el Alto Tribunal desestima la anulación de un Plan General de Ordenación urbana por falta de  informe de género. La razón es sencilla y concuerda con una jurisprudencia ya asentada: la normativa autonómica (gallega, en este caso) no exigía el preceptivo informe de género.

*

         2.- Es cierto que, en la demanda inicial, se aludió además a la “falta de estudio” de algunas cuestiones relacionadas con el género e incluso al insuficiente uso del femenino en la redacción del plan. Entre las primeras aparecen la asunción de las cargas propias de los padres y de las familias, el análisis de las unidades familiares o las situaciones de exclusión social en relación con el género.

         El Tribunal Superior de Justicia entendió que estos aspectos de género eran demasiado genéricos (disculpen la reiteración de la simplona figura expresada en el título). En efecto, no se sabe muy bien cómo encajar estas cuentas en el sagrado molde de la igualdad ante la ley ni cómo va a solucionarlo el Plan.

**

         3.-Aún intentaría el demandante, ya en trámite de conclusiones, introducir cuestiones nuevas sobre la atención a la maternidad fuera del Centro de Salud (y, por tanto, en unas dependencias auxiliares), sobre la falta de guarderías, la atención odontológica o de fisioterapia o los equipamientos específicos para mujeres.

         El voto particular intentó salvar este listado con la regla de la facilidad  de prueba en la posición administrativa. Pero la Sala ya había recordado la implacable preclusión de la fase probatoria. Y, de paso, nos vino a instruir sobre es escaso recorrido de invocar la desigualdad a humo de pajas.

***

Diarios dispersos. La opción forzosa del animal político.

         Bartleby aseguraba que Josu de Miguel debía cambiar el título de su reciente libro. Así, “Libertad: historia de una idea” había de trocarse en “Libertad: historia de una ficción”. En efecto, mi impertinente amigo (o, mejor dicho, mero conocido) está muy influenciado por la creciente doctrina científica que niega el libre albedrío. Afirma que es indiscutible que, un segundo antes de que ocurra cualquier cosa, ya están prestos para dispararse todos los vectores de causas con sus respectivas fuerzas, de tal manera que sólo es posible un resultado. En concreto, el que produzca la intersección de flechas de ese momento. Creo que decido voluntariamente que voy a pedir fresas de postre, pero eso es únicamente un producto inevitable de mi herencia genética, de mis informaciones previas, de la disposición de las papilas gustativas en ese instante, etc. Sólo cabe  esa elección.

         Le digo que me parece impecable su razonamiento y le animo a acercarse al primer minuto de la historia humana, allí donde estaba en potencia todo lo que ha ocurrido y todo lo que va a ocurrir. Pero le añado que eso no cambia en nada el debate sobre la libertad que relata Josu de Miguel. Se queda pensando y, no obstante, asegura que su precisión le permite situar al pensamiento político en el campo de las grandes construcciones poéticas, como Borges hacía con la teología, con la mitología y, posiblemente, con casi toda la filosofía.

***

Notas  relacionadas: Diarios dispersos. Arqueologías.

Dissabtes exclusius. Un manifest discriminatori de la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana.

   1.-El 21 d’abril del 2022 la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana va publicar un manifest amb la lloable exigència d’estendre l’ús del català a l’àmbit judicial. En un dels seus punts precisa que “encoratgem, engresquem i il·lusionem les advocades i advocats a fer ús del català de manera habitual i sense por, en totes les seves actuacions orals i escrites”.  Aquesta moda duplicativa ja havia aparegut al preàmbul del manifest, on s’indica que el Pla de Foment del Català “té el compromís de més de mil advocades i advocats inscrits”. Bé, es veu en aquest darrer cas que les advocades no s’han inscrit, però queda clar que hem d’escriure sempre advocades i advocats –segons sembla- quan ens referim al gènere no marcat.

*

2.-Dit això, no s’entén perquè en el punt 3 del manifest es diu “Reclamem als jutges…”. Home –perdó- hauria de ser “reclamem als jutges i jutgesses” (cosa que es reforça tenint en compte que ja la meitat de la plantilla són dones). O, millor encara, “ reclamem a les jutgesses i als jutges”.

El mateix hem d’indicar quan es fa referència a la provisió de places judicials. Al manifest precisa que són places de “Jutges”. Vol dir que, subreptíciament i patriarcalment, ja s’exclouen les jutgesses? L’error segregador es reitera amb les places de “Magistrats” (on són les “magistrades”?) i de “metges forenses” (doncs també “metgesses forenses”).

**

3.-La discriminació  arriba al màxim quan,  a les dues rellevants  aparicions de la noció d’“operador jurídic” (una mica teòrica, però s’entén), no es fa en cap moment la necessària referència a les operadores jurídiques. Estem davant una evident expressió de masclisme a l’àmbit de les professions lligades amb el Dret. Hi ha operadors jurídics i operadores jurídiques. I ambdós i ambdues han d’aparèixer (perdoneu l’embolic que m’he fet, però crec que es capta).

Tampoc podem acceptar, en fi, l’al·lusió al “principi [de] que l’administrador ha d’estar al servei de l’administrat”. Hi ha administrats i administrades (a l’administrador el deixarem sol perquè ja es veu que és un senyor llunyà i dolent, però no comprenc per què no  s’obre el camí a les administradores).

En conclusió, com ja dèiem al començament, una magnífica iniciativa en favor del català que, a més, no es pot veure enterbolida per les marginacions que hem ressenyat. De tota manera, també  impulsaríem aquesta llengua si la féssim menys artificial, més viva, clara i catalana.

***

Articles relacionats:

Sábados exclusivos. Efectos secundarios de la «personitis».

Sábados exclusivos. Un argot inservible.

Dissabtes exclusius. Contra l’alumnat.

Diarios dispersos. Arqueologías.

            Prosigo, a salto de mata, la lectura y relectura del libro de Josu de Miguel sobre la historia de la idea de libertad. Tengo la sensación de que el partido se juega en los dos primeros epígrafes: la libertad de los antiguos y su comparación con la libertad de los modernos. Desde luego, no es fácil resumir la noción vieja de la libertad, perdida en el tiempo. Anoto dos ideas fundamentales: la libertad como estatus (o libre o esclavo) y la presencia de algunas manifestaciones concretas e incluso aisladas: la parresia y la isegoría en los griegos, los derechos y deberes políticos en Roma, etc. Ahora bien, estas  expresiones estaban atadas a la fuerza de la colectividad, a las reglas y proyectos solidificados en la comunidad política.

            Rechazaban la tiranía, ciertamente, pero no la inserción de cada uno (con deberes muy concretos) en la actuación unitaria de la polis o de Roma. De ahí que, a menudo, aquellas gentes intuyeran la relevancia de la libertad interior, del espíritu declarando su autonomía sagrada incluso frente al martirio (en Sócrates o en San Pablo, por ejemplo) o frente a las inclemencias del mundo. De esto último nos dejó un verso maravilloso Joan Margarit, aludiendo a  “la campanya/d’hivern de Marc Aureli a les planúries/gelades de les ribes del Danubi. /Allà escrivia sota del capot/i voltat per la xusma militar,/ sobre l’oblit i la malenconia”.

***

Artículos relacionados:

Diaris dispersos. Primeres converses amb la dona de Lot.

*