Lectura d’una tesi doctoral rellevant: Carme Sibina Vidal i les sancions administratives en les sensibles regions  del lliure pensament.

Altavoces De Megáfono En Poste De Madera

Foto: Jens Mahnke.

UN TREBALL MÉS D’UNA POTENT FACTORIA ACADÈMICA

         El 3 de juny fou llegida a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral presentada per Mª Carme Sibina Vidal, amb el títol “El Dret Administratiu sancionador i les garanties exigibles per punir conductes properes als drets de participació política”. El director i tutor ha estat Francisco José Rodríguez Pontón.

         El Tribunal va estar presidit pel Dr. Aguado i Cudolà i vaig tenir el gust de formar part d’ell, acompanyant també al professor Bueno Armijo en aquesta delicada tasca de valoració.

         El president del Tribunal va tenir l’encert de situar aquesta tesi en una llarga tradició d’anàlisi de la potestat sancionadora per part dels administrativistes de la Universitat de Barcelona. En efecte, estem davant “una tesi de la central” (encara la menciono així, com es feia abans). No vaig trobar el professor Tomás Font, que sempre ens ha fet de mestre de cerimònies. Sí vaig poder saludar la Dra. Elisenda Malaret (ens havíem vist a l’aeroport de Pisa o Florència, pocs mesos abans de que aquelles  terres es convertissin en el centre de la catàstrofe que se’ns va venir a sobre).

         Sobretot, va ser per mi un honor seure en un tribunal que va actuar a la mateixa sala on estava present  el Dr. Joan Mauri, un dels millors professors que vaig tenir a la llicenciatura en Dret i ja un mestre definitiu quan vaig acabar aquella etapa. També em va fer molta il·lusió saludar la Dra. Maria Jesús Montoro, que ens ha situat el Dret en el marc fabulós de la cultura literària i musical, de la cultura tout court.

         Encara que no hi eren en aquell moment, vaig mencionar també altres dos membres de la central, a qui admiro i amb qui he pogut compartir darrerament algunes activitats i preocupacions. Em refereixo al Dr.Juli Ponce, el gran introductor a casa nostra de la noció d’urbanisme social i amb qui vam estar parlant fa poc sobre secretaris d’ajuntament i lluita contra la corrupció. També  vull mencionar al professor Esteve Pardo, mestre de la disciplina definitiva, guia de la història.

UNA TESI DOCTORAL QUE BUSCA EL SEU ESPAI

         El professor Rodríguez Pontón és un home precís i meticulós. Només cal consultar el seu recent treball sobre control judicial a l’àmibt de la regulació econòmica dins del volum sobre autoritats administratives, decisions qualificades i deferència judicial, dirigit per la Dra. Elisenda Malaret. . Dit això, s’intueix en cada frase un debat, un diàleg permanent, una clau de judo a la recerca de la precisió. Estem davant un toreig adornat i preciosista però, per això mateix, de vegades massa abstracte o complex.

         Els primers compassos de la valoració es dedicaren al llenguatge. Coincideixo amb el professor Bueno en la necessitat de polir algunes errades (que podran subsanar-se en la fase tranquil·la de l’edició). Més incisiva va ser la crítica a l’ús desproporcionat i artificial (i, de vegades, imprecís) de la noció d’ “Estat espanyol”. A la majoria de casos, el simple mot “Espanya” ja hauria fet rutllar normalment la frase (amb independència de les opcions polítiques o organitzatives que es tinguin el cap: Joan Maragall no hi va dubtar).

         El títol de la investigació em va generar alguns equívocs. De fet, juga amb un certa ambigüitat, ja que es refereix a les “conductes properes als drets de participació política”. Més aviat, sembla centrada constantment en els tres grans drets de la llibertat d’expressió, la llibertat d’informació i el dret de reunió i manifestació.

         La tesi té tres parts, que van pujant en un crescendo cada cop més crític i agut:

         –Descripció de la potestat sancionadora, de la seva evolució i del judici doctrinal que se li fa.

         -Un projecte de reforma, on Sibina presenta un programa de regeneració i reformulació.

         -Un crit, una reivindicació davant les perilloses mossegades que una potestat sancionadora insensible i tosca produeix en el delicat teixit de les llibertats d’expressió, informació i reunió.

QUINA POTESTAT SANCIONADORA TENIM AL DAVANT?

         El primer aspecte –la descripció- és una molt bona síntesi històrica i doctrinal de les sancions administratives, però el dictamen final és implacable: estem davant una espasa rovellada, una falcata ibèrica que, com totes les restes d’aquella civilització, està inevitablement en mal estat.

         Els  defectes sovintegen: l’òrgan sancionador no és independent ni imparcial, no està ben resolt el tema de la presumpció de certesa de les actuacions administratives (aquí el comentari del professor Aguado va ser determinant), s’usen impròpiament els criteris de proporcionalitat per a encabir l’eximent d’exercici d’un dret constitucional, no hi ha celeritat, s’abusa del pagament anticipat amb reconeixement de la infracció, no li és possible a l’Administració plantejar qüestió d’inconstitucionalitat…

         En algun sector s’ha suggerit com a bona solució la codificació de la potestat administrativa sancionadora. Interessantíssim, però, l’apunt irònic del mestre Nieto que apareix a la tesi: no, no, les Corts no tenen prou nivell tècnic per a  cosir una trama tan subtil. És un avís que hem de situar als anys noranta del segle passat i que segurament seria més aspre en els dies que vivim. El legislador que ha produït una llei com la de canvi climàtic i transició energètica està ja molt allunyat de la idea de codi, d’aquella precisió del Codi civil francès que havia arribat a seduir a Stendhal.

REFORMES CONCRETES.       

         Hem dit que la doctoranda porta al paper el seu ànim regeneracionista, que es resumeix principalment en la magnífica “conclusió tretzena”, que també va ser molt comentada pel Dr. Bueno. A tall d’exemple, anotarem aquí algunes de les seves pautes:

                  -El Dret administratiu sancionador hauria de concentrar-se en il·lícits de baixa intensitat, però que generen danys cumulatius o danys per repetició.

                  -El mateix és predicable de les “infraccions purament formals, tècniques o d’aplicació automàtica o quasi mecànica; això és, de mera comprovació del compliment de certes regles i d’aplicació de la consegüent sanció en cas d’incompliment”. Pel contrari, “la sanció de les conductes que signifiquen un excés en l’exercici dels drets i llibertats fonamentals de participació política, comporten el desenvolupament de dues activitats que contenen un gran marge d’apreciació”. En conclusió, “com més gran és el marge de discrecionalitat en una decisió restrictiva de drets, més oportú resulta que aquest judici quedi en mans dels tribunals o d’una potestat sancionadora dotada de majors garanties”. 

                  -Quan el Dret administratiu sancionador afecta conductes properes a l’exercici dels drets fonamentals, ha de dotar-se de majors garanties o, alternativament, cal optar pel Dret Penal.

                  -Entre les indicades “majors garanties”, cal citar una tipificació directa i individualitzada (no residual o genèrica), la publicitat de les resolucions (aquí pot ser útil el llarg debat ja produït a l’àmbit tributari), regulació de l’eximent complet i incomplet d’exercici legítim de drets fonamentals, imposició de sancions per autoritats independents o règim de recursos administratius potestatius resolts per òrgans col·legiats amb autonomia funcional, etc.

LES INFRACCIONS I SANCIONS ADMINISTRATIVES COM A FORCES OBSTACULITZADORES.

         Però la tesi no és només un status quaestionis ni  una proclamació reformista (cosa que ja seria molt), sinó que és també una denúncia, un clam contra els danys produïts per la mera existència de la infracció administrativa en el normal exercici dels drets i llibertats. Són ja els capítols finals del treball, on el protagonista és l’”efecte desànim”, segons elaboració deguda principalment al Tribunal Europeu de Drets Humans. És aquí on les regles d’or de la taxativitat i la proporcionalitat són apurades al màxim.  Per cert, el professor Aguado va plantejar la possibilitat de traduir per “efecte dissuasori” i aquest és,  certament, un tema que l’autora haurà de reflexionar amb molta cura en el moment de la publicació.

MANTENIR L’ÀGORA SOTA CONTROL ADMINISTRATIU?

         Una darrera meditació per concloure. Com hem dit abans, està molt ben  articulada la part històrica. La seva lectura em va permetre formular una hipòtesi sobre el que m’agradaria anomenar com “les dues fases evolutives de la potestat sancionadora en el camp ideològic”.

         Podem començar amb el règim del general Franco, cosa que ens permet veure  una evolució ja tancada. A un primer moment, la potestat sancionadora està s’inscriu en gran part en el camp de la jurisdicció militar. No obstant, en un segon  compàs es produeix una apertura dins les limitades possibilitats de la dictadura. Això s’observa, principalment, a  la renovació del Dret Administratiu des de mitjans dels cinquanta i amb la liberalització econòmica.

         Ara bé, aquesta tímida relaxació origina la lògica preocupació en els estaments governants. S’ha entrat en terra incognita. Per a evitar problemes i ensurts, s’aprova la Llei d’ordre públic (i el Tribunal d’Ordre públic) i la llei de premsa, tal com es recull a la tesi. És aquí on s’utilitzen clàusules obertes i s’oblida la taxativitat. D’aquesta manera, es té sempre a mà una eina per a evitar una expansió descontrolada de conductes no volgudes.

         En certa manera, estem assistint a un procés tècnicament similar (amb  un marc constitucional i social radicalment diferent, és clar). La fase rocosa o tranquil·la inicial vindria de la mà d’un panorama estable de mitjans de comunicació: televisió pública i concessions administratives concretes, concessions radiofòniques també limitades i relativament estabilitzades, conjunt més o menys fix de diaris amb directors conscients de la seva responsabilitat legal, etc.

         Aquest mapa explota de iure o de facto als darrers anys. A la gran casa d’internet apareixen canals propis de programació totalment al marge de les previsions estatals, neixen i moren infinitat de diaris i butlletins, els consumidors de televisió compren grans paquets de pel·lícules i obliden les graelles habituals…Sorprenentment, la reacció legal atorga una nova i frondosa primavera per a les clàusules obertes i no taxatives. L’autora recull especialment els tipus relatius a obligacions o mandats que “no són concrets, clars i intel·ligibles, i es troben estretament vinculats amb l’exercici d’un dret o una llibertat fonamental”.

BATALLES PEL PENSAMENT I L’EXPRESSIÓ.         

         Els exemples recollits a la tesi giren especialment entorn els missatges de discriminació “per raó de gènere” o  per a la protecció col·lectiva de persones homosexuals o transsexuals. És aquí on abunden les  redaccions vaporoses i imprecises. El mateix passa, com veurem després, a l’avantprojecte de la Llei de Memòria Democràtica. És a dir, les anomenades “guerres culturals” són un  terreny adobat per a la promulgació de normes sancionadores contràries a l’”efecte desànim” desenvolupat jurisprudencialment i amb les quals les administracions passen a controlar el que hauria de ser un debat democràtic sense l’espasa de Damocles del delegat governatiu.

         Tenim un exemple interessant a la conferència de Philippe Ariño pronunciada el 12 de febrer del 2017 a l’església de Santa Anna de Barcelona. Segons sembla, es tracta d’un intel·lectual que defensa la castedat i que té algunes idees no compartides per algunes associacions d’homosexuals. La Direcció General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya va obrir el pertinent expedient (!), va enviar els seus tècnics i aquests van gravar el contingut de la xerrada. Segons s’observa ( tot i que amb molt soroll) a una entrada de You tube, els organitzadors de l’acte, per a evitar ser sancionats van gravar també el discurs i van enviar una còpia al notari (deixant de banda la imprecisió processal, potser amb l’esperança d’evitar ser sancionats i discutir sobre una base documental certa).

         Tot i que l’expedient fou finalment arxivat (al mes de maig!), al meu entendre aquestes actuacions administratives difícilment passarien el filtre de l’”efecte desànim” construït per la jurisprudència del TEDH. De fet, com indica la tesi, el Tribunal Constitucional, a la STC 37/198, de 17 de febrer, va atorgar l’emparament a un sindicat basc per les filmacions i fotografies realitzades per l’Ertzainza, que es van considerar en aquella circumstància concreta clarament desproporcionades i amb “especial incidencia disuasoria y, en consecuencia, limitadora del derecho de huelga” (Fonament Jurídic, 8, in fine).

         És també preocupant la redacció de diversos preceptes de l’avantprojecte de la Llei de Memòria democràtica, tal com ha expressat ja l’informe negatiu del Consell General del Poder Judicial. Per exemple, l’art. 62.1.e) qualifica com a infracció “las convocatorias de actos, campañas de divulgación o publicidad que por cualquier medio de comunicación pública, en forma escrita o verbal, en sus elementos sonoros o en sus imágenes sean contrarios a la normativa sobre memoria democràtica,[…]”. Estem davant un exemple de manual de clàusula sancionadora no taxativa.

L’ESTAT DEMOCRÀTIC, LA PLAÇA PÚBLICA I LLIURE.

         Curiosament, els canals privats als quals m’he referit tenen un  quadre força elaborat d’infraccions i sancions en fase prebeccariana. El mateix ex-president dels Estats Units va ser  castigat i els usuaris de la xarxa avisen sovint els seus seguidors de l’imminent tancament o de la sanció econòmica -“desmonetització”- i de les alternatives en altres xarxes en cas de censura. Algun liberal deia que això podria generar, a la llarga i en un marc de lliure mercat, un agosarat canal que recollís tots els cancelled de la Terra. Res a dir sobre tot això –en principi, però també amb algun dubte- , tenint en compte que són organitzacions de particulars.

         Però, precisament, la grandesa  de les institucions democràtiques rau en  l’edificació d’un àmbit de lliure expressió i discussió amb els límits mínims imposats pels drets dels altres i els que marqui la millor tradició de l’Estat de Dret. Una galàxia, a més, on la potestat administrativa hauria de jugar un paper reduït (inexistent, de fet, en la majoria de situacions). En aquesta construcció, la tesi de Mª Carme Sibina Vidal i el seu treball com a investigadora han de ser un referent ineludible.

***

 

 

 

 

 

 

Lectura d’una tesi doctoral rellevant: Carme Sibina Vidal i les sancions en les sensibles regions del lliure pensament.

Altavoces De Megáfono En Poste De Madera

Foto: Jens Mankhe

UN TREBALL MÉS D’UNA POTENT FACTORIA ACADÈMICA

         El 3 de juny fou llegida a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral presentada per Mª Carme Sibina Vidal, amb el títol “El Dret Administratiu sancionador i les garanties exigibles per punir conductes properes als drets de participació política”. El director i tutor ha estat Francisco José Rodríguez Pontón.

         El Tribunal va estar presidit pel Dr. Aguado i Cudolà i vaig tenir el gust de formar part d’ell, acompanyant també al professor Bueno Armijo en aquesta delicada tasca de valoració.

         El president del Tribunal va tenir l’encert de situar aquesta tesi en una llarga tradició d’anàlisi de la potestat sancionadora per part dels administrativistes de la Universitat de Barcelona. En efecte, estem davant “una tesi de la central” (encara la menciono així, com es feia abans). No vaig trobar el professor Tomás Font, que sempre ens ha fet de mestre de cerimònies. Sí vaig poder saludar la Dra. Elisenda Malaret (ens havíem vist a l’aeroport de Pisa o Florència, pocs mesos abans de que aquelles  terres es convertissin en el centre de la catàstrofe que se’ns va venir a sobre).

         Sobretot, va ser per mi un honor seure en un tribunal que va actuar a la mateixa sala on estava present  el Dr. Joan Mauri, un dels millors professors que vaig tenir a la llicenciatura en Dret i ja un mestre definitiu quan vaig acabar aquella etapa. També em va fer molta il·lusió saludar la Dra. Maria Jesús Montoro, que ens ha situat el Dret en el marc fabulós de la cultura literària i musical, de la cultura tout court.

         Encara que no hi eren en aquell moment, vaig mencionar també altres dos membres de la central, a qui admiro i amb qui he pogut compartir darrerament algunes activitats i preocupacions. Em refereixo al Dr.Juli Ponce, el gran introductor a casa nostra de la noció d’urbanisme social i amb qui vam estar parlant fa poc sobre secretaris d’ajuntament i lluita contra la corrupció. També  vull mencionar al professor Esteve Pardo, mestre de la disciplina definitiva, guia de la història.

UNA TESI DOCTORAL QUE BUSCA EL SEU ESPAI

         El professor Rodríguez Pontón és un home precís i meticulós. Només cal consultar el seu recent treball sobre control judicial a l’àmibt de la regulació econòmica dins del volum sobre autoritats administratives, decisions qualificades i deferència judicial, dirigit per la Dra. Elisenda Malaret. . Dit això, s’intueix en cada frase un debat, un diàleg permanent, una clau de judo a la recerca de la precisió. Estem davant un toreig adornat i preciosista però, per això mateix, de vegades massa abstracte o complex.

         Els primers compassos de la valoració es dedicaren al llenguatge. Coincideixo amb el professor Bueno en la necessitat de polir algunes errades (que podran subsanar-se en la fase tranquil·la de l’edició). Més incisiva va ser la crítica a l’ús desproporcionat i artificial (i, de vegades, imprecís) de la noció d’ “Estat espanyol”. A la majoria de casos, el simple mot “Espanya” ja hauria fet rutllar normalment la frase (amb independència de les opcions polítiques o organitzatives que es tinguin el cap: Joan Maragall no hi va dubtar).

         El títol de la investigació em va generar alguns equívocs. De fet, juga amb un certa ambigüitat, ja que es refereix a les “conductes properes als drets de participació política”. Més aviat, sembla centrada constantment en els tres grans drets de la llibertat d’expressió, la llibertat d’informació i el dret de reunió i manifestació.

         La tesi té tres parts, que van pujant en un crescendo cada cop més crític i agut:

         –Descripció de la potestat sancionadora, de la seva evolució i del judici doctrinal que se li fa.

         -Un projecte de reforma, on Sibina presenta un programa de regeneració i reformulació.

         -Un crit, una reivindicació davant les perilloses mossegades que una potestat sancionadora insensible i tosca produeix en el delicat teixit de les llibertats d’expressió, informació i reunió.

QUINA POTESTAT SANCIONADORA TENIM AL DAVANT?

         El primer aspecte –la descripció- és una molt bona síntesi històrica i doctrinal de les sancions administratives, però el dictamen final és implacable: estem davant una espasa rovellada, una falcata ibèrica que, com totes les restes d’aquella civilització, està inevitablement en mal estat.

         Els  defectes sovintegen: l’òrgan sancionador no és independent ni imparcial, no està ben resolt el tema de la presumpció de certesa de les actuacions administratives (aquí el comentari del professor Aguado va ser determinant), s’usen impròpiament els criteris de proporcionalitat per a encabir l’eximent d’exercici d’un dret constitucional, no hi ha celeritat, s’abusa del pagament anticipat amb reconeixement de la infracció, no li és possible a l’Administració plantejar qüestió d’inconstitucionalitat…

         En algun sector s’ha suggerit com a bona solució la codificació de la potestat administrativa sancionadora. Interessantíssim, però, l’apunt irònic del mestre Nieto que apareix a la tesi: no, no, les Corts no tenen prou nivell tècnic per a  cosir una trama tan subtil. És un avís que hem de situar als anys noranta del segle passat i que segurament seria més aspre en els dies que vivim. El legislador que ha produït una llei com la de canvi climàtic i transició energètica està ja molt allunyat de la idea de codi, d’aquella precisió del Codi civil francès que havia arribat a seduir a Stendhal.

REFORMES CONCRETES.       

         Hem dit que la doctoranda porta al paper el seu ànim regeneracionista, que es resumeix principalment en la magnífica “conclusió tretzena”, que també va ser molt comentada pel Dr. Bueno. A tall d’exemple, anotarem aquí algunes de les seves pautes:

                  -El Dret administratiu sancionador hauria de concentrar-se en il·lícits de baixa intensitat, però que generen danys cumulatius o danys per repetició.

                  -El mateix és predicable de les “infraccions purament formals, tècniques o d’aplicació automàtica o quasi mecànica; això és, de mera comprovació del compliment de certes regles i d’aplicació de la consegüent sanció en cas d’incompliment”. Pel contrari, “la sanció de les conductes que signifiquen un excés en l’exercici dels drets i llibertats fonamentals de participació política, comporten el desenvolupament de dues activitats que contenen un gran marge d’apreciació”. En conclusió, “com més gran és el marge de discrecionalitat en una decisió restrictiva de drets, més oportú resulta que aquest judici quedi en mans dels tribunals o d’una potestat sancionadora dotada de majors garanties”. 

                  -Quan el Dret administratiu sancionador afecta conductes properes a l’exercici dels drets fonamentals, ha de dotar-se de majors garanties o, alternativament, cal optar pel Dret Penal.

                  -Entre les indicades “majors garanties”, cal citar una tipificació directa i individualitzada (no residual o genèrica), la publicitat de les resolucions (aquí pot ser útil el llarg debat ja produït a l’àmbit tributari), regulació de l’eximent complet i incomplet d’exercici legítim de drets fonamentals, imposició de sancions per autoritats independents o règim de recursos administratius potestatius resolts per òrgans col·legiats amb autonomia funcional, etc.

LES INFRACCIONS I SANCIONS ADMINISTRATIVES COM A FORCES OBSTACULITZADORES.

         Però la tesi no és només un status quaestionis ni  una proclamació reformista (cosa que ja seria molt), sinó que és també una denúncia, un clam contra els danys produïts per la mera existència de la infracció administrativa en el normal exercici dels drets i llibertats. Són ja els capítols finals del treball, on el protagonista és l’”efecte desànim”, segons elaboració deguda principalment al Tribunal Europeu de Drets Humans. És aquí on les regles d’or de la taxativitat i la proporcionalitat són apurades al màxim.  Per cert, el professor Aguado va plantejar la possibilitat de traduir per “efecte dissuasori” i aquest és,  certament, un tema que l’autora haurà de reflexionar amb molta cura en el moment de la publicació.

MANTENIR L’ÀGORA SOTA CONTROL ADMINISTRATIU?

         Una darrera meditació per a concloure. Com hem dit abans, està molt ben  articulada la part històrica. La seva lectura em va permetre formular una hipòtesi sobre el que m’agradaria anomenar com “les dues fases evolutives de la potestat sancionadora en el camp ideològic”.

         Podem començar amb el règim del general Franco, cosa que ens permet veure  una evolució ja tancada. A un primer moment, la potestat sancionadora està s’inscriu en gran part en el camp de la jurisdicció militar. No obstant, en un segon  compàs es produeix una apertura dins les limitades possibilitats de la dictadura. Això s’observa, principalment, a  la renovació del Dret Administratiu des de mitjans dels cinquanta i amb la liberalització econòmica.

         Ara bé, aquesta tímida relaxació origina la lògica preocupació en els estaments governants. S’ha entrat en terra incognita. Per a evitar problemes i ensurts, s’aprova la Llei d’ordre públic (i el Tribunal d’Ordre públic) i la llei de premsa, tal com es recull a la tesi. És aquí on s’utilitzen clàusules obertes i s’oblida la taxativitat. D’aquesta manera, es té sempre a mà una eina per a evitar una expansió descontrolada de conductes no volgudes.

         En certa manera, estem assistint a un procés tècnicament similar (amb  un marc constitucional i social radicalment diferent, és clar). La fase rocosa o tranquil·la inicial vindria de la mà d’un panorama estable de mitjans de comunicació: televisió pública i concessions administratives concretes, concessions radiofòniques també limitades i relativament estabilitzades, conjunt més o menys fix de diaris amb directors conscients de la seva responsabilitat legal, etc.

         Aquest mapa explota de iure o de facto als darrers anys. A la gran casa d’internet apareixen canals propis de programació totalment al marge de les previsions estatals, neixen i moren infinitat de diaris i butlletins, els consumidors de televisió compren grans paquets de pel·lícules i obliden les graelles habituals…Sorprenentment, la reacció legal atorga una nova i frondosa primavera per a les clàusules obertes i no taxatives. L’autora recull especialment els tipus relatius a obligacions o mandats que “no són concrets, clars i intel·ligibles, i es troben estretament vinculats amb l’exercici d’un dret o una llibertat fonamental”.

BATALLES PEL PENSAMENT I L’EXPRESSIÓ.         

         Els exemples recollits a la tesi giren especialment entorn els missatges de discriminació “per raó de gènere” o  per a la protecció col·lectiva de persones homosexuals o transsexuals. És aquí on abunden les  redaccions vaporoses i imprecises. El mateix passa, com veurem després, a l’avantprojecte de la Llei de Memòria Democràtica. És a dir, les anomenades “guerres culturals” són un  terreny adobat per a la promulgació de normes sancionadores contràries a l’”efecte desànim” desenvolupat jurisprudencialment i amb les quals les administracions passen a controlar el que hauria de ser un debat obert sense l’espasa de Damocles del delegat governatiu.

         Tenim un exemple interessant a la conferència de Philippe Ariño pronunciada el 12 de febrer del 2017 a l’església de Santa Anna de Barcelona. Segons sembla, es tracta d’un intel·lectual que defensa la castedat i que té algunes idees no compartides per algunes associacions d’homosexuals. La Direcció General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya va obrir el pertinent expedient (!), va enviar els seus tècnics i aquests van gravar el contingut de la xerrada. Segons s’observa ( tot i que amb molt soroll) a una entrada de You tube, els organitzadors de l’acte, per a evitar ser sancionats van gravar també el discurs i van enviar una còpia al notari (deixant de banda la imprecisió processal, potser amb l’esperança de no afrontar responsabilitats administratives i discutir sobre una base documental certa).

         Tot i que l’expedient fou finalment arxivat (al mes de maig!), al meu entendre aquestes actuacions administratives difícilment passarien el filtre de l’”efecte desànim” construït per la jurisprudència del TEDH. De fet, com indica la tesi, el Tribunal Constitucional, a la STC 37/198, de 17 de febrer, va atorgar l’emparament a un sindicat basc per les filmacions i fotografies realitzades per l’Ertzainza, que es van considerar en aquella circumstància concreta clarament desproporcionades i amb “especial incidencia disuasoria y, en consecuencia, limitadora del derecho de huelga” (Fonament Jurídic, 8, in fine).

         És també preocupant la redacció de diversos preceptes de l’avantprojecte de la Llei de Memòria democràtica, tal com ha expressat ja l’informe negatiu del Consell General del Poder Judicial. Per exemple, l’art. 62.1.e) qualifica com a infracció “las convocatorias de actos, campañas de divulgación o publicidad que por cualquier medio de comunicación pública, en forma escrita o verbal, en sus elementos sonoros o en sus imágenes sean contrarios a la normativa sobre memoria democràtica,[…]”. Estem davant un exemple de manual de clàusula sancionadora no taxativa.

L’ESTAT DEMOCRÀTIC, LA PLAÇA PÚBLICA I LLIURE.

         Curiosament, els canals privats als quals m’he referit tenen un  quadre força elaborat d’infraccions i sancions en fase prebeccariana. El mateix ex-president dels Estats Units va ser  castigat i els usuaris de la xarxa avisen sovint els seus seguidors de l’imminent tancament o de la sanció econòmica -“desmonetització”- i de les alternatives en altres xarxes en cas de censura. Algun liberal deia que això podria generar, a la llarga i en un marc de lliure mercat, un agosarat canal que recollís tots els cancelled de la Terra. Res a dir sobre tot això –en principi, però també amb algun dubte- , tenint en compte que són organitzacions de particulars.

         Però, precisament, la grandesa  de les institucions democràtiques rau en  l’edificació d’un àmbit de lliure expressió i discussió amb els límits mínims imposats pels drets dels altres i els que marqui la millor tradició de l’Estat de Dret. Una galàxia, a més, on la potestat administrativa hauria de jugar un paper reduït (inexistent, de fet, en la majoria de situacions). En aquesta construcció, la tesi de Mª Carme Sibina Vidal i el seu treball com a investigadora han de ser un referent ineludible.

Foto Aérea De Personas En Plaza

(Foto: Dominika Roseclay).

***

 

 

 

 

 

 

La solución definitiva para una ley políticamente correcta y sexualmente neutra

         1.-Sé que llevo algún tiempo pesadito con esto del lenguaje duplicativo. Quizá por aquello de que  lo único que pueden defender los pobres es la palabra (bueno, ahora me he dejado inspirar en exceso por los aires del primero de mayo). Hablando más en serio: el desdoblamiento por sexos se basa en una noción falsa y en una hipótesis discutible. La idea radicalmente errónea es que la fórmula tradicional del masculino genérico no incluye a las mujeres o a los elementos femeninos.

         Por otro lado, la hipótesis discutible radica en el concepto de visibilidad, propio de ciertas doctrinas con muchos puntos débiles. De hecho, nadie puede asegurar que la liquidación de la manera normal de hablar haya mejorado las condiciones sociales de ningún ciudadano. Es más, voces sensatas del movimiento feminista consideran que esta perspectiva –podríamos decir “foucaultiana”- es una auténtica pérdida de tiempo de cara a enfocar las auténticas discriminaciones.

*

         2.-Si el expediente de multiplicar por dos (o por tres) cada sujeto rompe el principio de economía de la lengua, los emplastes socorridos para acompañarlo son grotescos. Aparecen así en el lenguaje escrito (yo no sé cómo lo pronuncian) barras, arrobas y guiones que se ponen por donde Dios quiere: “abogados/as”, “abogados-as”, etc. En el lenguaje oral meten, por ejemplo, “los y las estudiantes” y otras trapisondas de cuya rareza no quiero acordarme

         La fórmula para mí más cansina es el recurso a frías abstracciones. Compárese la alegría de “los alumnos” con el pesado “alumnado”. Y no he escrito “estudiantado”, porque su uso suele ser equivocado. Leía hace unos días una nota de los rectores españoles aludiéndolo para  huir del lenguaje duplicativo. Vamos a ver, supongo que no llamaban a la revolución, porque el sentido de esa palabra –como “proletariado” o “campesinado”-  se refiere a su situación como clase social o grupo con problemas económicos similares. Bastaba  indicar simplemente  los estudiantes y todo el mundo lo habría entendido.

         Afortunadamente, los hablantes son más listos y escapan constantemente a esa memez. Así, nos referimos a los bomberos (y eso incluye a las bomberas, evidentmente), a los contagiados y fallecidos por covid (¿alguien piensa seriamente que se quería “invisibilizar” a las mujeres afectadas?) o a los terroristas (y supongo que ello cubrirá, lamentablemente, a las féminas violentas). En realidad, los cruzados del lenguaje duplicativo olvidan a cada momento sus propias reglas, porque esto no hay quien lo sostenga (no suelen pasar de la salutación y de las frases de calentamiento). Por supuesto, ya aclaro que yo utilizo sin empacho el viejo “señoras y señores” al iniciar un discurso, aunque ya sé que uno tiene los años que tiene que y esto ya queda camp (pongan vintage los más jóvenes).

         Sin embargo, una cosa es el uso lingüístico general y otra las manías del legislador. Si el BOE fue siempre algo arcaico, ahora cualquier dueño de un diario normativo  se siente en la obligación de estar al día con esta tontería. Hay ejemplos ya famosos, como el de aquel reglamento universitario que decía que “el coordinador o la coordinadora d’unitat és el representant o la representant i el coordinador o la coordinadora de l’activitat de la unitat” (no hace falta que lo traduzca y, además, sería agotador).

**

         3.-Tenían que ser los Diarios de Arcadi Espada, donde se narran las grandes gestas de la humanidad, los que me pusieran sobre la pista de un descubrimiento capital. Se trata de la disposición adicional única del Real Decreto 298/2021, de 27 de abril, por el que se modifican diversas normas reglamentarias en materia de seguridad industrial. Es una norma  de una cierta complejidad (y un gran impacto económico, por cierto).

         Algún aguafiestas dirá que estamos ante una inaceptable manifestación de pereza normativa o que se trata a los lectores casi como analfabetos (parece afirmar, en efecto, que donde dije digo, digo también diega).  Pero esto sería desconocer la regla de oro que acaba de instaurar: redáctese toda la ley con normalidad y anótese en una disposición adicional única cualquier ocurrencia que a uno le venga en gana (hasta podrían entrar por aquí los famosos “hijes”).

         En fin, juzguen ustedes mismos y no me digan que no es una maravilla:

         Real Decreto 298/2021, de 27 de abril, por el que se modifican diversas normas reglamentarias en materia de seguridad industrial (BOE  de 28 de abril):

         […]

         “Disposición adicional única. Uso de lenguaje no sexista.

La referencias que en el texto de este real decreto se hacen a instalador, reparador, conservador, los trabajadores, los operarios cualificados, un técnico titulado universitario, el responsable técnico, los socios, operador de grúa, el médico, un profesional habilitado, el fabricante, el titular de la empresa o al representante legal, así como al interesado, deben entenderse hechas respectivamente a instalador o instaladora, reparador o reparadora, conservador o conservadora, las personas trabajadoras, las personas operarias cualificadas, un técnico o una técnica con titulación universitaria, el personal responsable técnico, las personas socias, operador u operadora de grúa, el médico o la médica, un o una profesional habilitada, la o el fabricante, la persona titular de la empresa, la o el representante legal de la empresa, así como la interesada o el interesado.”

Personas Diversas Positivas Haciendo Muecas A La Cámara

Fuente de foto: pexels.com/Matheus Bertelli.

***

 

 

 

 

Bitácora del curso: las obligaciones de servicio público.

LAS OBLIGACIONES DE SERVICIO PÚBLICO. UN APUNTE ÚTIL.

         1.-El concepto de servicio público entra normalmente en juego cuando nos situamos en el campo de los servicios económicos de interés general. Es decir, nos hallamos ante servicios públicos que se han ido liberalizando bajo distintas fórmulas y en diversos grados. Por ejemplo, los transportes aéreo y ferroviario, los servicios funerarios, el correo postal, las telecomunicaciones, la energía, etc. En todos ellos, el Estado retiene una potestad de regulación que incluye diversos aspectos:

         –Protección a los usuarios, con un importante poder de inspección y sanción a los operadores (un punto, en ocasiones, relacionado con la normativa de defensa de la competencia).

         -Establecimiento de precios máximos o aprobación de la propuesta de precios presentada por los operadores. Es lo que se denomina potestad tarifaria.

         -Estipulación imperativa de estándares básicos de calidad o seguridad.

         -Imposición de obligaciones de servicio público. Veremos esto último de inmediato.

*

         2.-Las obligaciones de servicio público recaen, en virtud de la norma, sobre los operadores del sector. Entre los diversos ejemplos, cabe citar:

         -La creación y el mantenimiento de infraestructuras (por ejemplo, una red de repetidores de señales)  o de un suministro de reserva (por ejemplo, un determinado volumen de ataúdes disponible para el caso de calamidad pública, en el caso del sector de las funerarias).

         -El ofrecimiento a los usuarios de prestaciones gratuitas, como ocurre con las llamadas de emergencia que el operador ha colocado en ese teléfono móvil que no paras de mirar.

         -Los precios especiales para usuarios desfavorecidos.

         -La prestación contínua del servicio en todas las franjas horarias.

**

         3.-A menudo, estas obligaciones son exigencias que se imponen a todos los operadores que prestan el servicio y que son, más bien, requisitos para  obtener la autorización inicial. No obstante, en otros casos recaen sobre un solo operador, que carga con su coste. Por ejemplo, la asunción por el prestador dominante de la tarea de llevar a cabo el servicio en una zona sin atractivo económico (el  supuesto tan citado de la telefonía móvil en Los Monegros). Esto último se hace para garantizar el denominado servicio  universal.

         Ahora bien, en el caso referido –y en otros- hay que indemnizar a ese prestador forzoso y singularizado. Para ello, la legislación prevé, según el sector, diversas soluciones:

                   -Una subvención pública (que debe estar admitida por el Derecho europeo del sector).

                   -La constitución por los operadores de un fondo común que se nutre de las prestaciones económicas forzosas que se aportan ex lege. Estas contribuciones se denominan “prestaciones patrimoniales” y no tienen el carácter de tributos.

Torre De Transmisión Bajo Un Cielo Gris

Foto: Pok Rie. Pexels.com

***

 

 

Bitácora del curso: «Aportación a la noción de gestión indirecta a través de sociedad de economía mixta».

APORTACIÓN A LA NOCIÓN DE “GESTIÓN INDIRECTA A TRAVÉS DE SOCIEDAD DE ECONOMÍA MIXTA”.

         1.-Como ya dijimos, debe diferenciarse entre gestión directa y gestión indirecta de los servicios públicos. Dentro de los modos de gestión indirecta, hemos de distinguir entre:

a) La concesión de servicios públicos.

b) El concierto.

c) La gestión interesada (ya dijimos que estaba en desuso).

d) La sociedad de economía mixta.

*

         2.-Sobre la sociedad de economía mixta, vamos a seguir reflexionando[1]. Ahora bien, la Ley de Contratos del Sector Público[2] ya nos da las pautas fundamentales de la vigente regulación. En concreto:

         -Pueden adjudicarse directamente a una sociedad de economía mixta los contratos administrativos de concesiones de obras y de concesión de servicios. Es este último caso el que ahora nos incumbe especialmente.

         -Obsérvese que la Ley habla de adjudicación directa. Es decir, no hace falta un previo concurso público para examinar las diversas ofertas: el contrato se firma con esa sociedad y no hay más que hablar (aquí he bajado el nivel, I do declare).

         -En esa sociedad de economía mixta, el capital público debe ser “mayoritario”.

         -Observad que este contrato tiene como objeto la prestación de un servicio y, lógicamente, genera un rendimiento económico. Volvamos a los  ejemplos de siempre: la cafetería de la Facultad, el servicio de autobuses urbanos, el suministro de agua potable (al menos, en muchos municipios), etc. Por tanto, los socios capitalistas privados están situados –sin competencia previa- en una posición ideal para la recepción de beneficios. Para evitar tal consecuencia, la Ley establece que  la elección del socio privado debe hacerse “de conformidad con las normas establecidas en esta Ley para la adjudicación del contrato cuya ejecución constituya su objeto[por ejemplo, reglas de publicidad], y siempre que no se introduzcan modificaciones en el objeto y las condiciones del contrato que se tuvieron en cuenta en la selección del socio privado” (observad que son dos condiciones diferenciadas).

         -Por supuesto, una vez adjudicada la concesión de servicios a la sociedad de economía mixta, dicha concesión se somete a las reglas de la LCSP. En concreto, la ley recuerda que ha de respetarse la normativa sobre modificación del contrato (que ya examinaremos en su momento).

         -La sociedad de economía mixta se comporta en el tráfico como una sociedad mercantil ordinaria y podría optar por una política de expansión y, por tanto, concurrir a la licitación de otras concesiones (por ejemplo, la concesionaria del servicio de cafetería en la UAB –suponiendo que fuera una sociedad de economía mixta con capital mayoritario de la UAB- presenta ofertas para lograr el servicio de restauración de la Universidad Pompeu Fabra). Esto es admisible, pero la Ley le impone la obligación de concurrir –como cualquier otra sociedad- al concreto procedimiento de licitación que se haya abierto.

**

         3.-No hay problema para que la sociedad de economía mixta se financie con la emisión de obligaciones, empréstitos o créditos participativos (no hay aquí alteración de los porcentajes de los socios). Ahora bien, más restricciones presentan otras operaciones. En concreto:

                   -La ampliación de capital es admisible, pero su nueva estructura no debe modificar las condiciones esenciales de la adjudicación (salvo que hubiera estado previsto en el contrato).

                   -También cabe la titulización de los derechos de cobro que ostenten frente a la entidad adjudicadora del contrato cuya ejecución se le encomiende. Ahora bien, es precisa en este caso la autorización del órgano de contratación (y el cumplimiento específico de la normativa sobre el mercado de valores, aquí específicamente aplicable).

Titulización

(fuente: Maestros online).

***

[1] Una síntesis –aunque quizá demasiado extensa a nuestros efectos- puede verse en REGO BLANCO, M.: “Novedades sobre la sociedad de economía mixta en la Ley de Contratos del Sector Público”, Documentación Administrativa, núm. 4, Enero-diciembre, 2017.
[2] En concreto, disposición adicional segunda de la LCSP.

Funcionarias, no; esclavas, sí.

Londres Nueva York Tokio Y Moscú Relojes

         1.-El Colegio de Abogados de Barcelona (ahora llamado, de forma  imprecisa, “Colegio de la Abogacía”), emitió un comunicado de prensa hace unos días (el 6 de abril) mostrando su preocupación ante el ataque de una reciente sentencia a los períodos inhábiles para la presentación de escritos. Se trataba, en concreto, de la sentencia dictada por la Sección 4ª de la Audiencia Provincial de Zaragoza (287/2020, de 20 de noviembre), que disponía que “si la parte lo puede presentar telemáticamente [el escrito en cuestión] aunque sea en tiempo procesalmente inhábil, debe así presentarlo si quiere respetar el plazo sustantivo”. Es decir, el plazo sustantivo ya no va a verse alargado por el comodín de los días inhábiles procesalmente, ya que “no hay ahora dificultad material en la presentación de escritos en cualquier hora y día”.

*

         2.-Habrá que ver, no obstante, cómo se va articulando jurisprudencialmente esa primera decisión. Sin embargo, me llamó  la atención en el comunicado el  juego freudiano y sorprendente con  el lenguaje duplicativo.

   El texto empieza de forma vibrante y políticamente correcta, ya que “se considera que los abogados y abogadas tienen derecho a la desconexión digital”. La cosa sigue más o menos en el mismo nivel, con  el pesado y habitual “los profesionales de la abogacía” y la horrenda –por abstracta e imprecisa- “ciudadanía”. Hasta aquí, pocas sorpresas, dentro del carácter farragoso e innecesario  de estas maneras de expresarse.

         **

         3.-La cosa se calienta un poco más adelante. El  texto, como hemos avanzado, reivindica los derechos de “los profesionales de la abogacía” y de “la ciudadanía” y considera que también deben respetarse los de “los funcionarios públicos”. Es curioso. Parece que, para el texto, sólo los hombres tienen derecho a ser funcionarios (lo cual es contrafactual, teniendo en cuenta que la Administración de Justicia es ya un ámbito mayoritariamente femenino). En la cargante fórmula con la que se inició el comunicado, lo lógico hubiera sido decir “funcionarios y funcionarias” (no creo que se hubieran atrevido con el aquí incorrecto y siempre soso “funcionariado”).

         En efecto, suele ocurrir que el lenguaje duplicativo pierde fuelle en los escritos a medida que avanzan las palabras (del mismo modo que se va desinflando en el lenguaje oral, más allá de la inicial presentación). Lo mismo le ocurre a éste cuando llega al final y se lanza a los cuatro vientos la  negativa a “que las actuales tecnologías nos hagan esclavos de plazos y notificaciones los 365 días del año, las 24 horas del día”. Sin duda, ha de escribirse “nos hagan esclavos y esclavas” (incluso tendría un efecto estético si se siguiera  hablando “de plazos y de notificaciones”). En caso contrario, pudiera ocurrir que el lector –honestamente- leyera que el Colegio de Abogados no quiere esclavos, pero nada ha dicho sobre las esclavas. Qué tontería, ¿verdad?. Evidentemente. Está claro que con “esclavos” también incluyo “esclavas” (y con abogados, pues las abogadas; y con ciudadanos, las ciudadanas; y con los estudiantes, las estudiantes…).

***

(foto: pixabay).