1.-Ha guanyat darrerament adeptes la posició que afirma que les restriccions efectives de drets adoptades durant la vigència de l’estat d’alarma precisaven la declaració de l’estat d’excepció. No obstant, al meu entendre, aquesta postura topa amb un argument insalvable: la situació de pandèmia no es pot encabir dins dels supòsits  que l’habiliten. En concret(les negretes són meves): “ el libre ejercicio de los derechos y libertades de los ciudadanos, el normal funcionamiento de las instituciones democráticas, el de los servicios públicos esenciales para la comunidad, o cualquier otro aspecto del orden público, [resultan]   tan gravemente alterados que el ejercicio de las potestades ordinarias [sería] insuficiente para restablecerlo y mantenerlo”[1].

*

         2.-En canvi, tot flueix normalment quan pensem que l’estat d’alarma té com a possible supòsit de fet “alguna de las siguientes alteraciones graves de la normalidad” i cita entre elles les “crisis sanitarias, tales como epidemias y situaciones de contaminación graves”[2].

         El que hem dit és el nucli de l’article de Ricard Brotat i Jubert, “Estat d’alarma i confinament”, que transcrivim al final. En efecte, el panorama es veu clar un cop es pren aquest punt de partida. Llavors, per exemple, ja és més fàcil d’encaixar una actuació de les Forces i Cossos de Seguretat bàsicament pedagògica i de consell, que deixaria per a la proposta de sanció sols la desobediència manifesta tipificada a la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (tesi correctament desenvolupada per Jaume Saura Estapà també al blog de la Revista Catalana de Dret Públic).

**

         3.-Més inquietud planteja la fórmula adequada per a encarar les pròximes setmanes o fins i tot mesos. Afortunadament, s’ha iniciat una prudent i dubitativa suavització de les limitacions imposades. No obstant, ens movem en un escenari amb aquestes característiques:

                   -No és només “general”, sinó mundial (amb les lògiques sinuositats derivades de la geografia, del capriciós comportament del virus o de l’aplicació d’estratègies d’èxit relatiu).

                   -És permanent. És veritat que sobre això hi ha discussió en els científics. Un sector optimista apunta al natural esgotament del mal o al protector estiu, mentre que altres temen la persistència (potser amb incidència reduïda) i els rebrots.

         En aquestes condicions, sembla difícil pensar en la substitució de la declaració d’alarma. Fora bonic creure que les mesures de la legislació sanitària la podrien reemplaçar. Però, encara que ho hauria d’aprofundir, observo que estan pensades per a perills concentrats en un lloc concret (l’hotel de Tenerife o la primera desgràcia d’Igualada, per exemple) o bé més extensos però no duradors en els temps. Fins i tot, el seu esquema està ideat per a que actuïn les autoritats sanitàries de les diferents Administracions Públiques. Com es podria prendre d’acord amb ella, per exemple, una resolució que limités l’accés a les platges de la conca mediterrània? D’altra banda, en fi, el Parlament ja no controlaria l’autorització i ja sabem que els impediments aprovats estan afectant el conjunt de la vida social i econòmica del país.

         És veritat que la perspectiva canvia cada dia i que potser dintre d’un temps haurem d’explorar els camins de les diferents legislacions sectorials. Però només la desaparició o l’esmorteïment palpable de la plaga permetrien situar-nos fora del supòsit de fet de l’estat d’alarma. És a dir, la crisi sanitària manifestada en una epidèmia greu.

«Estat d’alarma i confinament» (Ricard Brotat i Jubert).

**

[1] Art. 13 de la Llei Orgànica 4/1981, d’u de juny, dels estats d’alarma, excepció i setge.

[2] Art. 4 de la Llei Orgànica 4/1981, , d’u de juny, dels estats d’alarma, excepció i setge