Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (i V). Annex documental.

1.-En relació als documents judicials, anotem la important sentència del Tribunal Suprem de 18 de maig del 2016, que desestimà el recurs d’un municipi –Azuqueca de Henares- i que confirmà la legalitat del dret de remuneració als autors pel préstec de les seves obres a les biblioteques públiques: ***.

Afegim també l’enllaç de l’acord per a la gestió dels drets d’autor  a les biblioteques, signat per la Federació de Municipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i l’entitat CEDRO, encarregada de la recaptació i gestió dels drets d’autor: ***.

*

2.-Per a acabar, afegim algunes fotografies que completen les reflexions que vam fer.

a) Així , en la relació entre política cultural, regeneració i desenvolupament econòmic, és molt  interessant el cas de la denominada “Operación Canalejas”, al centre de Madrid (carrer Alcalá, plaça Canalejas i Carrera de San Jerónimo). La llicència d’obres va ser objecte d’una llarga discussió, amb suspensió d’actuacions inclosa, de cara a assegurar el respecte al patrimoni històrico-artístic, encarnat en la façana. Dins de l’edifici, es preveuen un hotel d’alt nivell i fins i tot alguns habitatges de luxe.

…*

 

Font: *

b)La gran xarxa nord-americana de biblioteques públiques: la biblioteca pública de Nova York i la biblioteca pública d’Homer (una mica més de cinc mil habitants).

 

 

 

Font:***

Inevitable, també, la cita del capítol denominat  “Paréntesis panegírico de la biblioteca norteamericana” de Pedro Salinas en el seu exili als Estats Units, inclòs al seu assaig “Defensa de la lectura” (dins del seu exquisit llibre El  defensor):

.En cambio no se me olvida la encantada sorpresa al llegar una noche, en automóvil, a un pueblito del Nordeste del país, todo nevado, de desparramado caserío, y reducido a casas de antiguo estilo colonial, en madera, y ver una, ni más grande ni distinta de las demás, derramando luz sobre la nieve, por sus ventanas, toda encendida, como en fiesta, a las ocho de la noche. La Biblioteca Municipal, me dijeron. Parecía fábrica de cuento, morada de muñecas o seres imaginarios, allí toda luminosa, como término ansiado de ásperos caminos por los  bosques de abetos.”

c) Un interessant conjunt històrico-artístic (el concepte és idèntic al de la legislació catalana): Osuna. Al BOE de 15 de juliol del 1967 observem, a la resolució declaratòria, que la protecció arriba a 150 edificis.

Font:***.

.d)Poble i cultura (els pobles creadors de cultura, segons la noció constitucional). El famós i inquietant quadre “Manifestación” (1934)   d’Antonio Berni

e) Cultura com a llibertat d’expressió. L’aspecte individual. El periodista Dutton Peabody defensa, encara que molt begut per a calmar la por, la llibertat de premsa davant el violent bandit Liberty Valance (a la pel·lícula El hombre  que  mató a Liberty Valance).

f) La dama d’Elx, centre d’un debat entre el municipi –Elx- i el Museu Arqueològic Nacional, que l’exhibeix (encara que s’han fet mostres temporals a la ciutat, previ  conveni).

g)Manuscrits de Leopoldo Alas –Clarín- recentment adquirits per l’Estat (2018) exercint el seu dret de tempteig en subhasta:

h)Dirigisme cultural elemental: l’exposició del llibre alemany al paranimf de la Universitat de Barcelona l’any 1941.

Font:***.

i)El centre Beaubourg o Pompidou (París). Probablemente, el primer cas perfectament estudiat d’impacte social i econòmic i d’una infraestructura cultural. L’edifici fou dissenyat per Renzo Piano i Richard Rogers i és el paradigma de moltes altres actuacions posteriors a les ciutats occidentals.

j) El Consorci. El cas del Gran Teatre del Liceu (els estatus: aquí***).

 

 

Font:***.

k) La Sagrada Família va generar un interessant debat. Aporto aquí una il·lustrativa nota de premsa de l’Ajuntament de Barcelona sobre els darrers tràmits en marxa. Observem que, efectivament, es preveu no sols un Pla Especial, sinó també una rellevant modificació del Pla General Metropolità. La llicència fou sol·licitada a l’Ajuntament de Sant  Martí de Provençals l’any 1885 i, per tant, no és fàcil interpretar avui l’autorització d’aquella data. De fet, la modificació de la normativa urbanística obrirà el pas a la sol·licitud de noves llicències.

Un bon resum dels dubtes que, al llarg de la història, ha generat aquest projecte el podem llegir a aquest documentat article de Blanca Cia a El País, del 27 de desembre del 2018. Sobre la llarga oposició de la intelligentsia (fins i tot de Le Corbusier!) a la continuació del temple, es pot veure l’article de Lourdes Morgades (El País, 8 de juliol del 1990): ***.

**

3.-La creativitat. El més arnat –l’antic palau dels sindicats soviètics- i els dibuixos innovadors (a Vilnius).

 

 

 

 

Font:***.

***

 

 

Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (IV). Annex documental.

1.-L’annex documental té tres seccions:

……  a)Un annex legislatiu.

……  b) Un annex de jurisprudència.

……. c) Un annex fotogràfic.

*

2.-Pel que fa a l’aspecte legislatiu, vam  citar en primer lloc la Llei 4/1993, de 18 de març, del sistema bibliotecari de Catalunya. Dins d’aquesta norma, hem d’assenyalar el següent:

Concepte de biblioteca: art. 2 (la biblioteca reuneix, conserva i facilita l’ús, encara que no hi ha una referència directa al préstec).

-El Sistema de Lectura Pública, que es defineix a l’art. 21 com a “conjunt organitzat de serveis de biblioteca pública de Catalunya”.

-Concepte de biblioteca pública. La gratuïtat (per a l’usuari). La possible limitació del préstec: art. 22.

-Biblioteques que integren el Sistema de Lectura Pública: art. 23.

-Requisits per a la integració d’una biblioteca en el Sistema de Lectura Pública. La reglamentació: art. 26.

-Estructura del Sistema de Lectura Pública: art. 31. La biblioteca filial i els serveis bibliotecaris mòbils: arts. 35 i 36.

Competències de les entitats locals: arts. 39 i ss.

**

3.-També vam citar alguns aspectes de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni cultural català. En concret:

-Els béns culturals d’interès nacional: arts. 7 i ss.

-Els béns catalogats: art. 15. En especial, la catalogació dels béns immobles i el bé cultural d’interès local: art. 17.

-El deure de conservació dels béns: art. 21.

-Els drets de tempteig i de retracte: art. 22.

-La prohibició d’enderrocament: art. 32.

-El planejament urbanístic de protecció (art. 33) i l’autorització d’obres (art. 34).

-L’autorització del canvi d’ús: art. 36.

-Els ajuts: arts. 54 i ss.

-El règim sancionador: arts. 67 i ss.

***

 

Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (III).

1.-Anoto aquí unes reflexions que vaig fer fa uns anys sobre competències culturals del municipi. Es poden consultar en quatre documents (per motius informàtics):

1 ,

2,

3.

i 4.

*

2.-En la nostra manera d’entendre el servei públic cultural, sobresurt la figura d’André Malraux. Predomina entre nosaltres la seva vella recepta del Ministère des Affaires Culturelles i es repeteixen, també, les seves contradiccions. El començament del Ministère des Affaires Culturelles el marca el Decret 59-889, de 24 de juliol del 1959, i el seu establiment està lligat a la personalitat citada. La doctrina francesa ha afirmat que fou “une création personnalisée(PONTIER,J.M., RICCI,J.C. i BOURDON, J.: Droit de la culture, Dalloz, Paris, 1990, p.116). És cert que poden rastrejar-se antecedents històrics llunyans, però tractaven la cultura de forma dispersa, amb menys intensitat i sense que es pogués parlar en sentit contemporani de “política cultural”. En aquest sentit, per exemple, ja Colbert havia creat en 1664 una Surintendance Générale des Bâtiments du Roi, Arts et Manufactures (PONTIER, J.M.   ET ALTRI, Op.cit., p.115).

El Decret 59-889 defineix així la missió atribuïda al ministeri: “rendre accessibles les oeuvres de l’humanité, et d’abord de la France, au plus grand nombre de français; assurer la plus vaste audience à notre patrimoine cultural et favoriser la création des oeuvres de l’art et de l’esprit qui l’enrichissent”. S’abandonà la concepció restrictiva de les belles arts, centrada sobre la conservació i la protecció del patrimoni. A diferència d’aquesta funció tradicional, el servei públics dels assumptes culturals té per objecte  la difusió de la cultura i l’enriquiment del patrimoni cultural –això últim, mitjançant l’ajut a la creació- (PONTIER et altri, op.cit., p.116).

En un discurs de  Malraux davant l’Assemblea Nacional el dia 27 d’octubre del 1966, afirma el seu objectiu de “faire pour la culture ce que la IIIè République a fait pour l’enseignement: chaque enfant de la France a droit aux tableaux, au théatre, au cinéma comme à l’alphabet” (PONTIER et altri, op. cit., p.118) . El ministeri patiria de seguida dues dificultats que després s’han reproduït de forma reiterada a altres països. En primer lloc, la disputa competencial amb altres rams (en especial, ja des de bon començament, amb el d’Education Nationale). En segon lloc, la feblesa pressupostària (PONTIER et altri, op.cit., p.118). Precisament, aquests  problemes també són perceptibles a una part de la realitat actual. Una crítica frontal dels postulats de la política cultural pot llegir-se a FUMAROLI ,M., L’État culturel. Essai sur une religion moderne. Éditions de Fallois, Paris, 1992 (v. especialment pp.151 i ss.).

**

3.-Evidentment, la figura de Malraux no s’exhaureix en aquesta activitat ministerial. La seva tasca literària i política va molt més enllà. En aquest sentit, és deliciosa la sèrie de fotografies que li va fer Maurice JARNOUX el 1953 al seu municipi de Boulogne. Eren èpoques on la fotografia encara era encara un art sagrat (com totes les arts han de ser-ho) i no la gasòfia actual d’un món hiperfotografiat. Entre altres temes, algunes fotos descriuen a Malraux preparant el seu llibre Le Musée Imaginaire, a una època sense internet:

 

BOULOGNE SUR SEINE, FRANCE 1953 : writer Andre Malraux poses in his house of Boulogne near Paris working at his book Le Musee Imaginaire or Imaginary Museum 2nd volume Du bas relief aux Grottes Sacrees, in 1953. (Photo by Maurice Jarnoux/Paris Match via Getty Images)
BOULOGNE SUR SEINE, FRANCE 1953 : writer Andre Malraux poses in his house of Boulogne near Paris working at his book Le Musee Imaginaire or Imaginary Museum 2nd volume Du bas relief aux Grottes Sacrees, in 1953. (Photo by Maurice Jarnoux/Paris Match via Getty Images)
BOULOGNE SUR SEINE, FRANCE 1953 : writer Andre Malraux poses in his house of Boulogne near Paris working at his book Le Musee Imaginaire or Imaginary Museum 2nd volume Du bas relief aux Grottes Sacrees, in 1953. (Photo by Maurice Jarnoux/Paris Match via Getty Images)

 

BOULOGNE SUR SEINE, FRANCE 1953 : writer Andre Malraux poses in his house of Boulogne near Paris working at his book Le Musee Imaginaire or Imaginary Museum 2nd volume Du bas relief aux Grottes Sacrees, in 1953. (Photo by Maurice Jarnoux/Paris Match via Getty Images)

 

Andre Malraux. Chez lui avec sa femme. (Photo by Maurice Jarnoux/Paris Match via Getty Images)

 

Algun dia, però, havia de trobar-se el francès amb l’altre gran aventurer de les lletres mundials del segle XX, Ernest Hemingway. Enrique Vila-Matas, a París no se acaba nunca, ens explica la història, tants cops difosa:

”Dice la leyenda que Hemingway, armado de una metralleta y acompañado por un grupo de la Resistencia francesa, el 25 de agosto de 1944, tres cuatro largos años de ocupación alemana, se adelantó unas horas a la entrada de los aliados en París y liberó el bar del Ritz, el famoso Petit Bar de la rue Cambon. Exactamente la leyenda dice que Hemingway liberó las bodegas del hotel. Después, tomó una suite  en él y, en una casi permanente nebulosa de champagne y coñac, se dispuso a recibir a amigos o simples visitantes que fueran a felicitarle, Entre los que se presentaron en el hotel, estuvo André Malraux, arrogante a más no poder. El escritor francés entró desfilando en el Ritz con un pelotón de soldados a sus órdenes, convertido en todo un coronel con lustrosas botas de caballería. No puede decirse que hubiera dio al Ritz a felicitar a nadie, y menos a Hemingway, que lo advirtió enseguida y que inmediatamente se acordó de que aquel orgulloso coronel había abandonado en 1937 la guerra civil española para escribir L’espoir, la novela que algunos cándidos habían elevado a la categoría de obra maestra. Enseguida se vio que el coronel Malraux alardeaba de su pelotón de soldados y se reía del manojo de desarrapados que estaban a las órdenes de Hemingway, el liberador del bar del Ritz.

”Qué pena”, le dijo Hemingway a Malraux, “que no tuviéramos la ayuda de tus fantásticas fuerzas cuando tomamos París”. Y uno de los incondicionales desarrapados a las órdenes de Hemingway murmuró al oído de su jefe: “Papa, on peut fusiller ce con?” (“Papá, ¿podemos fusilar a este gilipollas?”).»

Una bona paràbola, potser, per a contrapesar  la manera anglosaxona d’entendre la política cultural –ràpida, efectiva, dispersa- i el formalisme estatista de la cultura, tan francès i tan nostre.

***

 

 

 

 

 

Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (II)

1.-A l’article anterior d’aquesta sèrie, havíem introduït uns criteris relativament restrictius i alhora un pèl astuts per a tirar endavant una política cultural local coherent dins del marc de l’ordenament jurídic. Abans d’examinar la normativa concreta i l’elaboració del Dret de la Cultura, m’ha semblat útil  aportar aquí dos poemes de Joan Margarit que il·lustren dos aspectes rellevants.

*

...2.-El primer fa pensar en el tema clàssic dels límits de la formació cultural per a millorar la vida social (i personal).  Sempre se cita l’exemple de la música clàssica sonant als camps d’extermini nazis. No sembla casual la tria del títol, “Pergamon Museum”, el gran museu berlinès. Ara bé, tots pensem –amb raó- que això va ser només una excepció. És més, sembla que l’autèntica cultura ve de la mà de l’emperador savi, que presideix el cor del poema.

**

3.-Entra llavors el segon poema, que podria edificar tot sol la legitimació de l’”Estat de cultura”, com a darrera evolució de l’Estat social. És un autèntic programa i manifest: la cultura com a noblesa definitiva. Va ser  la primera poesia que em va fascinar de Joan Margarit. M’encanta la tria del barri del Besós com a símbol de les possibilitats transformadores de la lectura, de la música, de la instrucció…És, sense dubte, un dels seus millors poemes i alguna cosa –o molt- del poeta-arquitecte deu haver en la dignificació lírica dels cables d’alta tensió i del pas elevat de l’autopista.

            Afegeixo, en fi, la lectura que el mateix poeta va fer del seu vers (i que també va recollir en el seu pregó de la Mercè del 23 de setembre del 2010).

 

PERGAMON MUSEUM

 

Hi ha una moneda que té d’or la cara

però la creu de coure, negra i bruta

pel verdet de la mort. L’Europa bàrbara,

l’Europa dels museus i de la música,

té fosca l’ànima: cal vigilar-la,

com sempre va fer Roma. Surt la lluna

sobre Berlín i penso en la campanya

d’hivern de Marc Aureli en la planúria

gelada de les ribes del Danubi.

Allà escrivia sota del capot

i voltat per la xusma militar

sobre l’oblit i la malenconia.

S’endevinen fogueres i cavalls

darrere l’art i la filosofia.

 *

RECORDAR EL BESÒS (1980)

 

Les finestres de nit amb la llum groga

són ulls voltats pel rímmel de l’asfalt.

Recordo el pis: una bombeta morta,

gossos i infants damunt d’un matalàs.

En la cuina  corrupta sense porta,

amb verdet als plats bruts amuntegats,

un noi escolta un vell pick-up que toca

discs de drapaire però tots de Bach.

Els cables negres d’alta tensió

la lluna sobre el riu els fa brillar.

Sota el pas elevat de l’autopista

la desolada terra de ningú,

corral de cotxes de segona mà.

Per a aquest món, cap més futur que Bach.

 

                            Joan Margarit

 

***

Control interno de legalidad, buenas prácticas y corrupción urbanística: guión para una mesa redonda.

1.-Buenas tardes. Deseo en primer lugar agradecer su presencia aquí y, especialmente, doy las gracias a los organizadores por haberme invitado. En concreto, al Ayuntamiento de Mollet –con su impecable servicio técnico con Begoña Ballvé, Jefa de Servicios Jurídicos, S.Carmona  y Anna Castelló Soler– y a la ya emblemática Revista de Derecho Urbanístico y Medio Ambiente, con su presidente Sr. Francisco Alegría Martínez de Pinillos a la cabeza.

El título de la mesa redonda es amplio y se expresa en positivo –“El control interno de la legalidad de la actividad urbanística y el cumplimiento de buenas prácticas como garantía de eficiencia y buena administración”-. Sin embargo, como aconsejaba Heráclito, para comprender el bien hay que mirar el mal, para acercarse a la paz hay que contemplar la guerra. Y la guerra, el dios Marte que impulsa esta cuestión es, evidentemente, el fantasma de la corrupción. Su sinuosa presencia ha reforzado la construcción de trincheras jurídicas –las que existían y algunas nuevas- y, como un caracol, ha segregado un líquido ya abundante de buenas prácticas y protocolos de buen gobierno.

*

2.-Tenemos hoy con nosotros al Dr. Óscar Capdeferro, autor  de la monografía principal –un auténtico manual, vaya- sobre la corrupción urbanística tratada desde el Derecho Administrativo. También nos acompaña el Sr. Jordi Tres,  jefe del Área del servicio de Formación de la Oficina Anti-Fraude de Cataluña, una institución ya puntera en el análisis técnico de este campo. Igualmente, es un placer presentar a Camil Cofan Amiel, subdirector general de Urbanismo de la Generalidad, que nos explicará cómo se aplican al planeamiento las reglas de transparencia y buena administración.

       Por otra parte, no debe olvidarse que estos temas gozan de una ya extensa preocupación doctrinal. La transparencia, por ejemplo, disfruta de una bibliografía casi inabarcable. Por lo que respecta a la corrupción stricto sensu baste citar el reciente libro publicado en Marcial Pons La corrupción política en la España contemporánea, cuyos directores –Borja de RiquerJ.Ll. Pérez Francesch, Lluís Ferran Toledano y Oriol Luján– capitanean un sólido grupo de investigación en la Universidad Autónoma de Barcelona. Por mi parte, tengo la suerte de formar parte de un equipo de profesores españoles con epicentro en la Universidad de Granada para el estudio de la corrupción bajo el prisma del Derecho Administrativo, comandados por el infatigable Federico Castillo Blanco [1].

**

3.-Lo primero que debe moderar un moderador que se precie de tal cargo es la extensión de su discurso. Me limitaré, por tanto, a abrir tres catas en las que pueda aflorar el debate.

Inicialmente, el frente político y politológico. La corrupción es hoy un arma fundamental en la lucha política. A mi entender, ello contamina inevitablemente el mundo de los saberes sociales, que no son científicos y que pugnan por cocinar un conocimiento objetivo en este grasiento cocido. Baste observar que los análisis politológicos serios muestran muchas menos alarmas que las que suenan ruidosas en el estrépito de la opinión pública. Con un apunte técnico: no es nada fácil acotar el concepto de corrupción en la práctica y, en urbanismo, debe ser claramente deslindado de otros fenómenos como la especulación, la fealdad arquitectónica o las programas de crecimiento territorial expansivo.

En segundo lugar, la cuestión jurídica. El Derecho penal dispone de potentes instrumentos para atajar el mal, siempre que el juez disfrute de medios y ganas y le llegue al Ministerio Fiscal un aluvión de notitia criminis suficientemente elaborado para facilitar la incoación de los procedimientos. Ahora bien, el Derecho Administrativo siempre tuvo elementos preventivos, además de los que ya se están articulando en torno a las ideas de transparencia, buen gobierno y buena administración. Respecto a estos últimos, las esperanzas son altas y quizás el riesgo está en su acumulación y falta de simplicidad, ya que es sabido que la corrupción respira con fuerza en situaciones de caos normativo.

       Respecto a los medios clásicos, podríamos señalar, por ejemplo, la importancia de los cuerpos de funcionarios de habilitación nacional. Secretarios e interventores son unánimemente alabados por la doctrina e incluso se  señala que su falta ha favorecido los grandes escándalos producidos en algunas corporaciones locales. Nos hallamos, sin embargo, ante una herramienta, a veces, de metal romo por diversas razones. Por ejemplo, la dotación meramente interina de sus plazas, la falta de medios materiales o la inquietante presencia de la libre designación como fórmula de provisión de puestos en algunos  ayuntamientos. Es un error que la Administración del Estado haya perdido presencia en la configuración de su status y carrera profesional, ya que es la entidad adecuada para defender a un auténtico enemigo del pueblo, en el sentido –absolutamente positivo y liberador- que le da Ibsen: un incómodo doctor Stockmann contra el podrido balneario local.

Y, finalmente, deseo poner sobre la mesa una frase cuyo autor lamento no recordar y que se preguntaba por qué unas personas con la misma formación y clase y posición social se corrompen y otras no. El autor aludía luego a los valores familiares como una de las claves de estas divergencias vitales. A menudo, los que nos dedicamos al Derecho miramos por encima del hombro a las aportaciones de la ética pública, pero es evidente que esta disciplina está aportando criterios que habrá que tener en cuenta en el futuro. Muchas gracias.

[1] Se trata, en concreto, del «Proyecto I+D DER2016-79920-R, LA LUCHA POR LA ÉTICA Y CONTRA LA CORRUPCIÓN: EMPLEO Y CONTRATACIÓN DEL SECTOR PÚBLICO, URBANISMO Y ACTIVIDAD DE FOMENTO DE LOS PODERES LOCALES».

***

Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (I)

Inicio aquestes reflexions amb la recuperació d’un inici de debat que em van demanar els companys d’Interacció de la Diputació de Barcelona i que va generar un cert debat. Potser avui no ho signaria tot, però és un bon començament. He fet algun petit ajustament normatiu,però es manté la pràctica totalitat del text:

L’estabilització i la contenció de l’acció de les corporacions locals a l’àmbit cultural

Amenós Álamo, Joan

1.- L’acció cultural de les administracions públiques és com l’electricitat: funciona i opera però, potser en gran part per la meva ignorància, se’m fa molt difícil definir-la. Tenint en compte que estem davant d’un escrit d’apertura d’un debat, no em perdré per llargs viaranys teòrics i em limitaré a respondre a una qüestió elemental: quin és el marc global que ha establert per a la cultura la recent reforma –de l’any 2013- de la Llei estatal Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL)?

2.-El resplendor metàl·lic dels ordinadors i dels edificis de discreta estètica de la Unió Europea va il·luminar la previsió del Memorandum of Understanding pactat entre el Govern espanyol i les institucions comunitàries, segons la qual s’aprovaria una reforma de la legislació local amb el següent objectiu: “delimitar les competències municipals, evitar duplicitats i suprimir estructures redundants, així com racionalitzar el Govern local.”

3.-Sobre aquestes premisses, la LRBRL instaurà un criteri de contenció i estabilització que, lògicament, també recau sobre l’acció cultural de les entitats locals. Dic això basant-me en les següents regles:

……3.1.-Es manté el servei mínim obligatori de la biblioteca pública als municipis superiors a 5000 habitants (art. 26.1.b)LRBRL).
……3.2.-Es manté igualment la competència pròpia –en el marc del que prevegi la Llei sectorial estatal o autonòmica- en matèria de “protecció i gestió del patrimoni històric” (art. 25.2 a) LRBRL).
……3.3.-Es fa un petit ajustament a la competència pròpia –també en el marc de la legislació sectorial- d’ “activitats o instal·lacions culturals”, que ara passa a ser de “promoció cultural i equipaments culturals”.
…...3.4.Desapareix l’acció cultural complementària d’altres administracions en matèria cultural, que anteriorment recollia l’art. 28 LRBRL (ara derogat). Aquest precepte havia estat interpretat generosament per la doctrina i, a més, la legislació catalana s’hi referia al·ludint –de forma en alguns aspectes reiterativa- a “la cultura” i, també, als “arxius, les biblioteques, els museus, els conservatoris de música i els centres de belles arts” (art. 71.1 de la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya).
És cert, però, que  s’ha mantingut  l’activitat complementària ja desenvolupada –aplicant un principi de conservació del servei públic preexistent- i que, teòricament, aquesta opció podria reaparèixer a través del sinuós camí de l’art. 7.4 de la LRBRL (informe previ de l’Administració competent per raó de la matèria i de l’Administració que tingui atribuïda la tutela financera sobre l’ens local).

4.-En conclusió, per tant, algú podria dir –i en part tindria raó- que “tot queda igual”. Però algunes coses han canviat després de la reforma legal. Dic això basant-me en els següents paràmetres:

……4.1.-Estricta regulació de l’equilibri pressupostari, que subjecta de forma constrictiva l’Administració.
……4.2.-La liquidació definitiva del somni de que, amb el pas del temps, les Administracions Locals anirien ampliant les seves competències gràcies a la seva natural proximitat i al principi de subsidiarietat desenvolupat a la Unió Europea i concretat a la “Carta Europea de l’Autonomia Local”.

...5.-De tota manera, potser seria possible escapar en alguns casos d’aquests límits a través de tres mecanismes:

……5.1.-Utilitzant l’acció cultural com a element complementari o secundari d’altres polítiques públiques que es consideren més rellevants (urbanisme i millora del marc físic de la ciutat, dinamització econòmica, integració social, etc.).
……5.2.-Mantenint i millorant les tradicionals fórmules de cooperació interadministrativa en aquest àmbit (convenis de col·laboració, consorcis, plans i programes conjunts, etc.).
……5.3.-Tenint en compte que el legislador estatal parla d’”equipaments culturals” –les instal·lacions- però –sorprenentment per a un legislador teòricament restrictiu- també es refereix a la “promoció cultural”.

Espero que aquesta concreció dels factors limitadors i de les possibles fugides pugui encetar el debat.

Barcelona, 2 de novembre del 2014.
***

Aquest article s’inscriu en el Debat d’Interacció 2014 sobre els reptes de les polítiques culturals locals. Podeu trobar i comentar el fil de debat sobre Interdependència i autonomia política aquí.

 

Cap a Mollet (i II)

1.-D’acord amb les normes citades a l’article anterior, es portaren a terme les expropiacions però, per diverses raons, el programa de l’ACTUR de Gallecs s’alentí. La crisi econòmica del 1973, primer, i la mort del General Franco, després, crearen una enorme incertesa en un projecte que assumia unaes dimensions espectaculars. L’any 1970 no arribaven a cinquanta les ciutats espanyoles que superaven els 100.000 habitants.

*

2.-L’atractiu d’aquesta història és polifacètic a causa de les diverses perspectives que ens ensenya. En primer lloc, és clar, el debat sobre el model territorial. A l’abril del 1977, alguns comissionats en nom del Congrés de Cultura Catalana van adreçar una carta al President Suárez indicant els diferents defectes que hi trobaven. La resposta oficial comunicà que “de les 1472 hectàrees ordenades se’n destinaran 140 a equipaments i 179 a zones verdes[1]. S’afegia que no seria una “ciutat-dormitori” –hi havia el precedent de Ciutat Badia- sinó una “ciutat integrada”. La idea no era en absolut desgavellada i alguns han vist en la proposta la ressonància del racionalisme de Le Corbusier (per la planificació ex novo atenent totes les funcions urbanes) i de les new towns angleses (per la voluntat de descongestió d’una urbs macrocefàlica).

De les 1472 hectàrees preparades, s’ha urbanitzat d’una o altra forma la meitat, però –com passa amb les carxofes- el cor central de Santa Maria de Gallecs ha estat protegit i s’ha integrat al Pla d’Espais d’Interès Natural. S’ha discutit si el terreny mostra o no un alt valor ecològic i si té realment un ús i gaudi popular, però el cert és que el seu avantatge principal rau en la consolidació d’un petit miracle verd en una comarca àmpliament edificada. Hauria estat més sensat concentrar el creixement en aquella ciutat dibuixada i evitar l’evident dispersió dels altres nuclis locals? Aquesta és una pregunta que algú s’ha a fet i que ja quedarà sense resposta.

**

3.-Des d’una altre punt de vista, Gallecs fou un “cas polític”. Va ser una de les primeres proves de foc de la transició política a l’àmbit del govern del territori. El fre a la construcció i la posterior salvaguarda sols poden explicar-se des de les lluites i tensions d’aquell peculiar moment.

Hi ha també, es clar, la qüestió jurídica, també amb múltiples vessants. Per exemple, les expropiacions, l’apreuament de les quals fou anul·lat pel Tribunal Suprem. Amb els traspassos a la Generalitat, els terrenys passaren de l’INUR (Instituto Nacional de Urbanización) a l’INCASÒL, que és l’actual propietari de la zona preservada. La seva gestió, però, correspon al Consorci del Parc de l’Espai d’Interès Natural de Gallecs, integrat per la Generalitat i pels municipis afectats. D’altra banda, en fi, el dret de reversió fou durant molts anys una espasa de Damocles sobre l’Administració titular.

Perquè cal dir que, en efecte, molts propietaris abandonaren les seves masies i habitatges. Aparegué llavors el darrer aspecte que cal tenir en compte. Algunes cases foren ocupades per les primeres versions nostrades del moviment hippy i dels recent estrenats ecologistes.  Aquest fet atorgà a Gallecs una aurèola mítica que penso que, en certa manera, fou determinant. Bartleby no em creu, però vaig conèixer alguns d’aquells apòstols de la new age de Gallecs.  Ell prefereix pensar, però, que tot això és un invent de Vila Matas, tal com es diu a la darrera frase d’aquesta curiosa font documental: ***.

***

[1] GARCIA, X.,REIXAC, J. i VILANOVA, S. El combat ecologista a Catalunya, Edicions 62, Barcelona 1979, p. 116.

Cap a Mollet (I)

1.-Bartleby em comenta que he de desplaçar-me el dimarts a Mollet, per a participar en una jornada sobre diversos temes d’actualitat en Dret urbanístic. El nom és una mica ostentós i els discursos són realment variats. Entre els ponents, conec personalment en Juli Ponce, que ens parlarà sobre habitatge públic i que segrega urbanisme social fins i tot en el moll de l’ós. Deixa anar un missatge coherent i sostingut que es beneficia una base teòrica profunda i on es veu l’empremta del modern liberalism o esquerra nord-americana (ell coneix molt bé els seus aspectes jurídics).

Estarà també per allà l’Òscar Capdeferro, que ha escrit la monografia més destacada sobre corrupció urbanística des del punt de vista del Dret Administratiu. Tanca la jornada la Dra. Maria José Feijoo, infatigable Directora de l’Escola de Postgrau de la Universitat Autònoma i absolutament insubstituïble quan es tracta de connectar universitat i realitat social.

*

2.-A Mollet va néixer, per cert, una de les històries mítiques de l’urbanisme espanyol del segle XX. Ho dic sense recórrer a tòpics ja rebregats. Podríem dir que la pròpia força del mite ha guanyat la partida a altres posicions aparentment més racionals. Em refereixo, com el lector ja haurà intuït, al big case de Santa Maria de Gallecs. Es tracta d’un supòsit ja molt estudiat i, per tant, em permetré eludir les referències documentals principals.

**

3.-D’entrada, els orígens de la qüestió impressionen. La zona de Gallecs – primer sota el nom de “Riera de Caldas”- estava afectada pel Decret-Llei 7/1970 d’actuacions urbanístiques urgents (ACTUR) i pel Decret 3543/1970, on es delimitava l’actuació. Les ACTUR, com és conegut, neixen amb la voluntat de crear noves ciutats que “descongestionessin” algunes grans àrees metropolitanes d’Espanya. Reduir la densitat d’uns  cascos urbans atapeïts i solucionar la manca d’habitatge (encara punyent amb les darreres onades migratòries) eren els seus objectius principals.

Lògicament, els municipis afectats (que eren Mollet principalment, però també Parets dels Vallés, Palau-solità i Plegamans, Montcada i Reixac, etc.) desconfiaren inicialment del projecte ja que, entre altres qüestions, les ACTUR operaven al marge del planejament previ. D’altra banda, mai va quedar clara la fórmula administrativa final (una mancomunitat, un municipi de nova creació, l’atribució d’algun paper rector a Mollet…). Cal avançar ja que es preveia una xifra d’habitants superior a 130.000 persones. Observem  que l’any 1970 Terrassa (la gran capital de la comarca, junt amb Sabadell) se situava justament entorn els mateixos números.

***

UK and China: it was so nice while it lasted.

Our contributor Oriol Caudevilla warned in August 2018 about the loss of UK attractiveness to China. Brexit is, indeed, a disgrace from several points of view. However, in the last part of the article the author points out the possible benefit that Brexit will mean for Paris, Frankfurt and, especially, Hong Kong. Errors in government policy also mark the future of cities.

**

China’s interests largely unaffected by Brexit

By Oriol Caudevilla | Updated: 2018-08-15 10:47.

CHINA WATCH.

..1.-Sir Winston Churchill once said that «success consists of going from failure to failure without loss of enthusiasm«. When it comes to Brexit, it is undeniable that there have been failures so far: let’s hope that those in charge of it do not lose their enthusiasm to make the best possible deal.

Brexit has unfortunately become a synonym for uncertainty – anathema to all businessmen and investors. The media carries disquieting news of Brexit almost every day, especially now that the March 2019 deadline is approaching, and also because of Boris Johnson’s and David Davis’ resignations in July as well as Theresa May’s weak position, which seems to grow weaker by the day.

The truth is that, right now, no one can tell for sure what will happen. One week it seems that there will be a «soft Brexit», the next it seems that there will be no deal… and so on. Just in case, the European Union is already discreetly preparing for a no-deal Brexit.

*

..22-.However, in this article I will focus only on how Brexit will affect UK-China relations, speculating as well whether Brexit will have any significant effect on Hong Kong, since it will affect China’s plan to use London as a launch pad for the «internationalization» of the renminbi. Obviously, it will affect much more that the United Kingdom and the rest of the EU, but in our globalized world, it is inevitable that the decision will affect their trading partners, especially China.

The impact of Brexit in China, in the long run, will entirely depend on the kind of Brexit and also on the degree of unity of the EU: China will be far more interested in dealing with a post-«soft Brexit» UK rather than dealing with an UK which left the EU with no deal whatsoever. This is despite the fact that the current UK-China trade relationship is more essential to the UK than to China

The UK is the EU’s top recipient for Chinese FDI with €23 billion in 2016 ($27 billion), becoming China’s second-largest trade partner in Europe (€62 billion in 2016), after Germany. In 2017, Britain’s trade with China boomed as the rest of the EU lagged behind. According to the Office for National Statistics, the UK sends 3.1 percent of its exports to China, while 7 percent of its imports are from China.

However, a post-Brexit UK will be less attractive for China. The impact of Brexit on China will largely depend on the degree of EU unity. British Prime Minister Theresa May visited China and met President Xi Jinping in February along with a delegation of 50 British businessmen (the first time any British leader made an official trip to China after the Brexit referendum in June 2016), signing a «joint trade and investment review» and £9 billion ($11.7 billion) in deals.

Nevertheless, for China, doing business with the post-Brexit UK will be much more difficult, since there will be many more procedures to go through in order to sign any trade deal, plus one of the main reasons why the UK was attractive to China was precisely the fact that UK is part of the EU, thus the UK becomes a gateway into the EU.

In other words, keeping the status quo benefits both countries. But if UK were to leave EU, it will become far less attractive to its trading partners.

In May 2016, London was declared a key RMB platform alongside New York and Hong Kong. Chinese Treasury bonds have been issued in London, but a big part of China’s interest in London lies in the fact that China wants to have access to the EU’s more than 400 million consumer market. But without membership in EU, UK’s role as a RMB internationalization center will be substantially reduced.

**

...3.-London’s losing its status as a premier RMB internationalization center will benefit other financial centers such as Paris, Frankfurt and Hong Kong. Since the UK will become more insulated from the rest of Europe, Hong Kong can capitalize on its traditional position as a gateway to China, a fact borne out by its Stock Connect schemes with Shanghai and Shenzhen. This favored status will attract displaced investors to Hong Kong, given the fact that funds domiciled in Hong Kong meeting certain criteria may be marketed to millions of potential investors.

To sum up, the world has turned upside down indeed: meaningless trade wars, Xi championing the Old Order established by the US, US President Donald Trump doing everything he can to destroy this Old Order, Xi defending the Paris Accords and promoting free trade both now being denigrated by Trump… and the still unresolved tumultuous Brexit. But whatever its endgame, Brexit will bring new opportunities to Hong Kong as a center to internationalize the RMB.

*

Oriol Caudevilla is an expert on East Asian studies and on EU-China relations. The views expressed do not necessarily reflect those of China Watch.

*

 

Notas para una sesión sobre dirección pública (y IV). Anexo normativo.

1.-En el artículo anterior de esta serie habíamos planteado algunas cuestiones relativas a la selección y nombramiento del personal directivo. Tenemos en este punto, por cierto, una de las diversas cuadraturas del círculo de esta figura. Así se deduce del art. 13.2 del EBEP:

       “2. Su designación atenderá  a principios de mérito y capacidad y a criterios de idoneidad y se llevará a cabo mediante procedimientos que garanticen la publicidad y concurrencia”.

Se trata, pues, de cohonestar el mérito y la capacidad que exige el precepto citado con el necesario alineamiento político del cargo. Las primeras experiencias reguladoras se inclinan por la configuración de comisiones de selección cuyos miembros son designados, ciertamente, por la autoridad política, pero que pueden incluir personas externas a la Administración designadas por su carácter de expertos. Estas comisiones efectúan una propuesta (que podría ser incluso de una terna), la cual será luego ratificada o no por el superior jerárquico al cual va a servir el candidato. Por supuesto, la entrevista o entrevistas previas se configuran como trámite irrenunciable.

*

2.-El EBEP es taxativo cuando afirma en su art. 13.4 que la determinación de las condiciones de empleo del personal directivo no tendrá la consideración de materia objeto de negociación colectiva (cosa criticada por algún sector, por cierto). Añade, además, que “cuando el personal directivo reúna la consideración de personal laboral estará sometido a la relación laboral especial de alta dirección”.

La principal cuestión durante el ejercicio de la misión es la  determinación y  medida de objetivos. En efecto, “el personal directivo estará sujeto a evaluación con arreglo a los criterios de eficacia y eficiencia, responsabilidad por su gestión y control de resultados en relación con los objetivos que les hayan sido fijados” (art. 13.3 EBEP).

**

3.-En relación con lo anterior, se ha previsto ya en algunas regulaciones que el incumplimiento de las metas es causa de cese. También lo es, por supuesto, la comisión de infracciones administrativas o penales (la vulneración de las prescripciones sobre incompatibilidades, por ejemplo).

Más peliaguda es, sin embargo, la pura pérdida de la confianza como motivo para la cesantía. Diversas legislaciones autonómicas la han admitido sin tapujos pero, en algún caso, sólo se le ha dado entrada si se ha producido un “cambio de orientación política”, ya sea después de un proceso electoral o ante una mudanza en los órganos superiores a los cuales sirve el directivo (por ejemplo, una “crisis de gobierno”). Igualmente, la reorganización de los niveles directivos puede implicar el cese en un puesto alterado o eliminado.

****

En las anteriores notas hemos planteado algunas cuestiones de fondo sobre el personal directivo. De cara al estudio en profundidad, conviene tener a mano el Derecho positivo vigente y algunas de las experiencias ya iniciadas. Una buena colección la hallamos en el magnífico blog Administraciones públicas y su personal, en su artículo denominado “Personal directivo en las Administraciones Públicas”. De él extraigo el siguiente fragmento:

«1.- La Ley 40/2015, de 1 de octubre, de Régimen Jurídico del Sector Público, enumera una serie de puestos directivos, reservados en su mayoría a funcionarios de carrera del Subgrupo A1:

Artículo 63. Los SubsecretariosLos nombramientos habrán de efectuarse entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, pertenecientes al Subgrupo A1, a que se refiere el artículo 76 de la Ley 7/2007, de 12 de abril, por el que se aprueba el EBEP.

Artículo 64. Los Secretarios generalesLos nombramientos habrán de efectuarse entre personas con cualificación y experiencia en el desempeño de puestos de responsabilidad en la gestión pública o privada.

Artículo 65. Los Secretarios generales técnicosLos nombramientos habrán de efectuarse entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, pertenecientes al Subgrupo A1, a que se refiere el artículo 76 de la Ley 7/2007, de 12 de abril.

Artículo 66. Los Directores generalesLos nombramientos habrán de efectuarse entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, pertenecientes al Subgrupo A1, a que se refiere el artículo 76 de la Ley 7/2007, de 12 de abril, salvo que el Real Decreto de estructura permita que, en atención a las características específicas de las funciones de la Dirección General, su titular no reúna dicha condición de funcionario, debiendo motivarse mediante memoria razonada la concurrencia de las especiales características que justifiquen esa circunstancia excepcional. (vid. la disposición adicional cuarta del Real Decreto 424/2016, de 11 de noviembre, por el que se establece la estructura orgánica básica de los departamentos ministeriales en el que se determinan diez Direcciones Generales cuyos titulares no es necesario que ostenten la condición de funcionario).

Artículo 67. Los Subdirectores generalesLos nombramientos habrán de efectuarse entre funcionarios de carrera del Estado, o de otras Administraciones, cuando así lo prevean las normas de aplicación, pertenecientes al Subgrupo A1, a que se refiere el artículo 76 de la Ley 7/2007, de 12 de abril.

Artículo 29. Los Subdelegados del Gobierno en las provinciasEn cada provincia y bajo la inmediata dependencia del Delegado del Gobierno en la respectiva Comunidad Autónoma, existirá un Subdelegado del Gobierno, con nivel de Subdirector General, que será nombrado por aquél mediante el procedimiento de libre designación entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades Locales, pertenecientes a Cuerpos o Escalas clasificados como Subgrupo A1.

2.- La Ley 28/2006, de 18 de julio, de Agencias estatales para la mejora de los servicios públicos, derogada por la Disposición derogatoria única de la Ley 40/2015, de 1 de octubre, de Régimen Jurídico del Sector Público) ya contempló la figura del personal directivo:

 Artículo 2. Naturaleza y régimen jurídico.

  1. Las Agencias Estatales son entidades de Derecho público, dotadas de personalidad jurídica pública, patrimonio propio y autonomía en su gestión, facultadas para ejercer potestades administrativas, que son creadas por el Gobierno para el cumplimiento de los programas correspondientes a las políticas públicas que desarrolle la Administración General del Estado en el ámbito de sus competencias.

Artículo 23. Personal directivo.

  1. El personal directivo de las Agencias Estatales es el que ocupa los puestos de trabajo determinados como tales en el Estatuto de las mismas en atención a la especial responsabilidad, competencia técnica y relevancia de las tareas a ellos asignadas.

  1. El personal directivo de las Agencias Estatales es nombrado y cesado por su Consejo Rector a propuesta de sus órganos ejecutivos, atendiendo a criterios de competencia profesional y experiencia entre titulados superiores preferentemente funcionarios, y mediante procedimiento que garantice el mérito, la capacidad y la publicidad.

El proceso de provisión podrá ser realizado por los órganos de selección especializados a los que se refiere el apartado 1 del artículo 20, que formularán propuesta motivada al Director de la Agencia Estatal, incluyendo tres candidatos para cada puesto a cubrir.

Cuando el personal directivo de las Agencias tenga la condición de funcionario permanecerá en la situación de servicio activo en su respectivo Cuerpo o Escala o en la que corresponda con arreglo a la legislación laboral si se trata de personal de este carácter.

  1. El Estatuto de las Agencias Estatales puede prever puestos directivos de máxima responsabilidad a cubrir, en régimen laboral, mediante contratos de alta dirección.

  1. El personal directivo está sujeto, en el desarrollo de sus cometidos, a evaluación con arreglo a los criterios de eficacia, eficiencia y cumplimiento de la legalidad, responsabilidad por su gestión y control de resultados en relación con los objetivos que le hayan sido fijados.

  1. El personal directivo percibe una parte de su retribución como incentivo de rendimiento, mediante el complemento correspondiente que valore la productividad, de acuerdo con los criterios y porcentajes que se establezcan por el Consejo Rector, a propuesta de los órganos directivos de la Agencia Estatal.

3.– Algunas Comunidades Autónomas ya ha desarrollado la figura del personal directivo profesional en su normativa:

3.1.- Ley 1/2011, de 17 de febrero, de reordenación del sector público de Andalucía:

Disposición adicional quinta. Personal directivo de las agencias.

Su régimen jurídico será el previsto en el artículo 13 de la Ley 7/2007, de 12 de abril, del Estatuto Básico del Empleado Público, y en la normativa de desarrollo dictada por la Comunidad Autónoma de Andalucía.

3.2. – Ley 7/2014, de 17 de julio, de medidas en materia de función pública y organización administrativa [Principado de Asturias]:

– Su nombramiento se circunscribe a quienes sean empleados públicos, ya se trate de funcionarios de carrera o de personal laboral fijo.

– Está sujeto a un proceso de evaluación con arreglo a los criterios de eficacia y eficiencia, responsabilidad por su gestión y control de resultados vinculado al cumplimiento de un programa anual de objetivos, siendo causa de cese una evaluación negativa.

– Los puestos directivos se ordenarán a través de una relación de puestos de trabajo directivos específica de contenido análogo a las relaciones de puestos de trabajo previstas con carácter ordinario.

3.3. – Ley 13/2015, de 8 de abril, de Función Pública de Extremadura:

– Se considerarán en todo caso funciones directivas profesionales de carácter ejecutivo las referidas a la dirección, coordinación, evaluación y mejora de los servicios, recursos o programas presupuestarios asignados, así como la rendición periódica de cuentas sobre los mismos.

– Los puestos de trabajo de personal directivo profesional se fijarán en las correspondientes relaciones de puestos de trabajo de dicho personal, donde se determinará los puestos reservados a personal funcionario y aquellos de naturaleza laboral.

-. Los puestos de carácter directivo reservados a personal funcionario serán ocupados en virtud de nombramiento por personal funcionario de carrera del grupo A, subgrupos A1 y A2 de cualquier Administración Pública en la forma que se determine y, en todo caso, cuando las funciones a desempeñar impliquen la participación directa o indirecta en el ejercicio de las potestades públicas o en la salvaguardia de los intereses generales.

-. Cuando la naturaleza del proyecto a ejecutar o del programa a desarrollar así lo exija, el puesto de trabajo de carácter directivo será de naturaleza laboral.

-. Las relaciones de puestos de trabajo de personal directivo no serán objeto de negociación colectiva.

– El personal directivo deberá ser nombrado y cesado de forma directa, mediante acuerdo de Consejo de Gobierno, en aquellos casos en que así se determine expresamente, o bien dando cuenta al Consejo de Gobierno, en los demás supuestos.

– La designación del personal directivo profesional, que será discrecional, atenderá a principios de mérito y capacidad y a criterios de idoneidad, y se llevará a cabo mediante procedimientos que garanticen la publicidad y concurrencia.

3.4.- Ley 2/2015, de 29 de abril, del empleo público de Galicia:

– Se entiende por funciones directivas las tareas gerenciales o de dirección o coordinación de unidades administrativas integradas por el número mínimo de efectivos de personal que se determine reglamentariamente. Los puestos que serán cubiertos por esta clase de personal se contemplarán en una relación de puestos directivos de contenido análogo al de la relación de puestos de trabajo.

– La adquisición de la condición de personal directivo se basará en los principios de mérito y capacidad y en criterios de idoneidad, y se llevará a cabo mediante procedimientos que garanticen la publicidad y concurrencia entre el personal funcionario de carrera y el personal laboral fijo al servicio de las administraciones públicas. Para el personal directivo se configurará una carrera directiva profesional basada en la progresión en los grados de especialización que se establezcan, los cuales determinarán los concretos puestos directivos a los que podrá acceder esta clase de personal según lo dispuesto en la correspondiente relación de puestos directivos.

– El cese en los puestos directivos se producirá por causas objetivas vinculadas a una evaluación negativa del desempeño, a la pérdida de la confianza o a graves y continuadas dificultades de integración en el equipo directivo, apreciadas por el órgano superior jerárquico de aquel del cual la persona directiva dependa directamente. Al personal removido se le reconocerán análogas garantías a las previstas en esta ley para el personal funcionario que cesa en puestos de trabajo provistos por el procedimiento de libre designación.»