Cròniques andorranes (III). Una bibliografia elemental de Dret públic.

1.-Les fonts per a estudiar la distribució territorial del poder a Andorra són ja força abundant. Sense ànim exhaustiu, podríem començar citant un text clàssic que, malgrat els anys transcorreguts, és una bona introducció a les arrels històriques i a la vida institucional andorrana. Ens referim al llibret d’Alain DEGAGE i Antoni DURÓ I ARAJOL, amb el títol L’Andorre, a la ja mítica col·lecció Que sais-je?, editat per Presses Universitaires de France al 1998. Un bon complement d’aquesta primera lectura és el llibre Història d’Andorra en onze claus, d’Oliver Vergés Pons (2016). El capítol final tracta, precisament, de l’aprovació de la Constitució i del seu impacte. .

El moment de la transició i naixement del règim constitucional ha estat molt ben tractat per Àlvar Valls a La nova constitució d’Andorra (1993). El llibre disposa d’un grapat de fotografies que ja tenen rang històric i, malgrat el seu origen periodístic, explica el relati viu d’aquells moments i mostra el context dels grans debats que es van produir (i dels moments més tensos).

*

     2.-L’estudi de Laura Román Martín –El nou estat andorrà. Un estudi jurídic (1999)- ens permet inserir el sistema constitucional andorrà dins dels catàlegs habituals, amb una interesant comparació amb altres microestats europeus. El primer gran manual de Dret constitucional fou, sense dubte, el llibre de Meritxell MATEU i François LUCHAIRE, La Principauté d’Andorre, hier et aujourd’hui (Economica, Paris, 1999). Luchaire fou, precisament, un dels primers magistrats del Tribunal Constitucional andorrà.

       El Dret públic andorrà ha estat molt ben descrit per Josep M.A.Magán Perales a Andorra, Estat de Dret. El model de govern, dret públic i administració dins l’actual sistema normatiu del Principat d’Andorra. Perspectives de futur al primer decenni de la Constitució (2004). Ja des del punt de vista del concret Dret Administratiu, és forçosa la cita del Dret administratiu andorrà, amb diversos autors, coordinat per Pere Pastor Vilanova i publicat l’any 2006.

**

3.-Per últim, hem de recordar que la legislació -i la jurisprudència del Tribunal Constitucional- es publiquen al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, que és d’accés públic i gratuït i que gaudeix d’un bon sistema d’ordenació.

***

 

 

Cròniques andorranes (II).

1.-La Constitució andorrana comença per un preàmbul, que té caràcter interpretatiu. Aquesta és la regla que se segueix a la pràctica totalitat de les constitucions occidentals. És a dir, ajuda a precisar el sentit de la norma, però no reclama una aplicació pròpia com a norma imperativa. Això explica el seu caràcter obert i la presència de nocions diferents als vocables legals que utilitzem habitualment. Dit això, s’observen alguns trets rellevants en el preàmbul:

                   –Historicisme: no hi ha un trencament amb la realitat institucional del passat. Així, apareix una menció expressa als “Pareatges” i s’al·ludeix orgullosament al fet que els drets fonamentals de la persona “sempre han estat presents i respectats en el tarannà de la societat andorrana”, però “no es beneficiaven d’una regulació material concreta”. En el mateix sentit, s’esmenta “que el lema “virtus, unita fortior”, […] ha presidit el camí pacífic d’Andorra a través de més de set-cents anys d’història”.

                   -Voluntat d’adaptació a la realitat jurídica i territorial contemporània. D’aquí ve la idea, escrita al paràgraf segon, “d’adequar l’estructura institucional d’Andorra a les noves circumstàncies”. En el mateix sentit, pot citar-se la referència a “la conveniència de dotar-se de tots els mecanismes que han de permetre tenir la seguretat jurídica en l’exercici d’uns drets fonamentals de la persona”.

                   –Imbricació en la comunitat internacional, a partir de la independència i pròpia sobirania d’Andorra. Especialment significatiu és, en aquesta línia, el paràgraf cinquè del preàmbul, que expressa “la voluntat d’aportar a totes les causes comunes de la humanitat la seva col·laboració i el seu esforç, i molt especialment amb els països veïns, sobre la base del respecte mutu, de la convivència i de la pau”.

         S’ha dit, a més, que el preàmbul era especialment necessari per a clarificar la nova realitat jurídica i política andorrana. Així, es considera que el poble andorrà es dóna a si mateix la Constitució “amb plena llibertat i independència, i en exercici de la seva pròpia sobirania”.

*

2.- Els títols constitucionals s’ordenen de la següent manera:

           -Títol I: De la sobirania d’Andorra.

            -Títol II: Dels drets i llibertats.

           -Títol III: Dels coprínceps.

            -Títol IV: Del Consell General.

            -Títol V: Del Govern.

            -Títol VI: De l’estructura territorial.

            -Títol VII: De la Justícia.

            -Títol VIII: Del Tribunal Constitucional.

            -Títol VIII: De la reforma constitucional.

**

3.- Farem ara una consideració prèvia que ens ajudi a entendre quina és la voluntat profunda del constitucionalisme. A finals del segle XVIII i al llarg del segles XIX i XX, va assentant-se la idea de que una Constitució té dos grans conjunts de continguts: l’organització del poder públic i el llistat de drets dels ciutadans. Ens interessa ara el primer punt. El constitucionalisme democràtic aspira a impedir la irrupció del cop d’estat o de l’empenta revolucionària al marge dels tràmits legals. Això, que ens sembla elemental, és, en realitat, una novetat en la història política, potser un dels grans trimofs contra l’avís hobbesià de que “l’home és un llop per a l’home”.

La norma superior que examinem, per tant, canalitza les alteracions, és una llera per a la ziga-zaga de la política. Però no ens diu de quin color ha de ser l’aigua que baixa per aquests conductes. Només marca, certament, alguns límits substancials. Principalment, per exemple, el respecte als drets atribuïts als ciutadans i al procediment de reforma previst. En definitiva, una Constitució és, primerament, una via, un procediment per a ordenar l’alternança i els canvis polítics. Imposar la transformació al marge de les normes superiors és, en el millor dels casos, un atropellament bastard.

***

Cròniques andorranes (I).


...1.-La desaparició progressiva d’Andorra del llistat de paradisos fiscals va esmicolant en la boira del passat la imatge i els adjectius principals que s’associaven col·loquialment al Coprincipat. A mesura que passen els dies, l’horitzó està sent il·luminat per una qüestió que no és nova, però sí d’importància creixent: el tractat d’associació amb la Unió Europea. Ara bé, un tema persisteix mai del tot resolt i sempre viu i punyent a la història d’Andorra i, específicament, a la seva història constitucional: l’articulació de la descentralització territorial. Això és absolutament evident ara, quan s’acompleixen 25 anys de la Constitució. En concret, la Norma Suprema fou aprovada per referèndum el 14 de març del 1993.

*

2.- Andorra té una llarga tradició de cròniques redactades per viatgers forans. La seva posició fronterera i tancada, la bellesa inacabable de boscúries i cims, l’enigmàtic caràcter muntanyenc de la seva gent o les especialitats mercantils i fiscals han atret periodistes i lletraferits i també algun aventurer. Sense oblidar, és clar, l’hospitalitat que es gaudeix intensament quan l’hivern no ha començat i la tristíssima i maleïda tardor ha arribat als Pirineus.

**

3.-Tinc ara entre les mans un deliciós llibert publicat l’any 1963 i escrit per la periodista belga Clara Vanderbeke amb el títol  En los Valles de Andorra. L’autora ens explica que havia una vegada una princesa molt bella, filla d’un rei que posseïa enormes territoris. Els seus dominis arribaven fins al mar (que és, des de sempre, el somni llunyà dels andorrans). L’encant de la filla atreia molts pretendents però, ai!, la carn és feble i un dia la princesa cometé un pecat d’amor i el seu pare l’expulsà del regne.

La pobra noia vagarejà per muntanyes i planúries i, un dia, arribà als penyals i valls d’Andorra, plens d’animals salvatges. Va tenir por i preferí refugiar-se a una cabanya de pedres que ella mateixa construí i on va plorar els seus amors perduts.

Una nit d’impressionant tempesta plena de llampecs i de pluja que omplia els torrents, un home li va demanar asil. Era un vagabund, un perseguit que fou expulsat del seu país per motius religiosos. La jove oblidà la seva condició noble i el va acollir, amb amorosa cura. I van tenir sis fills que foren els fundadors de les sis parròquies del país. Andorra la Vella fou fundada per la mateixa princesa i Sant Julià de Lòria, La Massana, Ordino, Encamp i Canillo pels seus descendents. Naixien així alguns dels trets més significatius de la història andorrana: independència, hospitalitat i descentralització interior.

***

Sobre burbujas inmobiliarias en una ciudad supercompacta: el caso de Hong Kong.

Nuestro colega y colaborador Oriol Caudevilla nos aporta hoy un artículo publicado en Septiembre en China Daily (se puede consultar el original aquí: ***). Lo transcribimos con nuestra tradicional ordenación y subrayando en negrita algunos conceptos relevantes: 

 

 

HK needs to think creatively to solve its housing problem

 

Oriol Caudevilla suggests practical ways to resolve the city’s housing problems – including  using the fringes of country parks and converting industrial land and buildings for residential use.

1.- As I said in my article “Singapore’s sell-by date could solve land hoarding in HK” (July 27), Hong Kong has big issues regarding property prices: They have never been higher. According to the Centa-City Index, real estate prices in Hong Kong have increased almost by 300 percent from 2003 to 2018.

In this article, I will not dwell on the factors that stimulated real estate prices to an unprecedented level, but would rather discuss whether there is a threat of a property bubble in Hong Kong, and, if there is, whether it is likely to burst.

In my opinion, there is undoubtedly a potential property bubble considering the three-fold increase in property prices in the period 2003-18. Let me cite studies like the UBS Global Real Estate Bubble Index Report (2017), which stated that Hong Kong might be facing another financial bubble as current housing prices are seen as “fundamentally unjustified”, that benchmark metrics such as the previously quoted price-to-income and price-to-rent ratios have reached all-time highs. 

For me, there are three main factors that foretell a property bubble: the lack of building land, inadequate government policies, and the constant globalization of the financial markets. 

*

2.-Regarding the lack of building land, there is a big mismatch between the demands of society and the supply of land. Hong Kong has more than 7.2 million residents crammed into a relatively small land mass. This land mass, per se, is not so small, since Hong Kong has a total land area of 1,104 square kilometers. The problem here resides in the fact that almost 40 percent of the total land has been designated as country parks and special areas, which prohibits any construction on those areas. Consequently, construction is permitted only on 60 percent of Hong Kong’s land area. 

This issue could be solved in several ways, but none of them seems to please everyone. It is critical for the long-term well-being of Hong Kong that solutions — even partial solutions — are found to make land available for housing. The government could find a way to stop land hoarding by the developers, a way to reclaim more land, or a way to reduce the size of some country parks.

In the last few years the government has tried to implement different policies to curb property prices by trying to eliminate speculators from the market. An example of this policy is the Double Stamp Duty. Even if it is true that these policies have reduced the sale volume by eliminating speculators from the market, it is also true that there might be a psychological effect on the supply side, as policies might affect the property developers’ perspective on the projected weakening demand and prospects of the market due to increase in transaction costs, thus the willingness for producers to supply more properties would decrease. Therefore, in the long run, the supply of properties decreases, which will undoubtedly push up the property price.

As to the globalization of financial markets, homebuyers in the past were mainly local people, while currently investors from outside the city are entering the Hong Kong real estate market. This being the case, the continuous capital inflow into Hong Kong has kept home prices high and made homeownership increasingly unaffordable.

**

3.-So will this bubble burst any time soon? My answer is no. Hong Kong’s property bubble will not burst, at least not in the near future, unless it is triggered by some unforeseen disaster. Property crashes in Hong Kong have occurred only during the SARS (severe acute respiratory syndrome) outbreak in 2003 and the global financial crisis in 2008. It was not precipitated by an overheated property market. Even if property prices are extremely high, there is liquidity in Hong Kong. Liquidity is beyond any doubt the main safety valve obviating a property bubble burst either in Hong Kong or on the Chinese mainland. Moreover, the bubble will not burst because developers will keep on raising prices while finding ways to tempt people to buy. In this case, what goes up may not necessarily come down. 

To sum up, there is no magic bullet to overcome Hong Kong’s property issues in one go. It will require a multipronged approach because the community hasn’t been able to reach a consensus. The opposing sectors would have to compromise by adopting land reclamation, using the fringes of country parks, converting industrial land and buildings for residential use, even requesting the central government to apportion land near the border for our use. It’s time for everyone to think outside the box and think creatively for solutions! 

   The author holds a doctorate in Hong Kong real estate law and economics. He has worked as a business analyst for a Hong Kong publicly listed company. 

***

 

Martín Bassols Coma

Le veía cada año en la asamblea de la Asociación Española de Profesores de Derecho Administrativo. Ahora, otros mejores que yo redactarán su obituario con notas rápidas. La señora blanca y lejana siempre llega a deshora. Como íntimo homenaje, seguiré negociando con la bibliotecaria interminables prórrogas a su prodigiosa Génesis y evolución del Derecho Urbanístico Español (1812-1956). Descanse en paz.

***

Piras universitarias

 …Bartleby insiste en que debemos recoger aquí el runrún de estos días,  ya que el tema está que arde. Aunque insisto en la negativa, me deshago al oir el nombre de Arcadi Ëspada, sin duda el periodista más elegante y preciso de la España actual. Me pone esto encima de la mesa,  con gran alegría de mi corazón -dada mi vieja estima por el dignísimo Derecho Local-: Nada que ver.

En fin, justamente esta tarde aún seguían echando materiales al fuego. Bartleby asegura que pasará toda la noche leyendo estas últimas referencias, insomne en el género interdisciplinar.

***

Censo de ausencias

Una de las principales molestias que me ocasiona el incómodo Bartleby consiste en recordarme la desaparición, cada vez más rápida, de gentes que, durante algún tiempo, lanzaron algunas señales imborrables. Me fastidia su especial atención al verano porque, ya desde los orígenes mismos de la literatura, los poetas advirtieron la incurable contradicción entre el estío y la muerte.

Con su innecesaria eficacia –que nadie le ha exigido- me ha recordado hoy que este curso se inicia ya sin Vicente Verdú. He preferido no comentarle las decenas de artículos que, justo desde la época de estudiante, nos ilustraron más y mejor sobre la vida cotidiana, sobre la reverberación de la economía, de la ideología o de la política en los quehaceres y trasiegos de cada día. Me encantó aquel planeta americano, que él nos describió y que utilicé en algún trabajo académico. Y un buen amigo de Ciudad Badía aún tuvo el detalle de regalarme El estilo del mundo. La vida en el capitalismo de ficción. Lo publicó en el 2003, pero Bartleby me recuerda con insultante agudeza que es probable que algunas páginas suyas ya auguren el ridículo prurito de escribir este cuaderno (y se permite incluso recalcar en negrita su acusaciòn):

       El individualismo, en fin, ha triunfado tanto que ha llegado a convertirse en un fenómeno de masas. Las llamadas de nuestro tiempo no convocan a la revolución colectiva sino a la caridad particular; y los problemas del trabajador con la empresa se tratan de uno en uno, a menudo en los dispensarios. Luc Ferry ha llamado a nuestro tiempo la época del “ultraindividualismo” y los sociólogos norteamericanos, como Lash, lo denominaron “narcisista”. Lipovetsky ha calificado este período de “segunda revolución individualista” o paso del individualismo limitado que inauguró el siglo XVIII al individualismo total, y en la actualidad, decía Touraine, no se trata de buscar el sentido del mundo, sino el sentido de “mi” vida. ¿Consecuencia? La consecuencia es que la customización de los consumos y de los trabajos, la flexibilidad en los empleos y en las tareas, los cambios de residencia, de pareja o de ocupación derivan en cortas relaciones humanas. La vida tiende así a convertirse en una sucesión de fragmentos y la identidad, sometida a cambios constantes, sufre despistes y extravíos. Se aspira a ser único, inalienable, y el sistema se las arregla para cobrarse este anhelo en una incesante reposición de funciones, espacios, objetivos, pero todo esto hasta el punto, dice Gil Calvo (2001), de que acaso  “la vida futura ya no tenga sentido real”.

        A la pérdida de grandes referencias comunes se suma una biografía cuarteada, y a la segmentación biográfica se agrega, a cada paso, el bombardeo de consejos (libros de autoayuda, dictados publicitarios, recomendaciones médicas) para diseñar interminablemente otro yo mejor. Hay incontables enfermedades del yo, pero una, muy característica ahora, es la aglomeración de yoes sustitutivos y contradictorios. O bien: la existencia se ha poblado de tantos reclamos, verdaderos y falsos, dentro y fuera de los media, que sin cesar nos vemos asaltados por la inquietud de no hallarnos en el lugar idóneo y ocupándonos de lo más oportuno. Ante esa desazón, ¿cómo no verse confundido?, ¿cómo no sentir la insuficiencia de no ser un yo más?

***

El ajuste razonable en el puesto de trabajo para personas con discapacidad (tesis doctoral de David Gutiérrez).

1.-El 26 de abril me acerqué a la “Casa de la Convalescència”, edificio integrado en el marco del Hospital de San Pablo de Barcelona. Esta construcción pertenece actualmente a la Universidad Autónoma de Barcelona y pude advertir, una vez más, la herida del tiempo mientras rememoraba las diversas ocasiones en las que había estado allí. Por ejemplo, una reunión de profesores franceses y españoles organizada por la Dra. Marta Franch  y que culminó con una deliciosa visita a las maravillas artísticas de este hospital.

*

2.-También se me pasó por la cabeza la reciente lectura de Josep Maria EsquirolLa resistència íntima: assaig d’una filosofía de la proximitat-:

Donar-se és servir als altres d’aliment, de compañía, de tendresa o d’aixopluc. D’aquí, les cases de misericordia, les cases de caritat o els hospitals. La solidaritat té forma de casa. Una casa no hospitalària no és casa. I per això, també, una casa mai s’acaba de fer.”

También Daniel Rico había estudiado estas casas medievales de solidaridad, acogida y limosna. Pero vayamos ya a mi propósito principal, que era asistir a la discusión de la tesis doctoral del laboralista David Gutiérrez, con el título de “La obligación de realizar ajustes razonables en el puesto de trabajo para personas con discapacidad: origen, evolución y configuración actual. Una perspectiva desde el Derecho comparado y el Derecho español” (bajo la dirección de un buen amigo, el Dr. Ricard Esteban Legarreta).

No ha sido David Gutiérrez un doctorando anacoreta, sino que estaba –y seguirá estando- implicado en la vida académica, en sus debates, en el chup-chup del alma mater. Se ha dado en él, en cierto modo, una posesión del estado de doctor que tácitamente sus colegas ya han reconocido.

**

3.-Recibió pues, David Gutiérrez, la alternativa, con un Tribunal de aguda especialización en su tema. Entró el aspirante a doctor casi a puerta gayola en el discurso, aludiendo nada menos que a las cuatro fuentes comparadas en las que se había zambullido: Estados Unidos, Canadá, Reino Unido y Francia. Se entretuvo luego en el meollo: la obligación de ajuste razonable del puesto de trabajo a las características del discapacitado. El Dr. Eduardo Rojo, por cierto, advirtió que el 6% de la población española entraría en esa calificación. De ahí viene  el natural impacto social de la tesis.

Se expusieron después temas diversos y, ya en pleno toma y daca con el Tribunal, se insistió en la relevancia del aspecto procesal, con alguna arista en la tramitación a causa del carácter reservado del dato de la enfermedad o de la dolencia debilitante. En plena euforia ante la calidad del trabajo desarrollado, se apuntaron maestros y discípulo a señalar nuevos interrogantes  para profundizar en los descubrimientos ya presentados. Sin embargo, se alzó con dulzura la sabia mano del Dr. Rojo para advertir –con otras palabras, claro- que el objeto de la tesis es siempre el primer amor y que, por tanto, su presencia –inolvidable, punzante, profunda- habrá de ceder su posición ante las nuevas –y quizá no tan deleitosas- aventuras de la vida investigadora.

trabajo hombre trabajando coche automóvil herramienta taller transporte construcción vehículo equipo metal auto industrial máquina fábrica industria monocromo Vehículo de motor auto antiguo fabricación obrero Ingenieria motor la seguridad británico producción fabricar trabajo mecánico ingeniero obrero Ropa de trabajo protector Hot rod traducción exhibición de autos industria manufacturera Vehículo terrestre Marca de automóvil Diseño automotriz Vehículo de lujo

***

 

La innecesaria fealdad de una manipulación

…   1.-El tema me ha preocupado ya en varias ocasiones (* * *), ya que las leyes han sufrido también esta infección, añadiendo a su habitual confusión la establecida por la nueva y aberrante ortodoxia. Hay errores clamorosos, como el de nuestro “Col·legi de l’Advocacia”, en la medida en que la corporación colegial reunía a los profesionales en este campo –el collegium de los abogados-, mientras que ahora es un colegio que nada agrupa, porque se refiere a un concepto abstracto –la abogacía-. En consecuencia, ya no tiene sentido el uso de “colegio”.  Si acaso, debería ser “Instituto de la Abogacía”. Sin embargo, en ese supuesto perdería su justificación legal y no se adecuaría el nombre a su histórico carácter de administración corporativa (colegio profesional, comunidades de regantes, juntas de propietarios…y otros nuevos o veteranos collegia).

Alguno me dirá que ese trampantojo se hizo para evitar decir “Colegio de Abogados y de Abogadas”. Exacto, sería una ridiculez cursi  y compleja. En tal caso, sería mejor volver al tradicional “Colegio de Abogados”, que siempre se pensó que cubría ambos géneros (y que, afortunadamente, aún usa todo el mundo, ya que sigue sonando repipi decir  que «ens trobem al Col·legi de l’Advocacia«).

*

2.-La cuestión es, por otra parte, realmente aburrida, en la medida en que uno se va topando con expresiones sucias y viscosas, alejándose de la simplicidad y de la vanidosa elegancia dandysta que todo profesor lleva dentro. En fin, aunque ya no espero convencer a nadie,  valga como ejemplo esta aplicación del nuevo catecismo a un bello fragmento de un interesante libro, que estos días tengo entre manos. Se trata de La resistència íntima: assaig d’una filosofía de la proximitat, de Josep Maria Esquirol (un ensayo brillante, insisto). Los lectores de lengua castellana entenderán también fácilmente el estropicio inútil que las flamantes instrucciones (que yo mismo recibo a veces) quieren generalizar:

…-Versión original:

       “Que la determinació sigui ontològica implica que, d’alguna manera, tots som metges i filòsofs. Que els malalts també es cuidin a casa, i que hi hagi remeis “casolans”, és una situació equivalent al fet que, sortosament, ja el pare i l’amic siguin mestres, i que les preguntes filosófiques no estiguin restringides als àmbits acadèmics i emergeixin de tot arreu.”

 

   Versión paleta, de acuerdo con el nuevo canon, con su festival de duplicaciones y de grises construcciones neutras:

Que la determinació sigui ontològica implica que, d’alguna manera, tots som metges i metgesses i filòsofs i filòsofes. Que els malalts i les malaltes també es cuidin a casa, i que hi hagi remeis “casolans”, és una situació equivalent al fet que, sortosament, ja el pare i la mare i l’amic i l’amiga siguin personal docent*, i que les preguntes filosófiques no estiguin restringides als àmbits acadèmics i emergeixin de tot arreu.”

**

*He escogido «personal docent» porque también el sustantivo «docent» puede tener carga sexista. En realidad, debería decirse «docents i docentes», del mismo modo que, según afirman, ha de escribirse «els jutges i les jutgesses». En ese sentido, pido perdón por haberlo simplificado como «personal docent» (que es horrible, vaya, aunque les gusta mucho). Es tan triste como eso de «el alumnado» («l’alumnat»), que proclaman como expresión ortodoxa. Aunque, rizando el rizo, debería decirse «el alumnado y la alumnada», para equilibrar. O, ya puestos, «el muchachado y la muchachada» (ahora ajustando en sentido contrario).

***