Etiqueta: autorització administrativa

Nova i exigent regulació per a les aigües minerals naturals i per a les aigües de brollador (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El RD 1798/2010, de 30 de desembre, ha matisat el procediment d’autorització aplicable a l’explotació de les aigües minerals naturals i de les aigües de brollador (“aguas de manantial”).

Exposarem tot seguit els tràmits de forma sintètica:

– Primer: sol·licitud de declaració de l’aigua com a aigua mineral natural o com a aigua de brollador (que són les dues categories legals previstes).

Aquesta sol·licitud serà resolta per l’autoritat minera competent de la Comunitat Autònoma. La resolució final serà una declaració motivada que, en cas favorable, es publicarà al BOE i al diari oficial de la Comunitat Autònoma corresponent.

– Segon: un cop publicada la precedent declaració de l’aigua, caldrà sol·licitar l’autorització d’aprofitament del brollador o captació subterrània. Serà resolta per l’autoritat minera competent de la Comunitat Autònoma, d’acord amb els preceptes de la Llei de Mines (especialment, arts. 24 i ss.). Cal assenyalar el següent:

-L’Administració Pública ha de concedir el dret preferent a l’aprofitament d’aigües minerals a qui fos el seu propietari en el moment de la declaració de la seva condició mineral (aigua mineral natural o aigua de brollador). Aquest propietari pot cedir l’aprofitament a tercers.

-Si es tracta de deus situades en terrenys de domini públic, l’aprofitament correspondrà a la persona que hagués instat l’expedient. En aquest cas, l’aprofitament s’atorgarà mitjançant una específica concessió administrativa (art. 27.3 de la Llei de Mines).

-Dins la documentació per a obtenir l’autorització cal ressaltar, entre d’altres, el projecte general d’aprofitament, el pressupost d’inversions i l’estudi econòmic, així com la justificació d’un possible perímetre de protecció.

-En cas de denegació o manca d’exercici del dret d’aprofitament atorgat, l’Administració podrà convocar un concurs públic per a concedir l’aprofitament.

-Si l’autorització o la concessió (per exemple, en el perímetre de protecció) afecten a tercers, el titular estarà obligat a indemnitzar-los. En cas de desavinença, podrà sol·licitar l’aplicació de la Llei d’Expropiació Forçosa si l’aigua ha estat declarada d’utilitat pública. En aquest cas, per tant, es constituiria en beneficiari de l’expropiació.

-L’autorització d’aprofitament es publicarà al BOE.

–

2.-Un cop efectuada aquesta última publicació, la intervenció administrativa es manté amb l’obligació d’inscripció  de les aigües al Registre Sanitari d’Aliments.  En el cas de les aigües minerals naturals, aquesta inscripció serà requisit imprescindible per a la seva inclusió a la llista d’aigües minerals reconegudes (que es comunica a la Comissió Europea i es publica al DOUE).

–

3.- El Reial Decret regula de forma primmirada el règim d’autocontrol de les aigües per l’explotador i estableix l’obligació d’interrupció immediata de l’activitat en cas de que es detecti contaminació. També hi ha una referència, lògicament, a la inspecció administrativa i al règim sancionador.

Recordeu, en fi, que, d’acord amb el darrer incís de l’art. 5.1 del Decret, “en los locales de hostelería y/o restauración, los envases deben abrirse en presencia del consumidor”.

Conveni/contracte: el laboratori jurídic de la xarxa sanitària

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El sector sanitari ha estat el camp tradicional de la figura del conveni i del concert, a través del qual l’Administració pacta amb una entitat preexistent (sovint sense ànim de lucre, però no sempre) la prestació de determinats serveis a la població.  Per exemple, el concert amb l’hospital d’una mútua privada per a la utilització d’un nombre determinats de llits pels beneficiaris de la Seguretat social pública.

Als darrers anys però, la força expansiva de la normativa de contractació pública ha arribat al sector sanitari. És un bon exemple el recent Decret del sistema sanitari d’utilització pública de Catalunya: http://www.gencat.cat/diari/5776/10347076.htm

2.-Aquest Decret configura les obligacions de tots els centres –públics i privats- que formen el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya.  És a dir, s’inclouen els centres gestionats per l’Institut Català de la Salut o per altres entitats de naturalesa pública i també els de titularitat privada que ho sol·licitin.

3.-Llavors, quins requisits han de complir els centres particulars per a integrar-se? Bàsicament, són de dos tipus:

-Primera, autorització administrativa atorgada pel Departament de Salut i inscripció en el Registre de centres, serveis i establiments sanitaris.

-Segona, sotmetre’s a la normativa de contractes del sector públic. No obstant, aquí s’estableixen alguns matisos. Per exemple, es fa una menció pròpia i específica al conveni amb centres d’internament, “sense perjudici” de la normativa de contractes de gestió de serveis assistencials. En altres casos, cal inscriure’s al “Catàleg de potencials proveïdors” i aquest registre ja serveix com a fase primera del procediment restringit de contractació.

Puc citar lliurement les sentències a través d’un enllaç informàtic ?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Comencen a preocupar entre els operadors jurídics els efectes i la interpretació de l’acord de 28 d’octubre del 2010, del Ple del Consell Judicial, que va aprovar el Reglament 3/2010, “sobre reutilización de sentencias y otras resoluciones judiciales”. Segons el seu art. 2.2, la reutilització basada en mètodes digitals de referència o connexió al sistema de publicació de sentències del CENDOJ (“Centro de Documentación Judicial”) no és lliure ni oberta.

El CENDOJ  disposa d’un doble arxiu informàtic de sentències: un de caràcter públic i un altre que no es publica. Per a accedir a aquest segon, cal una autorització administrativa del director del Centre de Documentació Judicial.

–

2.-Més problemes planteja l’accés a l’arxiu públic del CENDOJ. També aquí cal autorització administrativa i obtenció de la pertinent “llicència-tipus” (sense condicions especials : art. 4).

Però  la norma és generosa i salva de la necessitat de permís certes activitats:

-Les docents o d’investigació científica, excepte que hi hagi una finalitat comercial (això últim s’entendrà quan s’obtinguin guanys comercials o beneficis econòmics).

-La difusió amb finalitat d’informació al públic si té naturalesa ocasional i no té finalitat comercial (això podria obligar a demanar autorització a tots els diaris d’informació general que pul·lulen per internet, si, per exemple, tenen una secció dedicada a informació de tribunals o reiteren les connexions).

-“La aportación documental de sentencias y otras resoluciones judiciales que se realice en el seno de un procedimiento judicial para mejor fundar las posiciones de las partes” (no acceptar aquesta excepció podria haver atacat el dret a la defensa).

-Altres activitats realitzades des del Consell General del Poder Judicial (publicacions oficials, accions formatives, informació als membres de la carrera judicial, etc.).

–

3.-Cal afegir que les autoritzacions es veuen acompanyades del pertinent preu públic (contraprestació econòmica).

Encara que les primeres reaccions parlen de “nou monopoli estatal”, potser el tema no és tan senzill. Pensem, per exemple, en la disputa entre Google i els diaris generalistes, que es neguen a cedir gratia et amore les informacions que ells han elaborat i que el buscador ordena i connecta parasitàriament.

Podeu consultar la norma i les primeres reaccions a:

Acuerdo de 28 de octubre de 2010, del Pleno del Consejo General del Poder Judicial, por el que se aprueba el Reglamento 3/2010, sobre reutilización de sentencias y otras resoluciones judiciales (BOE 22/11/10).

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-17860

BIURRUN ABAD, F.: «Un monopolio estatal más, la distribución de sentencias».

http://www.legaltoday.com/opinion/articulos-de-opinion/un-monopolio-estatal-mas-la-distribucion-de-sentencias

(Aquí, per cert, amb una pregunta brillant del company BIURRUN: “¿Es la jurisprudencia una fuente complementaria de Derecho o una fuente de ingreso para las arcas públicas?”)