1.- La recent Llei 42/2010, de 30 de desembre, que modifica la Llei 28/2005, de mesures sanitàries enfront del tabaquisme, presenta dos problemes jurídics rellevants.

El primer, de caire més filosòfic, és el criticat reglamentisme estatal. En efecte, la prohibició regiria encara que el titular i els clients estiguessin d’acord en fumar, que aquesta possibilitat s’anunciés a l’entrada i que els treballadors cobressin un hipotètic complement retributiu de penositat. No obstant, si examinem altres normes de medi ambient que s’imposen forçosament a les activitats i locals de pública concurrència, la veritat, és que la solució legal no és desproporcionada.

Un segon punt dubtós –més tècnic- és la no indemnització als empresaris que havien fet reformes al local d’acord amb la legislació precedent. Des d’un punt de vista general, la majoria de la doctrina espanyola –liderada pel professor GARCÍA DE ENTERRÍA- defensa que el legislador no està obligat a compensar els perjudicis no individualitzats derivats de reformes legislatives. Es diu que no es pot petrificar la norma. Ara bé, això no impedeix un cert sentiment d’insatisfacció, com apuntava el company Andrés Boix: http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=309

–

2.- La noció de “club privat de fumadors”, regulada per la disposició addicional novena, ha generat molts comentaris. El seu text és el següent:

“Disposición adicional novena. Clubes privados de fumadores.

A los clubes privados de fumadores, legalmente constituidos como tales, no les será de aplicación lo dispuesto en esta Ley, relativo a la prohibición de fumar, publicidad, promoción y patrocinio, siempre que se realice en el interior de su sede social, mientras en las mismas haya presencia única y exclusivamente de personas sociales.

A los efectos de esta Disposición, para ser considerado como club privado de fumadores deberá tratarse de una entidad con personalidad jurídica, carecer de ánimo de lucro y no incluir entre sus actividades u objeto social la comercialización o compraventa de cualesquiera bienes o productos consumibles.

En ningún caso se permitirá la entrada de menores de edad a los clubes privados de fumadores.”

Encara que s’ha intentat –segons sembla- algun frau a la llei a través d’aquest precepte, el cert és que la prohibició de que l’entitat tingui ànim de lucre i de que comercialitzi béns o productes consumibles fan pràcticament impossible la reconversió dels actuals negocis.

–

3.- En general, sembla que existeix una pacífica aplicació de la norma (lliçó important per als que pensen que “els governs no poden fer coses”). Una interessant conseqüència de la Llei ha estat el replantejament que estan fent molts municipis en la gestió del domini públic. Es diu que algunes poblacions ampliaran el nombre d’autoritzacions d’ocupació per a terrasses. L’opció és legítima, encara que pot perjudicar altres administrats (els que caminen, els titulars de locals comercials propis, els veïns…).