Etiqueta: Banc d’Espanya

Que la tieta no pateixi*: Reial Decret-Llei 2/2011, per al reforçament del sistema financer(i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Varem examinar ahir el percentatge de capital principal respecte a les seves exposicions totals exigit a bancs i caixes d’estalvi en general. Hem de fer, però, un important advertiment: el Banc d’Espanya, discrecionalment, pot exigir el compliment d’un nivell de capital principal superior al previst “si la entidad no alcanza, en el escenario más adverso de una prueba de resistencia del conjunto del sistema, el nivel de recursos propios mínimos exigido en dicha prueba y hasta el límite de dicha exigencia”. Enllaça aquest extens poder discrecional amb les indeterminacions que ja lluïen a les circulars del Banc d’Espanya que varem examinar a la nostra entrada de 13 de gener  . En definitiva, una relació de subjecció especial de les que han de constar als manuals.

—

2.- Els terminis són realment curts: les entitats han de complir els requisits de capital principal abans del 10 de març del 2011. Si no arriben, disposen de 15 dies hàbils per a presentar una estratègia i calendari de capitalització. Aquesta estratègia ha de ser aprovada pel Banc d’Espanya.

Sense perjudici d’aquest procés de recapitalització, l’incompliment dels percentatges de capital principal es considera infracció molt greu o greu i és sancionable administrativament (art. 3).

—

3.- En el pla de recapitalització apareixen els temors expressats per un sector de l’opinió pública. En concret, la intervenció del “Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria” (FROB), que podrà adquirir accions ordinàries representatives del capital social o aportacions al capital social. Aquestes adquisicions poden ser amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat.

Aquesta subscripció d’accions i aportacions determina la incorporació del FROB a l’òrgan d’administració de l’entitat emissora. Es preveu l’alienació dels títols adquirits en un termini no superior a cinc anys i “a través de procedimientos que aseguren la competencia” (art. 9.8).

—

.-**Real Decreto-ley 2/2011, de 18 de febrero, para el reforzamiento del sistema financiero

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3254

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/?s=Banc+d%27espanya

—

*A “La tieta” -mítica cançó de Serrat- es descriu al vida d’una típica dona soltera de tantes famílies catalanes dels segles XIX i XX. El diumenge de rams, la tieta donava al nét “vint durets per a obrir una llibreta”, ja que “cal estalviar els diners, com sempre ha fet la tieta”. La història de la societat catalana és inexplicable sense la referència -sociològica, econòmica i fins i tot sentimental- a les caixes d’estalvi.

http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

Dues rellevants Circulars del Banc d’Espanya

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Banc d’Espanya ha dictat recentment dues importants circulars :

.-Circular 8/2010, de 22 de diciembre, del Banco de España, a entidades de crédito, de modificación de la Circular 4/2004, de 22 de diciembre, sobre normas de información financiera pública y reservada, y modelos de estados financieros.

PDF (BOE-A-2010-20070 – 19 págs. – 310 KB)

.-Circular 9/2010, de 22 de diciembre, del Banco de España, a entidades de crédito, de modificación de la Circular 3/2008, de 22 de mayo, sobre determinación y control de los recursos propios mínimos.

PDF (BOE-A-2010-20071 – 23 págs. – 354 KB)

La primera d’elles es dicta per a omplir determinats buits deixats per reglaments comunitaris (de la Comissió) pel que fa a la modificació de la norma internacional de comptabilitat número 27 (IAS 27) sobre estats financers consolidats i separats i de la norma internacional d’informació financera número 3 (IRRS 3 ) sobre combinació de negocis.

–

2.-Considerable interès jurídic  i econòmic presenta la segona norma citada, relativa a determinació i control dels recursos propis mínims. En l’actual conjuntura es tracta, evidentment, d’una circular fonamental.

Des del punt de vista jurídic, volem introduir la següent reflexió. La Circular 3/2008 sobre el mateix assumpte fou dictada prèvia habilitació normativa de la Llei 13/1985, de 25 de maig, de coeficient d’inversió, recursos propis i obligacions d’informació dels intermediaris financers i altres normes del sistema financer, la seva reforma per Llei 36/2007 i del RD 216/2008, que la desenvolupa. Aquestes normes concretaren la transposició al Dret espanyol de dues directives comunitàries. Modificades aquestes directives parcialment l’any 2009, el Banc d’Espanya considera que pot dictar la Circular en base a la mateixa habilitació. És això admissible? I si el legislador espanyol decideix –com ho va fer l’any 2007-que la transposició ha d’efectuar-se ara amb nous criteris?

El tema es complica perquè el Banc aprofita per “transposar” la Directiva 2009/111/CE. Ara bé, la transposició “autèntica” d’aquesta Directiva forma part d’un “Proyecto de Ley recientemente remitido al Congreso de los Diputados” (Exposició de Motius de la Circular). Per tant, com que el Banc ja admet en aquest cas que no hi ha habilitació, promulga una “Guía” que “aún sin tener carácter vinculante, sirven para orientar y favorecer el cumplimiento de sus propias normas en lo que se refiere a disponer de sólidos procedimientos de gobierno interno”.

De fet, la Circular és una reforma tècnica, però l’annex o “Guía” són autèntiques instruccions de política econòmica per a les entitats, amb una considerable dosi de discrecionalitat. Per exemple (paràgraf sisè del punt 2):

“-Las entidades estudiarán distintas herramientas de reducción del riesgo de liquidez, en particular un sistema de límites y “colchones” de liquidez que permita afrontar diversos escenarios de tensión, y una estructura de financiación y un acceso a fuentes de financiación adecuadamente diversificadas. Estas medidas se someterán a revisión periódicamente.”

–

3.- Per últim, hem de dir que la Circular avança en l’harmonització bancària mundial, amb diverses al·lusions a la potestat de reconeixement pel Banc d’Espanya de l’equivalència entre les disposicions de supervisió i regulació bancària d’altres països i les pròpies de la Unió Europea.

Sobre aquests darrers aspectes, es recomanable la lectura d’ORRIOLS I SALLÉS, M.A.: El Banco Central Europeo y el Sistema Europeo de Bancos Centrales. Régimen jurídico de la autoridad monetaria de la Comunidad Europea (Comares, 2004).

Diguem, per concloure, que l’especialització del vocabulari no justifica la foscor enfarfegada d’una gran part de l’articulat. Acomiadem al lector  amb la reforma de l’apartat primer de la Norma Octava:

“En la medida en que las entidades no integren los porcentajes citados de estas plusvalías entre sus recursos propios computables, o las integren solo [sic] parcialmente (bien sea porque solo [sic] las computen para algunas participaciones o riesgos, bien porque solo [sic] computen una parte del total de las plusvalías contabilizadas, o bien por ambas circunstancias), el valor del activo o, lo que es lo mismo, la exposición a considerar, tanto a efectos de los requerimientos de riesgo de crédito como a efectos de las deducciones previstas en las Normas Novena y Décima o de los límites a los grandes riesgos, solo [sic] tendrán en cuenta los importes brutos de las plusvalías que hayan contribuido a incrementar los recursos propios.”