1.-Però, a més del cas concret, el llibre no rebutja la connexió amb les grans discussions del Dret constitucional de la primera meitat del segle XX. Això permet reflexionar sobre el forçat encaix, a la Constitució republicana, d’un Tribunal de Garanties Constitucionals. I també apareix el debat sobre les possibilitats reals del Parlament de cara a articular les confrontacions (duríssimes en aquell moment en la vida espanyola).
*
2.-En aquells moments de la lectura, vaig pensar que el record de Carl Schmitt era inevitable. És un autor en permanent reactivació. Fins i tot ara reivindiquen alguns aspectes de la seva obra Chantal Mouffe i certa esquerra postmoderna. És coneguda la seva afirmació de que el nucli del que és polític es basa en la dialèctica amic/enemic (és determinant aquí el seu llibre traduït com El concepto de lo político, publicat al 1927 i reescrit diverses vegades). Schmitt al·ludeix a diversos exemples històrics als quals es declara la il·licitud de l’enemic de la comunitat política (segueixo aquí la síntesi de De Miguel i Tajadura, 2018):
-L’expulsió del Quatre-cents d’Atenes pels hoplites l’any 410 abans de Crist.
-La guerra anual dels èfors espartans contra els il·lotes.
-La declaració de hostis en el Dret públic romà.
-Les modalitats de desterrament en el dret històric alemany.
-El fet colonial britànic.
També li val, per cert, el cruel lema jacobí: “Cap llibertat per als enemics de la llibertat”. En conseqüència, en la dialèctica política hi viu el germen de la guerra civil. La política segons Schmitt és, en primer lloc, “la capacitat per a identificar qui és el nostre amic i qui és el nostre enemic; és a dir, qui pot arribar a presentar-se com un estrany en el moment de conformar la comunitat política sobirana”.
**
3.-És realment improbable que Companys hagués llegit Carl Schmitt, però és evident que aquestes idees formaven part de l’ambient. El president afirmarà que ha advertit la presència de l’enemic en els futurs ministres de la CEDA (tant li fa que no fossin culpables de cap delicte ni irregularitat) i que, per tant, cal reaccionar. D’aquesta manera, la proclamació del 6 d’octubre del 1934 podria ser l’aportació catalana al llistat clàssic dissenyat pel professor alemany.
Ciudades, leyes y letras 