Etiqueta: comunicació

La llicència municipal, una institució “démodée” (II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Vèiem ahir la reducció que practica la LES sobre el llistat de les venerables llicències municipals. Encara cal consignar un límit complementari en el darrer incís del nou art. 84 bis LRBRL:

“En caso de existencia de licencias o autorizaciones concurrentes entre una entidad local y alguna otra Administración, la entidad local deberá motivar expresamente en la justificación de la necesidad de la autorización o licencia el interés general concreto que se pretende proteger y que éste no se encuentra ya cubierto mediante otra autorización ya existente.”

—

2.- L’art. 41 de la LES afegeix un art. 84 ter LRBRL per a fer entrar per la porta gran a la comunicació i a la verificació posterior:

.

“Cuando el ejercicio de actividades no precise autorización habilitante y previa, las Entidades locales deberán establecer y planificar los procedimientos de comunicación necesarios, así como los de verificación posterior del cumplimiento de los requisitos precisos para el ejericio de la misma por los interesados previstos en la legislación sectorial.”

—

La necessària distinció, no sempre fàcil, entre medi ambient i urbanisme,

.

3.- Veurem demà el règim transitori establert per la Disposició Addicional vuitena de la LES en relació a l’estatut de les llicències municipals.

De moment, però, cal apuntar a títol d’exemple que una gran part de les llicències urbanístiques ja no tindrien base legal en el futur.  En efecte, als darrers anys ha predominat una concepció àmplia de la normativa urbanística  (al final, fins i tot s’hi ha encabit disposicions relatives a igualtat o discriminació positiva de gènere). Molt sovint, el Pla urbanístic inclou regles de política econòmica, planificació comercial, criteris estètics o arquitectònics peculiars, exigències per a assegurar la cohesió social, etc.

Els motius enumerats ja no tindrien acollida a l’estricte llistat de l’art. 84 bis LRBRL (on sí entrarien, com hem vist, el medi ambient o el patrimoni històrico-artístic).

“Revolving door” i Organismes Reguladors (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

.

“En la obra de Marx y Engels la reflexión acerca de la política parece oscilar siempre entre dos términos: por un lado, a guisa de prolegómenos, una crítica previa de la inautenticidad (lo que permitiría esperar una “autenticidad posible”); […]”.

Jean TOUCHARD: Historia de las ideas políticas, 1969, p. 475.

.

1.- El revolving door és una pràctica habitual segons la qual directius, assessors i fins i tot propietaris d’empreses i de grups d’interessos econòmics ocupen en una primera fase càrrecs al sector privat i després –o abans- a les institucions públiques encarregades de la vigilància i ordenació d’aquests sectors. Al final, les anades i vingudes de les mateixes persones des de les cadires dels regulats a les dels reguladors (i/o viceversa) creen una samfaina compacta que no haurien somniat ni els marxistes més ortodoxos quan avisaven de la confusió entre Estat i Capital.

—

2.- La noció apuntada –revolving door o “porta giratòria”- té el seu ecosistema natural en l’hàbitat dels organismes reguladors. Per aquest motiu, la Llei d’Economia Sostenible (LES) estipula algunes cauteles molt fines. Assenyalarem les principals.

Prèviament, cal dir que el control parlamentari sobre els Organismes Reguladors (al qual ens referíem divendres passat) pot ser un primer contrafort d’aquest edifici de contenció.

—

3.- Dit això, anotarem les següents normes:

.

–La regla de comunicació (i posterior publicitat parcial) de les relacions laborals o professionals preexistents, configurada per l’art. 19.1 de la LES:

.

“El Presidente, los Consejeros, directivos y empleados que hayan prestado sus servicios profesionales en entidades del respectivo mercado regulado o sus representantes, y tengan frente a las citadas entidades derecho, cualquiera que sea su denominación, a reserva o recuperación de las relaciones profesionales, a indemnizaciones o a cualesquiera ventajas de contenido patrimonial, deberán notificar esta circunstancia al órgano rector del Organismo en que presten servicios, el cual deberá hacerlos públicos, en el caso de los miembros del Consejo.”

.

–La publicitat del curriculum vitae dels membres del Consell Regulador “preservando, en todo caso, aquellos aspectos que afecten a la confidencialidad a la que tienen derecho las empresas” (art. 20.1.a).

.

–La publicitat de “las reuniones del Organismo Regulador con empresas del sector, con la Comisión Nacional de la Competencia y con otros organismos reguladores”  (el problema serà com controlar el lobbying informal): art. 20.1 g) LES.

.

A més de les estipulacions citades –que van en la línia de la comunicació i la publicitat– examinarem dilluns les prescripcions que tenen un caràcter prohibitiu.

Crònica de jurisprudència XII: dies a quo per al requeriment o impugnació d’actes d’una entitat local per l’Administració de l’Estat o de la Comunitat Autònoma (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem va precisar, en primer lloc, que la cassació en interès de llei implica l’existència d’una doctrina greument danyosa per a l’interès general. És a dir, una sèrie de decisions freqüents i reiterades que puguin perjudicar l’indicat interès general.

L’Alt Tribunal apunta precisament que “el requerimiento previsto en el art. 65.2 de la LRBRL [que és el que aquí tractem] viene constituyendo un foco de conflicto arraigado y tradicional que tiende a repetirse en su formulación y a diversificarse en sus formas”.

—

2.-Davant d’això, el Tribunal considera que la remissió de la decisió municipal a l’Administració de l’Estat i a la de la Comunitat Autònoma és un deure connex a la lleialtat institucional i a la seguretat jurídica. Un deure, a més, que no pot ser convalidat per la conducta d’un tercer o per altres mitjans.

—

3.-En definitiva, la data determinant per al requeriment d’anul·lació o per a la impugnació en via jurisdiccional serà la DATA DE RECEPCIÓ DE LA COMUNICACIÓ EXIGIDA PER LA LEGISLACIÓ DE RÈGIM LOCAL.

***
Sentència de la Secció cinquena de la sala tercera del TS de 25 de febrer del 2011.

Crònica de jurisprudència XII: dies a quo per al requeriment o impugnació d’actes d’una entitat local per l’Administració de l’Estat o de la Comunitat Autònoma (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Comunitat Autònoma de Cantàbria interposà recurs de cassació en interès de llei contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia que confirmava en apel·lació la sentència del Jutjat del Contenciós-Administratiu de Santander, que havia decidit en els següents termes:

—

-La data d’interposició del requeriment (15 dies) o del recurs contenciós-administratiu (2 mesos) que poden interposar l’Administració de l’Estat o la de la Comunitat Autònoma contra un acte d’un ens local es computa a partir de la data de recepció de l’acord en qüestió. PERÒ AQUESTA DATA POT SER LA QUE CONSTA EN LA COMUNICACIÓ EFECTUADA PER UN TERCER.

—

2.-En efecte, en el cas que comentem, la Comunitat Autònoma havia conegut l’acte que desitjava impugnar –una llicència municipal d’obres- gràcies a la remissió efectuada pel seu titular (el promotor de la construcció). La Comunitat Autònoma estava tramitant un procediment sancionador contra aquest promotor i, de fet, va impugnar la llicència tenint en compte la data que apareixia en el document proporcionat per l’administrat.

—

3.-El Ministeri Fiscal va sol·licitar la desestimació del recurs de cassació en interès de Llei, perquè va considerar que no existia el requisit de dany greu a l’interès  general, ja que no s’observava un freqüència de supòsits similars. Com veurem demà, la sentència de la Sala 5ª del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem, de 25 de febrer, va rebutjar aquesta argumentació.

***

Sentència de la Secció cinquena de la Sala 3ª del Tribunal Suprem, de 25 de febrer del 2011 (R.Ar. 76700).

STS recepció acords locals