*Foto.

            1.-El company Carles Padrós –catedràtic de Dret Administratiu- i el meu antic alumne Chus López gestionen el magnífic “Blog de cuestiones jurídicas sobre Cultura, Arte y Creación”. El 17 de febrer van publicar la magnífica entrada “En Facebook…con amigos así no hacen falta enemigos*”. En ella es comenta la recent sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem (STS núm. 747/2022, de 3 de novembre). Aquesta resolució declara la responsabilitat civil d’un titular de comptes de Facebook on es van proferir determinats insults contra tercers. A més, considera que el titular tenia el deure de diligència reactiva i havia d’esborrar les frases insultants. No obstant, és cert que reclama un interessant element complementari. En concret, el titular comentava altres intervencions, les esborrava o bloquejava els seus titulars. Però va deixar intactes determinats comentaris contraris a la dignitat i a l’honor duna persona. És a dir, al meu entendre, no es va limitar a “-no tocar res”, sinó que va fer una tasca d’edició, entesa aquesta d’una forma laxa. El Tribunal Suprem no utilitza aquestes paraules, però al meu entendre és la raó profunda de la decisió.

            És, certament, una posició discutible. Com indica Padrós, “es produeix la paradoxa de que se situa en pitjor condició el titular diligent que coneix el que passa al seu mur que a qui simplement no es molesta en fer el seguiment”.  

*

            2.-En una línia diferent –amb antecedents a la jurisprudència del TEDH molt ben explicats per Padrós– l’art. 79.3.a) de la recent Llei considera infracció administrativa greu:

            “a) La no retirada de las expresiones vejatorias a las que se refiere el apartado 2.a) de este articulo [por razón de su orientación e identidad sexual, expresión de genero o características sexuales en la prestación de Servicios públicos o privados] contenidas en sitios web o redes sociales por parte de la persona prestadora de un serivio de la Sociedad de la información , una vez tanga conocimiento efectivo del uso de estas expresiones.”

           3.- Observi’s que el responsable és el prestador del servei, encara que no queda clar el moment al qual té coneixement de les expressions. Sembla, d’acord amb la jurisprudència examinada, que calen actuacions editores en un determinat àmbit. Més difícil serà precisar l’altra part del tipus infractor, ja que les expressions vexatòries en si no estan castigades, sinó sols les relacionades amb l’orientació o identitat sexual, l’expressió de gènere o les característiques sexuals. La mateixa Llei, a les seves definicions inicials,  ha configurat aquests conceptes d’una manera sovint difusa. El principi de taxativitat penja d’un fil.

***