1.- El Tribunal Suprem, en cassació, desestima les pretensions de l’Ajuntament de Pozuelo  (Sentència del Tribunal Suprem de 18 de març de 2011). És més, considera provat que va existir “desviació de poder”: “Ciertamente no proliferan las decisiones judiciales que estiman una desviación de poder porque normalmente no concurre una prueba suficiente que evidencie tal desviación.”

.

Però, en aquest cas, es va considerar que sí existia desviació perquè la raó de la requalificació “es sufragar una “permuta” para adquirir otra finca, según las “conversaciones” iniciadas entre el Ayuntamiento y el particular, respecto de terrenos que eran zona verde pública”.

—

2.- No obstant, el Tribunal Suprem fa dues precisions interessants:

.

– La desviació de poder pot donar-se encara que es persegueixin finalitats públiques:

“En este sentido, esta Sala viene declarando, por todas, Sentencia de 18 de junio de 2001, dictada en el recurso de casación nº 8570/1995 , que » La jurisprudencia tiene declarado que la desviación de poder resulta apreciable cuando el órgano administrativo persigue con su actuación un fin privado, ajeno por completo a los intereses generales, o cuando la finalidad que pretende obtener, aunque de naturaleza pública, es distinta de la prevista en la norma habilitante, por estimable que sea aquélla ( sentencias del Tribunal Supremo, entre otras, de 24 de mayo de 1986 y 11 de octubre de 1993)”.

– Potser –apuntem nosaltres- si s’hagués seguit el tràmit formal del conveni urbanístic i no unes meres “converses”, la decisió del Tribunal Suprem hauria canviat.

—

3.- Des del punt de vista de la sociologia i la realitat urbana, es pot fer la següent apreciació:

– Els recurrents aconsegueixen que el seu propi interès –una zona verda al costat de casa- es transmuti en interès general protegit. És una estratègia d’autoprotecció de l’entorn admesa per l’ordenament. Però ¿I si la finca del carrer Doctor Borrachero contenia, efectivament, més arbres per al comú de veïns de Pozuelo? En aquest cas, el conjunt dels veïns s’hauria beneficiat de la revisió del Pla, encara que, pels veïns del Camino del Piste, els arbres haurien quedat més lluny…

1.- Xalets unifamiliars a Pozuelo de Alarcón. Extraradi de Madrid. Anys de creixement, accés a la propietat i augment del benestar (començaments del 2000). Revisió del Pla General d’Ordenació Urbana aprovat pel Consell de Govern de la Comunitat de Madrid el 6 de juny del 2002.

.

El Pla General revisava la qualificació d’unes finques, que eren zona verda pública al pla anterior. Passen a ser zona edificable d’ús lucratiu. Tot això, a l’àrea denominada “Camino del Piste”.

—

2.- Els veïns de “Camino del Piste” perden la seva zona verda pública propera i impugnen la revisió.

.

El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de Madrid accepta les pretensions de la demanda i considera provat que la requalificació es va fer per a : “ “financiar” una permuta para adquirir otra parcela con valores ambientales. Aunque esto último es elogiable, no lo es, por el contrario, recalificar zonas verdes en zonas residenciales para permutarlas, y contraviene el ordenamiento jurídico cuando esa es la única causa que justifica la alteración de la calificación, debiendo tenerse en cuenta, además, el carácter restrictivo que preside la institución no basta con justificar su conveniencia sino acreditar la necesidad (vid sentencia del Tribunal Supremo de 2 de julio de 2002 ). En palabras del Tribunal Supremo, la «necesidad» que integra un concepto jurídico indeterminado, se concreta en la valoración de dos extremos diferentes que atañen a la necesidad de la adquisición de determinados bienes y, además, a que para tal adquisición, desde el punto de vista del interés público, resulte indicada permuta”.

Així es recull a la Sentència de 18 de març del 2011 de la Sala Tercera del Tribunal Suprem (secció cinquena), que estem examinant.

—

3.- És a dir, l’objectiu de l’Ajuntament era obtenir la finca del carrer Doctor Borrachero, que es considerava de més valor ambiental (augmentava la massa arbòria). Així, tindria una zona verda pública de qualitat.

Ara bé, per a fer això calia compensar el propietari. Solució: permutar terrenys. El propietari cedia la finca desitjada i, a canvi, se li transmetien finques de l’Ajuntament, que abans eren “verd públic”, però que calia requalificar a ús residencial per a augmentar el seu valor. Si no, la permuta no seria equilibrada.