Quins requisits calen per a obrir un establiment d’allotjament turístic ?

1.-El sector turístic és un dels més regulats administrativament (cosa que, per cert, s’agraeix quan s’està lluny de casa). Ara bé, aquesta regulació també ha quedat afectada per la normativa d’adaptació a la Directiva de Serveis. En aquest sentit, està cridat a tenir una gran rellevància sòcio-econòmica el recent Decret 183/2010, d’establiments d’allotjament turístic (DOGC del 26).

2.-El Decret té un primer títol de Disposicions general on s’implanta un sistema de declaració responsable combinat amb la inscripció forçosa en un registre administratiu (el Registre de Turisme de Catalunya). Ara bé, aquesta inscripció pot venir acompanyada d’una verificació tècnica de la Direcció General de Turisme. Una de les claus de la inscripció és la classificació de la categoria de l’establiment, que parteix de la declaració del titular, però que pot ser revisada administrativament.

El règim de control ambiental d’activitats no s’altera.

3.- A més, el Decret regula les condicions de contractació (per exemple, el contracte turístic d’allotjament) i les disposicions específiques per modalitats d’establiments:

-Hotelers.

-Apartaments turístics.

-Establiments de càmping.

-Establiments de turisme rural.

LA DIRECTIVA DE SERVEIS ES DESINFLA.

1.-Ha estat publicat al DOGC de 6 d’octubre el Decret Legislatiu 3/2100, per a l’adequació de normes amb rang de llei a la Directiva 2006/123/CE, del Parlament i del Consell, de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior. El Decret Legislatiu modifica alguns articles concrets de certes normes administratives. Entre elles, el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya.

2.-Les modificacions són reduïdes i, a més d’alguna referència a la FINESTRETA ÚNICA com a procediment normal de relació dels prestadors de serveis amb l’Administració Local , destaca la nova regulació de l’article 236, apartats 1 i 2. Com es veu, la llicència municipal gaudeix de bona salut, excepte que una norma amb rang de Llei prohibeixi la seva imposició. Ara bé, no hem d’oblidar que els principis de l’article 236.2 (i els seus antecedents, ja des del Reglament de Serveis de les Corporacions Locals) han estat força emprats per la jurisprudència per a interpretar l’aplicació de normes locals.

3.-Transcrivim els nous apartats 2 i 3 de l’article 236 de la LMRLC (LES MAJÚSCULES SÓN NOSTRES):
«1. Els ens locals poden intervenir l’activitat de la ciutadania pels mitjans següents:
a) Ordenances i bans.
b) Submissió a comunicació prèvia o a declaració responsable, de conformitat amb la normativa reguladora del procediment administratiu.
c) Submissió a LLICÈNCIA i a altres actes de control preventiu. Quan es tracti de l’accés i l’exercici d’activitats, el règim d’intervenció s’ha d’establir de conformitat amb la normativa reguladora del lliure accés a les activitats de serveis i al seu exercici.
d) Submissió a control posterior a l’inici de l’activitat, amb l’objecte de verificar el compliment de la normativa que la regula.
e) Ordres individuals de manament o de prohibició.»
2. L’activitat d’intervenció s’ha d’ajustar, en tot cas, als principis de legalitat, de no-discriminació, de NECESSITAT I PROPORCIONALITAT AMBL’OBJECTIU QUE ES PERSEGUEIX, i de respecte a la llibertat individual.»