Entre calles, ordenanzas y libros.
Font:***
Com ja sabeu, als col·legis catalans ja fa ansy que no hi ha «pares» sinó, a tot estirar, «famílies». Gràcies a això, escrits irònics com el que portem avui semblen, fins i tot, moderats en l’ús de la menjussa inclusiva. En aquest cas, passa millor la ficció que la realitat.
«Portes obertes de l’Escola Patufets i Baldufes«.
Articles relacionats:
«Sábados exclusivos«.**
Font:aquí*.
1.-Consulto les bases de les «Subvencions per a treballs de recerca sobre Administració Pública» per a l’any 2024. Després d’avançar en la fullaraca habitual de “becaris i becàries” (els becaris al davant, només faltaria) i de la important “persona investigadora principal”, prenc aire i em trec el barret davant un “tots els membres”, que sempre se’ls resisteix.
2.-A mig aire de la convocatòria em trobo amb el requisit de la “Designació del mentor institucional”. Només els homes poden ser mentors? Han decidit parlar correctament i deixar-se de galindaines? Se’m desperten totes les alarmes del masclisme i connecto tremolant amb l’enllaç que hi apareix. Em calmo una mica perquè, a l’apartat pertinent, ens indiquen que cal anotar la “Persona designada com a mentora institucional del projecte”. Ara canvien les tornes: només poden ser dones ( o bé homes que vulguin ser “mentores”, però en això no m’hi fico). De fet, l’exhibició continua i, al peu de l’imprès torna a referir-se inequívocament a [la] “mentora institucional d’aquest projecte de recerca” (sí, sí, com a substantiu).
3.- Com ho resolem? El text de la resolució parla de “el mentor”, però l’imprès annex es refereix en tres ocasions a “[la] mentora”. Per acabar-ho d’adobar, resulta que el títol de l’annex diu: “Designació del mentor o la mentora institucional”. Ves per on, en tot just una pagineta i mitja hem jugat amb el mentor, amb la mentora i amb el mentor o la mentora. Que n’és, de divertit, el batibull inclusiu!
*
Articles relacionats:
***
Foto: xxx.
Els darrers anys, la Superioritat em demanava «l’horari d’atenció als alumnes» quan començava el curs. No hi havia problema. Es tracta de preveure dues hores setmanals per a parlar de dubtes o altres incidències amb els alumnes.
Aquest any, però, l’exigència és més complicada, ja que em reclamen «l’horari d’atenció a l’alumnat«. Responc de la següent manera:
ATENCIÓ A L’ALUMNAT: no es preveu (l’alumnat no cap al despatx i els estudiants mereixen un tracte personal). HORARI D’ATENCIÓ ALS ALUMNES: dimecres de 12 a 2.
***
Fuente:***
La Constitución española ha recibido un golpe certero. No cabe invocar sus virtudes el viernes y pecar por la puerta de atrás el sábado. Esta reforma merecía un debate, si nos creemos que la norma suprema es algo más que una técnica de leguleyos para articular la jerarquía de los mandatos. Por esa línea va el artículo de hoy de Pablo de Lora.
La verdad es que había pergeñado algún comentario sobre el cambio de “disminuidos” por “personas con discapacidad”. Entre otras razones, porque es ir de un cierto grado de cualidades físicas y psíquicas al nivel cero (la falta de capacidad). De hecho, esos temas son el núcleo de esta sección. Tampoco parece aceptable a estas alturas la discriminación en contra de la mitad de los afectados, que ya nacen –ex lege– con una doble carga (persona con discapacidad y, además, varón).
Y, en fin, es fácil advertir que era el momento ideal para reflexionar sobre el papel de los principios rectores de la política social y económica y sobre lo que implica exactamente su aplicación y su carácter programático.
Sorprende, por supuesto, el escaso ruido doctrinal sobre todo lo anterior, quizá causado porque la característica central del intelectual posmoderno radica en captar la tendencia dominante y ponerse al rebufo. El matorral estaba repleto de pinchos: el drama humano, la complejidad y variedad de los daños que se sufren, la exhibición política del fabuloso “consenso” que se ha logrado, las baterías ya preparadas del pensamiento políticamente correcto…Mejor desviarse un poquito. Sólo algunos valientes, como don Pablo de Lora, se atreven a profundizar en la cuestión:
Anomalías constituyentes y discapacidad.
***
Artículos anteriores:
El 9 de gener, la Fundació Bofill -que ha inspirat algunes de les idees que han acabat ensorrant l’ensenyament a Catalunya- publicava un manifest * on es queixava que “expertes de contrastada trajectòria són assenyalades i intimidades per comptes anònims a xarxes i mitjans reaccionaris pel fet que en algun moment han col·laborat en alguna iniciativa de la Fundació Bofill.”
Reconec que aquesta no me l’hauria imaginat: la Fundació Bofill sortint com un Quixot postmodern en defensa de les Dulcinees atacades. No calia protegir , segons sembla -i ho trobo bé: ja s’espavilaran ells- els professionals de sexe masculí lligats amb la Fundació Bofill. No patiu, noies porugues, la Fundació us empara.
És curiós, perquè tot seguit el comunicat fa referència a que “en els darrers 50 anys, la Fundació hem col·laborat amb més de 3.700 experts, docents, activistes de l’educació, tècnics locals, educadors socials…”. Espero que estiguin pensant en el masculí genèric, perquè només faltaria ara l’exclusió de les dones de l’estol de col·laboradors.
En fi, misèries i contradiccions d’això que en diuen “llenguatge inclusiu”, parany en el qual ha acabat caient la Fundació (molt discreta en aquest àmbit fins ara, cal reconèixer-ho).
***
Articles anteriors.
Foto:aquí.
Las primeras informaciones son confusas. La República Argentina muestra en su conversación pública un alto grado de presencia y contaminación del «lenguaje inclusivo». Parece que hay una reacción leglslativa en marcha, auqneu lo cierto es que se referie a diversos aspectos. como muestra, traemos hoy aquí este reciente artículo de «Sitio andino»:
Ley ómnibus: se termina el lenguaje inclusivo en Argentina*
***
Fuente: aquí.
El artículo con mayor resonancia fue éste: «La estabilización de los habilitados (I),(II),(III)«. No entraba dentro de los «sábados exclusivos», pero en cierto modo sí los recoge, ya que no se me ocurrió duplicar «los habilitados y las habilitadas».
Dentro estrictamente de la sección, el artículo con más éxito fue: «Derrotados en la gran final«.
***
Situémonos: atmósfera inclusiva, sostenible y resiliente. Una vez puestos y limpitos, empieza el sonsonete: “agenda veintetreinta, agenda veintetreinta, agenda veintetreinta…“. Los que somos de letras tenemos que mirar el prospecto que amablemente se repartió al entrar. Bueno, parece que no es un ejército de treintas -de veinte treintas, para ser más precisos-. Quizá querían decir “agenda 600”, indicando la multiplicación 20 x 30. Pero sería impropio, ya que podría ser un homenaje implícito al Seat 600, propio de una época machista, insostenible y dictatorial.
En esa línea, también cabría una “agenda cincuenta” (20+30), pero no acabo de captar el sentido. No veo a los organizadores por la labor de encontrar los cincuenta justos de la ciudad. Creo que han querido decir “agenda 20 -30” porque, al paso que vamos, ya no llegamos al 40. Esa exégesis funde el fondo y la forma: “agenda 20-30, pero no habrá cuarenta”.
El asesor progre y enterado, no obstante, me acaba comentando la interpretatio autentica. Quiere decir “agenda dos mil treinta”, pero -lo siento, amigo- se nos coló el inglés: “agenta twenty-thirty”, como ellos dicen y nosotros calcamos, repitiendo como loros “agenda veinte-treinta, agenda veinte-treinta,…”. Quizá la ventaja de los que usamos habitualmente una lengua cuyo final no está lejano radica en oler con facilidad las interferencias destructivas, las primeras señales de que el invento ya va directo hacia el desagüe, pese al torrente repleto de perfumes inclusivos, sostenibles y resilientes.
Feliz Navidad a todos en este 2023 y prósperos años 2024, 2025, 2026…mientras el cuerpo y el planeta aguanten.
***
Artículos relacionados:
Font:***.
Ha estat pràcticament la única veu crítica contra l’ofensiva iniciada arran de la instrucció de la Universitat de Barcelona. Es basa en la idea, al meu entendre equivocada, de «visibilitat». Haurem de parlar aviat sobre aquesta qüestió, però primerament és obligat consignar aquí l’article :
Rudolf Ortega:» El masculí genèric contraataca».*
—
Articles relacionats:
***
Tal com hem dit als darrers dies, la instrucció de la Universitat de Barcelona sobre redacció de normativa tenia un profund significat que desbaratava el vodevil de la comèdia inclusiva. Venien després l’Institut d’Estudis Catalans i, ja a tot estrop, un bé de Déu d’especialistes han començat a fer llenya de l’arbre caigut.
Destaca, per exemple, la burla desfermada de Josep Martí Blanc (amb alguna broma finíssima a la qual jo mateix no m’hauria atrevit), en el seu article publicat a La Vanguàrdia del dia 28 d’octubre del 2023: “Ha esclatat la contrarevolució”*.A més de l’alegria per l’adeu al desdoblament obsessiu, l’autor posa l’accent en l’aspecte alimentari del teatret: adeu als manuals de “llengua inclusiva” de la universitat i d’altres institucions i adeu a les minutes (tot i que no serà fàcil que les deixin d’incloure al seu patrimoni o matrimoni o com es digui).
Amb un estil diferent, el sempre incisiu humor d’Enric Gomà opta per llençar a la paperera totes les noses “inclusives” (no sols la llauna duplicativa) i subratlla l’agilitat, com a qualitat del llenguatge de tota la vida que aquests bàrbars no entenen què significa:
***
Articles relacionats: Dissabtes exclusius*/ Sábados exclusivos**.
Ciudades, leyes y letras 