Sábados exclusivos. La belleza de la sorpresa.

1.-Una de los repetidos argumentos de los defensores del mal llamado «lenguaje  inclusivo” consiste en recordar la relevancia que tuvo la fórmula tradicional de inicio de discursos o de programas televisivos: “¡Señoras y señores…!”.  Una expresión con doblete y con las féminas en primer lugar. Un antecedente perfecto de la liberación.

Ahora bien, lo cierto es que esa vibrante entrada pretende simplemente dotar de énfasis a la presencia de mujeres. Tiene, es verdad, algo de aquella educación paternalista (aquellos gestos caducos que hacían a menudo la vida más fácil). Pero no nos perdamos y sigamos con esa idea de realce, de mayor intensidad. Es importante porque, si ya a lo largo del discurso o del programa televisivo voy a duplicar constantemente todos los sustantivos, voy a perder ese subrayado, esa llamada de atención.

*

2.-Veamos, por ejemplo, el poema “En el castillo de Luna”, de Jaime Gil de Biedma. En él se describe la vida de un prisionero político que sale al fin de la cárcel. He aquí un fragmento:

“En abril del treinta y nueve,

cuando entraste, primavera

embellecía la escena

de nuestra guerra civil.

Y era azul el cielo, claras

las aguas, y se pudrían

en las zanjas removidas

los muertos de mil en mil.

Ésta es la misma hermosura

que entonces abandonabas:

bajo las frescas acacias

desfila la juventud,

a cuerpo –chicos y chicas-

con los libros bajo el brazo.

Qué patético fracaso

la belleza y la salud.

 

Y los años en la cárcel,

como un tajo dividiendo

aquellos y estos momentos

de buen sol primaveral,

[…]”

El uso de “chicos y chicas” crea un efecto de variedad, de juego, incluso de color y de movimiento, que contrasta con la experiencia de la reclusión. La pincelada se habría borrado si, unos versos antes, hubiera que haber dicho “los muertos y las muertas de mil en mil”.  Es esa duplicación imprevista y no forzada lo que funciona como magnífica figura retórica.

**

3.-Lo mismo observé, hace unos días, en el bello poema que Marcel Riera compuso para el día mundial de la poesía de este año:

Sortint de l’institut

En colles pujaven per la riera, nens i nenes

tornant de l’institut, amb el mòbil a la mà

i la motxilla a l’esquena, gairebé sense esma

però empesos per l’ànsia d’assaciar la gana.

 

Duien escrit a la cara que amb les classes

del matí no en tenien prou, i que a la tarda

hi hauria la torna del francès, o la música.

Esverats cap a casa, cap als turons i la vida”.

Toda la gracia del barullo –casi ves correteando  a los “nens i nenes”- se vendría abajo si hubiera que escribir luego “empesos i empeses” i “esverats i esverades”. Bueno, la verdad es que no sé por qué me fijo en estas minucias para seguir con la crítica a unos modos de hablar toscos, feos, insensibles.

***

Artículos anteriores:

.-Sábados exclusivos. Si es decisivo, dejémonos de gaitas.

.-Dissabtes exclusius. Primer inventari d’estralls.

*

Dissabtes exclusius. Primer inventari d’estralls.

         Un text fonamental del qual haurem de parlar més endavant: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua (2021). Fou editat per la insubstituïble Carme Junyent.

         Fem un tast amb un fragment de la magnífica aportació de Marta Marfany titulada “La novaparla inclusiva” (pp. 135-136). El selecciono perquè resumeix les misèries del denominat –incorrectament- llenguatge inclusiu (les negretes són meves):

         “[…].La “visibilitat de les dones”, el “patriarcat”, la “imposició del model heterosexual” i altres expressions fixades apareixen en un debat que hauria de centrar-se en les especificitats gramaticals de les llengües i en com afecten el procés de traducció.

         La censura oficial ho impregna tot. La lletjor és pertot arreu: el “professorat”, l’”alumnat”, l’”estudiantat”. Afecta el gènere, però també altres aspectes de la llengua: a classe un grup d’estudiants s’indigna que el “rei Baltasar” en català pugui dir-se també “el rei negre” –res a dir sobre el “rei blanc” i el “rei ros”-. Tots els textos ofenen algú, en qualsevol fragment és fàcil veure-hi un atac contra algun col·lectiu. Polítics i alts càrrecs universitaris –i de més baixos també- pressionen perquè la nova parla s’imposi: desdoblaments carregosos, nominalitzacions infectes, llenguatge buit, gris, neutre, que no ofengui ningú. Més encara: si poguessin intervindrien –si poden intervindran- en la bibliografia de les assignatures i en el contingut dels textos per traduir.

         Encapçalar un correu amb un solitari “Benvolguts” o parlar de “professors” per referir-nos al col·lectiu ara són mostra d’un pensament masclista, criminal. Cal fer discursos feministes, és a dir, insubstancials, mal escrits, que salvaran les dones –i, de passada, tots els marginats del món- amb quatre paraules lletges i incorrectes.”

Diez maneras de reducir la basura que generas Font:*

***