1.-En poques setmanes, s’estan succeint els manifestos i documents en relació a les fórmules de govern i gestió de les universitats catalanes (vàrem fer un comentari a la nostra pàgina    http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/16/la-hora-de-la-gobernanza-en-la-universidad-catalana/ ).

Justament avui, La Vanguardia publicava el darrer d’ells, signat per tots els rectors de les universitats públiques catalanes. En aquest cas, ja es fa una referència directa a una hipotètica nova Llei d’universitats.

–

2.- Segons sembla, el debat es planteja en un doble àmbit. En primer lloc, el finançament. Els rectors defensen els bons resultats de l’actual maquinària, malgrat els recursos reduïts en comparació a altres països europeus. Així, per exemple, la producció científica de les universitats catalanes i espanyoles dóna uns bons indicadors. El mateix passa amb el nombre de patents registrades, on la universitat mostra una major eficàcia i creativitat que la resta dels sectors productius de la nostra economia. Extra Universitas, nulla scientia.

Més dubtes s’observen, al meu entendre, en el balanç de la docència. És cert –com apunten els rectors- que els nostres alumnes “no desentonen” quan comparen la seva experiència amb els companys “erasmus” d’altres països i que l’atur juvenil és menys cruel amb els universitaris. Però és fàcil observar que queda molt camp per recórrer en la millora de la qualitat de l’ensenyament (coneixement d’idiomes, redacció de textos comprensibles, capacitat d’expressar-se en públic de forma precisa, dedicació seriosa dels docents…).

I, potser, no és només l’augment dels ja coneguts 8000 € anuals per alumne (inferiors a la inversió pública d’altres països, però que ja no creixeran en molts anys…). Es tracta, també, d’un canvi d’actitud que tampoc sé molt bé per on ha de començar.

–

3.-Enorme  interès presenta, des del punt de vista  jurídic, el debat entre un model “ participatiu” i un model  “gerencial”. Sé que es tracta, però, d’uns adjectius massa esquemàtics. A priori, un govern més orientat als resultats en mans de les autoritats polítiques i dels seus directius sembla més ajustat a les exigències actuals del servei públic (sempre que es respecti un cert marge per a la llibertat de càtedra i d’investigació, com passa, d’altra banda, en els nuclis de decisió autònoma d’altres funcionaris).

No obstant, admeto que una república d’alumnes i docents compromesos i participatius també pot tenir èxit. El mateix ORTEGA Y GASSET  insistia en la seva clàssica Misión que la Universitat és la casa dels estudiants. Però no serà fàcil defensar  públicament aquest ideal tenint en compte les xacres estamentals que encara supuren.