Foto: aquí

      Ho recordo molt bé. Era l’any 2011. Vam comentar amb el company Joaquim Ferret, catedràtic de Dret Administratiu,  la bestiesa cruel que significava aquella operació. Era horrorós. Sols el president Berlusconi es va atrevir a mostrar una certa oposició (després vindria encara alguna tímida consideració de l’ex-president Aznar). Imagineu que viviu a un país relativament equilibrat, amb una certa estabilitat (no era una democràcia liberal, evidentment) i amb considerable força econòmica -dins de les dificultats tradicionals del nord d’Àfrica-. En poques setmanes, s’organitza des de fora la desestabilització i es porten a terme accions militars des de l’aire i el mar protagonitzades pels exèrcits més potents de la Terra. La resta potser ja la coneixeu: fins i tot s’ofereix a les televisions la persecució brutal fins a la mort del ja derrocat president Muamar el Gaddafi.

     Uns anys després, el país s’ha empobrit, està en situació caòtica i desunida, les diferents faccions encara lluiten entre elles i ja ningú pensa en aquella cosa tan magnífica de “la primavera àrab”. Discrepo d’alguns aspectes del programa que avui transcrivim aquí, però em va recordar aquells debats del passadís, tan instructius.

Las lecciones de la invasión de Libia*. Cesar Vidal.

Foto:*

***