Etiqueta: economia sostenible

“Llei Òmnibus” o “Llei Bagul”? (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

first computer The Evolution of Computers

 

1.- La derogació expressa és un mecanisme còmode de depuració de l’ordenament. Però deixa tants dubtes i inquietuds en el legislador que, al final, acaba emprant també la derogació tàcita.

.

La derogació tàcita és el paradís dels jutges, juristes i picaplets. Tècnicament, és una operació senzilla i, si existeix contradicció entre la nova norma i la precedent, es produeix la derogació.

—-

2.- Ara bé, la regla de contradicció entre normes no està definida des del punt de vista lògic i no segueix cap paràmetre científic (ja sigui matemàtic o de la més humil filosofia del llenguatge). En conseqüència, les demandes i les sentències són un festival de “raonaments” retòrics o sentimentals, de referències històriques d’anar per casa, de “lógica parda” i de refranys recollits per Joan Amades. L’objectiu és convèncer un altre operador (principalment, el jutge, però també pot ser una autoritat administrativa, la part contrària,  el client…). La veritat no és important. En això, hem d’admetre que tenien raó els sofistes.

—-

3.- Fa ja molts anys, el catedràtic de Filosofia del Dret Rafael Hernández Marín imaginava una “MÀQUINA DE L’ORDENAMENT”. Per a introduir normes en ella, el Parlament tindria una clau ben grossa i el Govern una de més petita (es podrien distribuir altres per a les Comunitats Autònomes, per a la Unió Europea, etc.).

.

Quan un operador volgués introduir una norma per a la qual no és competent, la màquina ho impediria. Igualment, un cop la norma estigués dins la màquina, quedarien expulsades les normes contradictòries del passat o d’autoritats inferiors.

Era una petita broma que el mestre ens regalava però, mirat amb perspectiva, potser no estem tan lluny. La màquina permetria aprovar sense problemes i a dojo Lleis d’Economia Sostenible i Lleis òmnibus.

.

Mentrestant, seguirem jugant a “L’advocat cec”. En efecte, se li tapen els ulls a l’advocat, se li donen unes quantes voltes, se li treu la bena i després li preguntem: quina norma està vigent? Al voltant, les Lleis òmnibus, les refoses i les lleis d’acompanyament riuen i s’esmunyen…

“Llei Òmnibus” o “Llei Bagul”? (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Als darrers dies, la premsa ha informat de que el Govern català està preparant un projecte de “Llei òmnibus”, que inclouria matèries tan diverses com medi ambient, habitatge, sanitat, urbanisme, política econòmica, etc.

.

El model, segons sembla, seria similar al de la Llei estatal d’Economia Sostenible, tan caòtica i esfilagarsada (i que ja hem tractat aquí diverses vegades). Es confirmaria així la dita andalusa “To se pega menos lo bonico”.

—

2.- Aquesta mena de lleis tenen el seu antecedent immediat en les Lleis de pressupostos i d’acompanyament de pressupostos que, al voltant dels anys noranta del passat segle, començaren a plantejar seriosos problemes de seguretat jurídica.

.

Des de fa uns mesos, observem que el ritme imposat per les ràpides reformes econòmiques ha donat una empenta renovada al Decret-Llei. Pel que fa la Llei ordinària, com hem dit, el seu contingut és cada cop més heterogeni i ja és normal que al cos de l’articulat es tracti una qüestió i, a les disposicions addicionals, s’ “aprofiti” per a posar al dia matèries que no tenen res a veure amb la Llei.

—

3.- Dit això, s’extreuen dues conseqüències. La primera, més banal, ens indica que el treball del jurista és actualment impossible sense els mitjans informàtics. La segona, més discutible, ens aboca a una hipòtesi d’informatització completa del raonament jurídic.

Control parlamentari sobre els organismes reguladors.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

*

1.-La principal preocupació de la Llei d’Economia Sostenible (en endavant, LES) a l’àmbit del Dret Públic és, probablement, l’articulació dels “Organismes Reguladors” (categoria dins la que s’inclouen ex lege la Comissió Nacional de l’Energia, la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, la Comissió Nacional del Sector Postal i, encara que amb algun matís, la Comissió Nacional de la Competència).

Com és conegut, es tracta d’un altre intent d’importar una mercaderia nord-americana –les Agències independents- que, com passa amb les iguanes africanes, perd color quan arriba a Europa. És la nostàlgia de la ratificació parlamentària del nomenament presidencial dels alts càrrecs, gravada a la pell del constitucionalisme dels Estats Units.

—

2.-De fet, la degradació és lògica, ja que aquest espècimen s’adapta malament al nostre clima legal. Així, a diferència dels costums de Washington, el nostre Parlament té un paper més reduït.

En concret, el President i els consellers són nomenats pel Govern, mitjançant Reial Decret, a proposta del titular del Ministeri competent. No obstant, el MINISTRE I EL PRESIDENT I CONSELLERS PROPOSATS han de comparèixer davant la COMISSIÓ CORRESPONENT DEL CONGRÉS DELS DIPUTATS.

L’objecte d’aquesta compareixença és “la capacitat dels candidats”, però en el cas del President s’examinarà també el projecte d’actuació sobre l’organisme i sobre el sector regulat.

—

3.- A més, es preveu una compareixença anual davant la Comissió corresponent del Congrés dels Diputats.

Igualment, el President ha de comparèixer davant la Comissió corresponent del Congrés o del Senat, a petició de les mateixes.

Per últim, es preveu una compareixença especial cada tres anys (art. 21.4 LES).

Lògicament, el Congrés no intervé en el cessament (en el qual les causes estan taxades i en cap cas s’admet la lliure revocació del nomenament).

—

*Foto reproduïda sota autorització del seu autor, Paco Piniella, un fotògraf excel·lent que publica un magnífic bloc sobre viatges.

Guerra de posicions en el camp minat de la funció directiva

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Una versió peculiar –més tova- de les administracions independents  (o amb “estatut d’autonomia” en el vocabulari de la Llei de la Jurisdicció contencioso-administrativa) són els organismes reguladors, que han estat articulats de forma general per la recent Llei d’Economia Sostenible (en endavant, LES). L’art. 8.1 inclou entre ells la Comissió Nacional de l’Energia, la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i la Comissió Nacional del Sector Postal. També ho és, amb algunes peculiaritats, la Comissió Nacional de la Competència (art. 8.2).

—

2.- Un dels punts més esperats en aquest camp és la configuració de la funció directiva. Com és conegut, el legislador espanyol es mostra cautelós en la seva reglamentació. El pastís és atractiu (sempre sona bé dir-li al cònjuge que has assumit “funcions directives” i que cobres una mica més*) i les forces en joc són molt potents (les autoritats polítiques en actiu, els partits, els alts cossos funcionarials, les escoles de formació i de negocis i fins i tot les associacions de funcionaris i dels mateixos directius).

L’art. 17 de la LES ha regulat el “personal directiu” dels organismes reguladors, però no ha aclarit les incògnites que plantejava l’art.13 de l’EBEP. De fet, és més breu que aquest precepte. La LES es limita a:

-Recordar la necessitat de convocatòria pública per a la selecció (l’art. 13.2 de l’EBEP era una mica més loquaç, ja que parlava de “publicitat” i “concurrència”).

-Afegir al “mèrit” i “capacitat” la “igualtat” com a principi de selecció. No obstant, no s’esmenta la «idoneïtat», que sí estava a l’art. 13.2 EBEP.

-Precisar que la proposta la farà el president, però el nomenament recaurà en el Consell de l’Òrgan Regulador.

-Canviar el mot “designació” (13.2 EBEP) per “selecció”. El matís pot ser important, però caldrà veure com es concreta el procediment “selectiu” (atenció, perquè “designació” implicava una major discrecionalitat,  però “selecció” ens recorda la cultura del mecanisme d’accés a la funció pública i, a més, ja hem dit que ha desaparegut la noció més flexible d’”idoneïtat”).

Per al personal no directiu, la remissió es fa a l’art. 55, relatiu al concepte global d’empleat públic (funcionari o laboral).

—

3.-Més interès pot tenir a nivell estratègic  el registre de directius del sector públic estatal, que ara queda precisat per la disposició final 54ena de la LES ( i que permet tenir un llistat ordenat de les persones que exerceixen la funció directiva a fundacions, consorcis i societats estatals).

–

*No és una broma. El professor i mestre Dr. Parada recordava ja fa anys al seu manual la posició del president i ànima de SONY –Akio Morita-, que afirmava que les persones treballen per a poder dir-li un dia a la seva dona que “han ascendit”. Bé, només cal canviar el gènere, però els factors d’emulació, autosatisfacció, reconeixement familiar o fins i tot vanitat són bàsics en mecanismes jeràrquics d’ascens competitiu.

—

.-Ley 2/2011, de 4 de marzo, de Economía Sostenible.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-4117

Economia sostenible, legislació insostenible.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Després d’un tortuós iter d’elaboració, el dissabte va ser publicada la Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible (en endavant, LES).

La noció de sostenibilitat va néixer a l’Informe elaborat el 1987 en el si de les Nacions Unides per una Comissió presidida per Go Hartlem BRUNDTLAND. Encara que és un concepte amb alguns punts foscos, el cert és que té un origen seriós i s’ha convertit en un dels mantras de la societat de començaments del segle XXI.

El Law Drafting o estudi científic de la tècnica legislativa es consolida al món acadèmic anglosaxó a la segona meitat del segle passat. Entre nosaltres, ha donat lloc a treballs rellevants, com els de la professora MONTORO CHINER sobre avaluació de la racionalitat i eficiència de les normes jurídiques.

Tots dos conceptes mereixien un millor programa legislatiu…

2.- En efecte, la LES és un guisofi indigerible que comença amb un sorprenent capítol dedicat a la millora de la qualitat de la regulació. En ell, s’expressa una sèrie de principis que el mateix articulat s’encarregarà de violar per primer cop. Per exemple, els de “seguretat jurídica”, “simplicitat”, “coherència”, “estabilitat i predictibilitat”,”entorn de certesa”,”clara definició dels objectius de la regulació”,”marco normativo sencillo, claro y poco disperso” (paradoxal l’adverbi “poc”), bla, bla, bla… Hi ha autèntiques perles de redacció,com la de l’art. 5.2, que no val la pena ni transcriure.

3.- El festival comença tot seguit. En primer lloc, una configuració completa dels Organismes Reguladors. Després, algunes regles sobre Mercats financers (Govern Corporatiu, supervisió financera, fons de pensions i assegurances). No podia faltar la sostenibilitat pressupostària de les Administracions, amb algunes referències específiques als ens locals (art. 36).

La reforma de la legislació de contractació pública és de les més caòtiques, amb dos articles (37 i 38), una referència a la Disposició Addicional vintena (sobre l’IVA), una altra a la transitòria setena, una altra a la disposició final cinquanta-cinquena i el roc a la faixa de la final trenta-dosena, que amenaça amb un Text Refòs en matèria de contractació pública.

Continuem. Trobem alguna referència políticament correcta a la responsabilitat social de les empreses, un retoc al silenci positiu i a les llicències locals, diverses modificacions tributàries (fins i tot de la normativa del cadastre, tan tranquil que vivia), importantíssims canvis a la regulació de les telecomunicacions…

L’activitat investigadora i la seva protecció a través de la propietat intel·lectual i industrial també queden afectades. Hi ha una especial consideració, per cert, de la investigació i transferència del coneixement nascudes al marc universitari.

Aprofitant que la sostenibilitat és assumida urbi et orbe,  no podia faltar una mica de crèdit a l’exportació. Just després, quatre regles programàtiques sobre formació professional.

El medi ambient stricto sensu també te la seva madriguera. Deu articles per al model energètic, cinc per a reducció d’emissions i un bon grapat per a la mobilitat sostenible (amb una certa inspiració, per cert, en l’actual normativa catalana). Sobre aquest últim punt, es preveu una Llei futura. Una mica, també, per a  rehabilitació i habitatge (en medi urbà, ja que aquí la sostenibilitat s’autolimita).

La LES  remata la faena amb 20 disposicions addicionals, nou transitòries, una derogatòria i 60 (!) finals (més de la meitat de la Llei són disposicions finals). Aquí apareixen regles rellevants, que van des de la coneguda com “Llei Sinde” –que ja neix morta-, modificacions en un altre lloc de la còpia privada, importants canvis tributaris, algunes solucions que podien anar per reglament, normes sobre assegurances, Registre mercantil, sanitat vegetal i experiments amb animals vertebrats…

http://www.boe.es/boe/dias/2011/03/05/pdfs/BOE-A-2011-4117.pdf