1.-El Banc d’Espanya ha dictat recentment dues importants circulars :

.-Circular 8/2010, de 22 de diciembre, del Banco de España, a entidades de crédito, de modificación de la Circular 4/2004, de 22 de diciembre, sobre normas de información financiera pública y reservada, y modelos de estados financieros.

PDF (BOE-A-2010-20070 – 19 págs. – 310 KB)

.-Circular 9/2010, de 22 de diciembre, del Banco de España, a entidades de crédito, de modificación de la Circular 3/2008, de 22 de mayo, sobre determinación y control de los recursos propios mínimos.

PDF (BOE-A-2010-20071 – 23 págs. – 354 KB)

La primera d’elles es dicta per a omplir determinats buits deixats per reglaments comunitaris (de la Comissió) pel que fa a la modificació de la norma internacional de comptabilitat número 27 (IAS 27) sobre estats financers consolidats i separats i de la norma internacional d’informació financera número 3 (IRRS 3 ) sobre combinació de negocis.

–

2.-Considerable interès jurídic  i econòmic presenta la segona norma citada, relativa a determinació i control dels recursos propis mínims. En l’actual conjuntura es tracta, evidentment, d’una circular fonamental.

Des del punt de vista jurídic, volem introduir la següent reflexió. La Circular 3/2008 sobre el mateix assumpte fou dictada prèvia habilitació normativa de la Llei 13/1985, de 25 de maig, de coeficient d’inversió, recursos propis i obligacions d’informació dels intermediaris financers i altres normes del sistema financer, la seva reforma per Llei 36/2007 i del RD 216/2008, que la desenvolupa. Aquestes normes concretaren la transposició al Dret espanyol de dues directives comunitàries. Modificades aquestes directives parcialment l’any 2009, el Banc d’Espanya considera que pot dictar la Circular en base a la mateixa habilitació. És això admissible? I si el legislador espanyol decideix –com ho va fer l’any 2007-que la transposició ha d’efectuar-se ara amb nous criteris?

El tema es complica perquè el Banc aprofita per “transposar” la Directiva 2009/111/CE. Ara bé, la transposició “autèntica” d’aquesta Directiva forma part d’un “Proyecto de Ley recientemente remitido al Congreso de los Diputados” (Exposició de Motius de la Circular). Per tant, com que el Banc ja admet en aquest cas que no hi ha habilitació, promulga una “Guía” que “aún sin tener carácter vinculante, sirven para orientar y favorecer el cumplimiento de sus propias normas en lo que se refiere a disponer de sólidos procedimientos de gobierno interno”.

De fet, la Circular és una reforma tècnica, però l’annex o “Guía” són autèntiques instruccions de política econòmica per a les entitats, amb una considerable dosi de discrecionalitat. Per exemple (paràgraf sisè del punt 2):

“-Las entidades estudiarán distintas herramientas de reducción del riesgo de liquidez, en particular un sistema de límites y “colchones” de liquidez que permita afrontar diversos escenarios de tensión, y una estructura de financiación y un acceso a fuentes de financiación adecuadamente diversificadas. Estas medidas se someterán a revisión periódicamente.”

–

3.- Per últim, hem de dir que la Circular avança en l’harmonització bancària mundial, amb diverses al·lusions a la potestat de reconeixement pel Banc d’Espanya de l’equivalència entre les disposicions de supervisió i regulació bancària d’altres països i les pròpies de la Unió Europea.

Sobre aquests darrers aspectes, es recomanable la lectura d’ORRIOLS I SALLÉS, M.A.: El Banco Central Europeo y el Sistema Europeo de Bancos Centrales. Régimen jurídico de la autoridad monetaria de la Comunidad Europea (Comares, 2004).

Diguem, per concloure, que l’especialització del vocabulari no justifica la foscor enfarfegada d’una gran part de l’articulat. Acomiadem al lector  amb la reforma de l’apartat primer de la Norma Octava:

“En la medida en que las entidades no integren los porcentajes citados de estas plusvalías entre sus recursos propios computables, o las integren solo [sic] parcialmente (bien sea porque solo [sic] las computen para algunas participaciones o riesgos, bien porque solo [sic] computen una parte del total de las plusvalías contabilizadas, o bien por ambas circunstancias), el valor del activo o, lo que es lo mismo, la exposición a considerar, tanto a efectos de los requerimientos de riesgo de crédito como a efectos de las deducciones previstas en las Normas Novena y Décima o de los límites a los grandes riesgos, solo [sic] tendrán en cuenta los importes brutos de las plusvalías que hayan contribuido a incrementar los recursos propios.”