Etiqueta: finançament

Mentrestant: Llei 1/2001, d’autoritzacions financeres i normes pressupostàries i tributàries durant el període de pròrroga pressupostària.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario


1.-A altres entrades d’aquest bloc ens hem referit a l’articulació de la pròrroga automàtica dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, que presenta aquest any un especial interès jurídic i econòmic. De fet, alguns autors ja parlen de “l’experiment català” com a primer plantejament seriós de pressupostos de crisi planificats amb antelació. La darrera manifestació  és la Llei 1/2011, de 17 de febrer, d’autoritzacions financeres i normes pressupostàries i tributàries durant el període de pròrroga pressupostària.

—

2.- El primer objectiu de la Llei és l’autorització per a fer operacions d’endeutament, en qualsevol modalitat, “per a finançar inversions reals, transferències de capital i variació d’actius financers, consignades en els capítols 6,7 i 8 dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, del Servei Català de la Salut, de l’Institut Català de la Salut, de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials i de les entitats autònomes administratives”, per un import de 2.613.000.000 d’euros (art. 1).

El segon aspecte afectat (art. 2) és el manteniment de les disposicions relatives al règim de modificacions pressupostàries i de gestió pressupostària que estaven a la Llei 25/2009, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010. Cal entendre que això permetrà a la Generalitat modificacions pressupostàries en període de pròrroga d’acord amb aquest règim específic (i no amb el general de la normativa pressupostària).

L’article 3 manté la vigència de les quotes dels següents tributs concrets: gravamen de protecció civil (per a determinades empreses afectades), el cànon de l’aigua, la tarifa d’utilització de l’aigua i, en general, les taxes amb tipus de quantia fixa.

—-

3.-La disposició final primera inclou una generosa habilitació al Departament d’Economia i Coneixement per a “fer les modificacions pressupostàries que calgui, d’acord amb la normativa pressupostària vigent, per a desplegar i executar aquesta llei”.

—

.- Llei 1/2011, de 17 de febrer, d’autoritzacions financeres i normes pressupostàries i tributàries durant el període de pròrroga pressupostària.

http://www.gencat.cat/diari/5824/11046040.htm

.-Bibliografia bàsica sobre la pròrroga pressupostària: ALCANTARILLA HIDALGO, F.J.:»La prórroga automática de las leyes de presupuestos», Actualidad Administrativa, núm. 20, quinzena del 16 al 30 de novembre del 2004, Editorial La Ley.

Cap a una nova Llei d’universitats?

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-En poques setmanes, s’estan succeint els manifestos i documents en relació a les fórmules de govern i gestió de les universitats catalanes (vàrem fer un comentari a la nostra pàgina    http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/16/la-hora-de-la-gobernanza-en-la-universidad-catalana/ ).

Justament avui, La Vanguardia publicava el darrer d’ells, signat per tots els rectors de les universitats públiques catalanes. En aquest cas, ja es fa una referència directa a una hipotètica nova Llei d’universitats.

–

2.- Segons sembla, el debat es planteja en un doble àmbit. En primer lloc, el finançament. Els rectors defensen els bons resultats de l’actual maquinària, malgrat els recursos reduïts en comparació a altres països europeus. Així, per exemple, la producció científica de les universitats catalanes i espanyoles dóna uns bons indicadors. El mateix passa amb el nombre de patents registrades, on la universitat mostra una major eficàcia i creativitat que la resta dels sectors productius de la nostra economia. Extra Universitas, nulla scientia.

Més dubtes s’observen, al meu entendre, en el balanç de la docència. És cert –com apunten els rectors- que els nostres alumnes “no desentonen” quan comparen la seva experiència amb els companys “erasmus” d’altres països i que l’atur juvenil és menys cruel amb els universitaris. Però és fàcil observar que queda molt camp per recórrer en la millora de la qualitat de l’ensenyament (coneixement d’idiomes, redacció de textos comprensibles, capacitat d’expressar-se en públic de forma precisa, dedicació seriosa dels docents…).

I, potser, no és només l’augment dels ja coneguts 8000 € anuals per alumne (inferiors a la inversió pública d’altres països, però que ja no creixeran en molts anys…). Es tracta, també, d’un canvi d’actitud que tampoc sé molt bé per on ha de començar.

–

3.-Enorme  interès presenta, des del punt de vista  jurídic, el debat entre un model “ participatiu” i un model  “gerencial”. Sé que es tracta, però, d’uns adjectius massa esquemàtics. A priori, un govern més orientat als resultats en mans de les autoritats polítiques i dels seus directius sembla més ajustat a les exigències actuals del servei públic (sempre que es respecti un cert marge per a la llibertat de càtedra i d’investigació, com passa, d’altra banda, en els nuclis de decisió autònoma d’altres funcionaris).

No obstant, admeto que una república d’alumnes i docents compromesos i participatius també pot tenir èxit. El mateix ORTEGA Y GASSET  insistia en la seva clàssica Misión que la Universitat és la casa dels estudiants. Però no serà fàcil defensar  públicament aquest ideal tenint en compte les xacres estamentals que encara supuren.