«Les lois inapplicables, un mal français» [pas du tout!]

1.-Un dels tòpics del Dret Públic contemporani és la proliferació normativa. Els meus col·legues encara recordaran la “metralladora normativa” –en expressió o d’Ortega y Gasset-, la no menys famosa “legislació motoritzada” o fins i tot el crit decimonònic de Torres Mena reclamant la definitiva codificació i estabilització del Dret Administratiu.

El problema és complex i són moltes les veus que ja lliguen directament excés de normes i manca de la seguretat jurídica constitucionalment reconeguda. Però no hi ha solució. El desenvolupament de l’Estat com a fórmula de dominació (clarament, en la versió continental europea) implica la reducció de la llibertat estimativa de l’aplicador (ja sigui un operador judicial, administratiu o merament privat). ¿Ens atreviríem a fer molt poques lleis i molt curtes –fins i tot, sense la seqüela reglamentària- i deixaríem en mans dels destinataris i dels aplicadors un arbitri amplíssim?


2.-L’editorial de Le Monde d’ahir considerava aquest pecat “una malaltia francesa” (ah, la France!…). La tesi era aquesta (la traducció és nostra):

“El gust molt francès per les lleis “xerraires”, inútils, redundants, decoratives o de circumstàncies ha estat moltes vegades denunciat pels millors esperits. Avui, més encara que ahir, aquesta malaltia nacional sembla incurable.”

L’editorialista entenia que la qüestió estava d’actualitat perquè el Senat francès, en el seu informe anual sobre l’aplicació de les lleis, assenyalava que la majoria de les lleis aprovades pel Parlament en el darrer any “segueixen sense tenir efecte per falta de textos reglamentaris d’aplicació”. El tema és especialment preocupant a França, a causa de la seva peculiar reserva reglamentària prevista per la Constitució.

3.-François Fillon ja havia anotat en una circular del 29 de febrer del 2008 dirigida als membres del seu govern que les reformes engegades quedaven sovint paralitzades per manca de desenvolupament posterior. L’editorial assenyala, en fi, un exemple que ens sonarà proper:

“[…]: la llei que crea una prestació diària d’acompanyament d’una persona al final de la seva vida ha estat votada, per unanimitat, al febrer del 2010; set mesos més tard, cap dels seus decrets d’aplicació havia estat publicat.”

En fi, si voleu opinar sobre aquesta qüestió, que patim diàriament, us convido a fer-ho tot seguit.

Vol França reduir el nombre de municipis? Tu quoque?

1.-Del 23 al 25 del present mes s’està realitzant a Paris el Congrés de l’Associació d’alcaldes de França –Association des Maires de France-. Aquest any, té un significat especial, perquè el Senat i l’Assemblea Nacional han aprovat ja (el 9 i el 17 de novembre, respectivament) la reforma de la normativa de les col·lectivitats territorials –Code des collectivités territoriales-.

La premsa francesa ha indicat que, al final, la nova legislació no s’ha atrevit amb la qüestió de l’existència de 36.793 communes o municipis.  Segons Michel Delbergue, a Le Monde, l’admissió de l’acumulació de mandats als alcaldes (per exemple, l’alcalde de Nancy fa 27 anys que hi exerceix com a tal) i la presència al Senat d’una representació pròpia dels electes locals doten el sistema municipal francès d’un considerable conservadorisme. Per tant, aigües calmades en aquest sentit a França.

2.-Ara bé, la pràctica municipal havia multiplicat extraordinàriament els syndicats de communes, una espècie–aproximadament – de mancomunitats voluntàries amb personalitat jurídica. La reforma del Codi de les col·lectivitats territorials intenta posar ordre en aquesta proliferació i ordena l’agrupació dels municipis en una tècnica de col·laboració municipal forçosa denominada communautés de communes (o altres,  per a determinats territoris, com les communautés urbaines o les communautés d’agglomérations). En canvi, la creació d’un nou municipi per fusió voluntària se segueix sotmetent a tràmits feixucs.

A més, existeixen altres ens supramunicipals, que no s’estenen per tot el territori, sinó per àmbits metropolitans. En concret, les métropoles i els pôles métropolitaines. La comissió de l’antic primer ministre Balladour i un sector de la doctrina propugnaven la constitució d’algunes entitats metropolitanes fortes, amb competències decisòries en matèria d’urbanisme, habitatge, transport i fiscalitat. Al final, però, això no s’ha concretat, encara que un decret del Consell d’Estat ha de fixar encara el llistat concret de competències en matèria d’ordenació del territori, transports i medi ambient.

3.-Òbviament, tot això s’aprova en un marc de congelació de les aportacions estatals als municipis i a la intercommunalité (fórmules de col·laboració local ja indicades).

Podeu seguir els discursos de l’assemblea francesa d’alcaldes a:

http://www.amf.asso.fr/congres/accueil.asp?DOC_N_ID=10155&RUBRIQUE=246