1.-Un dels tòpics del Dret Públic contemporani és la proliferació normativa. Els meus col·legues encara recordaran la “metralladora normativa” –en expressió o d’Ortega y Gasset-, la no menys famosa “legislació motoritzada” o fins i tot el crit decimonònic de Torres Mena reclamant la definitiva codificació i estabilització del Dret Administratiu.

El problema és complex i són moltes les veus que ja lliguen directament excés de normes i manca de la seguretat jurídica constitucionalment reconeguda. Però no hi ha solució. El desenvolupament de l’Estat com a fórmula de dominació (clarament, en la versió continental europea) implica la reducció de la llibertat estimativa de l’aplicador (ja sigui un operador judicial, administratiu o merament privat). ¿Ens atreviríem a fer molt poques lleis i molt curtes –fins i tot, sense la seqüela reglamentària- i deixaríem en mans dels destinataris i dels aplicadors un arbitri amplíssim?

–

2.-L’editorial de Le Monde d’ahir considerava aquest pecat “una malaltia francesa” (ah, la France!…). La tesi era aquesta (la traducció és nostra):

“El gust molt francès per les lleis “xerraires”, inútils, redundants, decoratives o de circumstàncies ha estat moltes vegades denunciat pels millors esperits. Avui, més encara que ahir, aquesta malaltia nacional sembla incurable.”

L’editorialista entenia que la qüestió estava d’actualitat perquè el Senat francès, en el seu informe anual sobre l’aplicació de les lleis, assenyalava que la majoria de les lleis aprovades pel Parlament en el darrer any “segueixen sense tenir efecte per falta de textos reglamentaris d’aplicació”. El tema és especialment preocupant a França, a causa de la seva peculiar reserva reglamentària prevista per la Constitució.

–

3.-François Fillon ja havia anotat en una circular del 29 de febrer del 2008 dirigida als membres del seu govern que les reformes engegades quedaven sovint paralitzades per manca de desenvolupament posterior. L’editorial assenyala, en fi, un exemple que ens sonarà proper:

“[…]: la llei que crea una prestació diària d’acompanyament d’una persona al final de la seva vida ha estat votada, per unanimitat, al febrer del 2010; set mesos més tard, cap dels seus decrets d’aplicació havia estat publicat.”

En fi, si voleu opinar sobre aquesta qüestió, que patim diàriament, us convido a fer-ho tot seguit.