Etiqueta: Josep Pla
Per a entendre el carlisme
1.-Catalunya va ser al llarg de tot el segle XIX (i fins i tot a començaments del XX) una genuïna terra carlina. És una realitat sovint oblidada, potser per motius polítics (sembla una herència incòmoda) o per pura ignorància –que serà reforçada pels plans d’estudi vigents i futurs. Ja es van perdent també iròniques expressions populars, com la que encara vaig arribar a sentir fa anys : “I els carlins que els mati Déu” (els pagesos la pronunciaven abans de començar un bon àpat).
Per a comprendre aquest fenomen, podem resseguir, evidentment, els estudis històrics. Però per a tenir una visió vivíssima i sincera, us recomano el llibre de Josep Pla Un senyor de Barcelona. Ja ens hi vam referir en alguna ocasió, precisament al voltant de la comparació entre la visió tradicionalista i la visió contemporània de la llibertat ( o de les llibertats).
*
2.-Em venen al cap moltes idees, perquè la descripció d’en Pla i els episodis que hi apareixen tenen una riquesa feréstega inacabable. Resumeixo, però, algunes notes útils.
En primer lloc, al llibre apareixen diversos personatges del moviment, tant dels nivells de comandament com dels soldats a peu i col·laboradors. Destaca amb llum pròpia el general Savalls, nascut a la Pera el 1817. Combatiu, intel·ligent, coneixedor del país i de les seves contrades, convertit en epopeia i, alhora, lligat a la realitat de la terra: “amb els seus pagesos vestits de vellut, Savalls recorregué el país cobrant contribucions, hostilitzant la tropa i fent el plaga”.
Però no és només Savalls. Són molts més els carlins lligats amb una lluita que tenia la victòria assegurada quan es tractava de camps tortuosos, muntanyes amagades i ciutats afins. Sovint canviaven de bàndol, però l’Empordà i la Garrotxa, per exemple, eren zones relativament fàcils per al carlisme. Dins l’Estat Major de Savalls cal subratllar el brigadier Huguet i també Manel de Calella, anomenat el Soques. Del primer es diu que era més llest en el combat i en la selecció de la tropa que el mateix Savalls. “Somos los de Gerona, el batallón segundo,/que dio la fama al mundo/el brigadier Huguet.”
*
3.-Pel que fa al Soques, la veritat és que de vegades dubto que la seva biografia sigui real (no per les dades, que les crec, sinó pel seu dinamisme i popularitat, que em fan pensar en un autèntic mite). La deixarem en el misteri -amic lector, podeu indagar fàcilment-, però és una sorpresa que va des de l’exercici del seu càrrec com a Alcalde de Calella (amb algunes actuacions rellevants, per cert), fins a tenir els sants pebrots d’organitzar encara una darrera intentona carlista el 1906, amagant-se i escapolint-se, com deia La Vanguardia, pels bellíssims (amb els ulls d’avui) boscos del Montnegre:
“Creen los que conocen á «Socas», que caso de verse hostigado por la guardia civil se internará en las montañas de Orsavinyá, que conoce palmo á palmo por haberlas recorrido muchas veces, y cuyas fragosidades se prestan admirablemente para eludir la persecución.”
En fi, no sols trobareu al llibre aquests (i altres) personatges gairebé llegendaris. En Rafel Puget comenta a Josep Pla, també, algunes reflexions sobre la ideologia carlina al llarg del temps i sobre el seu finançament, que anava des de les finances estrangeres del Pretendent fins a donacions entusiastes i desinteressades, petits segrestos i acords relativament voluntaris i cavallerosos.
Retrat de Francesc Savalls i alguns dels seus companys. Font: aquí.
***
L’etern Bàrtolo
(Font:aquí).
1.-A la seva inoblidable refutació de la ciència jurídica, el professor Hernández Marín ens parlava de Bàrtolo de Sassoferrato, l’insigne jurista medieval i del seu mètode. Quan li plantejaven el cas al matí, pensava la solució i deixava que els seus becaris i deixebles, a la tarda, busquessin les cites del Corpus Iuris Civilis que reforçaven la seva decisió. Qualsevol que hagi fet d’advocat coneix perfectament aquesta manera de fer.
*
2.-No obstant, és cert que això no es diu gaire a les facultats de Dret. Més aviat, predomina l’esperança de la construcció objectiva del pensament jurídic. Intueixo que els que ens dediquem al Dret mantenim aquesta fe en les festes de precepte i pequem discretament la resta de l’any (els més joves que busquin això de les festes de precepte a Internet). Per això m’ha fet il·lusió trobar la referència que fa Josep Pla a les maneres de fer de l’advocat Don Joan Sol i Ortega, al llibre Un senyor de Barcelona, que narra les memòries de don Rafel Puget. Un llibre, per cert, ja imprescindible en la meva biblioteca.
**
3.-El capítol del llibre que citem es titula, precisament “Un home oblidat: Sol i Ortega”. La descripció comença amb la consideració de que “fou un gran advocat i un indescriptible bohemi”. Afegeix que “els grans jurisconsults de l’època –un Duran i Bas, un Plans i Casals,un Vilaseca- el consideraven company de la seva qualitat, d’una clara intel3ligència, d’un sentit lluminós i concret”. No obstant, “l’abandó i la deixadesa constituïren, però, el fons de la seva personalitat”. Això últim em fa pensar en molts advocats que apliquen directament la metodologia de Bàrtolo per no haver de rumiar gaire o –que em perdonin- en els estudiants que solucionen els seus treballs finals de llicenciatura “mirant per internet, a veure què apareix” (en comptes de passar una tarda apassionant amb els tesaurus que proporciona el que abans es deia l’Aranzadi, presentat ara sota fabuloses combinacions informàtiques).
Però no ens retardem més. Així ens parla en Puget –per boca de Pla– del seu admirat lletrat (als més experimentats els farà gràcia la referència al Manresa):
“M’interessà sobretot veure actuar Sol d’advocat. Tenia una intuïció jurídica que impressionava. No llegí ni estudià mai res. Quan se’l consultava, solia dir:
-Sobre el cas hi ha d’haver una llei, una determinada quantitat de jurisprudència. La llei, les sentències del Suprem, han d’estar redactades en aquest o en aquest altre sentit…Jo no tinc, en aquest moment, un coneixement precís dels seus termes; però, com que les coses no poden ser d’altra manera, de seguida sortirem de dubtes…Un moment!
Hom consultava el Manresa –que era la recopilació que solia consultar-se llavors- i el que havia dit don Joan –el sentit, sobretot- apareixia confirmat lluminosament.”
***
Diarios dispersos. Arqueologías.
Prosigo, a salto de mata, la lectura y relectura del libro de Josu de Miguel sobre la historia de la idea de libertad. Tengo la sensación de que el partido se juega en los dos primeros epígrafes: la libertad de los antiguos y su comparación con la libertad de los modernos. Desde luego, no es fácil resumir la noción vieja de la libertad, perdida en el tiempo. Anoto dos ideas fundamentales: la libertad como estatus (o libre o esclavo) y la presencia de algunas manifestaciones concretas e incluso aisladas: la parresia y la isegoría en los griegos, los derechos y deberes políticos en Roma, etc. Ahora bien, estas expresiones estaban atadas a la fuerza de la colectividad, a las reglas y proyectos solidificados en la comunidad política.
Rechazaban la tiranía, ciertamente, pero no la inserción de cada uno (con deberes muy concretos) en la actuación unitaria de la polis o de Roma. De ahí que, a menudo, aquellas gentes intuyeran la relevancia de la libertad interior, del espíritu declarando su autonomía sagrada incluso frente al martirio (en Sócrates o en San Pablo, por ejemplo) o frente a las inclemencias del mundo. De esto último nos dejó un verso maravilloso Joan Margarit, aludiendo a “la campanya/d’hivern de Marc Aureli a les planúries/gelades de les ribes del Danubi. /Allà escrivia sota del capot/i voltat per la xusma militar,/ sobre l’oblit i la malenconia”.
***
Artículos relacionados:
Diaris dispersos. Primeres converses amb la dona de Lot.
*
«Anar a viure a Barcelona»
...1.-L’essència de l’activitat dels historiadors rau en detectar què queda del passat i què ha canviat. Advertir, per tant, la subtil dialèctica entre la pedra i l’aigua que corre. Aquesta perspectiva és una bona manera de llegir el següent fragment de Josep Pla, “Anar a viure a Barcelona”. És un article inclòs a al seu deliciós volum Barcelona, una discussió entranyable. És un llibre imprescindible per a comprendre la ciutat –sobretot, l’Eixample- malgrat que hagi quedat un pèl eclipsat pel seu grandiós El quadern gris. Observi’s que, en ambdós casos, Pla rememora aproximadament els primers vint-i-cinc anys del segle XX.
*
…2.-Per motius d’espai, no podem incloure la continuació de l’article, que és igual de sucosa que el fragment inicial. Recordo que, fa molts anys, en un debat sobre els subjectes decisius en la configuració de la forma de les ciutats, un arquitecte se situà entre les posicions més liberals –centrades en la llibertat de l’individu- i les posicions més socialitzants –confiades en el paper de l’Administració-, tot afirmant que el protagonista realment operatiu eren les famílies. En aquesta línia va precisament la part final de l’article.
*
…3.-Pel que fa al tema de la «Galeria de catalanes formoses», al qual al·ludeix Pla, no va ser gens anecdòtic i va tenir un ampli suport dels intel·lectuals de l’època. Pere Corominas va arribar a dir que es tractava de “crear en la civilització catalana, la Gioconda dels nostres fills”. De fet, la Junta Municipal d’Exposicions d’Art va anunciar un concurs de pintura que premiés el millor retrat de dona. Va guanyar Ramon Casas, amb el Retrat de dona de la Sra. Baladia (1907). Aquí he afegit, però, el retrat amb el mateix autor i model datat l’any 1908. Ambdós retrats van generar diversos escàndols i reaccions que no és pertinent ara de referir.
*
…«En el país, el mite d’anar a viure a Barcelona és molt vell i és practicat des de fa molts anys. En aquests últims temps aquesta il·lusió s’ha ampliat a totes les terres pobres de la Península Ibèrica, de manera que avui no hi ha cap desgraciat en aquestes terres que no aspiri a venir a viure a Barcelona. La immigració en massa sobre aquest país s’inicià a l’època de la prosperitat de la primera guerra mundial i s’accentuà amb l’Exposició de Montjuïc i la construcció dels metropolitans. Arribà una gran quantitat de peonatge. L’autobús que d’una manera regular portava gent a Barcelona des de Múrcia fou anomenat el transmiserià. Jo he viscut aquest moment inicial.
Però en l’augment de la volumetria de Barcelona ha intervingut un altre factor: el factor indígena o català. Arribar a viure a Barcelona o en els seus voltants ha estat no solament l’ideal de tots els pobres de la Península, sinó el de tots els pobres del Principat, i encara de tota la burgesia catalana provincial. Des del punt de vista de la quantitat, de l’extensió, hi ha una tal diferència entre Barcelona i les altres viles catalanes, que en el moment d’arribar a Barcelona hom sent que es troba en un lloc diferent, davant d’unes possibilitats totalment noves, davant d’un paisatge que des de tots els punts de vista és insospitat.
…La immigració de la burgesia provincial catalana sobre Barcelona és un fenomen curiós, perquè no sol ésser corrent en altres llocs. En l’àrea de la nostra civilització, com més pobres viuen en una ciutat, menys rics és possible de trobar-hi, excepte en les temporades convingudes, perquè els rics viuen, generalment, al camp. Però aquí passa al revés: tothom vol anar a viure a Barcelona, rics, pobres i mitjans o menestrals.
…Aquest èxode de la burgesia provincial sobre Barcelona té, és clar, unes causes. El factor que tingué més pes en aquest desplaçament fou la por davant les continuades convulsions polítiques i socials que caracteritzen la nostra vida col·lectiva des dels Àustries. En el curs dels segles XIX i XX, el moviment s’accentuà. Durant les guerres napoleòniques, moltes famílies que vivien sobre les seves terres es traslladaren a la capital de la seva comarca. En el curs de la primera guerra civil es desplaçaren a la capital de la província. En el curs de la segona, passaren definitivament a viure a Barcelona. Les convulsions socials del segle XX han rematat aquest èxode d’una manera gairebé completa. Avui l’ideal d’anar a viure a Barcelona es pot considerar com un ideal pràcticament realitzable. A fora, només hi queda la mediocritat, els qui no han pogut arribar a realitzar-lo.
…Però a més a més de la por hi ha jugat altres factors. Si les aspiracions d’una família consisteixen a dedicar els seus fills a les professions liberals, Barcelona els ha ofert –almenys en aparença- un camp molt dilatat. Les aglomeracions voluminoses, les ciutats grans, donen a la gent la idea que la intel·ligència humana depèn del lloc on hom viu, que hi ha unes intel·ligències de capital. I com que tothom, avui, vol ésser intel·ligent, no hi ha ningú que no vulgui tenir una intel·ligència de capital. Aquestes fantasies són delirants. Però només la fantasia té eficàcia.
…Sigui com sigui, el cert és que en aquest país a l’hivern, tant en el camp com en les petites poblacions, i com –gairebé diria- a les capitals de província, no hi queden més que els qui tenen l’aspecte de no haver pogut marxar. Les persones que necessiten, en aquests topants, una mica de conversació i un polsim d’entregent passen estones molt amargues.
…Jo tinc la idea, encara, que en l’atracció que ofereix Barcelona a la burgesia provincial, petita o gran, les senyores hi han jugat un paper molt important, perquè per elles Barcelona és un autèntic paradís terrenal. Barcelona és una població de gran sensibilitat econòmica, sobretot al matí, quan les pessetes es posen a voleiar i la gent les vol atrapar. Per això els homes hi solen tenir un mal humor, una morgue persistent i continuada. Sempre fan mala cara, se solen trobar malament, i molts presenten un color trencat. La sensibilitat econòmica de Barcelona explica per què hi ha tants metges que van tirant. En canvi, les senyores hi maduren d’una manera perfecta, s’hi tornegen, s’hi engreixen, s’hi dauren, s’hi engreixen, en la pura normalitat vegetal. A Barcelona les dones solen ésser boniques. Son boniques les senyores solteres i sovint més boniques les senyores casades. Aquella galeria de retrats de senyores boniques que Xènius proposà anys enrere, sospito que hauria estat de senyores casades.
[…]”
**
****
Empollar
…Ara que el curs comença, potser és útil recordar com s’”empollava”, a la carrera de Dret, a la Barcelona de començaments del segle XX. Ens ho explica Josep Pla a Barcelona, una discussió entranyable. Per motius d’espai, no afegim la descripció de la cambra d’estudi, aquell ambient que “no era pas gaire adequat per a fer-se càrrec de l’emfiteusi o del retracte”. Tampoc parlem del fred implacable d’aquells edificis, que fa concloure l’autor que “amb una mica de foc, els meus estudis haurien estat més aprofitats”. Afegim sols les negretes habituals al nostre bloc:
“Així hom estudiava –vull dir que empollava. Empollar és un castellanisme de l’argot universitari, d’una significació molt exacta. La lloca empolla els ous de la posta cobrint-los, mantenint-los amb el seu escalf a una temperatura determinada, tenaçment, fins que la incubació s’ha acabat. L’estudiant sotmetia la seva memòria a una incubació semblant a base de restar davant d’un llibre de text, tenaçment, hores i hores, assegut davant d’una taula. De vegades, per fer més activa l’empollació, per no distreure’s, per eliminar les vel·leitats frívoles del pensament, hom s’agafava el cap amb totes dues mans, els colzes sobre la taula. Era l’actitud típica de l’empollar. Així, empollar –estudiar- volia dir aprendre’s la literalitat d’un text de memòria eliminant amb tota cura de l’operació els problemes plantejats per la comprensió dle text. Preocupar-se de la comprensió del text ja no hauria estat empollar. Hauria estat pensar, reflexionar, escollir, discutir, però això no era pas un problema universitari. L’únic que seriosament s’exigia era recitar un text de memòria, és a dir, reportar l’efecte de l’empollació realitzada. La resta era secundària. Parlo, és clar, en general. Hi havia alguns, poquíssims, professors interessats més en la comprensió que en la recitació dels textos, com hi havia estudiants que espontàniament anaven al gra.”
***
Plaça Rovira i Trias (III)
… 1.-Como ya anticipamos ayer, en octubre de 1859 el ayuntamiento de Barcelona adjudicó el concurso para el ensanche de Barcelona a Rovira i Trias. No he logrado acceder al documento original, pero sí dispongo de la referencia del Archivo municipal correspondiente al acuerdo municipal de 5 de marzo de 1860 (unos meses después, por tanto), en el que se acuerda entregar un “Premi de 4.000 Duros a l’Arquitecte Antoni Rovira i Trias Per el Plànol de l’Eixample de Barcelona Que Sortí Premiat en el Concurs” (recordemos que la peseta como unidad monetaria ordinaria se instaura en 1868).
*
… 2.-El proyecto de Rovira no sólo disfrutó de la unanimidad del consistorio, sino que también fue aplaudido por las fuerzas vivas de la ciudad, con especial apoyo de los propietarios preeminentes y del gremio de arquitectos. Rovira i Trías era, desde luego, un profesional ya reconocido. Por otra parte, ha de precisarse que de ninguna manera se trataba de un proyecto aldeano o retrógrado. Por el contrario, conectaba con las tendencias más avanzadas del urbanismo europeo. Se advierte incluso la idea –luego ampliamente desarrollada- del ferrocarril circular (que rodeaba el Ensanche). Además de las manzanas de edificación con medidas diversas, apostaba por las plazas como punto estratégico de encuentro y, aunque preveía diversas demoliciones, era realmente cuidadoso en el encaje con las poblaciones circundantes (Gracia, Sarrià, Sant Andreu, Sant Martí y Sants).
*
… 3.-Uno ya puede imaginar que no eran tiempos gloriosos para la autonomía local. Nos situamos en el período moderado y, por Real Decreto de 16 de octubre de 1856, se había restablecido la vigencia de la Ley Municipal de 8 de enero de 1845, de Organización y atribuciones de los Ayuntamientos. Entre sus previsiones, se articulaba la designación real del Alcalde entre los concejales elegidos, al modo censitario, por los vecinos. Por otra parte, vamos a ver de inmediato un ejemplo de la ordinaria aprobación ministerial de ordenanzas locales.
….. Es una pena que Josep Pla no hubiera nacido sesenta años antes. Quizás hubiera escrito con su gracia especial en un anticipado Quadern gris que “mentre l’Ajuntament anava prenent decisions, de Madrid arribaven notícies de conxorxes i d’acords contraris del Govern de sa majestat…”. En efecto, fueron varios los encargos de estudios previos que el Gobierno y el Ministerio de Fomento habían adjudicado al Ingeniero don Ildefonso Cerdà. La resolución más contundente fue la de 7 de junio de 1859, que aquí se transcribe y que, contrariamente a lo que indican algunos textos, no zanjó la cuestión ya que, como he indicado antes, el Ayuntamiento siguió a lo suyo, convocó el concurso y lo adjudicó a Rovira i Trias.
…Éste es el texto de la resolución (mañana ya aclararemos definitivamente el resultado final de este embrollo):
“Ilmo. Sr.: Visto el proyecto de ensanche de la
ciudad de Barcelona, estudiado por el Ingeniero Don
Ildefonso Cerdá, en virtud de la autorización que le
fué concedida por Real orden de 2 de Febrero último:
Visto el Real decreto de 23 de Enero de i 836:
Considerando:
…1° Que los estudios de Cerdá se hallan en armonía
con las bases adoptadas por la comisión de representantes
de todas las Corporaciones de Barcelona
en su memoria de 28 de Junio de 1855 y las discutidas
por la comisión nombrada en virtud del Real
decreto de 23 de Enero de 1856:
…2.° Que la Real orden de 9 de Diciembre de 1858
dictada por el Ministerio de la Guerra, prejuzga el
ensanche del caserío en el sentido de su libre desarrollo,
reservándose únicamente fijar los puntos donde
considere conveniente establecer edificios militares.
…3.° Que la Junta consultiva de Caminos, Canales
y Puertos, encontrando el proyecto bien estudiado,
consulta su aprobación en dic-támen de 6 de Mayo
de 1859; S. M. la Reina (Q. D. G ,) se ha dignado
resolv er
….Primero, Se aprueba el proyecto facultativo de
ensanche de la ciudad de Barcelona estudiado por el
Ingeniero D. Ildefonso C erdá, con las alteraciones
propuestas por la Junta consultiva de Caminos, Canales
y Puertos, para que la altura de los edificios
de la zona de ensanche no exceda en ningún caso de
16 metros, y se aumente el número de manzanas
mayores que las del tipo general admitido en el proyecto,
así como también el de parques, especialmente
en la zona en que se representa más cóndensada la
edificación:
…Segundo. El sistema de cerramiento consistirá en
el canal de circunvalación proyectado para recoger
las aguas torrentiales:
…Tercero. Antes de proponer á las Cortes el oportuno
proyecto de ley para la ejecución del ensanche,
deberá presentar el autor al Ministerio de Fomento
el proyecto económico que tiene meditado
…Cuarto. Deberá asimismo presentar el proyecto
de ordenanzas de construcción y de policía urbana
para que sobre las primeras recaiga la aprobación
del Ministerio de Fomento, y sobre las segundas el
de la Gobernación del Reino, prévia la instrucción
que juzgue conveniente darles.
De Real orden lo comunico á V. I. para su conocimiento
y efectos consiguientes. Dios guarde á V. 1.
muchos años. Madrid 7 de Junio de 1859.t=Corvera. =
Sr. Director general de Obras públicas.”
***
Dies d’exàmens, dies d’avorriment.
… Recupero avui un parell d’articles relatiu a Josep Pla, que vaig incloure a la secció «Imatges del Dret«, del meu anterior bloc.
… Com veieu, ha passat un segle i les reflexions de l’escriptor mantenen una vigència perfecta:
.-«Imatges del Dret II: Josep Pla i la Universitat, el Col·legi d’Advocats, la carrera de Dret i l’avorriment (I)».
.-«Imatges del Dret II: Josep Pla i la Universitat, el Col·legi d’Advocats, la carrera de Dret i l’avorriment (i II)».
***
Ciudades, leyes y letras 